Mireu, us seré sincer: això d’invertir hores, esforç, suor i llàgrimes en preparar cada setmana un guió per un programa de ràdio que, amb prou feines, escolta un centenar mal comptat de persones, pot arribar a ser molt frustrant.
Un acaba preguntant-se si valen la pena les hores de son perdudes, el temps robat a la família o tot allò que queda aparcat, només perquè “dilluns hi ha programa” i no puc permetre’m fallar-li a l’audiència ni a l’emissora quan, en realitat, a qui no vull decebre és a mi mateix.
De fet, no hi ha ningú, fora de mi, que em posi pressió. Al capdavall, això no deixa de ser un hobby al que m’entrego, això sí, en cos i ànima, bàsicament per amor a la música i a una de les accions que sempre he pensat que sublimen aquesta devoció: compartir-la amb els demés. Però un hobby, al cap i a la fi, amb una dedicació de no menys de 10 hores setmanals, sense cap remuneració (que tampoc em cal). Hores que se sumen i es solapen amb la feina, el màster… i la meva vida personal!
No han estat pocs (i segur que en vindran més) els cops que he desitjat tirar la tovallola, fer el pas definitiu cap a una vida sense l’obligació de tenir a punt un guió cada setmana. I no un guió qualsevol, no. Perquè servidor no en sap de camins fàcils, i no diguem de dreceres! Servidor ha de trobar sempre un tema diferent i motivant que vertebri el programa d’aquella setmana, buscar (ja sigui a la memòria o a les xarxes) un grapat de cançons xules i, si és possible, originals que hi escaiguin i muntar una història coherent amb tots aquests ingredients. Excavant, si cal, en blogs i pàgines de música per trobar informació interessant, anècdotes, curiositats… Tot plegat per mirar de destacar, de no ser un programa més, de tenir contenta l’audiència i l’emissora quan, en realitat, la satisfacció que cerco no és altra que la meva.
Perquè, al capdavall, aquelles nits de vetlla, les hores robades i tot allò que podia haver fet i no va poder ser, no és altra cosa que temps dedicat a mi mateix. Un temps que no tindria sentit ni raó de ser si a casa no hi tingués el recolzament, la comprensió i, en definitiva, l’amor de la meva ànima bessona; ni tampoc sense una emissora que ja fa sis anys que em fa confiança per incloure el 33 a la seva graella.
I és que són ells i, sobretot, aquell centenar mal comptat de persones que escolta el 33 cada setmana, o que potser ho fa de forma ocasional i fins i tot els que només han escoltat un o dos programes, són tots ells, els que fan que valgui la pena. Sí, són ells, sou valtros, els que m’heu ajudat a convertir un hobby en un somni i un somni en realitat. Sou valtros els que feu que tot l’esforç, la suor i les llàgrimes sí que tinguin recompensa: el premi de poder fer allò que més m’agrada. Compartir música.
Després del retorn al cole de l’anterior post, tornem a la càrrega per parlar-vos d’uns germans molt especials. Tranquils, que no hem entrat en cap ordre religiosa sinó que avui la cosa va de músics. De músics que, a banda de tenir en comú pare i mare, comparteixen també també estudi de gravació, escenari, carrertera i manta.
A molts els espanta la possibilitat de compartir feina amb un germà o germana quan, sovint, el que desitgem és trobar el nostre espai propi després de conviure ‘per força’ a casa dels pares. Els nostres convidats d’avui però, semblen estar fets d’una pasta especial i no només comparteixen forma de vida, sinó també també estudi de gravació, escenari, carrertera i manta
No sabem si és predisposició genètica, o que en aquelles cases els fotien alguna cosa especial per berenar, però el cas és que hi ha hagut famílies realment prolífiques a l’hora de dur al món músics de renom, no només germans, sinó també pares, mares, tiets, cosins… que, en molts casos, han acabat tocant junts. Avui però, ens quedem amb els primers. I és que l’amor fraternal, a ritme de 33revolucions, sona millor.
La nostra 1a elecció és força evident. Si ens pregunten per una banda on hi convisquin germans, segurament la nostra primera resposta sigui els Jackson Five o… els Bee Gees:
1. The Bee Gees – New York Mining Disaster 1941 (1967)
Barry, el gran (guitarra), i els bessons Robin (veu principal) i Maurice Gibb (baix), recordats (i despreciats per molts) pel seu vincle indissociable amb la febre discotequera dels 70, els Bee Gees han arribat a fer molt bona música; de tall pop, sí, però també barroca i fins i tot propera a la psicodèlia. No em creieu? Doncs ja podeu córrer a escoltar qualsevol dels 4 LP’s que van editar entre el 67 i 1969.
Després que la família emigrés a Australia, on els 3 germans triomfaven gravant el seu 1r treball Spicks And Specks (1966), els Bee Gees tornen al seu UK natal en plena influència dels Beatles, on augmenten la formació amb el batería australià Colin Petersen, i firmen amb Polydor, amb qui l’any següent, el 1967, publicarien aquesta joia que és “NY Mining Disaster 1941”, que seria inclòs a The Bee Gees 1St, un gran àlbum molt influït precisament pels fab four, i que precediria el psicodèlic Horizontal (1968), l’essencial Idea (1968) o el magnífic doble LP Odessa (1969).
I marxem ara cap a New Haven, Connecticut, per conèixer en Richard i la seva germana petita Karen. Ell, un noi prodigi al piano; ella, una nena a la que només li agradava jugar a baseball i que, després d’entrar a la Downey High School, va aficionar-se a tocar la bateria. Plegats, van convertir-se en un fenòmen musical comercial als EE.UU. a principis dels 70. Els Carpenters!
2. Carpenters – All I Can Do (1969)
Un tema composat per Richard Carpenter, amb lletra de John Bettis, i inclòs a l’album de debut dels Carpenters de 1969, Ticket to Ride, en que la majoria d’instruments els toquen els propis Karen i Richard Carpenter – especialment bateria i teclats, respectivament -, deixant el baix en mans de Joe Osborn. A més, és un dels LP’s en què més repartit està el treball vocal, fent que la petita de la familia pogués quedar-se darrere de la bateria.
En posteriors treballs però, la tímida Karen hauria de fer un pas endavant per assumir el rol de frontman (o de frontwoman en aquest cas) i, a veure, tampoc és que fos una virtuosa de les baquetes, ni que el pes de la bateria als temes dels Carpenters fos excessiva. En directe, de fet, ella tot just tocava en un parell de temes, i era Cubby O’Brien qui ocupava el seu lloc, mentre que en els següents LP’s ja seria un altre percussionista més capacitat, Hal Blane qui se’n feria càrrec.
Durant els seus 14 anys de carrera, els Carpenters gravarien 11 àlbums, 31 singles i fins una sèrie de TV. El grup es trencaria el 1983 després de la mort de Karen Carpenter, a causa d’una atac de cor derivat de l’anorèxia qeu patia des de feia anys. En morir, pesava poc més de 30kg .
I ja hem escoltat un trio masculí i una parella de germà i germana. Ara toca doncs una parella femenina. Filles d’un coronel del cos de marines, Ann (veu) i Nancy Wilson (guitarra) van ser els únics membres permanents, cor i ànima de Heart, que arribaria a vendre més de 30M de discs arreu del món amb temassos com Barracuda, Magic Man o aquest…
3. Heart – Crazy On You (1975)
Primer single de l’enorme àlbum debut de Heart, Dreamboat Annie, gravat a Canadà després d’incorporar al grup al bateria Michael Derosier i el teclista Howard Leese, el 1975 i publicat l’any següent als US. Un disc que recollia les principals influències de les germanes Wilson, ni més ni menys que Led Zeppelin i Joni Mitchel i en el que, per cert, participaven els germans Roger (guitarra) i Mike Fisher (dins l’equip de producció), que es convertirien en parelles sentimentals de les germanes Wilson, ves per on.
I ara viatgem fins al 1981 tonant a Austràlia, per trobar-nos amb dues noies britàniques de naixement, Chrissie i Lyndsay Hammond, que debuten al 33 revolucions:
4. Cheetah – Bang Bang (1981)
La Chrissie i la Lyndsay van ser vocalistes de sessió de diversos grups australians, abans que aquesta darrera es posés al capvant d’un grup anomenat Skintight i poc després formés Cheetah amb sa germana. La banda, activa entre 1977 i el 82, va destacar per singles com Walking In The Rain, Deeper Than Love o Spend The Night. Bang Bang seria el penúltim single del grup, publicat el 1981 i inclòs un any més tard com a primer tall del seu LP Rock & Roll Women (1982).
Cheetah va actuar per suposat per tota Austràlia, però també pel Regne Unit i resta d’Europa incluent aparicions al reputats festivals com el de Roskilde, a Dinamarca, o Nuremberg i Wiesbaden, a Alemanya, a més del de Reading, a Leeds, on coincidirien al cartell amb Iron Maiden, gràcies al que tocarien davant d’una audiència de 120,000 persones.
A aquestes alçades del post hem estat ja a terres britàniques, a Austràlia, als EE.UU. i hem passat fins i tot pel Canadà. On podríem anar ara per conèixer una nova parella de dames? Doncs cap a Madrid! I no per manifestar-nos ni per pactar amb el Govern central (2 coses impensables l’any 74 en aquest país i encara ara) sinó per donar-nos un homenatge de flameco rock a càrrec d’un duo d’ètnia gitana, la Carmen Muñoz Barrull (Carmela) i sa germana Edelina (Tina).
5. Las Grecas – Te Estoy Amando Locamente (1974)
Las Grecas, que van petar-ho molt fort amb aquest Te estoy amando locamenti, el seu primer single, del que van arribar a vendre’n mig milió de còpies, que ja és dir, per trobar-nos encara a les darreries del règim franquista.
Ambdues germanes van començar cantant a Los Canasteros, propietat del mític Manolo Caracol. Allí hi van començar a forjar-se una reputació, fins que van ser contractades, al loro!, per Lola Flores pel seu famós tablao, el Caripén, on serien descobertes pel productor José Luís de Carlos i el compositor Felipe Campuzano, que les fitxarien pel segell CBS, batejant-les com “Las Grecas”, doncs allà se les coneixia com «las niñas que cantan en griego», per la forma com interpretaven el tema «Sagapó», una versió d’un tema grec.
I sense moure’ns d’aquell 1974, us paguem un viatge fins a L.A. per conèixer en Ron i en Russel Mael (teclista i veu respectivament) que formarien el 1968 una banda anomenada Halfnelson, que al cap de tres anys acabaria evolucionant fins a Sparks.
6. Sparks – This Town Ain’t Big Enough For Both Of Us (1974)
Conguts i recordats per la seva peculiar forma d’escriure, la música dels Sparks sempre ha estat acompanyada de lletres molt cuidades, a més d’una teatral posada en escena que exagerava encara més el contrast entre germans, en Russel, el frontman amb veu de falsette amagat sota el seu serrell, i el posat més hieràtic (immòbil gairebé) d’en Ron i el seu bigotet rere el teclat.
Aquest This Town Ain’t Big Enough for Both of Us, escrit per Ron Mael, era el tall que obria el seu 3r LP, publicat e 1974, Kimono My House. Un any abans, el 1973, el germans Mael havien decidit traslladar-se al Regne Unit per participar de l’escena glam rock que en aquell moment començava a despuntar, així que van incorporar tres músics anglesos: Martin Gordon (baix), Adrian Fisher (guitarrra) i Norman “Dinky” Diamond (bateria), que substituïen l’anterior percussionista, Harley Feinstein, i una altra parell de germans, Earle i Jim Mankey, que van integrar la banda en la gravació dels seus anteriors dos àlbums d’estudi. Allà, signarien per Island Records que produiria el seu Kimono My House.
I aquí arriben uns altres pirats que han navegat entre el rock, el punk, el post-punk i la new wave, amb uns tocs de ciència ficció, i uns temes molt en la línia de la crítica social, sense oblidar el seu humor surrealista. Un còctel explosiu preparat, o de-evolucionat, pels germans Mothersbaugh (Mark i Bob) i els Casale (Gerald i Bob), que juntament amb el bateria Alan Myers formaven els DEVO.
7. Devo – Whip it (1980) / Mongoloid (1977)
Inclòs en el seu Freedom of Choice de 1980, un LP orientat ja definitivament cap al synthpop (tot i que les guitarres encara hi tenen un paper destacat) aquest Whip it, escrit pel vocalista Mark Mothersbaugh y Gerald Casale ràpidament es convertiria en un hit , potser el més gran del grup. Una curiositat: anys més tard els membres de la banda van confessar que el riff d’aquest tema està basat en el clàssic de Roy Orbison, Oh, Pretty Woman.
I seguim en ruta pels EE.UU., fent parada a Minnesota per desenterrar d’enmig del desert una raresa, una petita joia que crec que us agradarà… Un grup que teníem moltes, MOLTES, ganes de portar-vos. Fundat el 1966 pel multiinstrumentista Ken “The Captain” Erwin (veu, trompeta, guitarra, baix, teclats, i allò que li posessin a les mans) i son germà Jim Erwin (baix i veu) als que s’unirien Tom “Polock” Pohling (lead guitar) i Doug “Beaver” Reynolds (teclats).
8. The C.A. Quintet – Colorado Mourning (1968)
No sé a vosaltres però a mi em recorda un altre grup del que n’estem enamorats al 33 revolucions, els Love d’Alvin Lee. A diferència d’ells però, The C.A. Quintet, no va aconseguir ni de bon tros arribar al gran públic. De fet, del seu únic LP Trip Thru Hell produït el 1968 per una segell local de Minnesssota, Candy Floss, se’n van vendre inicialment menys de 500 còpies, tot i que amb el pas dels anys va anar guanyant popularitat gràcies a músics i col•leccionistes, sent reeditat més endavant per Sundazed Records en CD (1995) i un doble LP (1996). Feu-me cas, si en teniu ocasió, no deixeu passar l’oportunitat d’escoltar-lo.
I de la psicòdelia americana al rock progressiu anglès, amb una banda que mesclava el rock amb elements de la música clàssica, el folk, jazz o melodies medievals, i que tot i no aconseguir l’èxit comercial d’altres bandes contemporànies com Jethro Tull, Pink Floyd, Genesis o Yes, sí que va triomfar més que els C.A. Quintet…
9. Gentle Giant – A Cry For Everyone (1973)
Un trio de germans multiistrumentistes, Derek, Ray i Phil Shulman, que acompanyats del guitarra Gary Green, el teclat de Kerry Minnear i el bateria Martin Smith, formaven Gentle Giant. Una banda que, després de gravar alguns senzills durant l’època daurada de la psicodèlia, van virar cap al rock progressiu amb el magnífic LP de debut Gentle Giant (1970). Després arribarien Acquiring The Taste (1971) i Three Friends (1972).
Bon preludi pel llançament l’any següent del seu quart treball, el fascinant Octopus (73), ja amb el gal•lès John Weathers a la bateria. A Cry For Everyone es un dels meus talls preferits d’aquell LP, amb un potent riff, complexes passatges sonors, una bona melodia i una dosi d’existencialisme inspirada en textos d’Albert Camus.
I dels germans Shulman als Porcaro: Steve (teclats), Jeff (bateria) i Mike (baix), fills del bateria de jazz Joe Porcaro. Formats el 1977 a la californiana localitat de Van Nuys, van incloure en les seves peces elements pop, rock, soul, funk, progressive rock, hard rock, R&B, blues, o jazz. Una complexitat que certament no es veia reflectida en el seu nom: Toto.
10. Toto – Child’s Anthem (1978)
El primer tall del disc de debut dels Toto, i una de les poques instrumentals de la banda iniciada per David Paich i Jeff Porcaro, dos amics de l’institut que començarien tocant plegats com a músics de sessió i van acabar decidint muntar el seu propi grup, així que va reclutar el cantant Bobby Kimball a més de David Hungate, Steve Lukather i el segon dels germans Porcaro, Steve, per treballar en el seu 1r àlbum, l’homònim Toto, que veuria la llum un any més tard, el 1978, publicat per Columbia Records.
El tercer germà Porcaro, en Mike, que també es guanyava les garrofes com a músic de sessió, substituiria el baixista David Hungate el 1982, poc després de la gravació de l’exitòs Toto IV, que els cinvertitua en un grup super-vendes gràcies a temes com Hold the Line, I’ll Supply the Love o Georgy Porgy.
Segons va confessar el propi grup, durant les primeres sessions del seu primer treball, l’enginyer de so, per no confondre’s amb altres grups que gravaven al mateix estudi, posava als seus carrets una etiqueta i el primer que se li va acudir va ser “Toto”. Un cop acabat l’àlbum i quan la discogràfica va voler llançar-lo els van preguntar pel nom de la banda, i no en tenien! Així que…
Més fàcil va ser triar nom per George i Louis Johnson, The Brothers Johnson, que ens duen la primera ració de funk del post:
11. The Brothers Johnson – Get The Funk Out Ma Face (1976)
The Brothers Johnson era un duo de funk i R&B format el ’75 a L.A. per en George (Lightnin’ Licks), guitarra i veu, i Louis E. Johnson (Thunder Thumbs), veu i baix que, com a músic de sessió, va participar en diversos àlbums clau de la història de la música durant els ’70 i ’80 incloent l’LP més venut de tots els temps, el Thriller on, per cert, coincidiria amb els germans Jeff i Steve Porcaro de Toto, que també formaven part de la llarguíssima llista de col•laboradors i musics del mític àlbum.
Potser no tant com Mr. Jackson però també ells tastarien l’èxit, especialment amb tres singles que van arribar al més alt de les llistes de R&B: I’ll Be Good to You, Strawberry Letter 23, i Stomp!
I aquí el funk ens mola, i molt, seguim amb un grup de Cincinnati, que té el rècord de ser el que més temps ha aguantat en actiu (des de 1954) , arribant a incorporar en aquest període membres de 2 generacions, i facturant hits que s’han mogut entre el gospel, el doo-wop, el R&B, soul, funk, rock,i fins el hip hop. Des d’aquí, el nostre reconeixement etern a Sallye Bernice Isley, mare d’en Ronald, Rudy, Kelly, Vernon, Ernie and Marvin. Els Isley Brothers!
12. The Isley Brothers – It’s Your Thing (1969)
It’s Your Thing, un els molts èxits dels Isley Brothers, tot un himne funk publicat el 1969 dins el seu ja 6è àlbum, com a resposta a la demanda que el cap de la Motown, Berry Gordy, els va interposar després que el grup deixès el segell a finals el ’68 després de 3anys i mig. De fet, la lletra ens diu: “It’s your thing/Do what you wanna do/I can’t tell you/Who to sock it to”.
Nascuts com un trio vocal de gospel format pels germans O’Kelly Isley, Jr., Rudolph Isley i Ronald Isley, a més d’un quart germà, que moriria al poc temps. Després de traslladar-se a NY a finals dels 50 i aconseguir alguns èxits menors, el 1959 van petar-ho amb el seu 4rt single, Shout, del que acabarien venent 1M de còpies, i al que seguirien clàssics com Twist and Shout, o This Old Heart of Mine (Is Weak for You) ja sota l’ala de la Motown, abans d’aquest It’s Your Thing publicat amb el seu propi segell T-Neck Records.
I fins aquí el fraternal post d’avui. Un recorregut per alguns dels grups de germans i germanes més famosos (alguns potser no tant) de la història de la música. Ens hem deixat en la recàmera formacions emblemàtices com els Kinks o els Beach Boys (que podeu trobar al post del darrer programa) o altres com els Allman Brothers, l’Alex i l’Eddie Van Halen, els AC/DC d’Angus i Marcus Young o fins i tot la Creedence dels Fogerty, entre molts d’altres.
Avui a banda d’acomiadar-me de vosaltres, deixeu-me fer una dedicatòria tan òbvia com sincera i sentida, i que en un programa com aquest, no podia ser per un altre que per mon germà, l’Àlex, que tot i que dissortadament no seria tampoc un oient incondicional del programa (va molt liat sempre el pobre) segur que aquesta dedicatòria li arriba. Nene, va per tu.
I és que un germà (o una germana), per molt pesat que es posi, sempre ho serà i això, ens agradi o no, és quelcom que ningú podrà canviar. Per això, us deixo amb un tema que no canta cap parella de germans, ni de germanes, no germanastres ni tansols de cosins germans, però que sí ens parla de la relació entre dos d’ells… una balada escrita per Bobby Scott i Bob Russell, gravada inicialment per Kelly Gordon el 1969 i de la que aquell mateix any en farien un versió els Hollies.
13. The Hollies – He Ain’t Heavy, He’s My Brother (1969)
Feia gairebé tres anys que havíem abandonat aquest blog, i ara que ja hem iniciat la 3a temporada del programa (qui ens ho havia de dir quan vam començar…) ja va essent hora de posar-hi solució. Com si d’un disc d’aquells al que cal treure la pols es tractés, encetem avui un retorn lent però segur per tal d’anar-vos deixant constància dels continguts més destacats (biografies, història, anècdotes i, per suposat, tota la música que hi soni) de cadascuna de les noves emissions així com, en la mesura del possible, anar recuperant alguns programes de temporades anteriors. Farem el que podrem.
Abans de començar, però, deixeu-me posar-vos en antecedents… Un 7 de setembre de 2015 donàvem el tret de sortida a una nova temporada d’aquest 33 revolucions, la segona a la casa gran de LANOVA Ràdio, després d’aquell ja llunyà debut a l’entranyable Punt 6 Ràdio, sense variar ni un pèl però la nostra innata vocació de dur-vos el bo i millor de tota la música que va sonar alguna volta des dels surcs dels vinils publicats entre 1948, quan veia la llum el primer LP, i el 31 d’octubre del 82, dia en què es publicava el primer CD de la història, el 52nd St. De Billy Joel.
Un primer programa com aquest bé mereixia girar al voltant d’un retorn molt especial… i no, estem parlant de la reunió dels Guns ‘n’ roses, ni tampoc dels papers de Salamanca. Aquesta nova edició del 33rpm que ens serveix també per recuperar aquest blog musical ens servirà per fer una mica més amè el retorn a l’escola (“la vuelta al cole” que en diuen). I com sempre diem aquí, els inicis són molt importants, així que preneu la motxilla mova, treieu punta als llàpisos i assegureu-vos de prendre el sandwitch que us ha fet la mare perquè comencem amb… Chuck Berry!
1. Chuck Berry – School Days (1957)
School days! Quina alegria poder obrir el foc d’aquesta nova temporada musical a l’emisora de la mateixa manera que ho vàrem fer en la nostra estrena el primer any de programa, amb aquest pioner del R’n’R nascut a St. Louis, Missouri, un 18 d’octubre de 1926, fa gairebé 90 anys: Charles Edward Anderson Berry, Chuck Berry, que ens transportava amb aquest tema fins un dels típics dies d’escola que tots recordem, inclòs el paio que se seia rre nostra i no ens deixava mai en pau.
Publicat com a single el març del ’57, School Days serviria tot just dos mesos després com a tall inicial l’LP de debut de Berry, “After School Sesson”, que arribaria al més alt de les llistes. Alguns dels seus arranjaments serien utilitzats pel mateix Chuck Berry anys després, el 1964, com a base del seu No Particular Place to Go.
I de la veu i la guitarra d’un dels precursors del Rock, fins un altre, més recordat potser rere un piano i, lamentablement, per la polseguera que va aixecar el casament amb una cosina seva de 13 anys quan ell en tenia tot just 22. Aquí però, el que ens importa és la música, i en particular aquest tema que ara sentirem “High Scool Confidential”, a càrrec de qui va ser conegut com The Killer: el gran Jerry Lee Lewis.
2. Jerry Lee Lewis – High Scool Confidential (1958)
Un altre dels nombrosos talls de finals dels 50 que enaltien (o miraven de fer-ho si més no) les bondats de la High Scholl nordamericana, amb els seus joves idílics i, sobretot, el naixement d’aquell nou ritme, com ho va fer també un altre mite, Little Richard, amb el seu “Ready Teddy.”
High School Confidential va ser un tema escrit a principis del ’58 per Ron Hargrave i el propi Jerry Lee Lewis, i emprat com a tall central d’un insubstancial film amb el mateix nom sobre crims en una (High School) dirigit per Jack Arnold, més conegut per cert per les seves películes de ciència ficció… Lewis que, com podeu veure al video, apareixia al principi del metratge fent un cameo mentre interpretava la cançó, l’editaria com a 45rpm amb el segell Sun Records.
I tot i que aquí ens agrada força seguir un ordre cronològic, ara fem un salt endavant en el temps… fins a 1979, per passar ara del ‘bop’ que ens duia Jerry Lee Lewis fins la Rock ‘n’ Roll High School, un tema escrit també per la banda sonora de la película homònima (i on també hi apareixen els seus inèrprets tocant el tema). Seguim doncs a la High School però canviem de classe de la mà ara d’en Joey, en Johnny en Marky i en Dee Dee…
3. The Ramones – Rock ‘n’ roll High School (1979)
Aquest Rock ‘n’ Roll High School dels novayorquesos (o com collons s’escrigui) The Ramones és un tema escrit per la BSO de la película del mateix nom (on, per cert, també apareix tocant-lo el mateix el grup, igual que en el cas de Lewis). A més d’aquesta versió (que apareix al video), el grup n’inclouria una de revisada en el seu 5è LP publicat el 1980, End of the Century. Un treball en què, sota la batuta productiva (o el fuet, més aviat) del controvertit Phil Spector, el grup va mirar de virar cap a un so més accessible, amb una major producció (el famós Wall of Sound patentat per Spector) i temes un pèl més llargs, per tal arribar a llocs més elevats a les llistes.
Tot i no aconseguir-ho amb aquest tall (arribaria només al #67 de l’UK Singles Chart), sí ho farien amb un que ja hem tingut ocasió d’escoltar al programa en anteriors temporades i que obria aquell End Of The Century: Do You Remember R’n’R Radio?. La lletra, en veu de Joey Ramone, resumia bàsicament l’experiència escolar de qualsevol jove punk (i de qualsevol jove del món) amb el vers: “Well I don’t care about history / ‘Cause that’s not where I wanna be / I just wanna have some kicks / I just wanna get some chicks”.
Avancem ara fins a 1980, deixant enrere el punk, i visitem terres britàniques per passar-nos al ska. I és que aquell setembre, tot just set mesos després de l’End of The Century dels Ramones, veia la llum Absolutely, un treball que obria un tall sobre nois gamberros, escoles desagradables, directors que trenquen totes les normes, mestres que es passen el dia al pub i, sobretot, de pantalons molt, molt amples.
4. Madness – Baggy Trousers (1980)
Després del seu imprescindible treball de debut del ’79, One Step Beyond, que a banda del tema homònim incloïa temes de la talla de My Girl, Night Boat To Cairo o The Prince (i això només a la seva primera cara), el grup de Camden Town editava un any més tard l’ LP Absolutely, escit pràcticament en la seva totalitat pel gran “Suggs” (és a dir, la veu i ànima dels Madness, Graham McPherson) i el guitarrista Chris Foreman. Tot i no deixar pel record peces tan memorables (a banda potser d’Embarrassement o la instrumental The Return of the Las Palmas 7) arribaria, com el seu predecessor, al #2 en llistes britàniques. Com a single, aquest Baggy Trousers seia l’11è més venut al Regne Unit durant aquell 1980…
…un any que encara no deixem per tal de recuperar la Lolita de Nabokov feta música a través de la història d’una estudiant que s’enamora d’un mestre força més gran que ella, i als encants de la quall ell acaba sucumbint, tot i demanar-li que no se li acostés tant.
5. The Police – Don’t Stand So Close To Me (1980)
Un tema que, segurament, a dia d’avui ninguna discogràfica s’hagués atrevit a llançar al mercat sense arriscar-se a un visita de la Policia, escrit per Gordon Summer, que curiosament també va fer de mestre durant dos anys abans de dedicar-se a la música amb el sobrenom de Sting. Inclòs com a primer tall de la cara A del Zenyatta Mondatta, 3r àlbum de Police, aquest Don’t Stand So Close To Me seria, a banda del “De Do Do Do, De Da Da Da”, un dels dos singles extrets d’aquell LP, i faria guanyar al trio Sting, Summers i Copeland un Grammy el 1982.
I ara tornem 6 anys enrera, de 1980 fins a 1974, tràmit temporal imprescindible per tornar de l’escola superior fins l’elemental, i recordar un tema que ens parla d’un (o una) estudiant que va a l’escola cada matí a aprendre fil per randa el que li ensenya el professor, i que se suposa que fa tot allò que toca, allò que se n’espera. Però… fins quan? D’ell, o d’ella, depèn: “It’s always up to you if you want to be that, want to see that, want to see that way”.
School era el tema que sentíem en posar l’agulla sobre els primers surcs de la cara A del Crime of the Century, 3r disc dels britànics Supertramp, publicat per A&M Records el setembre del ’74. El primer que comptava amb la presència de Bob C. Benberg a la bateria, el saxofonista John Helliwell i el baix de Dougie Thomson, que s’unien a la parella fundadora – ara irreconciliable – formada per Roger Hodgson i Richard Davies, per fabricar el que seria el primer èxit comercial del grup a ambdues bandes de l’Atlàntic. Fita a la que ajudarien sens dubte els dos singles de l’àlbum, Dreamer i Bloody Well Right, o temes com ara Rudy i el que donava nom al disc, Crime of The Century, sens dubte un dels meus preferits d’aquest grup i que, ja em perdonareu els puristes, més ens remeten a la sonoritat dels Pink Floyd.
Després d’aquest parèntesi a l’escola elemental, farem quelcom que ens agrada molt, i és proposar-vos bandes que potser no han tastat la mel de l’èxit en llistes, però que han deixat la seva petjada en la història de la música en vinil. Avui us en porto un parell. La primera és una formació britànica força propera al rockabilly i al power pop (derivant més endavant cap a la new wave) amb cert renom a les illes a finals dels 70 i primera meitat dels 80…
7. Rockpile – Teacher Teacher (1980)
Rockpile, un grup format pel gal·lès Dave Edmunds (veu i guitarra), el baixista Nick Lowe, Billy Bremner (guitarra) i el bateria Terry Williams, que arribaria a tocar també amb el Dire Straits. Plegats, van gravar fins a 4 àlbums, tot i que dos d’ells (Tracks on Wax 4 i Repeat When Necessary) van publicar-se com a treballs de Dave Edmunds, i un altre (Labour of Lust) com a LP en solitari de Nick Lowe. Només Seconds of Pleasure, editat el 1980, va veure la llum sota el nom del grup. Precisament el primer tal de l’àlbum era “Teacher Teacher”.
I per aquesta tornada al cole havíem pensat incloure l’Smokin’ in the Boys Room dels californians Mötley Crüe, però no podrà ser per dos motius: primer, i principal, perquè els de L.A. no el van incloure fins el seu 3r àlbum, el Theatre of pain de 1985 (fora dels límits temporals d’aquest espai musical) i, segon, perquè el tema no es seu, sinó que que va ser “parit” dotze anys abans, el 1973 pels Brownsville Station.
8. Brownsville Station – Smoking in the boys room (1973)
Un tema – oh, sorpresa! – que tracta sobre una colla de estudiants que mira d’evitar la prohibició de fumar a les aules, amagant-se al lavabo dels nois. Segur que molts de valtros ho heu fet, no m’enganyeu… Ells, no els fumetes sinó els Brownville Station, eren un grup d’Ann Arbor (Michigan), format el 1969 per Cub Koda (veu i guitarra), Mike Lutz (guitarra i veu), T.J. Cronley (bateria) i Tony Driggins al baix.
El seu major hit, aquest Smokin’ In the Boys Room escrit per Lutz i Koda, es convertiria en disc d’or en vendre més de 2 milions de còpies, i va quedar inclòs a Yeah!, treball que el grup publicaria el 1973, i que amagava altres joies com les versions del “Let Your Yeah Be Yeah” (Jimmy Cliff) o de la mítica “Sweet Jane” (Lou Reed).
I no només un tema sinó tot un disc conceptual van dedicar el 1975 Ray Davies i els seus Kinks al sistema educatiu: The Kinks Present Schoolboys in Disgrace, ni més ni menys que el 14è llarga durada del grup, que s’iniciava amb el nostàlgic record de “Schooldays” i acabava, nou talls després, amb “Finale”, un tema que ens recorda que tothom, us agradi o no, necessita una educació. D’entre tots, el tema “The Hard Way” va convertir-se en el primer de la classe gràcies segurament a un poderós riff molt en la línia de hits pretèrits com “All Day and All of the Night” o “You Really Got Me:
9. The Kinks – The Hard Way (1975)
La lletra de “The Hard Way” i, de fet, tot l’LP en el que estava inclosa, té com a punt de partida un incident que va passar-li a Dave Davies, guitarra dels Kinks, que era el líder d’un grupets d’aquests que es diverteixen fent la vida impossible a alumnes i professors, i que acabaria expulsat (a més de castigat físicament) del William Grimshaw Secondary Modern School, després de fer campana per poder tenir sexe amb una companya de classe. Això era el que deia si més no la contra de l’àlbum, la portada del qual, per cert, va ser dissenyada per Mickey Finn bataca de T. Rex, i que seria inclosa per la revista musical angles New Musical Express com una de les 50 pitjors de tots els temps.
I cap recull de temes sobre l’escola estaria complerta sense, com a mínim, una cançó que enalteixi els valors de l’escola, i l’orgull de pertinença aquesta institució com “Be True To Your School”. Aquí al programa no som uns grans fans d’aquest grup, però avui aquesta fidelitat sembla que tindrà premi, així que posem-nos tots d’empeus per cantar aquest himne escolar.
10. Beach Boys – Be True To Your School (1963)
Escrita per Brian Wilson i Mike Love, tercera pista del Little Deuce Coupe, 4rt àlbum d’estudi dels Beach Boys, ni més ni menys que el tercer publicat el 1963. La lletra equipara ser fidel a l’escola a ser-ho en una relació sentimental, tot i que la cançó, més que cenyir-se al tema acadèmic ens parla de valors d’escola, de casa, d’identitat i de comunitat, i que inclou dintre seu part del tema On Wisconsin, un dels himnes de la University of Wisconsin, tot i que a qui dedicaria la banda aquest Be True To Your School seria a la Hawthorne High School, a la que van assistir de petits els germans Wilson.
I… heu desitjat mai dir-li al vostre professor que us deixi en pau? Sí, oi? Amb aquest tema inclòs en l’imprescindible i èpic The Wall de 1979, Pink Floyd va donar veu (figuradament) a milions d’estudiants arreu de món, a més de donar-ne físicament a una coral escolar. No obstant, no hi ha cap rastre de nostalgia envers aquella època, especialment per part de Roger Waters, responsable de tots els temes de l’àlbum, que no va tenir una bona relació amb el sistema educatiu, i que veia els mestres com una barrera entre els nens i l’aprenentatge, alienant-los de la realitat, com pot deduir-se de versos com els que obren el tema:
“We don’t need no education / We don’t need no thought control / No dark sarcasm in the classroom / Hey, teacher, leave them kids alone”.
11. Pink Floyd – Another Brick in the Wall (part II) (1979)
Another Brick in the Wall era el títol de tres dels talls inclosos en l’òpera rock The Wall de Pink Floyd, que ens parlaven respectivament sobre el record, l’educació i les drogues. Aqusta segona part, una ferotge crítica al sistema educatiu, va destacar sobre la resta encapçalant les llistes britàniques aquell 1979 durant 5 setmanes consecutives (seria l’únic #1 del grup a les illes, als Estats Units i, curiosament, també a l’Alemanya Occidental). Això sí, la comunitat educativa, a banda del missatge, sempre els va retreure la doble negació de “We don’t need no education”. Suspesos en gramàtica!, tot i que no creiem que això li tragués la son a Waters.
El productor d’aquell The Wall, Bob Erzin, també ho va ser també set anys abans (1972) de l’àlbum d’Alice Cooper School’s Out. El tall que donava nom a aquell 5è àlbum de l’estrafolari músic de Detroit, de temàtica força similar al tall dels Pink Floyd, va acabar incloent curiosament (en posteriors versions en directe de Cooper) parts del primer vers de l’Another Brick in the Wall, Part 2.
Precisament amb la crida d’Alice Cooper al final (definitiu) de l’escola tancàvem el primer programa de la tercera temporada del 33 revolucions, i el primer dels que esperem siguin molts posts d’aquest blog que avui recuperem.
Avui la cosa va d’orígens. No parlarem però, com en setmanes anteriors, del naixement de nous moviments musicals o de peces pioneres en un o altre estil. Mirarem de descobrir més aviat quins són els veritables orígens d’alguns grups i cançons que el temps, el desconeixement, o la manca d’interès ens han fet oblidar, o fins i tot ens han impedit conèixer.
♫ GENESIS
Iniciem el viatge – no podia ser d’altra manera -, per “Genesis”, però potser no pels Genesis que tots coneixem. Començarem si us sembla, ballant amb el cavaller il·luminat per la llum de la lluna…
“Dancing with the Moonlit Knight” és la primera cançó de l’àlbum Selling England by the Pound (1973) del que llavors era un grup de rock progressiu anomenat Genesis. La lletra amaga és una crítica a la societat anglesa del moment, i traspua certa melangia per una perduda i “antiga Anglaterra”.
Genesis va començar la seva trajectòria a mitjans dels anys 60 després de la unió de dues bandes escolars: els Garden Wall, en que es trobaven el cantant Peter Gabriel i el teclista Tony Banks, y “Anon”, formació composada pel guitarrista y cantant Anthony Phillips, i el baixista, guitarra i vocalista Michael Rutherford. Aquests quatre personatges, juntament amb el bateria Chris Stewart s’uniren amb el productor Jonathan King; rebatejant-se com a Genesis.
Després d’un parell de LP’s sense massa repercussió, es produïren alguns canvis a la banda, que culminarien amb l’entrada del guitarra Steve Hackett i del bateria Phil Collins, que col·laboraren en la gravació del seu 3r LP, “Nursery Cryme” (1971). Després arribarien treballs com “Foxtrot” (1972) o “Genesis Live” (1973), a més del “Selling England by the pound”.
♫ AEROSMITH
Torn ara per una banda, sorgida a l’inici de la dècada dels 70 a Sunapee (New Hampshire), també amb un estil força menys comercial que el que els ha caracteritzat els darrers anys – tot i mantenir el gruix de la seva formació -, i que va saber sobreposar-se al despreci inicial dels crítics de l’època, que els comparava amb un fluix reflex dels Rolling Stones, convertint-se per mèrits propis en una de las bandes de rock amb més èxit comercial de la historia…
Aerosmith neix després de trobar-se Steven Tyler (nascut el 1948 a NY) i Joe Perry (nascut dos anys més tard a Boston) a la botiga de gelats en que treballava Perry, que tocava llavors en un grup anomenat The Jam Band, amb el baixista Tom Hamilton. Amb la incorporació de Tyler, el guitarrista Brad Whitford i el bateria Joey Kramer, els Jam Band es convertiren en Aerosmith. La banda es traslladà a Boston on, després de destacar en diverses actuacions en directe en pubs de la zona, aconseguiren firmar amb la CBS.
El 1973 presentaren el seu primer LP homònim que contenia el tema “Dream on”. Poc a poc s’anaven fent un nom en el món del Rock, especialment amb les seves actuacions com a teloners dels Kinks o Mott The Hoople. En 1974 publicaren el seu segon disc gran “Get your wings”, però la seva consolidació definitiva vindria de la mà del gran “Toys in the attic” (1975), un extraordinari àlbum marcat per temes com “Walk this way”, “Sweet emotion”, “Toys in the attic” o “Uncle Salty”. L’èxit va provocar precisament la reedició del seu primer single, “Dream on”.
♫ FACES
I malgrat que pugueu pensar el contrari, qui ens visita ara no ha esta sempre una víctima de la música disco més comercial, ni un titella productor de música per a radio-fórmules, ni un oportunista que gràcies a la fama ha pogut permetre’s treballs o col·laboracions de dubtosa reputació musical. O com a mínim no sempre va ser així…
Rod Stewart (Londres, 1945) és sense dubte un dels grans personatges sorgits del panorama musical britànic els anys 60 i 70. Després d’intentar-ho amb diverses formacions, finalment s’uniria el 1966 a la banda de l’ex-Yardbirds, Jeff Beck, on coincidiria amb el guitarra Ron Wood. Després de la ruptura del grup, Rod Stewart acceptaria unir-se als Small Faces (juntament ambRon Wood) quan Steve Marriott va decidir deixar-los per formar Humble Pie.
Els Small Faces passaren llavors a anomenar-se només Faces, i tocarien una música amb arrels rock allunyada del so més psicodèlic dels Small Faces amb el segell Inmediate. “First Step” (1970) fou el seu primer treball amb Stewart y Wood. L’any següent publicarien “Long Player” (1971), que contenia “Say with me”, a més d’una versió en viu del “Maybe I’m amazed” de Paul McCartney. En la carrera paral·lela que ja havia engegat Stewart en solitari, el seu LP més destacat (#1 al Regne Unit i EEUU) seria “Every Picture Tells a Story” (1971), amb el grandíssim tema “Maggie May”.
L’èxit de Rod Stewart en solitari perjudicaria la relació amb la resta de membres dels Faces, fet que duria a la publicació del seu darrer disc “Ooh La La” (1973). A partir de llavors Stewart es centraria en la seva carrera en solitari mentre que Wood s’uniria als Rolling Stones el 1975.
♫ ROY ORBISON
I d’una estrella que es va anar apagant, a una de rutilant: un dels grans personatges de la música pop-rock de la història, tot i que potser els temes que més ens sonen d’ell no sigui pas els que més justícia li fan. Estem parlant de Roy Orbison (si, el de “Pretty Woman”). Aquí però, us deixo un blues, que ens parla d’una dona que no sabem si serà maca o no, però sí és una mica mesquina…
Un tema gravat inicialment per Elvis Presley el 1957 com a part de la banda sonora del seu film Loving You, que el 1963 seria re-gravat com a 45 revolucions per Orbison.
Orbison (nascut un dia de Sant Jordi de 1936 a Vernon, Texas) tenia una veu penetrant que explotava amb tristos relats de desamor. Inicià la seva carrera musical a finals dels ‘50 per a la mítica Sun Records, on gravaria el seu primer senzill, “Ooby Dooby”, un tema rockabilly. El seu talent compositiu el dugué a centrar-se en l’escriptura de temes més pop (balades especialment), sense perdre les seves arrels més rock, per a la Acuff-Rose Music. El 1960 signaria amb Monument Records com a compositor i cantant.
La seva popularitat va disparar-se amb la publicació de “Only The Lonely”, tema rebutjat per Elvis i els Everly Brothers que el dugué a dalt de tot de les llistes d’èxits l’any 1964, el de major auge de la British Invasion als Estats Units, fent d’ Orbison un de los pocs artistes nord-americans en competir en vendes amb gent com els Beatles, a qui havia fet de teloner en la seva gira anglesa un any abans.
♫ BADFINGER
I ens trobem ara amb el grup responsable d’un tema que NO és de Harry Nilsson, ni molt menys de Mariah Carey… Malgrat que gairebé tothom coneix la balada “Without you” per una d’aquestes dues versions, poca gent sap que els seus autors originals eren els magnífics Badfinger, un grup de power pop y pop-rock amb influències dels Beatles, que gravaria els seus millors treballs a Apple, segell propietat dels Fab Four…
Editada dincs el seu àlbum “No Dice” (1970) ha arribat a ser versionada per més de 180 artistes, essent les covers de Harry Nilsson (1971) i Mariah Carey (1994) les més conegudes. La banda, derivada d’un grup de pop anomenat The Iveys, estava integrat pel cantant, guitarrista i teclista Pete Ham, el vocalista i baixista Tom Evans, el guitarrista Joey Mollan i el bateria Mike Gibbins. Un cop van signar per Apple, adoptaren el nom de Badfinger.
♫ BEE GEES
I ara una metamorfosi: la que va anar fent evolucionar aquest grup de les cançons de creació pop, a voltes barroca, altres psicodèlica, i sempre melòdica, en temes que contenien armonies a tres veus i una acurada sensibilitat en les composicions… Fins que van veure’s contagiats – i van arribar a contagiar ells mateixos – per una febre que afectaria a més d’una generació a les pistes de ball de fa 30 o 40 anys. The change is Made. Un canvi en tota regla:
Eren tres germans, nascuts a Anglaterra, tot i que els seus pares es traslladaren a Austràlia a finals dels ’50: el cantant, guitarrista i principal compositor Barry Gibb i els bessons Robin Gibb i Maurice Gibb, que s’iniciaren com a grup infantil a Manchester sota el nom de Blue Cats el 1955. Després del seu primer èxit en terres australianes amb el LP “Spicks and specks” (1966), tornaren al Regne Unit en ple regat dels omnipresents Beatles.
El seu primer disc editat a Gran Bretanya fou “The Bee Gees 1St” (1967), un gran àlbum debut. Publicarien posteriorment el magistral “Horizontal” (1968), un LP de música psicodèlica que continuaria amb discos essencials com “Idea” (1968) o el doble “Odessa” (1969), el meu favorit.
♫ SPIRIT
Pareu bé l’orella , i digueu-me si el següent tall de 1967 no us recorda a algun tema molt, molt famós, que seria gravat només dos anys més tard…
Què? Sonava o no sonava com Stairway to Heaven? O més aviat el tema de Led Zeppelin sonava com aquest “Taurus” (del que us he deixat una versió en directe gravada uns anys més tard que l’original d’estudi). “Taurus” es un tema instrumental del grup Spirit, inclòs en l’homònim àlbum debut de 1968.
Composada pel cantant i guitarrista Randy California, sembla evident – tot i que mai no ha estat reconegut oficialment – que Jimmy Page va inspirar-se en alguns passatges de guitarra d’aquest “Taurus” per composar Stairway to Heaven. Els Zeppelin feien de teloners de Spirit en aquella època, pel que no hi ha dubte sobre el fet que que els Led Zep havien sentit el tema… En tot cas, sempre m’ha fet molta ràbia que en aquest cas es vulgui “tacar” (per no emprar una expressió més forta) el nom dels Zeppelin parlant de “còpia” quan el que jo hi veig és “inspiració”.
La formació original incloïa a més de Randy California, Mark Andes (baix) i Jay Ferguson (veu i percussió). Amb l’afegitó del padrastre d’en Randy Ed Cassidy (bateria), i el teclat de John Locke el nou grup s’anomenaria Spirits Rebellious, escurçat poc després a Spirit. Se’ls arribaria a oferir poder actuar abans de Hendric al festival de Woodstock de 1969, però la seva discogràfica els recomanà que se centressin en el tour promocional del seu tercer àlbum, doncs creien que l’event no tindria massa repercussió. Epic Fail.
♫ CHICAGO
Tornem ara al terreny dels grups que no sonaven en els seus orígens com ho han acabat fent més endavant quan, fins i tot, ha arribat a assolir l’èxit comercial i el reconeixement del gran públic. És el cas d’aquest grup de Chicago creat l’any 67 sota el nom de Chicago Transit Authority. Ens juguem a més, ara que parlàvem de Stairway to heaven, la carta de les lletres enigmàtiques obertes a tot tipus de suspicàcies i hipòtesis sobre el seu significat…
El seu so, influït per bandes como Blood, Sweat & Tears o Electric Flag, fusionaria rock amb jazz, soul, funk o fins i tot música clàssica. Retallant el nom a Chicago per problemes legals, signarien amb Columbia, amb qui publicarien el seu LP debut “Chicago Transit Authority” (1969), un dels seus millor treballs.
“25 or 6 to 4”, escrita per Robert Lamm pel seu segon àlbum, Chicago (1970), comptava amb Peter Cetera a la veu. S’ha especulat molt sobre la relació de la lletra amb les drogues, tot i que el propi Lamm aclariria que el títol era “només una referència a un moment del dia”, i que el tema parla “d’escriure una cançó”, i no amaga pas res místic. Faria referència doncs a les 3:35 AM (or 3:34 AM), que coincidiria amb els 25 (o 26) minuts per les 4 AM.
♫ IAN DURY
I potser no és seu l’origen d’aquest lema, però ens venia de gust ara escoltar, si més no, qui va popularitzar una cançó amb un tema que segur que us sona…
Ian Dury va néixer a el 1942 a Upminster, Essex. De petit va patir la polio, fet que condicionà el seu físic. A principis dels ‘70 participaria en diversos projectes de “pub-rock” fins a publicar el seu primer hasta publicar el seu primer àlbum com a Ian Dury – que el duria de gira amb gent com Elvis Costello o Nick Lowe -, seria “New Boots and Panties!” (1977), disc eclèctic (rock’n’roll, pop, new wave, music hall…) i simpàtic (el sentit de l’humor de Dury era notori), que es convertiria en un gran èxit al Regne Unit amb temes com “Sweet Gene Vincent” o “Wake up and make Love to me”. Fora del LP i en format single, s’editarien singles com “What a Waste” o aquest mític “Sex and drugs and rock’n’roll”
♫ THE SUGARHILL GANG
Tanquem aquest programa-post amb un darrer exercici de “justícia musical” com la que hem practicat en els cas del “Without You” dels Badfinger, però encara més escandalós, perquè qui “perpetra la versió” de part del tema dels Sugarhill Gang que escoltarem ara són ni més ni menys – respireu fons… -: Les Ketchup i el seu “Aserejé”. Sí amics, aquell empapussament vocal que es perpetrava en aquest tema “modern” estava inspirat en aquest “Rappers Delight”….
Aquell divendres fèiem servir la nit de Tots Sants com a guia de viatge per fer embarcar-nos en la ruta musical del primer programa del mes de novembre. Us prometo que ho vaig intentar, però no vaig trobar prou temes dels ’60 i ’70 que parlessin sobre castanyeres i moniatos, o sigui que ens centrarem més aviat en la tradició anglosaxona del Halloween. Prepareu-vos doncs perquè ens visitin monstres, fantasmes, esperits i, fins i tot… el Déu del foc! Deixem que es presenti ell tot sol:
Era “Fire”, un tema gravat el 1968 per Arthur Brown, l’estrambòtic músic anglès que esdevindria una notable influència en gent com Alice Cooper, Peter Gabriel, Marilyn Manson, George Clinton, o Kiss. Estudiant de filosofia i dret, la seva carrera acabà derivant cap a la música, i el 1967 formava la seva pròpia banda: The Crazy World of Arthur Brown, que incloïa Vincent Crane (orgue Hammond organ i piano), Drachen Theaker (bateria), i Nick Greenwood (baix). Theaker seria substituït a causa de la seva por a volar el 1968 ni més ni menys que per Carl Palmer (futur membre d’ Atomic Rooster i cofundador dels Emerson, Lake & Palmer).
Brown va guanyar-se una sonada reputació a causa de les seves “performances”, en què destacava l’ús d’un cas metàl·lic en flames. Una excentricitat que esdevindria la seva marca característica, però que li duria no pocs ensurts, estant a punt que cremar-se a l’estil “bonzo” en més d’una ocasi, i arribant a ser expulsat d’un tour amb Jimi Hendrix.
El 1968 però, el LP The Crazy World of Arthur Brown , produït pel manager de The Who, es convertiria en tota una sensació a ambdues bandes de l’Atlàntic, dels que destacarien “Fire” i una versió del “I Put a Spell on You” de Screaming Jay Hawkins – un paio igual de particular -.
♫ WARREN ZEVON
I del Déu del foc de l’infern saltem deu anys endavant, al 1978, per caure no pas a les flames si no… enmig del Soho de Londres per trobar-nos a un curiós home llop que recorre els carrers amb un menú xinés a la mà:
Era Warren William Zevon (Chicago, 1947), cantautor amb un particular punt de vista sobre la vida que dotà els seus temes d’un to obscur i sòrdid, sovint complementat amb la seva característica ironia.. tingué una vida plena d’alt i baixos i problemes personals (divorcis, alcoholisme, intents de suïcidi…) que contrastaven amb el reconeixement de destacats companys de professió com Bob Dylan, Jackson Browne, Neil Young o els R.E.M.
Werewolves of London del seu “Excitable Boy” (1978), fou possiblement el seu tema més conegut, versionat per gent com The Flamin’ Grooves. És però l’autor també d’altres excel·lents cançons com Splendid Isolation, Mohammed’s Radio o Carmelita. L’any 202 van diagnosticar-li un càncer de pulmó amb una esperança de vida de no més de tres mesos. Pocs dies més tard, Zevon li deixava anar a la caixera d’un supermercat: “Disculpi, tinc un càncer terminal, podria fer que la cua anés una mica més ràpida si us plau?“. Geni i figura.
♫ BORIS PICKETT
I què faríeu si un dia us trobéssiu treballant fins tard posem, per exemple, en el vostre laboratori del mal, i de sobte el monstre que estàveu creant a partir de parts d’altres cossos s’aixequés i tot d’una es posés… a ballar a ritme de “Monster Mash”:
“Monster Mash“, un tema de Bobby “Boris” Pickett (co-escrit amb Leonard Capizzi el maig de 1962), llançat en versió 45” per Garpax Records l’agost d’aquell any, i inclòs en el LP The Original Monster Mash, juntament amb altres talls de la mateixa temàtica. La cançó, de fet, incloïa imitacions de la veu de veterans de l’escena del terror com ara Boris Karloff o Bela Lugosi a càrrec de Pickett. El single arribaria al #1 el 20 d’octubre del ’62, just a temps per Halloween.
♫ THE EDGAR WINTER GROUP
Del ‘68 al ’78 primer, i viatgem ara del ‘62 fins a 1972 per retrobar-nos amb una nova versió d’aquest llegendari personatge nascut a les pàgines de la novel·la de Mary Shelley que acabaria passejant la seva descomunal corpulència i la ira originada en el desafecte i la incomprensió per la gran pantalla, diverses sèries de TV i fins i tot pel sintetitzador d’Edgar Winter:
Era The Edgar Winter Group, liderat per Edgar Holland Winter (nacut a Beaumont, EEUU, un dia dels innocents de 1947), músic de blues, jazz y de rock, reconegut vocalista, saxofonista i teclista durant la dècada de los 70, igual que son germà, el carismàtic guitarrista Johnny Winter, recordats ambdós, a banda del pel seu gran nivell musical, pel seu albinisme.
Després de gravar amb en Johnny, Edgar Winter firmava el seu propi contracte discogràfic amb Epic Records el 1970, gravant dos exitosos àlbums: Entrance i Edgar Winter’s White Trash. El 1972 va formar The Edgar Winter Group, on l’acompanyaven Dan Hartman, Ronnie Montrose, Chuck Ruff i, més tard, el guitarrista i productor Rick Derringer. Amb ells assolia el seu èxit més sonat amb el LP They Only Come Out at Night (1972), que contenia el hit “Frankenstein”, tema pioner en l’ús del sintetitzador com a instrument principal.
♫ IRON BUTTERFLY
M’encanta quan anem saltant alegrement d’un any a un altre, d’un tema a un altre i de sobte ens topem de cara amb un grup com el següent. Nascuts el 1966 a San Diego, fou una de las principals formacions d’àcid-rock de l’època, nodrint la seva música i lletres amb el consum de drogues lisèrgiques i evolucionant poc a poc cap el rock progressiu. Eren el cantant Darryl DeLoach, el vocalista i teclista Doug Ingle, el guitarra Danny Weis, el baixista Greg Willis i el bateria Jack Pinney. Estem parlant dels Iron Butterfly, i això és Real Fright…
Després d’alguns canvis a la banda (Willis deixava la seva plaça a Jerry Penrod, i Pinney a Bruce Morse, qui posteriorment seria substituït per Ron Bushy), gravaven el seu primer disc gran, “Heavy” (1968), al que seguiren nous moviments dins el grup – Lee Dorman al baix i Erik Brann les 6 cordes -. Amb aquesta formació, i sempre sota el lideratge compositiu de Doug Ingle, gravaren el seu LP de més èxit, “In-A-Gadda-Da-Vida” (1968). El seu tercer disc, “Ball” (1969), al que pertany ‘Real Fright’, resultaria ser el treball més reexit, arribant al top 3.
♫ THE GRATEFUL DEAD
I ara no us espanteu, però ara passarem una estoneta en companyia d’una mort agraïda i del mateix diable. Ells són els Grateful Dead i això és… Friend of the Devil:
Provinents de diferents grups, el cantant i guitarrista Jerry García (1942, San Francisco), el teclista Ron “Pigpen” McKernan, i el bateria de Palo Alto Bill Kreutzmann unirien forces en una banda anomenada Mother McCree’s Uptown Jug Champions, a la que s’incorporà el guitarra rítmic Bob Weir, i més tard Phil Lesh al baix. El 1965 es rebatejaven com The Warlocks i un any més tard com The Grateful Dead, nom triat – segons deien – després d’obrir a l’atzar el Diccionari de Funk & Wagnalls (altres fonts citen el “Llibre dels Morts” de l’antic Egipte).
Ja en temps dels Warlocks i en plena efervescència del LSD – encara legal -, el grup fou escollit per l’escriptor “Beat” Ken Kesey per prendre part en els tests d’àcid de les seves festes (“Trip Festivals”), en què participava gent com Jefferson Airplane, Country Joe & The Fish o Quicksilver Messenger Service. En aquella època el grup residia en una comuna, amb amics i companyes sentimentals, a San Francisco. 1970 va ser l’any daurat pel Grateful Dead amb treballs com “Workingman’s Dead” o “American Beauty”, que incloïa peces com “Sugar Magnolia”, “Truckin” o “Friend of the devil”.
♫ ATOMIC ROOSTER
People are looking but they don’t know what to do; It’s the time of the season for the people like you; Come back tomorrow, show the scars on your face; It’s a clue to the answer we all chase. Aquesta és… la resposta del diable:
Un d’aquells grups que gairebé es un pecat no conèixer. Banda britànica de hard-rock i rock progressiu, formada el 1969 pel teclista i principal compositor Vincent Crane, ex membre de The Crazy World of Arthur Brown, el cantant i baixista Nick Graham i el bateria Carl Palmer. El grup va aconseguir firmar amb B&C Records i publicar el seu primer LP homònim, “Atomic Rooster” (1970), disc que contenia el single “Friday the 13th/Banstead”.
Després d’aquest àlbum, Graham abandonava el trio per unir-se a Skin Alley, igual que Carl Palmer, que formaria amb Keith Emerson i Greg Lake el super-grup Emerson, Lake & Palmer. Els substituirien el guitarrista i cantant John Cann i el bateria Paul Hammond, canvis amb els que la banda coneixeria els seus millors moments amb excel·lents temes de rock progressiu.
Gravaren el fenomenal i ombrívol “Death walks behind you” (1970), que comptava amb grans talls com “Tomorrow night”, “Sleeping for years”, “Gershatzer” o el tema homònim. El juny de 1971 arribà el seu major èxit comercial gràcies al extraordinari single no inclòs a l’àlbum: “The Devil’s answer”.
♫ THE KORDS
I ara em trobo amb un problema: haver de repetir grup quan només duem cinc posts. Però és que ara us volia presentar en Boris, l’aranya… Un tema escrit pel baixista de The Who – ja apareguts al primer programa -, John Entwistle, escrita mentre es trobava de copes amb el baixista dels Stones, Bill Wyman. Si m’ho permeteu – i si no també -, farem una mica de trampa. Com si res no hagués passat, us presento en Boris, l’aranya…
Eren els “desconeguts” The Kords, una banda garatge de Milton, Florida, versionant el popular tema dels Who. Formats per Rick Taliaferro (baix/veu principal), Jim Armstrong (guitarra/veu), John Ripley (teclats, flauta) i Larry Kennedy (bateria). Després de tocar durant cert temps en locals davant adolescents i públic universitari a Florida, The Kords conegueren un popular DJ local, Charlie Capri, que va aconseguir que The Kords gravessin el 1967 aquesta versió del ‘Boris The Spider’ dels Who, amb Laurie Records. Després d’això el grup va començar a escriure el seu propi material, però no van arribar a fer cap altra gravació, i l’abandonament de Taliaferro el 1971 va acabar precipitant el seu final.
♫ TALKING HEADS
I ara, feu-me cas: correu! Correu i no mireu enrere… us persegueix uns caps parlants, i duen un psycho-Killer:
Talking Heads fou una banda de rock engegada per David Byrne l’any 1974, esdevenint una de les més representatives del que es conegué com a “rock new wave”. Originari de Dumbarton (Escòcia), David Byrne va emigrar amb la seva família als Estats Units als dos anys. Ell i el seu amic, el bateria Chris Frantz, van formar un grup anomenat “The Artistics”. Durant aquesta etapa Byrne compongué la seva primera cançó, “Psycho Killer”.
Després de la seva dissolució, Byrne i Frantz començaren a contactar amb gent per formar un nou grup (van arribar a contactar amb Debbie Harry, cantant de Blondie). Després de reunir una formació estable van escollir com a nom “Talking Heads” (caps parlants), una referència en l’argot televisiu als presentadors de noticiaris. El seu primer disc fou Talking Heads 77 (1977). Amb el disc mig enregistrat els Talking Heads feren una gira per Europa amb els Ramones; a la tornada Harrison passà a ser membre permanent del grup i aconseguiren completar el seu primer disc, per al qual recuperaren la primera cançó de Byrne, “Psycho Killer”.
Donovan Leitch – Donovan – va néixer el 1946 a Glasgow (Escòcia), com Byrne. Fou un cantautor marcat en els seus inicis per la música folk americana, especialment per Bob Dylan i Woody Guthrie. Després de signar contracte amb Pye Records, Donovan publicà el 1965 el single “Catch the wind”. Aquells mateix any editava dos (infravalorats) LPs d’essència folk: “What’s bin did and what’s bin hid” (1965) i “Fairy Tales” (1965).
Amb l’objectiu de donar un gir al seu so, va comptar amb el productor Mickie Most i l’arrangista John Cameron, que ampliaren l’univers folk de Donovan amb peces pop properes en ocasions a la psicodèlia. El seu primer treball amb Most fou “Sunshine Superman” (1966), un gran LP on sonava la guitarra de Jimmy Page (llavors músic de sessió) en diversos temes. En aquest àlbum hi trobàvem talls com “Season of the witch” (versionat per Terry Reid, Al Kooper o Vanilla Fudge), “The fat angel”, “Trip”, “Celeste”, “Guinevere” o el single homònim.
I fins aquí el 33 revolucions d’avui. Abans però deixeu-me que en un moment tan penós i delicat com el que ara arriba, no sigui jo qui m’acomiadi de vosaltres. Ho faran per mi els Bauhaus, que us porten una mala notícia: Bela Lugosi, ha mort…
Bauhaus fou un banda de rock britànica (formada a Northampton el 1978)que prengué el seu nom de l’escola de disseny alemanya Bauhaus, creada durant la segona dècada del s.XX, tot i que als inicis es feien dir Bauhaus 1919. Es considerada per molts com a primera banda gòtica.
El seu single debut, “Bela Lugosi’s Dead”, es publicava l’agost de 1979. Un tema de 9 minuts de durada i gravada en una sola presa; un treball minimalista, mescla de The Doors, els primers Pink Floyd i bandes de Krautrock experimental com Can i Neu!. Fou inclosa a la banda sonora del film “The Hunger” de Tony Scott, el 1983.
Escolta aquí el podcast del programa:
33 revolucions 