3×02 – Brothers In Music

Escolta aquí el podcast del programa:

O coneix més cançons sobre el tema a la nostra llista de Spotify.

Després del retorn al cole de l’anterior post, tornem a la càrrega per parlar-vos d’uns germans molt especials. Tranquils, que no hem entrat en cap ordre religiosa sinó que avui la cosa va de músics. De músics que, a banda de tenir en comú pare i mare, comparteixen també també estudi de gravació, escenari, carrertera i manta.

A molts els espanta la possibilitat de compartir feina amb un germà o germana quan, sovint, el que desitgem és trobar el nostre espai propi després de conviure ‘per força’ a casa dels pares. Els nostres convidats d’avui però, semblen estar fets d’una pasta especial i no només comparteixen forma de vida, sinó també també estudi de gravació, escenari, carrertera i manta

No sabem si és predisposició genètica, o que en aquelles cases els fotien alguna cosa especial per berenar, però el cas és que hi ha hagut famílies realment prolífiques a l’hora de dur al món músics de renom, no només germans, sinó també pares, mares, tiets, cosins… que, en molts casos, han acabat tocant junts. Avui però, ens quedem amb els primers. I és que l’amor fraternal, a ritme de 33revolucions, sona millor.

La nostra 1a elecció és força evident. Si ens pregunten per una banda on hi convisquin germans, segurament la nostra primera resposta sigui els Jackson Five o… els Bee Gees:

1. The Bee Gees – New York Mining Disaster 1941 (1967)

Barry, el gran (guitarra), i els bessons Robin (veu principal) i Maurice Gibb (baix), recordats (i despreciats per molts) pel seu vincle indissociable amb la febre discotequera dels 70, els Bee Gees han arribat a fer molt bona música; de tall pop, sí, però també barroca i fins i tot propera a la psicodèlia. No em creieu? Doncs ja podeu córrer a escoltar qualsevol dels 4 LP’s que van editar entre el 67 i 1969.

Després que la família emigrés a Australia, on els 3 germans triomfaven gravant el seu 1r treball Spicks And Specks (1966), els Bee Gees tornen al seu UK natal en plena influència dels Beatles, on augmenten la formació amb el batería australià Colin Petersen, i firmen amb Polydor, amb qui l’any següent, el 1967, publicarien aquesta joia que és “NY Mining Disaster 1941”, que seria inclòs a The Bee Gees 1St, un gran àlbum molt influït precisament pels fab four, i que precediria el psicodèlic Horizontal (1968), l’essencial Idea (1968) o el magnífic doble LP Odessa (1969).

I marxem ara cap a New Haven, Connecticut, per conèixer en Richard i la seva germana petita Karen. Ell, un noi prodigi al piano; ella, una nena a la que només li agradava jugar a baseball i que, després d’entrar a la Downey High School, va aficionar-se a tocar la bateria. Plegats, van convertir-se en un fenòmen musical  comercial als EE.UU. a principis dels 70. Els Carpenters!

2. Carpenters – All I Can Do (1969)

Un tema composat per Richard Carpenter, amb lletra de John Bettis, i inclòs a l’album de debut dels Carpenters de 1969, Ticket to Ride, en que la majoria d’instruments els toquen els propis Karen i Richard Carpenter – especialment bateria i teclats, respectivament -, deixant el baix en mans de Joe Osborn. A més, és un dels LP’s en què més repartit està el treball vocal, fent que la petita de la familia pogués quedar-se darrere de la bateria.

En posteriors treballs però, la tímida Karen hauria de fer un pas endavant per assumir el rol de frontman (o de frontwoman en aquest cas) i, a veure, tampoc és que fos una virtuosa de les baquetes, ni que el pes de la bateria als temes dels Carpenters fos excessiva. En directe, de fet, ella tot just tocava en un parell de temes, i era Cubby O’Brien qui ocupava el seu lloc, mentre que en els següents LP’s ja seria un altre percussionista més capacitat, Hal Blane qui se’n feria càrrec.

Durant els seus 14 anys de carrera, els Carpenters gravarien 11 àlbums, 31 singles i fins una sèrie de TV. El grup es trencaria el 1983 després de la mort de Karen Carpenter, a causa d’una atac de cor derivat de l’anorèxia qeu patia des de feia anys. En morir, pesava poc més de 30kg .

I ja hem escoltat un trio masculí i una parella de germà i germana. Ara toca doncs una parella femenina. Filles d’un coronel del cos de marines, Ann (veu) i Nancy Wilson (guitarra) van ser els únics membres permanents, cor i ànima de Heart, que arribaria a vendre més de 30M de discs arreu del món amb temassos com Barracuda, Magic Man o aquest…

3. Heart – Crazy On You (1975)

Primer single de l’enorme àlbum debut de Heart, Dreamboat Annie, gravat a Canadà després d’incorporar al grup al bateria Michael Derosier i el teclista Howard Leese, el 1975 i publicat l’any següent als US. Un disc que recollia les principals influències de les germanes Wilson, ni més ni menys que Led Zeppelin i Joni Mitchel i en el que, per cert, participaven els germans Roger (guitarra) i Mike Fisher (dins l’equip de producció), que es convertirien en parelles sentimentals de les germanes Wilson, ves per on.

I ara viatgem fins al 1981 tonant a Austràlia, per trobar-nos amb dues noies britàniques de naixement, Chrissie i Lyndsay Hammond, que debuten al 33 revolucions:

4. Cheetah – Bang Bang (1981)

La Chrissie i la Lyndsay van ser vocalistes de sessió de diversos grups australians, abans que aquesta darrera es posés al capvant d’un grup anomenat Skintight i poc després formés Cheetah amb sa germana. La banda, activa entre 1977 i el 82, va destacar per singles com Walking In The Rain, Deeper Than Love o Spend The Night. Bang Bang seria el penúltim single del grup, publicat el 1981 i inclòs un any més tard com a primer tall del seu LP Rock & Roll Women (1982).

Cheetah va actuar per suposat per tota Austràlia, però també pel Regne Unit i resta d’Europa incluent aparicions al reputats festivals com el de Roskilde, a Dinamarca, o Nuremberg i Wiesbaden, a Alemanya, a més del de Reading, a Leeds, on coincidirien al cartell amb Iron Maiden, gràcies al que tocarien davant d’una audiència de 120,000 persones.

A aquestes alçades del post hem estat ja a terres britàniques, a Austràlia, als EE.UU. i hem passat fins i tot pel Canadà. On podríem anar ara per conèixer una nova parella de dames? Doncs cap a Madrid! I no per manifestar-nos ni per pactar amb el Govern central (2 coses impensables l’any 74 en aquest país i encara ara) sinó per donar-nos un homenatge de flameco rock a càrrec d’un duo d’ètnia gitana, la Carmen Muñoz Barrull (Carmela) i sa germana Edelina (Tina).

5. Las Grecas – Te Estoy Amando Locamente (1974)

Las Grecas, que van petar-ho molt fort amb aquest Te estoy amando locamenti, el seu primer single, del que van arribar a vendre’n mig milió de còpies, que ja és dir, per trobar-nos encara a les darreries del règim franquista.

Ambdues germanes van començar cantant a Los Canasteros, propietat del mític Manolo Caracol. Allí hi van començar a forjar-se una reputació, fins que van ser contractades, al loro!, per Lola Flores pel seu famós tablao, el Caripén, on serien descobertes pel productor José Luís de Carlos i el compositor Felipe Campuzano, que les fitxarien pel segell CBS, batejant-les com “Las Grecas”, doncs allà se les coneixia com «las niñas que cantan en griego», per la forma com interpretaven el tema «Sagapó», una versió d’un tema grec.

I sense moure’ns d’aquell 1974, us paguem un viatge fins a L.A. per conèixer en Ron i en Russel Mael (teclista i veu respectivament) que formarien el 1968 una banda anomenada Halfnelson, que al  cap de tres anys acabaria evolucionant fins a Sparks.

6. Sparks – This Town Ain’t Big Enough For Both Of Us (1974)

Conguts i recordats per la seva peculiar forma d’escriure, la música dels Sparks sempre ha estat acompanyada de lletres molt cuidades, a més d’una teatral posada en escena que exagerava encara més el contrast entre germans, en Russel, el frontman amb veu de falsette amagat sota el seu serrell, i el posat més hieràtic (immòbil gairebé) d’en Ron i el seu bigotet rere el teclat.

Aquest This Town Ain’t Big Enough for Both of Us, escrit per Ron Mael, era el tall que obria el seu 3r LP, publicat e 1974, Kimono My House. Un any abans, el 1973, el germans Mael havien decidit traslladar-se al Regne Unit per participar de l’escena glam rock que en aquell moment començava a despuntar, així que van incorporar tres músics anglesos: Martin Gordon (baix), Adrian Fisher (guitarrra) i Norman “Dinky” Diamond (bateria), que substituïen l’anterior percussionista, Harley Feinstein, i una altra parell de germans, Earle i Jim Mankey, que van integrar la banda en la gravació dels seus anteriors dos àlbums d’estudi. Allà, signarien per Island Records que produiria el seu Kimono My House.

I aquí arriben uns altres pirats que han navegat entre el rock, el punk, el post-punk i la new wave, amb uns tocs de ciència ficció, i uns temes molt en la línia de la crítica social, sense oblidar el seu humor surrealista. Un còctel explosiu preparat, o de-evolucionat, pels germans Mothersbaugh (Mark i Bob) i els Casale (Gerald i Bob), que juntament amb el bateria Alan Myers formaven els DEVO.

7. Devo – Whip it (1980) / Mongoloid (1977)

Inclòs en el seu Freedom of Choice de 1980, un LP orientat ja definitivament cap al synthpop (tot i que les guitarres encara hi tenen un paper destacat) aquest Whip it, escrit pel vocalista Mark Mothersbaugh y Gerald Casale ràpidament es convertiria en un hit , potser el més gran del grup.  Una curiositat: anys més tard els membres de la banda van confessar que el riff d’aquest tema està basat en el clàssic de Roy Orbison, Oh, Pretty Woman.

I seguim en ruta pels EE.UU., fent parada a Minnesota per desenterrar d’enmig del desert una raresa, una petita joia que crec que us agradarà… Un grup que teníem moltes, MOLTES, ganes de portar-vos.  Fundat el 1966 pel multiinstrumentista Ken “The Captain” Erwin (veu, trompeta, guitarra, baix, teclats, i allò que li posessin a les mans) i son germà Jim Erwin (baix i veu) als que s’unirien Tom “Polock” Pohling (lead guitar) i Doug “Beaver” Reynolds (teclats).

8. The C.A. Quintet – Colorado Mourning (1968)

No sé a vosaltres però a mi em recorda un altre grup del que n’estem enamorats al 33 revolucions, els Love d’Alvin Lee. A diferència d’ells però, The C.A. Quintet, no va aconseguir ni de bon tros arribar al gran públic. De fet, del seu únic LP Trip Thru Hell produït el 1968 per una segell local de Minnesssota, Candy Floss, se’n van vendre inicialment menys de 500 còpies, tot i que amb el pas dels anys va anar guanyant popularitat gràcies a músics i col•leccionistes, sent reeditat més endavant per Sundazed Records en CD (1995) i un doble LP (1996). Feu-me cas, si en teniu ocasió, no deixeu passar l’oportunitat d’escoltar-lo.

I de la psicòdelia americana al rock progressiu anglès, amb una banda que mesclava el rock amb elements de la música clàssica, el folk, jazz o melodies medievals, i que tot i no aconseguir l’èxit comercial d’altres bandes contemporànies com Jethro Tull, Pink Floyd, Genesis o Yes, sí que va triomfar més que els C.A. Quintet…

9. Gentle Giant – A Cry For Everyone (1973)

Un trio de germans multiistrumentistes, Derek, Ray i Phil Shulman, que acompanyats del guitarra Gary Green, el teclat de Kerry Minnear i el bateria Martin Smith, formaven Gentle Giant. Una banda que, després de gravar alguns senzills durant l’època daurada de la psicodèlia, van virar cap al rock progressiu amb el magnífic LP de debut Gentle Giant (1970). Després arribarien Acquiring The Taste (1971) i Three Friends (1972).

Bon preludi pel llançament l’any següent del seu quart treball, el fascinant Octopus (73), ja amb el gal•lès John Weathers a la bateria. A Cry For Everyone es un dels meus talls preferits d’aquell LP, amb un potent riff, complexes passatges sonors, una bona melodia i una dosi d’existencialisme inspirada en textos d’Albert Camus.

I dels germans Shulman als Porcaro: Steve (teclats), Jeff (bateria) i Mike (baix), fills del bateria de jazz Joe Porcaro. Formats el 1977 a la californiana localitat de Van Nuys, van incloure en les seves peces elements pop, rock, soul, funk, progressive rock, hard rock, R&B, blues, o jazz. Una complexitat que certament no es veia reflectida en el seu nom: Toto.

10. Toto – Child’s Anthem (1978)

El primer tall del disc de debut dels Toto, i una de les poques instrumentals de la banda iniciada per David Paich i Jeff Porcaro, dos amics de l’institut que començarien tocant plegats com a músics de sessió i van acabar decidint muntar el seu propi grup, així que va reclutar el cantant Bobby Kimball a més de David Hungate, Steve Lukather i el segon dels germans Porcaro, Steve, per treballar en el seu 1r àlbum, l’homònim Toto, que veuria la llum un any més tard, el 1978, publicat per Columbia Records.

El tercer germà Porcaro, en Mike, que també es guanyava les garrofes com a músic de sessió, substituiria el baixista David Hungate el 1982, poc després de la gravació de l’exitòs Toto IV, que els cinvertitua en un grup super-vendes gràcies a temes com Hold the Line, I’ll Supply the Love o Georgy Porgy.

Segons va confessar el propi grup, durant les primeres sessions del seu primer treball, l’enginyer de so, per no confondre’s amb altres grups que gravaven al mateix estudi, posava als seus carrets una etiqueta i el primer que se li va acudir va ser “Toto”. Un cop acabat l’àlbum i quan la discogràfica va voler llançar-lo els van preguntar pel nom de la banda, i no en tenien! Així que…

Més fàcil va ser triar nom per George i Louis Johnson, The Brothers Johnson, que ens duen la primera ració de funk del post:

11. The Brothers Johnson – Get The Funk Out Ma Face (1976)

The Brothers Johnson era un duo de funk i R&B format el ’75 a L.A. per en George (Lightnin’ Licks), guitarra i veu, i Louis E. Johnson (Thunder Thumbs), veu i baix que, com a músic de sessió, va participar en diversos àlbums clau de la història de la música durant els ’70 i ’80 incloent l’LP més venut de tots els temps, el Thriller on, per cert, coincidiria amb els germans Jeff i Steve Porcaro de Toto, que també formaven part de la llarguíssima llista de col•laboradors i musics del mític àlbum.

Potser no tant com Mr. Jackson però també ells tastarien l’èxit, especialment amb tres singles que van arribar al més alt de les llistes de R&B: I’ll Be Good to You, Strawberry Letter 23, i Stomp!

I aquí el funk ens mola, i molt, seguim amb un grup de Cincinnati, que té el rècord de ser el que més temps ha aguantat en actiu (des de 1954) , arribant a incorporar en aquest període membres de 2 generacions, i facturant hits que s’han mogut entre el gospel, el doo-wop, el R&B, soul, funk, rock,i fins el hip hop. Des d’aquí, el nostre reconeixement etern a Sallye Bernice Isley, mare d’en Ronald, Rudy, Kelly, Vernon, Ernie and Marvin. Els Isley Brothers!

12. The Isley Brothers – It’s Your Thing (1969)

It’s Your Thing, un els molts èxits dels Isley Brothers, tot un himne funk publicat el 1969 dins el seu ja 6è àlbum, com a resposta a la demanda que el cap de la Motown, Berry Gordy, els va interposar després que el grup deixès el segell a finals el ’68 després de 3anys i mig. De fet, la lletra ens diu: “It’s your thing/Do what you wanna do/I can’t tell you/Who to sock it to”.

Nascuts com un trio vocal de gospel format pels germans O’Kelly Isley, Jr., Rudolph Isley i Ronald Isley, a més d’un quart germà, que moriria al poc temps. Després de traslladar-se a NY a finals dels 50 i aconseguir alguns èxits menors, el 1959 van petar-ho amb el seu 4rt single, Shout, del que acabarien venent 1M de còpies, i al que seguirien clàssics com Twist and Shout, o This Old Heart of Mine (Is Weak for You) ja sota l’ala de la Motown, abans d’aquest It’s Your Thing publicat amb el seu propi segell T-Neck Records.

I fins aquí el fraternal post d’avui. Un recorregut per alguns dels grups de germans i germanes més famosos (alguns potser no tant) de la història de la música. Ens hem deixat en la recàmera formacions emblemàtices com els Kinks o els Beach Boys (que podeu trobar al post del darrer programa) o altres com els Allman Brothers, l’Alex i l’Eddie Van Halen, els AC/DC d’Angus i Marcus Young o fins i tot la Creedence dels Fogerty, entre molts d’altres.

Avui a banda d’acomiadar-me de vosaltres, deixeu-me fer una dedicatòria tan òbvia com sincera i sentida, i que en un programa com aquest, no podia ser per un altre que per mon germà, l’Àlex, que tot i que dissortadament no seria tampoc un oient incondicional del programa (va molt liat sempre el pobre) segur que aquesta dedicatòria li arriba. Nene, va per tu.

I és que un germà (o una germana), per molt pesat que es posi, sempre ho serà i això, ens agradi o no, és quelcom que ningú podrà canviar. Per això, us deixo amb un tema que no canta cap parella de germans, ni de germanes, no germanastres ni tansols de cosins germans, però que sí ens parla de la relació entre dos d’ells… una balada escrita per Bobby Scott i Bob Russell, gravada inicialment per Kelly Gordon el 1969 i de la que aquell mateix any en farien un versió els Hollies.

13. The Hollies – He Ain’t Heavy, He’s My Brother (1969)

Que la música us acompanyi, germans.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Temàtics

3×01 – Back To School

Benviguts, revolucionaris!

Feia gairebé tres anys que havíem abandonat aquest blog, i ara que ja hem iniciat la 3a temporada del programa (qui ens ho havia de dir quan vam començar…) ja va essent hora de posar-hi solució. Com si d’un disc d’aquells al que cal treure la pols es tractés, encetem avui un retorn lent però segur per tal d’anar-vos deixant constància dels continguts més destacats (biografies, història, anècdotes i, per suposat, tota la música que hi soni) de cadascuna de les noves emissions així com, en la mesura del possible, anar recuperant alguns programes de temporades anteriors. Farem el que podrem.

Abans de començar, però, deixeu-me posar-vos en antecedents… Un 7 de setembre de 2015 donàvem el tret de sortida a una nova temporada d’aquest 33 revolucions, la segona a la casa gran de LANOVA Ràdio, després d’aquell ja llunyà debut a l’entranyable Punt 6 Ràdio, sense variar ni un pèl però la nostra innata vocació de dur-vos el bo i millor de tota la música que va sonar alguna volta des dels surcs dels vinils publicats entre 1948, quan veia la llum el primer LP, i el 31 d’octubre del 82, dia en què es publicava el primer CD de la història, el 52nd St. De Billy Joel.

Un primer programa com aquest bé mereixia girar al voltant d’un retorn molt especial… i no, estem parlant de la reunió dels Guns ‘n’ roses, ni tampoc dels papers de Salamanca. Aquesta nova edició del 33rpm que ens serveix també per recuperar aquest blog musical ens servirà per fer una mica més amè el retorn a l’escola (“la vuelta al cole” que en diuen). I com sempre diem aquí, els inicis són molt importants, així que preneu la motxilla mova, treieu punta als llàpisos i assegureu-vos de prendre el sandwitch que us ha fet la mare perquè comencem amb… Chuck Berry!

1. Chuck Berry – School Days (1957)

School days! Quina alegria poder obrir el foc d’aquesta nova temporada musical a l’emisora de la mateixa manera que ho vàrem fer en la nostra estrena el primer any de programa, amb aquest pioner del R’n’R nascut a St. Louis, Missouri, un 18 d’octubre de 1926, fa gairebé 90 anys: Charles Edward Anderson Berry, Chuck Berry, que ens transportava amb aquest tema fins un dels típics dies d’escola que tots recordem, inclòs el paio que se seia rre nostra i no ens deixava mai en pau.

Publicat com a single el març del ’57, School Days serviria tot just dos mesos després com a tall inicial  l’LP de debut de Berry, “After School Sesson”, que arribaria al més alt de les llistes. Alguns dels seus arranjaments serien utilitzats pel mateix Chuck Berry anys després, el 1964, com a base del seu No Particular Place to Go.

I de la veu i la guitarra d’un dels precursors del Rock, fins un altre, més recordat potser rere un piano i, lamentablement, per la polseguera que va aixecar el casament amb una cosina seva de 13 anys quan ell en tenia tot just 22. Aquí però, el que ens importa és la música, i en particular aquest tema que ara sentirem “High Scool Confidential”, a càrrec de qui va ser conegut com The Killer: el gran Jerry Lee Lewis.

2. Jerry Lee Lewis – High Scool Confidential (1958)

Un altre dels nombrosos talls de finals dels 50 que enaltien (o miraven de fer-ho si més no) les bondats de la High Scholl nordamericana, amb els seus joves idílics i, sobretot, el naixement d’aquell nou ritme, com ho va fer també un altre mite, Little Richard, amb el seu “Ready Teddy.”

High School Confidential va ser un tema escrit a principis del ’58 per Ron Hargrave i el propi Jerry Lee Lewis, i emprat com a tall central d’un insubstancial film amb el mateix nom sobre crims en una (High School) dirigit per Jack Arnold, més conegut per cert per les seves películes de ciència ficció… Lewis que, com podeu veure al video, apareixia al principi del metratge fent un cameo mentre interpretava la cançó, l’editaria com a 45rpm amb el segell  Sun Records.

I tot i que aquí ens agrada força seguir un ordre cronològic, ara fem un salt endavant en el temps… fins a 1979, per passar ara del ‘bop’ que ens duia Jerry Lee Lewis fins la Rock ‘n’ Roll High School, un tema escrit també per la banda sonora de la película homònima (i on també hi apareixen els seus inèrprets tocant el tema). Seguim doncs a la High School però canviem de classe de la mà ara d’en Joey, en Johnny en Marky i en Dee Dee…

3. The Ramones – Rock ‘n’ roll High School (1979)

Aquest Rock ‘n’ Roll High School dels novayorquesos (o com collons s’escrigui) The Ramones és un tema escrit per la BSO de la película del mateix nom (on, per cert, també apareix tocant-lo el mateix el grup, igual que en el cas de Lewis). A més d’aquesta versió (que apareix al video), el grup n’inclouria una de revisada en el seu 5è LP publicat el 1980, End of the Century. Un treball en què, sota la batuta productiva (o el fuet, més aviat) del controvertit Phil Spector, el grup va mirar de virar cap a un so més accessible, amb una major producció (el famós Wall of Sound patentat per Spector) i temes un pèl més llargs, per tal arribar a llocs més elevats a les llistes.

Tot i no aconseguir-ho amb aquest tall (arribaria només al #67 de l’UK Singles Chart), sí ho farien amb un que ja hem tingut ocasió d’escoltar al programa en anteriors temporades i que obria aquell End Of The Century: Do You Remember R’n’R Radio?. La lletra, en veu de Joey Ramone, resumia bàsicament l’experiència escolar de qualsevol jove punk (i de qualsevol jove del món) amb el vers: “Well I don’t care about history / ‘Cause that’s not where I wanna be / I just wanna have some kicks / I just wanna get some chicks”.

Avancem ara fins a 1980, deixant enrere el punk, i visitem terres britàniques per passar-nos al ska. I és que aquell setembre, tot just set mesos després de l’End of The Century dels Ramones, veia la llum Absolutely, un treball que obria un tall sobre nois gamberros, escoles desagradables, directors que trenquen totes les normes, mestres que es passen el dia al pub i, sobretot, de pantalons molt, molt amples.

4. Madness – Baggy Trousers (1980)


Després del seu imprescindible treball de debut del ’79, One Step Beyond, que a banda del tema homònim incloïa temes de la talla de My Girl, Night Boat To Cairo o The Prince (i això només a la seva primera cara), el grup de Camden Town editava un any més tard l’ LP Absolutely, escit pràcticament en la seva totalitat pel gran “Suggs” (és a dir, la veu i ànima dels Madness, Graham McPherson) i el guitarrista Chris Foreman. Tot i no deixar pel record peces tan memorables (a banda potser d’Embarrassement o la instrumental The Return of the Las Palmas 7) arribaria,  com el seu predecessor, al #2 en llistes britàniques. Com a single, aquest Baggy Trousers seia l’11è més venut al Regne Unit durant aquell 1980…

…un any que encara no deixem per tal de recuperar la Lolita de Nabokov feta música a través de la història d’una estudiant que s’enamora d’un mestre força més gran que ella, i als encants de la quall ell acaba sucumbint, tot i demanar-li que no se li acostés tant.

5. The Police – Don’t Stand So Close To Me (1980)

Un tema que, segurament, a dia d’avui ninguna discogràfica s’hagués atrevit a llançar al mercat sense arriscar-se a un visita de la Policia, escrit per Gordon Summer, que curiosament també va fer de mestre durant dos anys abans de dedicar-se a la música amb el sobrenom de Sting. Inclòs com a primer tall de la cara A del Zenyatta Mondatta, 3r àlbum de Police, aquest Don’t Stand So Close To Me seria, a banda del “De Do Do Do, De Da Da Da”, un dels dos singles extrets d’aquell LP, i faria guanyar al trio Sting, Summers i Copeland un Grammy el 1982.

I ara tornem 6 anys enrera, de 1980 fins a 1974, tràmit temporal imprescindible per tornar de l’escola superior fins l’elemental, i recordar un tema que ens parla d’un (o una) estudiant que va a l’escola cada matí a aprendre fil per randa el que li ensenya el professor, i que se suposa que fa tot allò que toca, allò que se n’espera. Però… fins quan? D’ell, o d’ella, depèn: “It’s always up to you if you want to be that, want to see that, want to see that way”.

6. Supertramp – School (1974)

Link de la cançó a spotify

School era el tema que sentíem en posar l’agulla sobre els primers surcs de la cara A del Crime of the Century, 3r disc dels britànics Supertramp, publicat per A&M Records el setembre del ’74. El primer que comptava amb la presència de Bob C. Benberg a la bateria, el saxofonista John Helliwell i el baix de Dougie Thomson, que s’unien a la parella fundadora – ara irreconciliable – formada per Roger Hodgson i Richard Davies, per fabricar el que seria el primer èxit comercial del grup a ambdues bandes de l’Atlàntic. Fita a la que ajudarien sens dubte els dos singles de l’àlbum, Dreamer i Bloody Well Right, o temes com ara Rudy i el que donava nom al disc, Crime of The  Century, sens dubte un dels meus preferits d’aquest grup i que, ja em perdonareu els puristes, més ens remeten a la sonoritat dels Pink Floyd.

Després d’aquest parèntesi a l’escola elemental, farem quelcom que ens agrada molt, i és proposar-vos bandes que potser no han tastat la mel de l’èxit en llistes, però que han deixat la seva petjada en la història de la música en vinil. Avui us en porto un parell. La primera és una formació britànica força propera al rockabilly i al power pop (derivant més endavant cap a la new wave) amb cert renom a les illes a finals dels 70 i primera meitat dels 80…

7. Rockpile – Teacher Teacher (1980)

Rockpile, un grup format pel gal·lès Dave Edmunds (veu i guitarra), el baixista Nick Lowe, Billy Bremner (guitarra) i el bateria Terry Williams, que arribaria a tocar també amb el Dire Straits. Plegats, van gravar fins a 4 àlbums, tot i que dos d’ells (Tracks on Wax 4 i Repeat When Necessary) van publicar-se com a treballs de Dave Edmunds, i un altre (Labour of Lust) com a LP en solitari de Nick Lowe. Només Seconds of Pleasure, editat el 1980, va veure la llum sota el nom del grup. Precisament el primer tal de l’àlbum era “Teacher Teacher”.

I per aquesta tornada al cole havíem pensat incloure l’Smokin’ in the Boys Room dels californians Mötley Crüe, però no podrà ser per dos motius: primer, i principal, perquè els de L.A. no el van incloure fins el seu 3r àlbum, el Theatre of pain de 1985 (fora dels límits temporals d’aquest espai musical) i, segon, perquè el tema no es seu, sinó que que va ser “parit” dotze anys abans, el 1973 pels Brownsville Station.

8. Brownsville Station – Smoking in the boys room (1973)

Un tema – oh, sorpresa! – que tracta sobre una colla de estudiants que mira d’evitar la prohibició de fumar a les aules, amagant-se al lavabo dels nois. Segur que molts de valtros ho heu fet, no m’enganyeu… Ells, no els fumetes sinó els Brownville Station, eren un grup d’Ann Arbor (Michigan), format el 1969 per Cub Koda (veu i guitarra), Mike Lutz (guitarra i veu), T.J. Cronley (bateria) i Tony Driggins al baix.

El seu major hit, aquest Smokin’ In the Boys Room escrit per Lutz i Koda, es convertiria en disc d’or en vendre més de 2 milions de còpies, i va quedar inclòs a Yeah!, treball que el grup publicaria el 1973, i que amagava altres joies com les versions del “Let Your Yeah Be Yeah” (Jimmy Cliff) o de la mítica “Sweet Jane” (Lou Reed).

I no només un tema sinó tot un disc conceptual van dedicar el 1975 Ray Davies i els seus Kinks al sistema educatiu: The Kinks Present Schoolboys in Disgrace, ni més ni menys que el 14è llarga durada del grup,  que s’iniciava amb el nostàlgic record de “Schooldays” i acabava, nou talls després, amb “Finale”, un tema que ens recorda que tothom, us agradi o no, necessita una educació. D’entre tots, el tema “The Hard Way” va convertir-se en el primer de la classe gràcies segurament a un poderós riff molt en la línia de hits pretèrits com “All Day and All of the Night” o “You Really Got Me:

9. The Kinks – The Hard Way (1975)

La lletra de “The Hard Way” i, de fet, tot l’LP en el que estava inclosa, té com a punt de partida un incident que va passar-li a Dave Davies, guitarra dels Kinks, que era el líder d’un grupets d’aquests que es diverteixen fent la vida impossible a alumnes i professors, i que acabaria expulsat (a més de castigat físicament) del William Grimshaw Secondary Modern School, després de fer campana per poder tenir sexe amb una companya de classe.  Això era el que deia si més no la contra de l’àlbum, la portada del qual, per cert, va ser dissenyada per Mickey Finn bataca de T. Rex, i que seria inclosa per la revista musical angles New Musical Express com una de les 50 pitjors de tots els temps.

I cap recull de temes sobre l’escola estaria complerta sense, com a mínim, una cançó que enalteixi els valors de l’escola, i l’orgull de pertinença aquesta institució com  “Be True To Your School”. Aquí al programa no som uns grans fans d’aquest grup, però avui aquesta fidelitat sembla que tindrà premi, així que posem-nos tots d’empeus per cantar aquest himne escolar.

10. Beach Boys – Be True To Your School (1963)

Escrita per Brian Wilson i Mike Love, tercera pista del Little Deuce Coupe, 4rt àlbum d’estudi dels Beach Boys, ni més ni menys que el tercer publicat el 1963. La lletra equipara ser fidel a l’escola a ser-ho en una relació sentimental, tot i que la cançó, més que cenyir-se al tema acadèmic ens parla de valors d’escola, de casa, d’identitat i de comunitat, i que inclou dintre seu part del tema On Wisconsin, un dels himnes de la University of Wisconsin, tot i que a qui dedicaria la banda aquest Be True To Your School seria a la Hawthorne High School, a la que van assistir de petits els germans Wilson.

I… heu desitjat mai dir-li al vostre professor que us deixi en pau? Sí, oi? Amb aquest tema inclòs en l’imprescindible i èpic The Wall de 1979, Pink Floyd va donar veu (figuradament) a milions d’estudiants arreu de món, a més de donar-ne físicament a una coral escolar. No obstant, no hi ha cap rastre de nostalgia envers aquella època, especialment per part de Roger Waters, responsable de tots els temes de l’àlbum, que no va tenir una bona relació amb el sistema educatiu, i que veia els mestres com una barrera entre els nens i l’aprenentatge, alienant-los de la realitat, com pot deduir-se de versos com els que obren el tema:

“We don’t need no education / We don’t need no thought control / No dark sarcasm in the classroom / Hey, teacher, leave them kids alone”.

11. Pink Floyd – Another Brick in the Wall (part II) (1979)

Another Brick in the Wall era el títol de tres dels talls inclosos en l’òpera rock The Wall de Pink Floyd, que ens parlaven respectivament sobre el record, l’educació i les drogues. Aqusta segona part, una ferotge crítica al sistema educatiu, va destacar sobre la resta encapçalant les llistes britàniques aquell 1979 durant 5 setmanes consecutives (seria l’únic #1 del grup a les illes, als Estats Units i, curiosament, també a l’Alemanya Occidental). Això sí, la comunitat educativa, a banda del missatge, sempre els va retreure la doble negació de “We don’t need no education”. Suspesos en gramàtica!, tot i que no creiem que això li tragués la son a Waters.

El productor d’aquell The Wall, Bob Erzin, també ho va ser també set anys abans (1972) de l’àlbum d’Alice Cooper School’s Out. El tall que donava nom a aquell 5è àlbum de l’estrafolari músic de Detroit, de temàtica força similar al tall dels Pink Floyd, va acabar incloent curiosament (en posteriors versions en directe de Cooper) parts del primer vers de l’Another Brick in the Wall, Part 2.

Precisament amb la crida d’Alice Cooper al final (definitiu) de l’escola tancàvem el primer programa de la tercera temporada del 33 revolucions, i el primer dels que esperem siguin molts posts d’aquest blog que avui recuperem.

Que la música us acompanyi…

12. Alice Cooper – School’s Out (1972)

Escolta aquí el post d’aquest programa: 3×01 – BACK TO SCHOOL

Deixa un comentari

Filed under General

Programa #6: Sabem què escoltem?

Podcast del programa: 33 revolucions 9/11/2012

Avui la cosa va d’orígens. No parlarem però, com en setmanes anteriors, del naixement de nous moviments musicals o de peces pioneres en un o altre estil. Mirarem de descobrir més aviat quins són els veritables orígens d’alguns grups i cançons que el temps, el desconeixement, o la manca d’interès ens han fet oblidar, o fins i tot ens han impedit conèixer.

♫ GENESIS

Iniciem el viatge – no podia ser d’altra manera -, per “Genesis”, però potser no pels Genesis que tots coneixem. Començarem si us sembla, ballant amb el cavaller il·luminat per la llum de la lluna…

Genesis – Dancing With The Moonlit Knight (1973)

“Dancing with the Moonlit Knight” és la primera cançó de l’àlbum Selling England by the Pound (1973) del que llavors era Genesis-2un grup de rock progressiu anomenat Genesis. La lletra amaga és una crítica a la societat anglesa del moment, i traspua certa melangia per una perduda i “antiga Anglaterra”.

Genesis va començar la seva trajectòria a mitjans dels anys 60 després de la unió de dues bandes escolars: els Garden Wall, en que es trobaven el cantant Peter Gabriel i el teclista Tony Banks, y “Anon”, formació composada pel guitarrista y cantant Anthony Phillips, i el baixista, guitarra i vocalista Michael Rutherford. Aquests quatre personatges, juntament amb el bateria Chris Stewart s’uniren amb el productor Jonathan King; rebatejant-se com a Genesis.

Després d’un parell de LP’s sense massa repercussió, es produïren alguns canvis a la banda, que culminarien amb l’entrada del guitarra Steve Hackett i del bateria Phil Collins, que col·laboraren en la gravació del seu 3r LP, “Nursery Cryme” (1971). Després arribarien treballs com “Foxtrot” (1972) o “Genesis Live” (1973), a més del “Selling England by the pound”.

♫ AEROSMITH

Torn ara per una banda, sorgida a l’inici de la dècada dels 70 a Sunapee (New Hampshire), també amb un estil força menys comercial que el que els ha caracteritzat els darrers anys –  tot i mantenir el gruix de la seva formació -, i que va saber sobreposar-se al despreci inicial dels crítics de l’època, que els comparava amb un fluix reflex dels  Rolling Stones, convertint-se per mèrits propis en una de las bandes de rock amb més èxit comercial de la historia…

Aerosmith – Dream On (1973)

Aerosmith neix després de trobar-se Steven Tyler (nascut el 1948 a NY) i Joe Perry (nascut dos anys més tard a Boston) a la botiga de gelats en que treballava Perry, que tocava llavors en un grup anomenat The Jam Band, amb el baixista Tom Hamilton. Amb la incorporació de Tyler, el guitarrista Brad Whitford i el bateria Joey Kramer, els Jam Band es convertiren en Aerosmith. La banda es traslladà a Boston on, després de destacar en diverses actuacions en directe en pubs de la zona, aconseguiren firmar amb la CBS.

Aerosmith_1973

El 1973 presentaren el seu primer LP homònim que contenia el tema “Dream on”. Poc a poc s’anaven fent un nom en el món del Rock, especialment amb les seves actuacions com a teloners dels Kinks o  Mott The Hoople. En 1974 publicaren el seu segon disc gran “Get your wings”, però la seva consolidació definitiva vindria de la mà del gran “Toys in the attic” (1975), un extraordinari àlbum marcat per temes com “Walk this way”, “Sweet emotion”, “Toys in the attic” o “Uncle Salty”. L’èxit va provocar precisament la reedició del seu primer single, “Dream on”.

♫ FACES

I malgrat que pugueu pensar el contrari, qui ens visita ara no ha esta sempre una víctima de la música disco més comercial, ni un titella productor de música per a radio-fórmules, ni un oportunista que gràcies a la fama ha pogut permetre’s  treballs o col·laboracions de dubtosa reputació musical. O com a mínim no sempre va ser així…

Faces – Stay With Me (1971)

Rod Stewart (Londres, 1945) és sense dubte un dels grans personatges sorgits del panorama musical britànic els anys 60 i 70. Després d’intentar-ho amb diverses formacions, finalment s’uniria el 1966 a la banda de l’ex-Yardbirds, Jeff Beck, on coincidiria amb el guitarra Ron Wood. Després de la ruptura del grup, Rod Stewart acceptaria unir-se als Small Faces (juntament amb Ron Wood) quan Steve Marriott va decidir deixar-los per formar Humble Pie.

Els Small Faces passaren llavors a anomenar-se només Faces, i tocarien una música amb arrels rock allunyada del so més psicodèlic dels Small Faces amb el segell Inmediate. “First Step” (1970) fou el seu primer treball amb Stewart y Wood. L’any següent publicarien “Long Player” (1971), que contenia “Say with me”, a més d’una versió en viu del “Maybe I’m amazed” de Paul McCartney. En la carrera paral·lela que ja havia engegat Stewart en solitari, el seu LP més destacat (#1 al Regne Unit i EEUU) seria “Every Picture Tells a Story” (1971), amb el grandíssim tema  “Maggie May”.

L’èxit de Rod Stewart en solitari perjudicaria la relació amb la resta de membres dels Faces, fet que duria a la publicació del seu darrer disc “Ooh La La” (1973). A partir de llavors Stewart es centraria en la seva carrera en solitari mentre que Wood s’uniria als Rolling Stones el 1975.

♫ ROY ORBISON

I d’una estrella que es va anar apagant, a una de rutilant: un dels grans personatges de la música pop-rock de la història, tot i que potser els temes que més ens sonen d’ell no sigui pas els que més justícia li fan. Estem parlant de Roy Orbison (si, el de “Pretty Woman”). Aquí però, us deixo un blues, que ens parla d’una dona que no sabem si serà maca o no, però sí és una mica mesquina…

Roy Orbison – Mean Woman Blues (1963)

Un tema gravat inicialment per Elvis Presley el 1957 com a part de la banda sonora del seu film Loving You, que el 1963 seria re-gravat com a 45 revolucions per Orbison.

Orbison (nascut un dia de Sant Jordi de 1936 a Vernon, Texas) tenia una veu penetrant que explotava amb tristos relats de desamor. Inicià la seva carrera musical a finals dels ‘50 per a la mítica Sun Records, on gravaria el seu primer senzill, “Ooby Dooby”, un tema rockabilly. El seu talent compositiu el dugué a centrar-se en l’escriptura de temes més pop (balades especialment), sense perdre les seves arrels més rock, per a la Acuff-Rose Music. El 1960 signaria amb Monument Records com a compositor i cantant.

La seva popularitat va disparar-se amb la publicació de “Only The Lonely”, tema rebutjat per Elvis i els Everly Brothers que el dugué a dalt de tot de les llistes d’èxits l’any 1964, el de major auge de la British Invasion  als Estats Units, fent d’ Orbison un de los pocs artistes nord-americans en competir en vendes amb gent com els Beatles, a qui havia fet de teloner en la seva gira anglesa un any abans.

♫ BADFINGER

I ens trobem ara amb el grup responsable d’un tema que NO és de Harry Nilsson, ni molt menys de Mariah Carey… Malgrat que gairebé tothom coneix la balada “Without you” per una d’aquestes dues versions, poca gent sap que els seus autors originals eren els magnífics Badfinger, un grup de power pop y pop-rock amb influències dels Beatles, que gravaria els seus millors treballs a Apple, segell propietat dels Fab Four…

Badfinger – Without You (1970)

Editada dincs el seu àlbum “No Dice” (1970) ha arribat a ser versionada per més de 180 artistes, essent les covers de Harry Nilsson (1971) i Mariah Carey (1994) les més conegudes. La banda, derivada d’un grup de pop anomenat The Iveys, estava integrat pel cantant, guitarrista i teclista Pete Ham, el vocalista i baixista Tom Evans, el guitarrista Joey Mollan i el bateria Mike Gibbins. Un cop van signar per Apple, adoptaren el nom de Badfinger.

♫ BEE GEES

I ara una metamorfosi: la que va anar fent evolucionar aquest grup de les cançons de creació pop, a voltes barroca, altres psicodèlica, i sempre melòdica, en temes que contenien armonies a tres veus i una acurada sensibilitat en les composicions… Fins que van veure’s contagiats – i van arribar a contagiar ells mateixos – per una febre que afectaria a més d’una generació a les pistes de ball de fa 30 o 40 anys.  The change is Made. Un canvi en tota regla:

Bee Gees – The Change Is Made (1968)

The-Bee-GeesEren tres germans, nascuts a Anglaterra, tot i que els seus pares es traslladaren a Austràlia a finals dels ’50: el cantant, guitarrista i principal compositor Barry Gibb i els bessons Robin Gibb i Maurice Gibb, que s’iniciaren com a grup infantil a Manchester sota el nom de Blue Cats el 1955. Després del seu primer èxit en terres australianes amb el LP “Spicks and specks” (1966), tornaren al Regne Unit en ple regat dels omnipresents Beatles.

El seu primer disc editat a Gran Bretanya fou “The Bee Gees 1St” (1967), un gran àlbum debut. Publicarien posteriorment el magistral “Horizontal” (1968), un LP de música psicodèlica que continuaria amb discos essencials com “Idea” (1968) o el doble “Odessa” (1969), el meu favorit.

♫ SPIRIT

Pareu bé l’orella , i digueu-me si el següent tall de 1967 no us recorda a algun tema molt, molt famós, que seria gravat només dos anys més tard…

Spirit – Taurus (1968)

Què? Sonava o no sonava com Stairway to Heaven? O més aviat el tema de Led Zeppelin sonava com aquest “Taurus” (del que us he deixat una versió en directe gravada uns anys més tard que l’original d’estudi). “Taurus” es un tema instrumental del grup Spirit, inclòs en l’homònim àlbum debut de 1968.

Composada pel cantant i guitarrista Randy California, sembla evident – tot i que mai no ha estat reconegut oficialment – que Jimmy Page va inspirar-se en alguns passatges de guitarra d’aquest “Taurus” per composar Stairway to Heaven. Els Zeppelin feien de teloners de Spirit en aquella època, pel que no hi ha dubte sobre el fet que que els Led Zep havien sentit el tema… En tot cas, sempre m’ha fet molta ràbia que en aquest cas es vulgui “tacar” (per no emprar una expressió més forta) el nom dels Zeppelin parlant de “còpia” quan el que jo hi veig és “inspiració”.

La formació original incloïa a més de Randy California, Mark Andes (baix) i Jay Ferguson (veu i percussió). Amb l’afegitó del padrastre d’en Randy Ed Cassidy (bateria), i el teclat de John Locke el nou grup s’anomenaria Spirits Rebellious, escurçat poc després a Spirit. Se’ls arribaria a oferir poder actuar abans de Hendric al festival de Woodstock de 1969, però la seva discogràfica els recomanà que se centressin en el tour promocional del seu tercer àlbum, doncs creien que l’event no tindria massa repercussió. Epic Fail.

♫ CHICAGO

Tornem ara al terreny dels grups que no sonaven en els seus orígens com ho han acabat fent més endavant quan, fins i tot, ha arribat a assolir l’èxit comercial i el reconeixement del gran públic. És el cas d’aquest grup de Chicago creat l’any 67 sota el nom de Chicago Transit Authority. Ens juguem a més, ara que parlàvem de Stairway to heaven, la carta de les lletres enigmàtiques obertes a tot tipus de suspicàcies i hipòtesis sobre el seu significat…

Chicago – 25 Or 6 To 4 (1969)

El seu so, influït per bandes como Blood, Sweat & Tears o Electric Flag, fusionaria rock amb jazz, soul, funk o fins i tot música clàssica. Retallant el nom a Chicago per problemes legals, signarien amb Columbia, amb qui publicarien el seu LP debut “Chicago Transit Authority” (1969), un dels seus millor treballs.

“25 or 6 to 4”, escrita per Robert Lamm pel seu segon àlbum, Chicago (1970), comptava amb Peter Cetera a la veu. S’ha especulat molt sobre la relació de la lletra amb les drogues, tot i que el propi Lamm aclariria que el títol era “només una referència a un moment del dia”, i que el tema parla “d’escriure una cançó”, i no amaga pas res místic. Faria referència doncs a les 3:35 AM (or 3:34 AM), que coincidiria amb els 25 (o 26) minuts per les 4 AM.

♫ IAN DURY

I potser no és seu l’origen d’aquest lema, però ens venia de gust ara escoltar, si més no, qui va popularitzar una cançó amb un tema que segur que us sona…

Ian Dury – Sex & Drugs & Rock & Roll

Ian Dury va néixer a el 1942 a Upminster, Essex. De petit va patir la polio, fet que condicionà el seu físic. A principis dels ‘70 participaria en diversos projectes de “pub-rock” fins a publicar el seu primer  hasta publicar el seu primer àlbum com a Ian Dury – que el duria de gira amb gent com Elvis Costello o Nick Lowe -, seria “New Boots and Panties!” (1977), disc eclèctic (rock’n’roll, pop, new wave, music hall…) i simpàtic (el sentit de l’humor de Dury era notori), que es convertiria en un gran èxit al Regne Unit amb temes com “Sweet Gene Vincent” o “Wake up and make Love to me”.  Fora del LP i en format single, s’editarien singles com “What a Waste” o aquest mític “Sex and drugs and rock’n’roll”

♫ THE SUGARHILL GANG

Tanquem aquest programa-post  amb un darrer exercici de “justícia musical” com la que hem practicat en els cas del “Without You” dels Badfinger, però encara més escandalós, perquè qui “perpetra la versió” de part del tema dels Sugarhill Gang que escoltarem ara són ni més ni menys – respireu fons… -: Les Ketchup i el seu “Aserejé”. Sí amics, aquell empapussament vocal que es perpetrava en aquest tema “modern” estava inspirat en aquest “Rappers Delight”….

The Sugarhill Gang – Rapper’s Delight (1979)

Bona música, i que la nit no us confongui…

PALYLIST:

  1. Genesis – Dancing With The Moonlit Knight (1973)
  2. Aerosmith – Dream On (1973)
  3. Faces – Stay With Me (1971)
  4. Roy Orbison – Mean Woman Blues (1963)
  5. Badfinger – Without You (1970)
  6. Bee Gees – The Change Is Made (1968)
  7. Spirit – Taurus (Live) (1968)
  8. Chicago – 25 Or 6 To 4 (1970)
  9. Ian Dury – Sex & Drugs & Rock & Roll (1977)
  10. The Sugarhill Gang – Rapper’s Delight (1979)

Deixa un comentari

Filed under General

Programa #5: Halloween. Música de por

Podcast del programa: 33 revolucions 2/11/2012

Aquell divendres fèiem servir la nit de Tots Sants com a guia de viatge per fer embarcar-nos en la ruta musical del primer programa del mes de novembre. Us prometo que ho vaig intentar, però no vaig trobar prou temes dels ’60 i ’70 que parlessin sobre castanyeres i moniatos, o sigui que ens centrarem més aviat en la tradició anglosaxona del Halloween. Prepareu-vos doncs perquè ens visitin monstres, fantasmes, esperits i, fins i tot… el Déu del foc! Deixem que es presenti ell tot sol:

Arthur Brown – Fire (1968)

♫ THE CRAZY WORLD OF ARTHUR BROWN

Era “Fire”, un tema gravat el 1968 per Arthur Brown, l’estrambòtic músic anglès que esdevindria una notable influència en gent 33revolucions - Arthur Browncom Alice Cooper, Peter Gabriel, Marilyn Manson, George Clinton, o Kiss. Estudiant de filosofia i dret, la seva carrera acabà derivant cap a la música, i el 1967 formava la seva pròpia banda: The Crazy World of Arthur Brown, que incloïa Vincent Crane (orgue Hammond organ i piano), Drachen Theaker (bateria), i Nick Greenwood (baix). Theaker seria substituït a causa de la seva por a volar el 1968 ni més ni menys que per Carl Palmer (futur membre d’ Atomic Rooster i cofundador dels Emerson, Lake & Palmer).

Brown va guanyar-se una sonada reputació a causa de les seves “performances”, en què destacava l’ús d’un cas metàl·lic en flames. Una excentricitat que esdevindria la seva marca característica, però que li duria no pocs ensurts, estant a punt que cremar-se a l’estil “bonzo” en més d’una ocasi, i arribant a ser expulsat d’un tour amb Jimi Hendrix.

El 1968 però, el LP The Crazy World of Arthur Brown , produït pel manager de The Who, es convertiria en tota una sensació a ambdues bandes de l’Atlàntic, dels que destacarien “Fire” i una versió del “I Put a Spell on You” de Screaming Jay Hawkins – un paio igual de particular -.

♫ WARREN ZEVON

I del Déu del foc de l’infern saltem deu anys endavant, al 1978, per caure no pas a les flames si no… enmig del Soho de Londres per trobar-nos a un curiós home llop que recorre els carrers amb un menú xinés a la mà:

Warren Zevon – Werewolves Of London (1978)

Era Warren William Zevon (Chicago, 1947), cantautor amb un particular punt de vista sobre la vida que dotà els seus temes d’un to obscur i sòrdid, sovint complementat amb la seva característica ironia.. tingué una vida plena d’alt i baixos i problemes personals (divorcis, alcoholisme, intents de suïcidi…) que contrastaven amb el reconeixement de destacats companys de professió com Bob Dylan, Jackson Browne, Neil Young o els R.E.M.

Werewolves of London del seu “Excitable Boy” (1978), fou possiblement el seu tema més conegut, versionat per gent com The Flamin’ Grooves. És però l’autor també d’altres excel·lents cançons com Splendid Isolation, Mohammed’s Radio o Carmelita. L’any 202 van diagnosticar-li un càncer de pulmó amb una esperança de vida de no més de tres mesos. Pocs dies més tard, Zevon li deixava anar a la caixera d’un supermercat: “Disculpi, tinc un càncer terminal, podria fer que la cua anés una mica més ràpida si us plau?“. Geni i figura.

♫ BORIS PICKETT

I què faríeu si un dia us trobéssiu treballant fins tard posem, per exemple, en el vostre laboratori del mal, i de sobte el monstre que estàveu creant a partir de parts d’altres cossos  s’aixequés i tot d’una es posés… a ballar a ritme de “Monster Mash”:

Bobby “Boris” Pickett – Monster Mash (1962)

Monster Mash“, un tema de Bobby “Boris” Pickett (co-escrit amb Leonard Capizzi el maig de 1962), llançat en versió 45” per Garpax Records l’agost d’aquell any, i inclòs en el LP The Original Monster Mash, juntament amb altres talls de la mateixa temàtica. La cançó, de fet,  incloïa imitacions de la veu de veterans de l’escena del terror com ara Boris Karloff o Bela Lugosi a càrrec de Pickett. El single arribaria al #1 el 20 d’octubre del ’62, just a temps per Halloween.

♫ THE EDGAR WINTER GROUP

Del ‘68 al ’78 primer, i viatgem ara del ‘62 fins a 1972 per retrobar-nos amb una nova versió d’aquest llegendari personatge nascut a les pàgines de la novel·la de Mary Shelley que acabaria passejant la seva descomunal corpulència i la ira originada en el desafecte i la incomprensió per la gran pantalla, diverses sèries de TV i fins i tot pel sintetitzador d’Edgar Winter:

The Edgar Winter Group – Frankenstein (1972)

 Era The Edgar Winter Group, liderat per Edgar Holland Winter (nacut a Beaumont, EEUU, un dia dels innocents de 1947), músic de blues, jazz y de rock, reconegut vocalista, saxofonista i teclista durant la dècada de los 70, igual que son germà, el carismàtic guitarrista Johnny Winter, recordats ambdós, a banda del pel seu gran nivell musical, pel seu albinisme.

Després de gravar amb en Johnny, Edgar Winter firmava el seu propi contracte discogràfic amb Epic Records el 1970, gravant dos exitosos àlbums: Entrance i Edgar Winter’s White Trash. El 1972 va formar The Edgar Winter Group, on l’acompanyaven Dan Hartman, Ronnie Montrose, Chuck Ruff i, més tard, el guitarrista i productor Rick Derringer. Amb ells assolia el seu èxit més sonat amb el LP They Only Come Out at Night (1972), que contenia el hit “Frankenstein”, tema pioner en l’ús del sintetitzador com a instrument principal.

♫ IRON BUTTERFLY

M’encanta quan anem saltant alegrement d’un any a un altre, d’un tema a un altre i de sobte ens topem de cara amb un grup com el següent. Nascuts el 1966 a San Diego, fou una de las principals formacions d’àcid-rock de l’època, nodrint la seva música i lletres amb el consum de drogues lisèrgiques i evolucionant poc a poc cap el rock progressiu. Eren el cantant Darryl DeLoach, el vocalista i teclista Doug Ingle, el guitarra Danny Weis, el baixista Greg Willis i el bateria Jack Pinney. Estem parlant dels Iron Butterfly, i això és Real Fright…

Iron Butterfly – Real Fright (1969)

Després d’alguns canvis a la banda (Willis deixava la seva plaça a Jerry Penrod, i Pinney a Bruce Morse, qui posteriorment seria substituït per Ron Bushy), gravaven el  seu primer disc gran, “Heavy” (1968), al que seguiren nous moviments dins el grup – Lee Dorman al baix i Erik Brann les 6 cordes -. Amb aquesta formació, i sempre sota el lideratge compositiu de Doug Ingle, gravaren el seu LP de més èxit, “In-A-Gadda-Da-Vida” (1968). El seu tercer disc, “Ball” (1969), al que pertany ‘Real Fright’, resultaria ser el treball més reexit, arribant al top 3.

♫ THE GRATEFUL DEAD

I ara no us espanteu, però ara passarem una estoneta en companyia d’una mort agraïda i del mateix diable. Ells són els Grateful Dead i això és… Friend of the Devil:

Grateful Dead – Friend Of The Devil (1970)

Provinents de diferents grups, el cantant i guitarrista Jerry García (1942, San Francisco), el teclista Ron “Pigpen” McKernan, i el bateria de Palo Alto Bill Kreutzmann unirien forces en una banda anomenada Mother McCree’s Uptown Jug Champions, a la que s’incorporà el guitarra rítmic Bob Weir, i més tard Phil Lesh al baix. El 1965 es rebatejaven com The Warlocks i un any més tard com The Grateful Dead, nom triat – segons deien – després d’obrir a l’atzar el Diccionari de Funk & Wagnalls (altres fonts citen el “Llibre dels Morts” de l’antic Egipte).

Ja en temps dels Warlocks i en plena efervescència del LSD – encara legal -, el grup fou escollit per l’escriptor “Beat” Ken Kesey per prendre part  en els tests d’àcid de les seves festes (“Trip Festivals”), en què participava gent com Jefferson Airplane, Country Joe & The Fish o Quicksilver Messenger Service. En aquella època el grup residia en una comuna, amb amics i companyes sentimentals, a San Francisco. 1970 va ser l’any daurat pel Grateful Dead amb treballs com “Workingman’s Dead” o “American Beauty”, que incloïa peces com “Sugar Magnolia”, “Truckin” o “Friend of the devil”.

♫ ATOMIC ROOSTER

People are looking but they don’t know what to do; It’s the time of the season for the people like you; Come back tomorrow, show the scars on your face; It’s a clue to the answer we all chase. Aquesta és… la resposta del diable:

Atomic Rooster – Devil’s Answer

Un d’aquells grups que gairebé es un pecat no conèixer. Banda britànica de hard-rock i rock progressiu, formada el 1969 pel teclista i principal compositor Vincent Crane, ex membre de The Crazy World of Arthur Brown, el cantant i baixista Nick Graham i el bateria Carl Palmer. El grup va aconseguir firmar amb B&C Records i publicar el seu primer LP homònim, “Atomic Rooster” (1970), disc que contenia el single “Friday the 13th/Banstead”.

Després d’aquest àlbum, Graham abandonava el trio per unir-se a Skin Alley, igual que Carl Palmer, que formaria amb Keith Emerson i Greg Lake el super-grup Emerson, Lake & Palmer. Els substituirien el guitarrista i cantant John Cann i el bateria Paul Hammond, canvis amb els que la banda coneixeria els seus millors moments amb excel·lents temes de rock progressiu.

Gravaren el fenomenal i ombrívol “Death walks behind you” (1970), que comptava amb grans talls com “Tomorrow night”, “Sleeping for years”, “Gershatzer” o el tema homònim. El juny de 1971 arribà el seu major èxit comercial gràcies al extraordinari single no inclòs a l’àlbum: “The Devil’s answer”.

♫ THE KORDS

I ara em trobo amb un problema: haver de repetir grup quan només duem cinc posts. Però és que ara us volia presentar en Boris, l’aranya… Un tema escrit pel baixista de The Who – ja apareguts al primer programa -, John Entwistle, escrita mentre es trobava de copes amb el baixista dels Stones, Bill Wyman. Si m’ho permeteu – i si no també -, farem una mica de trampa. Com si res no hagués passat, us presento en Boris, l’aranya…

The Kords – Boris The Spider (1967)

Eren els “desconeguts” The Kords, una banda garatge de Milton, Florida, versionant el popular tema dels Who. Formats per Rick Taliaferro (baix/veu principal), Jim Armstrong (guitarra/veu), John Ripley (teclats, flauta) i Larry Kennedy (bateria). Després de tocar durant cert temps en locals davant adolescents i públic universitari a Florida, The Kords conegueren un popular DJ local, Charlie Capri, que va aconseguir que The Kords gravessin el 1967 aquesta versió del ‘Boris The Spider’ dels Who, amb Laurie Records. Després d’això el grup va començar a escriure el seu propi material, però no van arribar a fer cap altra gravació, i l’abandonament de Taliaferro el 1971 va acabar precipitant el seu final.

♫ TALKING HEADS

I ara, feu-me cas: correu! Correu i no mireu enrere… us persegueix uns caps parlants, i duen un psycho-Killer:

Talking Heads – Psycho Killer (1977)

Talking Heads fou una banda de rock engegada per David Byrne l’any 1974, esdevenint una  de les més representatives del que es conegué com a “rock new wave”. Originari de Dumbarton (Escòcia), David Byrne va emigrar amb la seva família als Estats Units als dos anys. Ell i el seu amic, el bateria Chris Frantz, van formar un grup anomenat “The Artistics”. Durant aquesta etapa Byrne compongué la seva primera cançó, “Psycho Killer”.

Després de la seva dissolució, Byrne i Frantz començaren a contactar amb gent per formar un nou grup (van arribar a contactar amb Debbie Harry, cantant de Blondie). Després de reunir una formació estable van escollir com a nom “Talking Heads” (caps parlants), una referència en l’argot televisiu als presentadors de noticiaris. El seu primer disc fou Talking Heads 77 (1977). Amb el disc mig enregistrat els Talking Heads feren una gira per Europa amb els Ramones; a la tornada Harrison passà a ser membre permanent del grup i aconseguiren completar el seu primer disc, per al qual recuperaren la primera cançó de Byrne, “Psycho Killer”.

♫ DONOVAN

Donovan – Season Of The Witch (1966)

Donovan Leitch – Donovan – va néixer el 1946 a Glasgow (Escòcia), com Byrne. Fou un cantautor marcat en els seus inicis per la música folk americana, especialment per Bob Dylan i Woody Guthrie. Després de signar contracte amb Pye Records, Donovan publicà el 1965 el single “Catch the wind”. Aquells mateix any editava dos (infravalorats) LPs d’essència folk: “What’s bin did and what’s bin hid” (1965) i “Fairy Tales” (1965).

Amb l’objectiu de donar un gir al seu so, va comptar amb el productor Mickie Most i l’arrangista John Cameron, que ampliaren l’univers folk de Donovan amb peces pop properes en ocasions a la psicodèlia. El seu primer treball amb Most fou “Sunshine Superman” (1966), un gran LP on sonava la guitarra de Jimmy Page (llavors músic de sessió) en diversos temes. En aquest àlbum hi trobàvem talls com “Season of the witch” (versionat per Terry Reid, Al Kooper o Vanilla Fudge), “The fat angel”, “Trip”, “Celeste”, “Guinevere” o el single homònim.

I fins aquí el 33 revolucions d’avui. Abans però deixeu-me que en un moment tan penós i delicat com el que ara arriba, no sigui jo qui m’acomiadi de vosaltres. Ho faran per mi els Bauhaus, que us porten una mala notícia: Bela Lugosi, ha mort…

♫ BAUHAUS

Bauhaus – Bela Lugosi’s Dead (1979)

Bauhaus fou un banda de rock britànica (formada a Northampton el 1978)que prengué el seu nom de l’escola de disseny alemanya Bauhaus, creada durant la segona dècada del s.XX, tot i que als inicis es feien dir Bauhaus 1919. Es considerada per molts com a primera banda gòtica.

El seu single debut, “Bela Lugosi’s Dead”, es publicava l’agost de 1979. Un tema de 9 minuts de durada i gravada en una sola presa; un treball minimalista, mescla de The Doors, els primers Pink Floyd i bandes de Krautrock experimental com Can i Neu!. Fou inclosa a la banda sonora del film “The Hunger” de Tony Scott, el 1983.

Deixa un comentari

Filed under Temàtics

Programa #4: Personatges inclassificables del món de la música

Podcast del programa:#33revolucions 26/10/2012

El món de la música és ple de personatges, cadascun d’ells amb un paper més o menys ben definit: mànagers, amos de discogràfiques, tècnics de so, caçadors de talents, productors, fans, groupies… Ah! I també músics. Una raça apart. D’entre tots ells sempre solem destacar-ne els que brillen per la seva interpretació, estil innovador, o números de vendes. A banda d’aquestes particularitats (o a banda d’elles), n’hi ha alguns que, de tan característics, resulten inclassificables.

Passeu, poseu-vos còmodes, remeneu entre tot el que us duc avui, i si hi ha res que us faci patxoca, us ho podeu endur cap a casa. Per començar: a veure què us sembla aquest exemplar de músic que vol carregar-se la sogra a cop de guitarra…

Frank Zappa – My Guitar Wants To Kill Your Mama (1970)

♫ FRANK ZAPPA

Frank Vincent Zappa va néixer el 1940 a Baltimore, en el si d’una família d’ascendència grega i siciliana. Fou un dels grans de laFrankZappa història del rock, caracteritzat per una contínua voluntat d’experimentació, un grandíssim sentit del humor i un “eclecticisme” que abraçà des del rock psicodèlic fins la música clàssica, el jazz o el pop.

Al 1954 la família Zappa va traslladar-se a Califòrnia, on Frank començà a tocar la bateria en grups com The Rambles, i més tard amb els Joe Perrino & The Mellocotones. El 1964 creava un grup anomenat The Soul Giants, nom que dos anys més tard canviaven per The Mothers, poc abans d’aconseguir un contracte amb el segell de la MGM, Verve Records, que els recomanaren expandir el nom pel definitiu The Mothers of Invention.

“My Guitar Wants to Kill Your Mama” es un tema escrit per Zappa, gravat per The Mothers of Invention el 1969, i inclòs en l’àlbum recopilatori Weasels Ripped My Flesh (1970), LP que recollia gravacions de la banda de 1967 a 1969.

♫ CAPTAIN BEEFHEART

A mitjans ’50, quan residia a Lancaster, va coincidir amb un company de classe de nom Don Van Vliet, amb qui compartia les seves atrevides idees musicals i amb qui participaria en el grup The Blackouts. Més tard Van Vliet es convertiria en Captain Beefheart.  Produït precisament per Zappa es publicava l’any 1969 l’inclassificable Trout Mask Replica, LP que per molts és l’obra mestra de Captain Beefheart, i que fou editat a Straight Records, segell acabat de crear per Zappa.

Un LP, ho admeto, difícil de digerir, però seleccionat això sí en el lloc 58 entre els 500 millors àlbums de la història segons la revista Rolling Stone.  Matt Groening, creador d’Els Simpson, va considerar-lo el millor disc de rock de tos els temps. El tema que us deixo aquí però – no fos que li agaféssiu mania d’entrada -, pertany al LP The Spotlight Kid (1972):

Captain Beefheart & The Màgic Band – Her eyes are a blue million miles (1972)

Van Vliet fou pintor a banda de músic. Originari de Glendale (Califòrnia), va acompanyar-lo durant pràcticament tota la seva carrera una banda anomenada The Magic Band, activa des de mitjans dels ’60 fins a principis dels ‘80. Van Vliet dirigia la banda i tocava l’armònica (i ocasionalment saxo i teclats). Les seves composicions destacaven pels estranys canvis de tempo, dissonàncies o unes lletres surrealistes i molt particulars.

♫ ALICE COOPER

I parlant de particularitats… Hi havia una vegada, un paio anomenat Vincent Damon Furnier (Detroit, 1948) que va formar una banda a Phoenix, Arizona. El grup es deia The Earwigs, tot i que poc després, quan Furnier tenia encara 17 anys, van rebatejar-se com The Spiders primer, i The Nazz més tard – homònim al que posteriorment formaria Todd Rundgren, però sense cap relació -. A banda de Furnier com a cantant, el grup comptava amb el baixista Dennis Dunaway, el bateria Neal Smith i els guitarres Mike Bruce i Glen Buxton.

AliceCooperUn bon dia, en Vincent va comentar-los als seus companys que tot practicant amb la ouija, havia contactat amb l’esperit d’una bruixa del s. XIX anomenada Alice Cooper. Segons sembla, la bruixa va dir-li que era la seva reencarnació, i el cantant de Detroit ho assumí com si res, proposant als ex Nazz convertir-se en The Alice Cooper Band, adoptant Furnier el de la bruixa com a nom artístic.

Després de dos LP’s que van passar inadvertits – produïts per Zappa -, i d’un tercer que ja contenia l’èxit “Eighteen”, a la quarta fou la vençuda. Ben guiats pel productor Bob Ezrin els Alice Cooper (llavors encara  com a grup), publicaven l’àlbum Killer (1971) amb temes com “Killer”, “Desperado”, “Under my wheels” o el progressiu “Halo of flies”. El 1972 mantenien el nivell amb el LP “School’s Out”, que contenia aquest tros de tema homònim:

Alice Cooper – School’s Out (1972)

Foren una banda pionera que destacava pel seu so hard-rock, un espectacular sentit teatral en escena, amb maquillatges d’aspecte sinistre i provocatives representacions que incloïen execucions amb guillotines i cadires elèctriques, o actuacions amb enormes serps. Aquesta característica  escènica influiria en grups com Kiss, White Zombie, Mötley Crüe, Twisted Sister o Marilyn Manson.

♫ DAVID SEVILLE

I passem d’algú que feia cas de les ouijas, a tot un revolucionari: l’inventor ni més ni menys que d’Alvin & The Chipmunks – “Alvin y las ardillas” -, Rostom Sipan (Ross) Bagdasarian. Pianista, cantant, lletrista, actor i productor discogràfic americà d’ascendència armènia, conegut pel nom artístic de David Seville. Bagdasarian va tenir alguns papers menors en diverses pel·lícules, d’entre els que destaca la seva aparició a “La Finestra Indiscreta” d’Alfred Hitchcock el 1954. El 1958,el segell Liberty Records publicava aquest tema:

 David Seville – Witch Doctor (1958)

 La cançó explica la història d’un home enamorat d’una dona que no el correspon. Buscant solució, va a veure a un “bruixot” (witch Alvindoctor) que li aconsella simplement… “Oo ee oo ah ah ting tang walla walla bing bang”. La veu del “witch doctor” era la del propi Bagdasarian posada a doble velocitat, i explotada més tard també per ell per crear els personatges coneguts com Alvin & The Chipmunks, efecte que aprofitaria per gravar un primer àlbum de nadales encarnant aquests personatges, que més tard acabarien convertint-se en protagonistes de pel·lícules, sèries, i marxandatge divers.

♫ JAMES BROWN

I ara toca posar-se de peu per rebre un dels noms il·lustres de la música: James Joseph Brown (nascut el 1933) cantant de funk i soul conegut també com (prepareu-vos…): Soul Brother Number One, Mr. Dynamite, The Hardest-Working Man in Show Business, Minister of The New Super-Heavy Funk o Universal James, però potser el seu àlies més famós fos the Godfather of Soul (el Padrí del Soul).

La vida de Brown però no fou precisament un camí de roses. Provinent d’una família pobra d’un barri marginal de Barnwell, Carolina del Sud, i abandonat per la seva mare, Brown va créixer amb el seu pare, un treballador itinerant, fins que va acabar a Augusta (Geòrgia), amb una tia que regentava una fonda que també funcionava com timba i prostíbul. De nen va procurar guanyar-se la vida netejant sabates, recollint cotó i robant peces de cotxe. Abans de complir els vint anys ja havia estat detingut per robatori a mà armada i va ser condemnat a complir entre 8 i 16 anys de presó. Després de tres anys i un dia, el van alliberar i va estar més de tres anys en un reformatori.

El 1953 va ingressar en el grup de gospel The Starlighters. Temps després el nom del grup va passar a ésser The Famous Flames. El 1955 van publicar el single “Please, Please, Please” i tres anys més tard, el 1958, els que arribaren a número u en vendes, “Try em” i “It’s a man’s, man’s, man’s world”. Ja consolidat com una de les més brillants estrelles del soul, no va ser sinó fins el 1965 quan amb “Papa´s Gonna Brand A New Bag” o “Cold Sweat” (1967), va començar a forjar un nou concepte que acabaria coneixent-se com a funk. En comptes d’un d’aquests temes, us en deixo un potser menys conegut, gravat el 1960:

James Brown – Think (1960)

♫ RICK JAMES

I si escoltàvem al padrí, el salvador del Soul, ara entra per la porta qui acabaria sent el salvador de la Motown, en una època en què la discogràfica començava a anar de baixada, sense cap artista de renom en cartera – estem parlant de finals dels 70 i principis dels 80 -: James Johnson, Jr. àlies Rick James (Buffalo, 1948), músic disco, funk i soul. El seu primer grup va ser The Mynah Birds, juntament amb Neil Young i Bruce Palmer (baixista de Buffalo Springfield). Conegut per ser un dels artistes que va popularitzar el funk en aquella època amb hits com “You and I”(1978), “Give It to Me Baby”(1981) o “Super Freak” (1981), tema que potser us sona…

Rick James – Super Freak (1981)

Coescrita per James i Alonzo Miller, va ser publicada per primer cop al LP Street Songs de James, i inclou cors dels companys de segell a la Motown, The Temptations. Anys més tard MC Hammer va usar la base rítmica pel seu popular “U Can’t Touch This” (1990), que els feu guanyar a tots dos aquell any un premi Grammy al millor tema de Rythm&Blues.

♫ COUNTRY JOE & THE FISH

I ara pugem a les golfes, traiem del bagul dels grups oblidats, rebusquem al fons i trobem… un dels meus favorits: Country Joe & The Fish, grup d’àcid rock nord-americà format a mitjans dels ‘60 a San Francisco pel cantant Country Joe McDonald (1 de gener de 1942) i el guitarrista Barry “The Fish” Melton, ambdós immersos en moviments d’esquerres i en especial contra Guerra del Vietnam.

Després de gravar una sèries d’EPs de sons més “folkies” en què incloïen el seu tema més popular, l’al·legat anti-vietnam “I- fell-like-I’m-fixin’-to-die”, van derivar cap a posicions més psicodèliques en el seu imprescindible LP debut Electric Music for the Mind and Body (1967), disc en què incorporaren al baixista Bruce Barthol, al teclista i guitarra David Cohen i el bateria Gary “Chicken” Hirst.

Country Joe & The Fish – Flyin’ high (1967)

Un LP ple de peces psicodèliques amb tocs blues queparlen de temes político-socials (“Superbird” és una sàtira contra el president Lyndon B. Johnson), més romàntics (la country-pop “Sad And Lonely Times”) o el sexe (“Happiness Is a Porpoise Mouth”). Tot l’àlbum respira un ambient oriental, gairebé lisèrgic, com en l’instrumental “Section 43”, el tema sobre el LSD “Bass Strings” o “Grace”, dedicat a Grace Slick. Curiosament el seu següent LP “I feel Like I’m fixin’ to Die” incloïa un tema anomenat “Janis”.

♫ DEVO

I pels que puguin queixar-se que a aquestes alçades encara no hem inclòs ni un tema dels Beatles o dels Stones, aquí teniu un motiu per… seguir fent-ho. Escoltem-ne però una versió:

Devo – (I Can’t Get Me No) Satisfaction (1978)

Formació nascuda el 1972 a Akron, Ohio de la mà de Mark Mothersbaugh i Gerald V. Casale, que s’havien conegut a l’escola d’art de la Universitat de Kent. La música de Devo i les seves actuacions en viu eren plenes de temes de ciencia ficció, referències tecnològiques, humor surrealista, i comentaris satírics sobre la societat. Tot cuinat en forma de temes pop amb instrumentacions inusuals.

Devo

El gran moment de Devo arribava el 1976, quan el seu curtmetratge “The Truth About De-Evolution” va guanyar un premi al festival d’Ann Arbor. Allà els descobriren David Bowie i Iggy Pop, que ajudaren Devo a aconseguir un contracte amb Warner Bros. Records. Finalment, el primer àlbum, Q: Are We Not Men? A: We Are Devo! (1978) fou produït per Brian Eno i contenia la versió del “(I Can’t Get No) Satisfaction” i el controvertit “Mongoloid”.

El nom Devo deriva del seu concepte de ‘de-evolució’, és a dir (textualment): “la idea que la societat, en lloc d’evolucionar, en realitat fa el contrari, com ho demostra la disfunció de la societat ord-americana”.

Ep!, avui no pararem quiets. Si us plau, tots d’empeus altre cop que acaba d’entrar la reina per la porta…

♫ QUEEN

Queen – Death On Two Legs (Dedicated to…)

Queen deriva d’una banda de rock anomenada Smile on coincidiren el guitarrista Brian May (19 de juliol de 1947; Hampton, Middlesex) i el bateria Roger Taylor (26 de juliol de 1949; Norfolk). El cantant i baixista de Smile era Tim Staffel, company de May també a la banda “1984”.

Quan Staffel va decidir deixar el grup a començaments de 1970 després de gravar el single “Earth”, May i Roger incorporaren a Freddie Mercury (nascut el 5 de setembre de 1946 a Zanzíbar, Tanzània, com a Frederick Bulsara), cantant del grup Wreckage i íntim amic de Tim Staffel, amb qui havia coincidí al Ealing College of Art. El darrer en unir-se a Queen fou el baixista John Deacon (19 d’agost de 1951; Leicester), ex membre de Opposition, que s’hi unia el febrer de 1971.

Descoberts pels enginyers Roy Thomas Baker i John Anthony, que els produïren el seu àlbum debut, Queen (1973), un LP infravalorat i publicat per EMI, ple de hard i glam rock amb algun tema de tall més progressiu. No sé si estareu amb mi però Queen és un d’aquells grups dels quals en repasses la discografia i penses…. Wow, el 1973 ja publicaven el seu primer LP! Són contemporanis de gent com Led Zeppelin, Deep Purple, els primers Lynyrd Skynyrd, i un llarg etc.

Death on Two Legs (Dedicated To…)” es la pista que obria el seu quart àlbum d’estudi A Night at the Opera (1975). Fou escrita per Freddie Mercury i descriu vetlladament l’odi dels membres del grup cap al seu ex-manager, Norman Sheffield, que ho fou de 1972 fins 1975.

♫ THE B-52’s

I molt abans que R.E.M. col·loqués en el mapa musical la localitat universitària d’Athens (Georgia), The B-52’s havien aconseguit revolucionar el país amb les seus excèntrics i ballables temes trash, i la cridanera posada en escena, especialment de llurs integrants femenines. Les seves perruques, conegudes com B-52’s al sud del país, foren precisament les que definien el nom de la banda. Els mateixos membres de la banda neguen que el nom derivés del famós bombarder, com citen erròniament moltes fonts.

The B-52’s – 52 Girls (1979)

Els B-52 estaven formats pel cantant Fred Schneider, el guitarrista Ricky Wilson, el bateria Keith Strickland i les vocalistes Kate Pierson (que a més s’ocupava dels teclats) i Cindy Wilson, germana de Ricky.

The+B52s

Després d’un inesperat èxit amb el single “Rock Lobster” i d’actuar per diversos locals de NY, gravaren gràcies a Chris Blackwell el seu àlbum debut, The B-52’s (1979). Un disc en què recuperaven des d’una perspectiva new wave, sonoritats rock’n’roll, punk, garage, o surf, incorporant temàtiques surrealistes amb gran sentit de l’humor.

El LP que contenia, a més del seu famós “Rock Lobster”, excel·lents temes com “Planet Claire”, “52 girls”, “6060-842” o “Dance this mess around”, va assolir el reconeixement de John Lennon, que afirmaria que els B-52’s s’havia convertit en el seu grup preferit!

♫ FOCUS

Avui per acomiadar-nos, una darrera dosi de bogeria de la mà de la banda holandesa “Focus” i el seu “Hocus Pocus”, un tema instrumental de 1971 del àlbum Focus II. Escrit pel guitarrista Jan Akkerman i el flautista i teclista Thijs van Leer. Alternant un poderós riff  guitarra i embogits “versos” udolats per Thijs van Leer, acompanyats d’orgue, acordió flauta, i xiulets i tot. No us ho perdeu…

Focus – Hocus Pocus (1971)

Playlist del programa:

  1.  Frank Zappa – My Guitar Wants To Kill Your Mama (1970)
  2. Captain Beefheart & The Màgic Band – I’m gonna booglarize you baby (1972)
  3. Alice Cooper – School’s Out (1972)
  4. David Seville – Witch Doctor (1958)
  5. James Brown – Think (1960)
  6. Country Joe & The Fish – Super Bird (1967)
  7. Devo – (I Can’t Get Me No) Satisfaction (1978)
  8. Queen – Death On Two Legs (Dedicated to…)
  9. The B-52’s – 52 Girls (1979)
  10. Focus – Hocus Pocus (1971)

Deixa un comentari

Filed under Temàtics

Programa #3: Elles. Música en femení

Podcast del programa:#33revolucions 19/10/2012

Un programa emès el 19 d’octubre, Dia Internacional de la Lluita Contra el Càncer, semblava una ocasió immillorable per parlar d’ elles; de la presència femenina en la història de la música, especialment en els anys ’50, ’60 i ’70. Potser avui en dia això ja no passa, però fa uns anys veure una dona pujada a un escenari en un concert de quelcom proper al “rock” era, dissortadament, una cosa ben difícil de veure.

La figura femenina a principis de la segona meitat del s.XX – bandejada en moltes ocasions a l’estètica portada d’un LP, o a la imatge derivada del terme “groupie” -, fou reivindicada per algunes de les dones que ens acompanyaran avui. Podeu anar pensant en alguns noms (recordeu: sempre anteriors a 1981, límit sagrat d’aquest programa), a veure quants se us acudeixen.

I és que si el darrer post del #33revolucions esdevenia tota una explosió de blues-rock directe a la vena, aquest no té perquè ser suzi-quatro2menys “canyero”. Així que aneu-vos posant els pantalons de cuir negre perquè comencem amb… Suzie Quatro:

Suzi Quatro – Can The Can (1973)

Suzi Quatro va néixer el 3 de juny de 1950 a Detroit, i ja de petita tocava els bongos en una banda de jazz liderada per son pare. Després de provar sort com a baixista en un parell de formacions locals, el 1970 Suzie formà un nou grup anomenat Cradle. El ’72, després d’una actuació en un local de Detroit, se li va atansar el popular manager i productor anglès Mickie Most oferint-li llançar-la com a solista en el seu propi segell, RAK Records.

La menuda Suzie no va dubtar-ho, i va creuar l’Atlàntic fins a terres britàniques. Acompanyada – ella tocava el baix – per músics com el guitarrista Len Tuckey (ex Nashville Teens), el teclista Alistair McKenzie (ex The Birds, els anglesos) i el bateria Keith Hodge, van presentar el seu primer single el 1973: “Can The Can” (el mateix any publicaven el seu primer LP, l’homònim “Suzi Quatro”). El seguiren “Quatro” (1974) i “Your mama won’t like me” (1975).

I ara viatgem ara altre cop als States per anar a parar ara a Costa Oest, més concretament a San Diego, on només setze dies més tard que Suzi Quatro, el juny de 1950, naixia Ann (Dustin) Wilson. Aquesta, iniciaria la seva carrera amb un grup anomenat Ann Wilson & The Daybreaks, i ja a principis dels 70 entraria a formar part de Witheheart com a vocalista (a banda de tocar ocasionalment la flauta), grup que el 1973 passaria a dir-se definitivament Heart. L’any següent s’hi incorporà la seva germana petita, Nancy, com a guitarrista. Totes dues encapçalarien la formació, i el seu primer àlbum, Dreamboat Annie, veu la llum el 1975 a Canadà, i un any més tard triomfa a EEUU, amb un estil molt influenciat per Led Zeppelin, Jethro Tull o la mateixa Joni Mitchell.

heart

A partir dels ’80 la música de Heart, com la de tant d’altres, derivaria cap a una versió més soft, més comercial, orientat a les radiofórmules que si bé és veritat que els duria a uns nivells superiors de vendes, no és la que més ens interessa en aquest espai… Precisament d’aquell primer Dreamboat Annie és aquest “Magic man”:

Heart – Magic Man (1975)

Una història que relata l’enamorament d’una jove, seduïda per un home d’edat més avançada (aquest Magic man), malgrat l’oposició de la mare d’ella. Una història  que la mateixa Anne Wilson definí com a autobiogràfica. De fet, en una entrevista anys més tard confirmava que feia referència al seu amant, el mànager de la banda Michael Fisher.

En contra del que passa en d’altres grups, el protagonisme de les germanes Wilson és tan fort, que en la majoria de biografies i referències a la banda amb prou feines s’esmenta a la resta de components del grup, entre els que trobaven el baixista Steve Fossen i els germans Roger i Mike Fisher a la guitarra (parelles respectives de Nancy i Ann) als seus inicis… o John Hannah al teclat i Brian Johnstone a la bateria, incorporats al cap de poc.

Però si alguna dona pot penjar-se orgullosa l’etiqueta de precursora del R’n’R, aquesta és sens dubte Wanda Jackson

Wanda Jackson – Let’s Have A Party (1960)

Nascuda el 20 de Octubre de 1937 a Oklahoma la Reina del Rockabilly, com se la va batejar, fou la primera dona en assolir la fama tocant i cantant rock & roll. Coneixeria a Elvis Presley, i fou ell qui va incitar-la a iniciar-se en el camí del country i el rock & roll (“Let’s have a party” fou precisament una peça descartada pel Rei el 1957).

Wanda Jackson aviat es convertiria en una estrella de Capitol Records. Temes com I Gotta Know, Hard Headed Woman, In The Middle Of A Heartache o la versió dels Rocking Devils, Right or Wrong, la feren molt popular. A mitjans dels ’60 i inicis dels ’70, Jackson perfilaria el seu estil més cap al country, sense deixar de banda el rockabilly.

I ara fem altre cop les maletes, que marxem.. cap a Jamaica! Res a veure amb Bob Marley però. Allà hi naixia el 1946 Millie Small, filla d’un capatàs d’una plantació de sucre que, després d’assolir certa repercussió al seu país, el 1963 marxava a Londres per gravar una versió del tema “My Boy Lollipop” (original de Barbie Gaye, 1956).

Aquest tema fou doblement significant en la història del pop britànic: per una banda va esdevenir el primer “hit” del segell Island Records (amb el que treballaren U2, Amy Winehouse o Bob Dylan entre molts d’altres…), i a més Small esdevenia la primera artista en gravar un tema considerat sota l’estil bluebeat (gènere musical nascut a Jamaica, precursor directe del reggae).

Millie Small – Lollypop (1964)

I d’etiqueta en etiqueta: si abans parlàvem de la Reina del Rockabilly, ara ho fem de la que ha estat coneguda com la Reina del Rock & Roll: Anna Mae Bullock. És la solista que més entrades de concert ha venut mai en la història de la música. Nascuda el 26 de novembre del 1939 de  mare cherokee i pare negre a Nutbush (Tennessee), una petita població coneguda pel cultiu de cotó per on transcorre l’autopista 19, rebatejada com Autopista Tina Turner.

Anna Mae Bullock va començar a cantar en petites cafeteries i clubs nocturns de St. Louis. En una actuació al Club Imperial conegué Ike&Tinaal músic Ike Turner, i amb només 18 anys la cantant va unir-se a la banda que ell liderava, Ike Turner and his Kings of Rhythm, per participar en els cors. A principis dels 60, Ike va canviar-li el nom a Bullock pel de Tina Turner i al de la seva banda per Ike & Tina Turner. L’any 1962, van casar-se a Tijuana, Mèxic.

Durant la dècada dels 60 publicaren diversos singles que resultaren ser hits comercials, entre els quals “River Deep, Mountain High”, considerada pel productor Phil Spector com la seva millor peça. El 1971 aconseguiren el seu èxit més gran versionant el tema “Proud Mary“, gravat originàriament per la Creedence Clearwater Revival.

Ike & Tina Turner – River Deep Mountain High (1966)

Escrita per Spector, Jeff Barry i  Ellie Greenwich, “River Deep, Mountain High” fou una de les primeres gravacions d’Ike & Tina Turner pel sagell de Phil Spector, Philles Records. Spector coneixia l’actitud controladora d’Ike Turner a l’estudi, i va empescar-se un curiós contracte: tant l’àlbum com el single “River Deep, Mountain High” inclourien en els crèdits el matrimoni Turner, però va pagar-li a Ike $20,000 perquè aquest es quedés fora de l’estudi de gravació, de manera que només sonaria la veu de la Tina.

La pista seria gravada usant la particular tècnica de producció de Phil Spector – the Wall of Sound , que va costar $22,000, i emprar-se 21 músics de sessió i 21 coristes. El malaltís perfeccionisme de Spector va fer que Tina Turner hagués de repetir la cançó una i altra vegada durant varies hores fins que el productor va considerar que estava perfecte…

I ara una altra de las grans veus negres – potser la millor – de la història de la música, coneguda com The First Lady of Song (la primera dama de la cançó). Juntament amb Billie Holiday i Sarah Vaughan està considerada com la cantant més important i influent de la historia del jazz. Tocada pels Déus amb una veu amb un rang vocal de tres octaves, destacava especialment per la seva capacitat d’improvisació.

Un dels seus temes més populars el gravà amb l’acompanyament de la trompeta i la poderosa veu de l’enorme Louis Armstrong. La versió que us deixo aquí però, en un tall una mica més jazzy, és una versió en directe, per tal que pugueu gaudir d’aquesta veu en tota la seva expressió. I és que en un post com aquest no podia faltar ella, l’Ella Fitzgerald:

Ella Fitzgerald – Summertime (1957)

Summertime” es una cançó de bressol composada per George Gershwin com a ària per la òpera Porgy & Bess, de 1935. Fou ràpidament adaptada por molts músics de jazz: el setembre de 1936, una gravació de Billie Holiday esdevenia la primera en arribar a les llistes d’èxits d’ EE.UU. Altres gravacions notables serien les de Louis Armstrong i Ella Fitzgerald (1957), Gene Vincent i Miles Davis (1958) o Sam Cooke (1961).

Parlant de “Summertime”… si acabem de parlar d’una ferma candidata al títol de millor veu negra de la música, qui ens visita ara és possiblement la millor vocalista blanca de la història, i la primera en convertir-se en una estrella mediàtica. Símbol mundial del feminisme i la contracultura de finals dels 60,visqué una vida d’excessos fins a extrems fatals. La autodestrucció va acabar amb la seva vida en un hotel de Hollywood  el 4 d’octubre de 1970 amb 27 anys, per sobredosi.

Seva és la frase «Cada nit pujo a l’escenari i faig l’amor amb 25.000 persones diferents. Després me’n vaig a casa sola…»

Persona polèmica, se l’acusava d’amiga dels negres pel seu gust pel Blues. No hi ha massa més a dir sobre la Judy Garland del rock. La seva força i magnetisme sobre l’escenari fan que sigui impossible descriure conjuntament dos termes com Dona i Rock sense anomenar Janis Joplin Temes com la versió del Summertime – ni més ni menys que amb Hendrix a la guitarra – parlen per sí mateixos…

Janis va néixer el 19 de gener de 1943 a Port Arthur, Texas. Amb 15 anys va començar a actuar en clubs. Va unir-se als Waller Creek Boys i va marxar a San Francisco, on va unir-se a una banda de psico-blues denominada Big Brother & The Holding Company amb els que actuà al festival de Monterey de 1967. Amb ells va gravar “Big Brother & The Holding Company” (1967) i “Cheap Thrills” (1968). Discussions internes provocaren que a finals de 1968 Janis marxés del grup per provar sort en solitari.

Bon moment per enrecordar-nos de qui fou – diuen – la millor amiga de Janis Joplin dins i fora dels escenaris: una veu femenina que malgrat no arribar a la seva potencia i profunditat, va ser una de las més reconegudes del rock psicodèlic, esdevenint tota una figura del moviment hippie. Estem parlant de Grace Barnett Wing, més coneguda pel seu nom de casada: Grace Slick. Si la voleu conèixer, deixeu que el conill blanc uns marqui el camí…

Jefferson Airplane – White Rabbit (1967)

El nom de Grace Slick resulta completament indissociable del grup de San Francisco, Jefferson Airplane, dels que parlarem sovint graceaquí al 33revolucions, doncs són una altra de les meves debilitats, com ho són els Doors de Jim Morrisson de qui, per cert, es diu que tingué una relació més que propera amb Grace Slick.

La versió que hem sentit de White Rabbit – increïble cançó relegada incomprensiblement a ser la cinquena pista de la cara B d’un dels millors àlbums de la història, el Surrealistic Pillow (1967) – sonava al concert de Monterrey de 1967. Basada de forma més que evident en el conte de Lewis Carroll, Alicia al País de les Meravelles fou escrita per Grace Slick mentre encara formava part del grup The Great Society. Quan la banda va trencar-se el 1966, Slick fou invitada a unir-se als Jefferson Airplane per substituir la cantant Signe Toly Anderson, que havia abandonat el grup després de tenir el seu primer fill.

Per sort pel món de la música, el moviment hippie arribà com un cop d’aire fresc (a banda de com una barra lliure de drogues i relacions sexuals) que ajudà a aclarir el panorama i fer créixer les llavors de nombroses carreres musicals de cantants femenines amb gran talent: Joni Mitchell, Carol King, Joan Baez, Marianne Faithfull o fins i tot la musa de la Velvet Underground: Nico. Entre moltes d’altres.

Ara però, agafem una petita desviació i ens endinsem en la història del punk: el 30 de desembre del ’46 naixia Patricia Lee “Patti” Smith. Cantant i poetessa, coneguda com “la madrina del punk” – una altra etiqueta -, aportà un punt de vista feminista i intelectual a la música punk i va convertir-se en una de las artistes més influents de la música rock. Les seves lletres introduiren la poesia francesa del s.XIX a la juventud nord-americana.

El 1974 Patti Smith feia els seus primers concerts de rock amb el guitarrista Lenny Kaye, i posteriorment amb una banda complerta formada per Kaye, el baixista Ivan Kral, el bateria Jay Dee Daugherty, i el pianista Richard Sohl. Finançats per Robert Mapplethorpe, la banda gravava el seu prmer single, “Hey Joe / Piss Factory” el mateix ’74, essent la cara A una versió del conegudíssim tema escrit per Billy Roberts i prèviament versionada per Hendrix, i la cara B un altre que parlava de la frustració que sentia la cantant treballant en una fàbrica, i la salvació que va trobar en un llibre de poesia francesa anomenat Il·luminacions d’Arthur Rimbaud, robat d’una llibreria.

patti

El Patti Smith Group firmava amb el segell Arista Records, editant l’àlbum Horses (1975), produït per John Cale. El LP fusionava punk rock i poesia parlada, encetat amb una versió del “Gloria” de Van Morrison, i les paraules de Smith: “Jesús morí pels pecats d’algú, però no pas pels meus”.

Patti Smith – Free Money (1975)

Dones molt completes musicalment, com la majoria de músics de l’època, no com ara, quan aquells que es pensen que saben cantar no s’han acostat a menys d’un metre d’un instrument en tota la seva vida; la majoria d’elles tocava la guitarra o el piano, però molt poquetes assolien algun èxit o reconeixement només com a instrumentistes, paper que solien a més compartir amb el de cantants, com el cas de Nancy Wilson, o de Joan Jett:

Aquesta cançó fou originàriament gravada pel grup The Arrows el 1975 a RAK Records. El 1981, Jett va regravarla amb el seu grup, The Blackhearts. Quan, anys més tard, una tal Britney Spears va versionar-la, va donar crèdit i agraïment per haver-la escrita a… Pat Benatar. Però què podíem esperar d’una “figura” com ella…?

Joan Jett es una de les figures femenines més importants de la història del rock. Bandes com Bikini Kill, Shonen Knife, L7, Yeah Yeah Yeahs, Kittie, The Donnas o Hole han declararen públicament la influència de Joan Jett en la seva música. Es troba, a més, al lloc 87 de la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps segons la revista Rolling Stone, una de les dues úniques dones de la llista, juntament amb Wilson. Per cert, un altre exemple d’instrumentista virtuosa (i amb un perfil poc comú) fou la meitat femenina dels Carpenters, la cantant i bateria Karen Carpenter.

I acabem, tornant a casa nostra, amb Maria del mar Bonet:

Maria del Mar Bonet – Que Volen Aquesta Gent? (1968)

“Què volen aquesta gent?” és una cançó composada per Maria del Mar Bonet sobre una lletra del poeta Lluís Serrahima. La cantant i el poeta decidiren donar publicitat a la mort de Rafael Guijarro Moreno (un madrileny de 23 anys, estudiant de graduat social que militava en el FAR, un grupet maoista escindit del PCE-ML) – apareguda com una breu notícia als diaris, de qui es deia que la policia l’havia llançat per una finestra de casa seva -, colpits pel silenci públic sobre la qüestió, com a denúncia de la repressió política franquista.

A rel d’un concert a la Cova del Drac, la censura prohibí de cantar-la en recitals i que fos emesa per la ràdio. Per burlar la prohibició, algunes vegades amb èxit, hom la tornà a presentar  canviant-li el nom per A trenc d’alba o De matinada.

I és la cançó que li canto al meu fill per adormir-se…

Playlist del programa:

  1. Suzi Quatro – Can The Can (1973)
  2. Heart – Magic Man (1975)
  3. Wanda Jackson – Let’s Have A Party (1960)
  4. Millie Small – Lollypop (1964)
  5. Ike & Tina Turner – River Deep Mountain High (1966)
  6. Ella Fitzgerald – Summertime (1957)
  7. Janis Joplin & Jimi Hendrix – Summertime (1967)
  8. Jefferson Airplane – White Rabbit (1967)
  9. Patti Smith – Free Money (1975)
  10. Joan Jett & The Blackhearts – I love Rock ‘n’ Roll (1981)
  11. Maria del Mar Bonet – Que Volen Aquesta Gent? (1968)

Deixa un comentari

Filed under Temàtics

Programa #2: la importància dels orígens

Podcast del programa: #33revolucions 5/10/2012

Benvinguts a aquest segon post del 33revolucions. Un viatge a través de la música que sonava entre 1948 (any de la publicació del 1r vinil) i 1982, quan s’editava el primer CD comercial. Avui la cosa anirà… d’orígens.

Els orígens són fonamentals – no us desvetllo res nou jo ara -, però sovint ens n’oblidem. Per saber on som cal saber d’on venim, i la música no n’és una excepció. En aquest tema potser em faré una mica pesat, però sóc d’aquells que pensa, potser idíl·licament, que per valorar adequadament la figura d’un músic, la trajectòria d’un grup, o fins i tot un tipus de música, cal (o com a mínim estaria bé) conèixer-ne alguna cosa més…

I si alguna formació en la historia del pop-rock ha evolucionat de forma dràstica des de la seva creació aquesta és Fleetwood Mac. Oblideu-vos dels FM més californians i amb estil clarament pop que heu sentit els darrers 25 o 30 anys… L’any 1967, naixien a Gran Bretanya com a banda lligada al blues-rock i a l’emergent context psicodèlic, liderats per Peter Green, genial cantant i guitarrista. D’aquella època és aquesta peça, avançadíssima al seu temps, un accelerat blues gairebé en clau rap…

Fleetwood Mac – Oh Well – Live (1969)

Els integrants originals de la formació londinenca eren músics procedents del llegendari grup de John Mayall, els Bluesbreakers: el guitarrista i líder Peter Green i el baixista John McVie (nascuts a Londres), o el bateria Mick Fleetwood (originari de Cornwall) i el guitarra Jeremy Spencer (de Hartlepool). Fleetwood Mac gravà en el segell Reprise el seu ‘Then Play On’ (1969), àlbum en què apareixia un segon guitarrista, Danny Kirwan.

Precisament John Mayall fou una de les grans icones de la música d’aquella època. No només (o no especialment) com a nom de referència pel gran públic, sinó més aviat com a catalitzador creatiu i aglutinador de grans figures que van créixer com a músics al seu costat, alimentant-se de la gran classe i nivell musical dels Bluesbrakers abans d’evolucionar o fer el salt a d’altres formacions. Una cosa molt comú en aquella època que donava lloc a grups esporàdics, constants canvis d’alineació en un mateix conjunt, formacions de “super-grups”, etc.

John Mayall & the Bluesbreakers era una banda pionera del blues anglès liderada pel cantant, compositor i multi-instrumentista John Mayall, que feu servir el nom de la banda des de 1963 fins 1967, quan deixaren de tocar durant quinze anys fins el 1982. Fem doncs un “alto” en el nostre viatge, perquè no estaria bé seguir avançant sense fer un merescut homenatge a Mayall i els seus amb aquest tema:

John Mayall & The Bluesbreakers – All Your Love – Stereo Album Version (1966)

Hem comentat la influència d’aquesta formació sobre els Fleetwood Mac, però The Bluesbreakers han inclòs entre els seus components a figures imprescindibles de entre els quals s’hi compten:

  • Eric Clapton (abril – agost de 1965, i novembre 1965 – juliol 1966) i Jack Bruce, ambdós marxaren per crear Cream
  • Peter Green, que substituí Clapton, hi tocà fins agost de 1967, i abandonà el grup juntament amb Mick Fleetwood, fitxant John McVie poc després per formar Fleetwood Mac,
  • Mick Taylor (agost 1967 – juliol 1969) que més tard entraria als Rolling Stones,
  • Harvey Mandel, Walter Trout, Larry Taylor, futurs membres de Canned Heat,
  • Don “Sugarcane” Harris, Randy Resnick, Aynsley Dunbar, Dick Heckstall-Smith, Andy Fraser (Free), Chris Mercer, Henry Lowther, Coco Montoya, Johnny Almond i Jon Mark.

Quedem-nos però amb el primer d’ells: Eric Clapton. I és que Clapton no hagués estat mai el Clapton que coneixem avui en dia, l’ slowhand de gran fama i melodies més o menys meloses sense el seu passat, els seus orígens…

Nascut el 30 de març de 1945 a la localitat britànica de Ripley (Surrey), Eric Patrick Clapp fou el primer fill de Patricia, una mare soltera de 16 anys embarassada d’un soldat canadenc destinat a Europa, de nom Edward Fryer, que no volgué reconèixer el n33revolucions - programa#2en. Patricia va tenir enganyat fins els nou anys el petit Eric, fent-li creure que ella era sa germana i que els seus avis eren en realitat els seus pares.

Clapton  s’ha forjat com a guitarrista en bandes tan diverses com els Rossters o els Casey Jones & The Engineers (en els seus inicis) o els Yardbirds i els Bluesbreakers de Mayall – època de la qual prové la popular pintada de “Clapton is God” (feta per un admirador anònim en una valla de l’estació de metro d’Islington) – abans d’arribar a Cream, la que possiblement fou la seva banda més representativa, amb la seva barreja entre rock, blues i psicodèlia… I si no, escolteu això:

Cream – Sunshine Of Your Love (1967)

Un tema àmpliament versionat, destacant la cover que en feu Hendrix, i que era una dels molts temes potentíssim que inclogué la curta però fèrtil discografia de Cream. Clapton s’ajuntava amb el baixista Jack Bruce i el bateria Ginger Baker, ex membres de la Graham Bond Organisation. El grup britànic va exercir gran influència en la música posterior en consolidar la formació coneguda com a “power trío” – [Es denominava tradicionalment power trio a la formació musical que inclou guitarra, baix i bateria]

Cream va gravar tres grans àlbums entre 1966 i 1969: “Fresh Cream”(1966), “Disreali Gears” (1967) – al qual pertanyia Sunshine Of Your Love – o “Wheels of fire” (1969)…  abans de la dissolució del grup per disputes internes. Coses de la convivència d’egos en espais reduïts, ja se sap… El mateix any de la dissolució de  Cream, Clapton, Ginger Baker i dos referents del rock britànic com Steve Winwood (Spencer Davis Group i Traffic) i Rick Grech (Family i Traffric) formaven el “super-grup” Blind Faith, projecte que no va tenir continuitat malgrat gravar un gran àlbum de títol homònim. Al 1970, Clapton decidí formar part com a “simple guitarrista” de la Plastic Ono Band de John Lennon.

cream

I si Clapton fou un cul inquiet musicalment parlant, deixeu-me que tanqui el cercle amb un dels grups de referencia de l’escena musical de la Gran Bretanya dels ’60 del qual també en va formar part: The Yardbirds. Creats el 1963 (el seu primer nom fou Metropolis Blues Quartet) en plena explosió del R&B, incloïa excel·lents músics, que sense deixar de banda llurs influència Blues, s’atreviren amb sonoritats pop de caràcter més experimental i psicodèlica, fins llavors poc explorades a les illes.

La seva primera formació estava integrada pel cantant Keith Relf , el ‘lead guitar’ Anthony “Top” Topham, el guitarra rítmica Chris Dreja, el baixista Paul Samwell-Smith i el bateria Jim McCarty. Topham decidí deixar el grup pels estudis i el va substituir un tal Eric Clapton. El “mal rotllo” arribà amb el seu tercer single, editat el 1965. El conegut compositor Graham Gouldman els va composar “For your love”, tema més pop que va fer que Clapton, adduint que no volia sonar tan comercial, deixés els Yardbirds per seguir tocant blues amb John Mayall, i va ser substituït per Jeff Beck (1944, Surrey), amb qui arribaria el període més creatiu del grup.

Després de gravar el LP “Roger the engineer” (1966), el grup crida Jimmy Page (nascut el 9 de gener de 1944 a Londres), que posteriorment faria gran el nom dels qui ens fan l’honor d’obrir cada setmana el 33revolucions amb un dels seus temes: els Led Zep. El single “Happenings Ten Years Time Ago” (número 43 al UK Chart) ens deixava quelcom històric: Page i Beck a la guitarra, incloent de regal un ocasional baixista anomenat John Paul Jones (futur Led Zeppelin):

Yardbirds – Happenings Ten Years Time Ago – Studio (1966)

I ara agafem el Delorean i fem un salt en el temps, més enrere fins i tot del que protagonitzà l’amic Marty McFly, per aterrar al maig de 1949. Tot just feia un any que havia vist la llum el primer vinil de la història i ens disposem a presenciar un fet històric: la publicació del primer disc de R’n’R de la història. Molts són els candidats que, segons l’opinador o aficionat de torn, lluiten per l’honor d’haver llançat al mercat aquest treball pioner. No és l’objectiu d’aquest programa tancar aquesta polèmica, però sense dubte un dels candidats seria aquest tema…

Jimmy Preston and His Prestonians – Rock The Joint (1949)

De fet, existeix certa divisió també a l’hora d’establir qui va interpretar el primer tema R’n’R, entre Elvis Presley i Chuck Berry, tot i que segons la font que consultem, el tema està més renyit (Roy Brown, Fats Domino, Bill Haley…). “Rock the Joint“, coneguda també com “We’re Gonna Rock This Joint Tonight“, es un tema boogie que fou gravat per diversos cantants de l’era “pre-rock” com el propi Jimmy Preston o Bill Haley. La versió de Jimmy Preston and His Prestonians va gravar-se a Filadèlfia el maig de 1949 i publicada pel segell Gotham.

I ara deixeu-me que faci una mica d’espai en aquest post…                          ….(ja?) perquè qui ens acompanyarà ara no és només un gran músic carregat de la seva inseparable guitarra, si no que qui aterra ara enmig d’aquest blog és la història mateixa del blues:

John Lee Hooker – I’m In The Mood (1951)

Fem una mica d’història: Hooker nasqué en una granja a la vora de Clarksdale (Mississippi) del matrimoni format per William Hooker (pastor baptist) i Minnie Ramsey. Encara essent un nen, la seva família va traslladar-se a una altra granja en una plantació propera, on va conèixer als bluesman Snooky Pryor i Jimmy Rogers. Al 1928 els seus pares van separar-se i ell fou l’únic germà que va quedar a càrrec de sa mare, que poc després va tornar a casar-se, amb un músic de blues local de nom William Moore, qui va ensenyar John a tocar la guitarra amb només tretze anys, fet que, evidentment, el marcaria de per vida.

John_Lee_HookerLes seves cançons han estat versionades per gent com Buddy Guy, Cream, AC/DC, ZZ Top, Led Zeppelin, Tom Jones, Jimi Hendrix, Eric Clapton, Nick Cave & The Bad Seeds, Van Morrison, The Yardbirds, The Animals, The Doors, The White Stripes, MC5, o la The Jon Spencer Blues Explosion.

El 1990 va guanyar un Grammy (Best Traditional Blues Recording) pel tema I’m in the Mood (amb Bonnie Raitt).

I “culpables” també de versionar al gran bluesman són els Animals d’Eric Burdon i Alan Price, un dels grups clau del R&B britànic dels ’60 que, amb el pas dels anys, va anar tendint cap a la psicodèlia. La banda va sorgir a la ciutat anglesa de Newcastle i, derivat del seu gust per la música negra nord-americana, inicialment es feien dir “The Kansas City Five”.

El cantant Eric Burdon, el teclista Alan Price i el bateria John Steel, juntament amb el guitarrista Hilton Valentine i el baixista Bryan “Chas” Chandler, canviarien el nom el 1963 per The Animals. El salt a la fama va produir-se amb el seu segon 45 rpm: “The house of the rising sun” (magistral adaptació d’un tema tradicional de Texas Alexander). Un any després apareixia el seu LP debut, “The Animals” (1964), amb la prodigiosa veu negra de Burdon i els hipnòtics teclats de Price, que contenia aquest…

The Animals – Boom Boom (1964)

Un any abans, el 1963, els Yardbirds van gravar una demo d’aquest mateix tema que va publicar-se com a single el 1966 a Holanda i Alemanya, essent inclós més tard en el recopilatori del grup: “Ultimate!”

I parlant d’orígens… què tal si ens remuntem als orígens del Heavy Metal? No, no els anirem a buscar en grups de finals dels ’80, ni ens atrevirem a dir (tot i que hi ha qui sí ho ha fet) que els precursors en son els Led Zeppelin o Deep  Purple – potser sí del Hard Rock però no del Heavy -, tot i que sí podem penjar aquesta etiqueta a uns contemporanis seus… Si bé no eren uns músics virtuosos  y el seu front-man era més això, un “animador” que no pas un gran cantant, els Black Sabbath sonaven així:

Black Sabbath – Paranoid (1970)

Cimentats en el blues-rock i influenciats per grups com Cream, Jimi Hendrix Experience o Blue Cheer, els britànics Black Sabbath fou un dels noms clau en les arrels del que va acabar sent el heavy metal.

blacksabbath

Sorgits el 1967 a Birmingham, John Michael “Ozzy” Osbourne (veu), el guitarrista Tony Iommi, el baixista i lletrista Terry “Geezer” Butler i el bateria Bill Ward començaren dient-se Polka Tulk, per rebatejar-se poc després com a Earth, nom sota el qual van patejar-se un bon número de locals interpretant temes blues-rock, incorporant ja lletres més obscures i guitarres afinades de forma més greu. El 1969, per evitar problemes legals amb un altre grup d’igual nom (i per indicació del seu representant Jim Simpson), els Earth van convertir-se en Black Sabbath, nom que exemplificava el seu acostament al món de la màgia, la fantasia i l’ocultisme.

Black Sabbath va ajudar a desenvolupar el gènere del Heavy Metal amb publicacions com Paranoid (1970), àlbum que fou quatre vegades disc de platí. Des de llavors, la banda va patir nombrosos canvis de formació, amb més de 25 antics membres… Ozzy Osbourne va ser acomiadat el 1979 i substituït per Ronnie James Dio, antic vocalista de Rainbow. Malgrat tot, Black Sabbath va veure passar al llarg dels ’80 i ’90 fins a 4 vocalistes més: Ian Gillan, Glenn Hughes, Ray Gillen i Tony Martin.

Creats també el 1967, els Blue Öyster Cult van iniciar la seva particular carrera musical en plena era psicodèlica sota diferents noms, entre els quals Soft White Underbelly, Oaxaca o Stalk Forrest Group. Procedents de Long Island, el grup, en un període d’alt consum de drogues va començar a produir música lisèrgica en base al “colocón” diari d’estupefaents.

L’últim canvi de nom però –  i, de fet, rebaixar la dosi diària de drogues – sembla que els va acabar sentant bé. Els Blue Öyster Cult aconseguiren firmar amb Columbia per debutar en vinil amb l’homònim “Blue Öyster Cult” (1972), un bon disc produït per Sandy Pearlman, i Murray Krugman, en què ja s’ensumava la tendència més hard rock, amb influències de blues-rock, psicodèlia, garage-rock o glam-rock.

Blue Oyster Cult – Stairway To The Stars (1972)

I ara arriba un d’aquells moments en què us porto un regal molt i molt especial… Seieu còmodament (si no ho esteu ja), endolleu la làmpada de lava si la teniu a mà i escolteu això:

Eren els Iceberg, un grup de rock progressiu i jazz-rock originaris de… Barcelona!, i la versió del seu Lying On the Sand al Canet Rock del 26 de juliol de 1975

Músics extraordinaris, influenciats principalment per la Mahavishnu Orchestra, especialment en les escales de guitarra. Sorgiren amb cert retard respecte el moviment musical progressiu, que duia anys sonant a Anglaterra i els Estats Units. La seva música però, respirava també aromes flamencs i mediterranis.

La banda es forma el 1974 amb: Max Sunyer (guitarra), Josep Mas “Kitflus” (teclat), Primitivo Sancho (baix), Jordi Colomer (bateria) i Àngel Riba (veu i saxo), gravant el seu disc debut Tutankhamon (1975), amb la meitat dels temes amb contingut vocal. Posteriorment, publicarien els instrumentals Coses nostres (1976), Sentiments (1977), Iceberg en directe (1978) i finalment Arc-en-ciel (1979). Max Sunyer i Kitflus formarien més tard el grup Pegasus juntament amb Rafael Escoté i Santi Arisa.

I fins aquí tot el que ens ha cabut en aquest segon post del 33revolucions. Ens acomiadem amb un geni…

Mike Oldfield – Tubular Bells Part One – New Stereo Mix (1973)

Tubular Bells fou el primer disc d’estudi del compositor i multi-instrumentista Mike Oldfield, publicat el 25 de maig de 1973, i composat quan Olfield tenia només 17 anys. Originalment es tractava d’una maqueta que l’artista va oferir a diferents discogràfiques inicialment sense èxit en tractar-se d’una composició instrumental molt extensa (dividida en dues úniques parts). Però Oldfield va conèixer Richard Branson, amo d’unes quantes botigues de discs que volia muntar una discogràfica. Tubular Bells acabaria així convertint-se en el primer LP publicat pel segell Virgin Records.

Playlist del programa:

  1. Fleetwood Mac – Oh Well (1969)
  2. John Mayall & The Bluesbreakers – All Your Love (1966)
  3. Cream – Sunshine Of Your Love (1967)
  4. Yardbirds – Happenings Ten Years Time Ago (1966)
  5. Jimmy Preston and His Prestonians – Rock The Joint (1949)
  6. John Lee Hooker – I’m In The Mood (1951)
  7. The Animals – Boom Boom (1964)
  8. Black Sabbath – Paranoid (1970)
  9. Blue Oyster Cult – Stairway To The Stars (1972)
  10. Iceberg – Lying On The Sand (1975)
  11. Mike Oldfield – Tubular Bells Part One (1973)

Deixa un comentari

Filed under General