Monthly Archives: Novembre 2012

Programa #1: Declaració d’intencions

Podcast del programa: #33revolucions 28/09/12

Diuen que una bona sintonia és mig programa, i així m’ho recordava en un encertat tuit el meu amic José Manuel dies abans que comencés a rodar el #33revolucions. Bé, doncs essent aquest el primer programa de música que presento (de fet el primer programa com a tal que presento), em permetreu la llicència d’haver jugat sobre segur amb aquest ‘Immigrant Song’ de Led Zeppelin…

Poseu-vos còmodes i sigueu benvinguts al blog del 33rrevolucions, un viatge per la història de la música que ens durà setmana rere setmana la versió radiofònica – divendres de 20 a 21h i dissabtes en repetició de 18 a 19h – que un servidor condueix a puny6radio.

Com haureu endevinat els més espavilats pel nom del programa, la cosa anirà de vinils. Aquest no serà un espai en què fem cap repàs cronològic a la història, o a una part de la història, de la música; al cap i a la fi, quan un escolta música a casa seva, o al cotxe, o al iPhone (maleïda tecnologia digital), no ho fa pas ordenant els artistes en ordre cronològic… tot i que, permeteu-me la llicència – ja en van dues – en aquest primer post farem un petit tastet que sí seguirà cert ordre temporal, a mode de declaració d’intencions.

Ara, si la sintonia d’un programa de música és important, què me’n dieu del primer tema que hi sona? Tota una responsabilitat. Esperem que ens hi ajudarà algú de qui el gran John Lennon va dir que  si alguna vegada el Rock’n’Rolll hagués de canviar de nom, caldria posar-li directament el seu. I és que si Elvis Prestley en fou “el rei”, aquest espigat cantant, guitarrista i compositor negre en fou el pare… Charles Edward Anderson (Chuck) Berry!

Chuck Berry – Johnny B. Goode (1955)

Un nou estil musical, entès cada cop més com una forma de vida rebel començava a arrencar i gent com Chuck Berry, Elvis, Fats Domino, o Bill Haley i els seus comets, bastien els ciments d’aquest gran edifici que acabaria sent, i encara és, el R’n’R.

No m’agrada marcar-me fronteres especialment pel que fa a la música, però al 33revolucions ens fixarem només un parell. La primera: el punt de partida: el 21 de juny de 1948 es presentava, a l’hotel Waldorf Astoria de New York, el 1r disc de llarga durada fabricat en resina de polivinil. Un enginyer de la CBS, Peter Golmark, troba la fórmula pel vinil tal i com el coneixem avui en dia, en format 12″ LP, com a resultat de la gran acceptació dels gramòfons, que sembla que finalment guanyen adeptes. Es presenten diverses avantatges respecte l’anterior format, doncs el vinil girarà a 33 1/3 rpm, permetent una reproducció màxima de 25 minuts per cara.

El primer disc de 12″ venut a preu d’or ($4.85), incloïa la interpretació del violinista Nathan Milstein del Concerto in E minor de Mendelssohn, amb Bruno Walter conduint l’Orquestra Filarmònica de Nova York. Deu anys més tard d’aquella efemèride, sonava això:

Buddy Holly – Well…All Right (1958)

Buddy Holly, un dels primers músics en definir un so propi, amb una imatge personal senzilla, sense estridències, que triomfà gràcies al seu talent i a la voluntat de composar els seus propis temes, fet gens comú en aquella època. Tots ells trets primordials en el futur de la música rock, mimetitzats per membres de la “Invasió Britànica” com The Hollies (copiat del seu cognom) o els Beatles.

El 3 de Febrer de 1959, després d’actuar a Clear Lake (Iowa) en Buddy decidia agafar una avioneta per disposar de més temps per descansar abans del seu següent concert a Moorhead, Minnesota. L’acompanyaven un jove Ritchie Valens i el músic Big Bopper. El mal temps provocà un accident aeri en què no hi hagué supervivents.  En Don McLean definí aquell dia en el seu famós “American Pie” com “El dia que va morir la música“. Un altre dia us explicaré com va anar tot això de l’accident, però ara fem un salt cap endavant, cap al 1962 per escoltar un mestre…

Bob Dylan – Man Of Constant Sorrow (1962)

Nascut Robert Allen Zimmerman el 24 de maig de 1941 a Duluth, Minnesotta, fou un dels genis musicals del segle XX, pilar indispensable en el desenvolupament de gèneres tan diversos com el folk, el blues, el country, el rock o el pop. Quan es traslladà a la Universitat de Minnesotta, va començar a expandir la seva passió pels estils més tradicionals de la música americana, declarant-se admirador de gent com Woody Guthrie o Hank Williams. Va adoptar el cognom Dylan en homenatge al poeta Dylan Thomas, i va començar a cantar folk per locals del Greenwich Village de NY, després d’abandonar els estudis d’art.

‘Bob Dylan’ (1962) fou el seu àlbum de debut, publicat el març d’aquell any per Columbia Records, i contenia versions de temes folk tradicionals més dues composicions originals: “Talkin’ New York” i “Song to Woody”.

I ens anem acostant al meu període preferit… No us enganyaré, sóc un fan incorregible de la que es coneix com a “so o música dels 70” i que, curiosament (o no), fou enregistrada entre finals dels ’60 i els primers ’70, quan arriben els grans festivals, els àlbums imprescindibles, la psicodèlia, les influències irrenunciables de la majoria – per no dir de tots – els grups que vaig escoltar a partir dels ’90 (els 80 van ser un rotllo a banda…), els que representen el cor de la música rock tal com un servidor l’entén.

I ens hi acostarem una mica més amb un grup que té la peculiaritat de reunir a membres candidats a millor guitarrista de la historia (Pete Townhsend) , millor bateria (Keith Moon) i m’atreviria a dir que millor baixista i tot (John Entwistke). Val a dir que Daltrey no desmereixia com a cantant. Qui? Us preguntareu… Doncs això, The Who!

The Who – I Can’t Explain – Original Mono Version (1965)

Un tema contingut al My Generation (1965), el seu àlbum de debut editat per Brunswick Records a U.K. i per Decca als EE.UU. sota el títol de The Who Sings My Generation 5 mesos més tard, amb una portada diferent i un llistat de pistes lleugerament diferent.

I arriba la dinamita… 1967, el primer any de la “meva” època daurada, que durarà fins 1971. Alguns dels millors àlbums de la història s’escriuen (en quantitats ingents) durant aquest període… Un d’ells, el Are you experienced (1967), d’una banda composada per Mitch Mitchell (drums) , Noel Redding (baix), i un jove guitarrista prodigi que donaria nom al grup: The Jimi Hendrix Experience. Un trio que s’estrenava en directe l’octubre de 1966 a la ciutat francesa d’Evereux i que poc després es presentava a Londres davant una selecta audiència, amb gente com Eric Clapton, Brian Jones o Pete Townshend. Després de sentir la Fender Stratocaster de Hendrix, explica la llegenda que el mateix Clapton va arribar a plantejar-se la retirada.

Aquesta és la cançó – confesso – que un bon dia, després de sentir-la durant la pel·lícula American Pop, va fer que comencés a  preguntar-me quin coi de música es feia en aquella època… i fins aquí he arribat. Gràcies Jimi.

The Jimi Hendrix Experience – Purple Haze (1967)

Wow… com se us ha quedat el cos? Deixeu-me aparcar altres èxits “obvis” d’aquella època, doncs l’objectiu del 33rpm serà, també, el de donar cabuda a grups i artistes menys “mediàtics” dels ’50, ’60, ’70 i… bé, ja veurem fins on arribem.

Més en la corda del Country – de la qual, a banda del blues o del rockabilly, també se n’ha alimentat el rock especialment en les seves primeres passes -, trobem Johnny Cash; un paio nascut a Kingsland, Arkansas l’any 1932, amb una llarga carrera iniciada a mitjans ’50 quan la discogràfica Sun el fitxa, juntament amb Carl Perkings, per substituir Elvis Presley, que havia marxat a RCA. Cash mantindria una carrera activa i pràcticament inesgotable des de 1954 fins l’any mateix de la seva mort, el 2003. La història de “A Boy Named Sue” (un nen anomenat Sue) es un tema original de Shel Silverstein i popularitzada per Johnny Cash en la seva gravació en directe a la penitenciaria de Sant Quintí, en un concert (no seria l’únic en una presó) el 24 de febrer del ’69:

Johnny Cash – A Boy Named Sue (1969)

I si abans ens marcàvem una data a partir de la qual iniciar un trajecte musical que tot just acaba d’arrencar, bé ens haurem de finar un límit, i aquest, recorrent altre cop al nom del programa, sembla molt obvi:  l’octubre de 1982 veu la llum al Japó el primer àlbum publicat en format CD, el  ’52nd Street’ de Billy Joel. Aquest serà el segon i últim horitzó temporal que ens posarem per tal de gaudir de la música que, fins llavors, omplí els plats dels tocadiscs durant els ’50, ’60 i ’70, en un viatge sense retorn.

Però tranquils, que ni us imagineu la quantitat de música que ens hi cap fins aquell any. Us esperàveu un programa eminentment sobre música dels ’70…? Potser sí – fins on la meva debilitat per la música d’aquella època em permeti -, però passarà per aquí també gent que publicava els seus primers treballs en vinil com ara Joy Division, The Cure, Springsteen, The Police, The Ramones,  AC/DC (tant els 2 LPs amb Bon Scott com el Hell’s Bells amb Brian Johnson), o el tema que us posaré a continuació…

I és que arribats a aquest punt, em fa molta, però molta il·lusió posar-vos això… Escolteu-ho bé, i aventureu-vos a dir en quin any es va escriure. Agafeu aire, que arriben els Budgie!

1971 senyores i senyors!, tot i que no es va publicar fins la seva inclusió en el l’àlbum Never Turn Your Back on a Friend (1973). Fa més de 40 anys! Un tros de tema versionat per Metallica el 1988 com a B-side del seu single “Eye of the Beholder“, i inclosa més tard en el LP Garage Inc. (1988), així com en tour del …And Justice for All. Què gran és la música…

I ara abaixem una mica, no massa, per ajuntar-nos amb males companyies. Ni més ni menys que amb un ex dels Mott The Hoople, el fenomenal guitarrista Mick Ralphs, un antic membre de King Crimson, el baixista Boz Burrell, i dos ex integrants dels Free, el bateria galès Simon Kirke i el gran vocalista Paul Rodgers (rescatat fa uns anys per Brian May per tal de ressucitar els Queen després de la mort de Freddie Mercury). Tots ells formaren un grup de hard-blues-rock anomenat Bad Company.

La banda va crear-se el 1973 amb l’inestimable recolzament dels Led Zeppelin, amb qui van firmar per gravar en el seu segell Swan Song, debutant en vinil amb un poderós i directe LP, titulat simplement Bad Company (1974). En aquell àlbum es trobava aquest tema:

Bad Company – Can’t Get Enough (1974)

Moment complicat. Se’m fa molt i molt difícil presentar algú com el personatge que ens visita avui per primera vegada (no dubteu que ho tornarà a fer), un dels meus herois… el camaleó de la música: David Bowie. Des dels seus inicis dins el moviment mod dels ’60, la trajectòria de Bowie ha traspassat fronteres i visitat territoris com el glam-rock (del que en fou màxim exponent), l’electrònica experimental, el proto-punk, el soul, l’ambient, el pop-rock, el dance-pop o fins i tot una vessant més “cabaretera”.

A banda de la seva pròpia carrera com a intèrpret i compositor, David Bowie es convertiria en peça clau per rellançar durant els ’70 les carreres de noms essencials del rock como Lou Reed o Iggy Pop & The Stooges. Tot un heroi:

David Bowie – Heroes – 1999 Digital Remaster (1977)

I acabem aquest primer recorregut pels surcs de la història musical fregant els límits temporals del programa amb un tema que respira mooooolt de música dels 80: Foreigner, un grup que va arribar als números 1 de llista amb algunes manides baladetes, però dels que ens encanta aquesta urgència que també ens apreta per acabar aquest post…

You say it’s urgent, so urgent, so-oh-oh urgent…
Just you wait and see, how urgent, my love can be, it’s urgent…

(Ai, nena…)

Foreigner – Urgent (1981)

Fins aquí aquesta primera entrega. Sigueu tan feliços com pugueu i visca la música

Playlist del programa:

  1. Chuck Berry – Johnny B. Goode (1955)
  2. Buddy Holly – Well…All Right (1958)
  3. Bob Dylan – Man Of Constant Sorrow (1962)
  4. The Who – I Can’t Explain (1965)
  5. The Jimi Hendrix Experience – Purple Haze (1967)
  6. Johnny Cash – A Boy Named Sue (1969)
  7. Budgie – Breadfan (1971)
  8. Bad Company – Can’t Get Enough (1974)
  9. David Bowie – Heroes (1977)
  10. Foreigner – Urgent (1981)

1 comentari

Filed under General, Temàtics

Un somni fet realitat

Si fa uns anys m’haguessin preguntat: quin somni irrealitzable t’agradaria veure acomplert o, de ben segur un dels que m’haguessin vingut al cap hagués estat presentar “el meu” propi programa de música i, a poder ser – si el desig venia amb extensions – que pogués posar-hi la música que a mi m’agrada, la que sonava a finals dels anys 60 i principis dels 70.

Es probable que, en funció de quan m’haguessin fet la pregunta, també hauria pogut respondre coses com “tocar en un grup de música”, “que em publiquin un llibre”, “jugar en un equip de bàsquet federat (de la divisió que fos)” o “tenir una feina que m’agradi”… Doncs bé, si agafem aquest saquet de desitjos i, a dia d’avui fem recompte se somnis acomplerts, estaria en disposició de dir que ja tinc el 60% al sac (3/5 pels de lletres i matemàtics del PP) i que, per edat, probablement sigui aquest el límit d’èxit que puc assolir.

Gens malament tenint en compte que, en general, el mot “irrealitzable” que apareix en la primera línia del primer post d’aquest nou espai que engego avui, sol tendir més aviat a 0. De moment això del llibre publicat us ho explico en el meu altre blog , i la part de la feina que m’agradi, tot i que encara no fa un any que exerceixo, ja us ho explicaré més endavant, qui sap si en un tercer blog.

Però si algú ha fet possible que el percentatge d’èxit depassi la barrera del 50% (altre cop: pels mandrosos i aquells que s’hagin perdut: passar de 2 a 3 fites utòpiques acomplertes), aquests són els amics de Punt 6 ràdio. Van ser ells qui, després de convidar-me el setembre de 2011 a formar part de l’espai de tertúlia “De Bon Matí” (especialment dedicat al món de Reus), conduit pel Jordi Escoda,  els dilluns de 9 a 10h, i gosar més endavant entregar-me sense masses miraments la secció de castells dins el magazin “Ja hi som tots” amb la Marta Trill (oportunitat que haig d’agrair també al meu predecessor, el grandíssim Enric Puyuelo, A.K.A RENFE), 33revolucionsno se’ls va acudir altra cosa – gràcies altre cop, Jordi – que proposar-me A MI, fer un programa de música d’1h a partir de setembre/octubre, jo tot solet en un estudi de gravació, punxant la música que vulgués. A MI! (ja ho he dit això?)

Com em conec, i sé que la meva capacitat per dir que no és força limitadeta, vaig fer-me el dur i vaig dir que m’ho pensaria, tot i que crec que amb la cara – ulls oberts com a plats de discs i un somriure mal dissimulat – pagava. Així que… vaig dir que sí. Somni acomplert? Encara no, o no del tot. Ara calia trobar dia i hora i, el més important, nom i contingut pel nou espai.

Després de donar-hi algunes voltes (tampoc no va costar massa posar-nos d’acord), el 28 de setembre a les nou tocades del vespre, sonaven els primers acords d’un somni fet realitat, la sintonia d’un nou programa de música de l’emissora que desmunta utopies. L’agulla era a lloc i començava a rodar el 33revolucions.

En aquest blog us hi aniré deixant, o si més no aquesta és la intenció, un recull més o menys detallat del contingut de cadascun dels programes. Petites proves musicals que els somnis, de vegades, s’escriuen sobre un pentagrama, mentre d’altres s’expliquen a l’hora que se’n gaudeix, rere un micròfon.

Així que, poseu-vos còmodes, i sigueu tots molt ben viguts a aquest espai…

1 comentari

Filed under General