Monthly Archives: Desembre 2012

Programa #2: la importància dels orígens

Podcast del programa: #33revolucions 5/10/2012

Benvinguts a aquest segon post del 33revolucions. Un viatge a través de la música que sonava entre 1948 (any de la publicació del 1r vinil) i 1982, quan s’editava el primer CD comercial. Avui la cosa anirà… d’orígens.

Els orígens són fonamentals – no us desvetllo res nou jo ara -, però sovint ens n’oblidem. Per saber on som cal saber d’on venim, i la música no n’és una excepció. En aquest tema potser em faré una mica pesat, però sóc d’aquells que pensa, potser idíl·licament, que per valorar adequadament la figura d’un músic, la trajectòria d’un grup, o fins i tot un tipus de música, cal (o com a mínim estaria bé) conèixer-ne alguna cosa més…

I si alguna formació en la historia del pop-rock ha evolucionat de forma dràstica des de la seva creació aquesta és Fleetwood Mac. Oblideu-vos dels FM més californians i amb estil clarament pop que heu sentit els darrers 25 o 30 anys… L’any 1967, naixien a Gran Bretanya com a banda lligada al blues-rock i a l’emergent context psicodèlic, liderats per Peter Green, genial cantant i guitarrista. D’aquella època és aquesta peça, avançadíssima al seu temps, un accelerat blues gairebé en clau rap…

Fleetwood Mac – Oh Well – Live (1969)

Els integrants originals de la formació londinenca eren músics procedents del llegendari grup de John Mayall, els Bluesbreakers: el guitarrista i líder Peter Green i el baixista John McVie (nascuts a Londres), o el bateria Mick Fleetwood (originari de Cornwall) i el guitarra Jeremy Spencer (de Hartlepool). Fleetwood Mac gravà en el segell Reprise el seu ‘Then Play On’ (1969), àlbum en què apareixia un segon guitarrista, Danny Kirwan.

Precisament John Mayall fou una de les grans icones de la música d’aquella època. No només (o no especialment) com a nom de referència pel gran públic, sinó més aviat com a catalitzador creatiu i aglutinador de grans figures que van créixer com a músics al seu costat, alimentant-se de la gran classe i nivell musical dels Bluesbrakers abans d’evolucionar o fer el salt a d’altres formacions. Una cosa molt comú en aquella època que donava lloc a grups esporàdics, constants canvis d’alineació en un mateix conjunt, formacions de “super-grups”, etc.

John Mayall & the Bluesbreakers era una banda pionera del blues anglès liderada pel cantant, compositor i multi-instrumentista John Mayall, que feu servir el nom de la banda des de 1963 fins 1967, quan deixaren de tocar durant quinze anys fins el 1982. Fem doncs un “alto” en el nostre viatge, perquè no estaria bé seguir avançant sense fer un merescut homenatge a Mayall i els seus amb aquest tema:

John Mayall & The Bluesbreakers – All Your Love – Stereo Album Version (1966)

Hem comentat la influència d’aquesta formació sobre els Fleetwood Mac, però The Bluesbreakers han inclòs entre els seus components a figures imprescindibles de entre els quals s’hi compten:

  • Eric Clapton (abril – agost de 1965, i novembre 1965 – juliol 1966) i Jack Bruce, ambdós marxaren per crear Cream
  • Peter Green, que substituí Clapton, hi tocà fins agost de 1967, i abandonà el grup juntament amb Mick Fleetwood, fitxant John McVie poc després per formar Fleetwood Mac,
  • Mick Taylor (agost 1967 – juliol 1969) que més tard entraria als Rolling Stones,
  • Harvey Mandel, Walter Trout, Larry Taylor, futurs membres de Canned Heat,
  • Don “Sugarcane” Harris, Randy Resnick, Aynsley Dunbar, Dick Heckstall-Smith, Andy Fraser (Free), Chris Mercer, Henry Lowther, Coco Montoya, Johnny Almond i Jon Mark.

Quedem-nos però amb el primer d’ells: Eric Clapton. I és que Clapton no hagués estat mai el Clapton que coneixem avui en dia, l’ slowhand de gran fama i melodies més o menys meloses sense el seu passat, els seus orígens…

Nascut el 30 de març de 1945 a la localitat britànica de Ripley (Surrey), Eric Patrick Clapp fou el primer fill de Patricia, una mare soltera de 16 anys embarassada d’un soldat canadenc destinat a Europa, de nom Edward Fryer, que no volgué reconèixer el n33revolucions - programa#2en. Patricia va tenir enganyat fins els nou anys el petit Eric, fent-li creure que ella era sa germana i que els seus avis eren en realitat els seus pares.

Clapton  s’ha forjat com a guitarrista en bandes tan diverses com els Rossters o els Casey Jones & The Engineers (en els seus inicis) o els Yardbirds i els Bluesbreakers de Mayall – època de la qual prové la popular pintada de “Clapton is God” (feta per un admirador anònim en una valla de l’estació de metro d’Islington) – abans d’arribar a Cream, la que possiblement fou la seva banda més representativa, amb la seva barreja entre rock, blues i psicodèlia… I si no, escolteu això:

Cream – Sunshine Of Your Love (1967)

Un tema àmpliament versionat, destacant la cover que en feu Hendrix, i que era una dels molts temes potentíssim que inclogué la curta però fèrtil discografia de Cream. Clapton s’ajuntava amb el baixista Jack Bruce i el bateria Ginger Baker, ex membres de la Graham Bond Organisation. El grup britànic va exercir gran influència en la música posterior en consolidar la formació coneguda com a “power trío” – [Es denominava tradicionalment power trio a la formació musical que inclou guitarra, baix i bateria]

Cream va gravar tres grans àlbums entre 1966 i 1969: “Fresh Cream”(1966), “Disreali Gears” (1967) – al qual pertanyia Sunshine Of Your Love – o “Wheels of fire” (1969)…  abans de la dissolució del grup per disputes internes. Coses de la convivència d’egos en espais reduïts, ja se sap… El mateix any de la dissolució de  Cream, Clapton, Ginger Baker i dos referents del rock britànic com Steve Winwood (Spencer Davis Group i Traffic) i Rick Grech (Family i Traffric) formaven el “super-grup” Blind Faith, projecte que no va tenir continuitat malgrat gravar un gran àlbum de títol homònim. Al 1970, Clapton decidí formar part com a “simple guitarrista” de la Plastic Ono Band de John Lennon.

cream

I si Clapton fou un cul inquiet musicalment parlant, deixeu-me que tanqui el cercle amb un dels grups de referencia de l’escena musical de la Gran Bretanya dels ’60 del qual també en va formar part: The Yardbirds. Creats el 1963 (el seu primer nom fou Metropolis Blues Quartet) en plena explosió del R&B, incloïa excel·lents músics, que sense deixar de banda llurs influència Blues, s’atreviren amb sonoritats pop de caràcter més experimental i psicodèlica, fins llavors poc explorades a les illes.

La seva primera formació estava integrada pel cantant Keith Relf , el ‘lead guitar’ Anthony “Top” Topham, el guitarra rítmica Chris Dreja, el baixista Paul Samwell-Smith i el bateria Jim McCarty. Topham decidí deixar el grup pels estudis i el va substituir un tal Eric Clapton. El “mal rotllo” arribà amb el seu tercer single, editat el 1965. El conegut compositor Graham Gouldman els va composar “For your love”, tema més pop que va fer que Clapton, adduint que no volia sonar tan comercial, deixés els Yardbirds per seguir tocant blues amb John Mayall, i va ser substituït per Jeff Beck (1944, Surrey), amb qui arribaria el període més creatiu del grup.

Després de gravar el LP “Roger the engineer” (1966), el grup crida Jimmy Page (nascut el 9 de gener de 1944 a Londres), que posteriorment faria gran el nom dels qui ens fan l’honor d’obrir cada setmana el 33revolucions amb un dels seus temes: els Led Zep. El single “Happenings Ten Years Time Ago” (número 43 al UK Chart) ens deixava quelcom històric: Page i Beck a la guitarra, incloent de regal un ocasional baixista anomenat John Paul Jones (futur Led Zeppelin):

Yardbirds – Happenings Ten Years Time Ago – Studio (1966)

I ara agafem el Delorean i fem un salt en el temps, més enrere fins i tot del que protagonitzà l’amic Marty McFly, per aterrar al maig de 1949. Tot just feia un any que havia vist la llum el primer vinil de la història i ens disposem a presenciar un fet històric: la publicació del primer disc de R’n’R de la història. Molts són els candidats que, segons l’opinador o aficionat de torn, lluiten per l’honor d’haver llançat al mercat aquest treball pioner. No és l’objectiu d’aquest programa tancar aquesta polèmica, però sense dubte un dels candidats seria aquest tema…

Jimmy Preston and His Prestonians – Rock The Joint (1949)

De fet, existeix certa divisió també a l’hora d’establir qui va interpretar el primer tema R’n’R, entre Elvis Presley i Chuck Berry, tot i que segons la font que consultem, el tema està més renyit (Roy Brown, Fats Domino, Bill Haley…). “Rock the Joint“, coneguda també com “We’re Gonna Rock This Joint Tonight“, es un tema boogie que fou gravat per diversos cantants de l’era “pre-rock” com el propi Jimmy Preston o Bill Haley. La versió de Jimmy Preston and His Prestonians va gravar-se a Filadèlfia el maig de 1949 i publicada pel segell Gotham.

I ara deixeu-me que faci una mica d’espai en aquest post…                          ….(ja?) perquè qui ens acompanyarà ara no és només un gran músic carregat de la seva inseparable guitarra, si no que qui aterra ara enmig d’aquest blog és la història mateixa del blues:

John Lee Hooker – I’m In The Mood (1951)

Fem una mica d’història: Hooker nasqué en una granja a la vora de Clarksdale (Mississippi) del matrimoni format per William Hooker (pastor baptist) i Minnie Ramsey. Encara essent un nen, la seva família va traslladar-se a una altra granja en una plantació propera, on va conèixer als bluesman Snooky Pryor i Jimmy Rogers. Al 1928 els seus pares van separar-se i ell fou l’únic germà que va quedar a càrrec de sa mare, que poc després va tornar a casar-se, amb un músic de blues local de nom William Moore, qui va ensenyar John a tocar la guitarra amb només tretze anys, fet que, evidentment, el marcaria de per vida.

John_Lee_HookerLes seves cançons han estat versionades per gent com Buddy Guy, Cream, AC/DC, ZZ Top, Led Zeppelin, Tom Jones, Jimi Hendrix, Eric Clapton, Nick Cave & The Bad Seeds, Van Morrison, The Yardbirds, The Animals, The Doors, The White Stripes, MC5, o la The Jon Spencer Blues Explosion.

El 1990 va guanyar un Grammy (Best Traditional Blues Recording) pel tema I’m in the Mood (amb Bonnie Raitt).

I “culpables” també de versionar al gran bluesman són els Animals d’Eric Burdon i Alan Price, un dels grups clau del R&B britànic dels ’60 que, amb el pas dels anys, va anar tendint cap a la psicodèlia. La banda va sorgir a la ciutat anglesa de Newcastle i, derivat del seu gust per la música negra nord-americana, inicialment es feien dir “The Kansas City Five”.

El cantant Eric Burdon, el teclista Alan Price i el bateria John Steel, juntament amb el guitarrista Hilton Valentine i el baixista Bryan “Chas” Chandler, canviarien el nom el 1963 per The Animals. El salt a la fama va produir-se amb el seu segon 45 rpm: “The house of the rising sun” (magistral adaptació d’un tema tradicional de Texas Alexander). Un any després apareixia el seu LP debut, “The Animals” (1964), amb la prodigiosa veu negra de Burdon i els hipnòtics teclats de Price, que contenia aquest…

The Animals – Boom Boom (1964)

Un any abans, el 1963, els Yardbirds van gravar una demo d’aquest mateix tema que va publicar-se com a single el 1966 a Holanda i Alemanya, essent inclós més tard en el recopilatori del grup: “Ultimate!”

I parlant d’orígens… què tal si ens remuntem als orígens del Heavy Metal? No, no els anirem a buscar en grups de finals dels ’80, ni ens atrevirem a dir (tot i que hi ha qui sí ho ha fet) que els precursors en son els Led Zeppelin o Deep  Purple – potser sí del Hard Rock però no del Heavy -, tot i que sí podem penjar aquesta etiqueta a uns contemporanis seus… Si bé no eren uns músics virtuosos  y el seu front-man era més això, un “animador” que no pas un gran cantant, els Black Sabbath sonaven així:

Black Sabbath – Paranoid (1970)

Cimentats en el blues-rock i influenciats per grups com Cream, Jimi Hendrix Experience o Blue Cheer, els britànics Black Sabbath fou un dels noms clau en les arrels del que va acabar sent el heavy metal.

blacksabbath

Sorgits el 1967 a Birmingham, John Michael “Ozzy” Osbourne (veu), el guitarrista Tony Iommi, el baixista i lletrista Terry “Geezer” Butler i el bateria Bill Ward començaren dient-se Polka Tulk, per rebatejar-se poc després com a Earth, nom sota el qual van patejar-se un bon número de locals interpretant temes blues-rock, incorporant ja lletres més obscures i guitarres afinades de forma més greu. El 1969, per evitar problemes legals amb un altre grup d’igual nom (i per indicació del seu representant Jim Simpson), els Earth van convertir-se en Black Sabbath, nom que exemplificava el seu acostament al món de la màgia, la fantasia i l’ocultisme.

Black Sabbath va ajudar a desenvolupar el gènere del Heavy Metal amb publicacions com Paranoid (1970), àlbum que fou quatre vegades disc de platí. Des de llavors, la banda va patir nombrosos canvis de formació, amb més de 25 antics membres… Ozzy Osbourne va ser acomiadat el 1979 i substituït per Ronnie James Dio, antic vocalista de Rainbow. Malgrat tot, Black Sabbath va veure passar al llarg dels ’80 i ’90 fins a 4 vocalistes més: Ian Gillan, Glenn Hughes, Ray Gillen i Tony Martin.

Creats també el 1967, els Blue Öyster Cult van iniciar la seva particular carrera musical en plena era psicodèlica sota diferents noms, entre els quals Soft White Underbelly, Oaxaca o Stalk Forrest Group. Procedents de Long Island, el grup, en un període d’alt consum de drogues va començar a produir música lisèrgica en base al “colocón” diari d’estupefaents.

L’últim canvi de nom però –  i, de fet, rebaixar la dosi diària de drogues – sembla que els va acabar sentant bé. Els Blue Öyster Cult aconseguiren firmar amb Columbia per debutar en vinil amb l’homònim “Blue Öyster Cult” (1972), un bon disc produït per Sandy Pearlman, i Murray Krugman, en què ja s’ensumava la tendència més hard rock, amb influències de blues-rock, psicodèlia, garage-rock o glam-rock.

Blue Oyster Cult – Stairway To The Stars (1972)

I ara arriba un d’aquells moments en què us porto un regal molt i molt especial… Seieu còmodament (si no ho esteu ja), endolleu la làmpada de lava si la teniu a mà i escolteu això:

Eren els Iceberg, un grup de rock progressiu i jazz-rock originaris de… Barcelona!, i la versió del seu Lying On the Sand al Canet Rock del 26 de juliol de 1975

Músics extraordinaris, influenciats principalment per la Mahavishnu Orchestra, especialment en les escales de guitarra. Sorgiren amb cert retard respecte el moviment musical progressiu, que duia anys sonant a Anglaterra i els Estats Units. La seva música però, respirava també aromes flamencs i mediterranis.

La banda es forma el 1974 amb: Max Sunyer (guitarra), Josep Mas “Kitflus” (teclat), Primitivo Sancho (baix), Jordi Colomer (bateria) i Àngel Riba (veu i saxo), gravant el seu disc debut Tutankhamon (1975), amb la meitat dels temes amb contingut vocal. Posteriorment, publicarien els instrumentals Coses nostres (1976), Sentiments (1977), Iceberg en directe (1978) i finalment Arc-en-ciel (1979). Max Sunyer i Kitflus formarien més tard el grup Pegasus juntament amb Rafael Escoté i Santi Arisa.

I fins aquí tot el que ens ha cabut en aquest segon post del 33revolucions. Ens acomiadem amb un geni…

Mike Oldfield – Tubular Bells Part One – New Stereo Mix (1973)

Tubular Bells fou el primer disc d’estudi del compositor i multi-instrumentista Mike Oldfield, publicat el 25 de maig de 1973, i composat quan Olfield tenia només 17 anys. Originalment es tractava d’una maqueta que l’artista va oferir a diferents discogràfiques inicialment sense èxit en tractar-se d’una composició instrumental molt extensa (dividida en dues úniques parts). Però Oldfield va conèixer Richard Branson, amo d’unes quantes botigues de discs que volia muntar una discogràfica. Tubular Bells acabaria així convertint-se en el primer LP publicat pel segell Virgin Records.

Playlist del programa:

  1. Fleetwood Mac – Oh Well (1969)
  2. John Mayall & The Bluesbreakers – All Your Love (1966)
  3. Cream – Sunshine Of Your Love (1967)
  4. Yardbirds – Happenings Ten Years Time Ago (1966)
  5. Jimmy Preston and His Prestonians – Rock The Joint (1949)
  6. John Lee Hooker – I’m In The Mood (1951)
  7. The Animals – Boom Boom (1964)
  8. Black Sabbath – Paranoid (1970)
  9. Blue Oyster Cult – Stairway To The Stars (1972)
  10. Iceberg – Lying On The Sand (1975)
  11. Mike Oldfield – Tubular Bells Part One (1973)

Deixa un comentari

Filed under General