Monthly Archives: gener 2013

Programa #4: Personatges inclassificables del món de la música

Podcast del programa:#33revolucions 26/10/2012

El món de la música és ple de personatges, cadascun d’ells amb un paper més o menys ben definit: mànagers, amos de discogràfiques, tècnics de so, caçadors de talents, productors, fans, groupies… Ah! I també músics. Una raça apart. D’entre tots ells sempre solem destacar-ne els que brillen per la seva interpretació, estil innovador, o números de vendes. A banda d’aquestes particularitats (o a banda d’elles), n’hi ha alguns que, de tan característics, resulten inclassificables.

Passeu, poseu-vos còmodes, remeneu entre tot el que us duc avui, i si hi ha res que us faci patxoca, us ho podeu endur cap a casa. Per començar: a veure què us sembla aquest exemplar de músic que vol carregar-se la sogra a cop de guitarra…

Frank Zappa – My Guitar Wants To Kill Your Mama (1970)

♫ FRANK ZAPPA

Frank Vincent Zappa va néixer el 1940 a Baltimore, en el si d’una família d’ascendència grega i siciliana. Fou un dels grans de laFrankZappa història del rock, caracteritzat per una contínua voluntat d’experimentació, un grandíssim sentit del humor i un “eclecticisme” que abraçà des del rock psicodèlic fins la música clàssica, el jazz o el pop.

Al 1954 la família Zappa va traslladar-se a Califòrnia, on Frank començà a tocar la bateria en grups com The Rambles, i més tard amb els Joe Perrino & The Mellocotones. El 1964 creava un grup anomenat The Soul Giants, nom que dos anys més tard canviaven per The Mothers, poc abans d’aconseguir un contracte amb el segell de la MGM, Verve Records, que els recomanaren expandir el nom pel definitiu The Mothers of Invention.

“My Guitar Wants to Kill Your Mama” es un tema escrit per Zappa, gravat per The Mothers of Invention el 1969, i inclòs en l’àlbum recopilatori Weasels Ripped My Flesh (1970), LP que recollia gravacions de la banda de 1967 a 1969.

♫ CAPTAIN BEEFHEART

A mitjans ’50, quan residia a Lancaster, va coincidir amb un company de classe de nom Don Van Vliet, amb qui compartia les seves atrevides idees musicals i amb qui participaria en el grup The Blackouts. Més tard Van Vliet es convertiria en Captain Beefheart.  Produït precisament per Zappa es publicava l’any 1969 l’inclassificable Trout Mask Replica, LP que per molts és l’obra mestra de Captain Beefheart, i que fou editat a Straight Records, segell acabat de crear per Zappa.

Un LP, ho admeto, difícil de digerir, però seleccionat això sí en el lloc 58 entre els 500 millors àlbums de la història segons la revista Rolling Stone.  Matt Groening, creador d’Els Simpson, va considerar-lo el millor disc de rock de tos els temps. El tema que us deixo aquí però – no fos que li agaféssiu mania d’entrada -, pertany al LP The Spotlight Kid (1972):

Captain Beefheart & The Màgic Band – Her eyes are a blue million miles (1972)

Van Vliet fou pintor a banda de músic. Originari de Glendale (Califòrnia), va acompanyar-lo durant pràcticament tota la seva carrera una banda anomenada The Magic Band, activa des de mitjans dels ’60 fins a principis dels ‘80. Van Vliet dirigia la banda i tocava l’armònica (i ocasionalment saxo i teclats). Les seves composicions destacaven pels estranys canvis de tempo, dissonàncies o unes lletres surrealistes i molt particulars.

♫ ALICE COOPER

I parlant de particularitats… Hi havia una vegada, un paio anomenat Vincent Damon Furnier (Detroit, 1948) que va formar una banda a Phoenix, Arizona. El grup es deia The Earwigs, tot i que poc després, quan Furnier tenia encara 17 anys, van rebatejar-se com The Spiders primer, i The Nazz més tard – homònim al que posteriorment formaria Todd Rundgren, però sense cap relació -. A banda de Furnier com a cantant, el grup comptava amb el baixista Dennis Dunaway, el bateria Neal Smith i els guitarres Mike Bruce i Glen Buxton.

AliceCooperUn bon dia, en Vincent va comentar-los als seus companys que tot practicant amb la ouija, havia contactat amb l’esperit d’una bruixa del s. XIX anomenada Alice Cooper. Segons sembla, la bruixa va dir-li que era la seva reencarnació, i el cantant de Detroit ho assumí com si res, proposant als ex Nazz convertir-se en The Alice Cooper Band, adoptant Furnier el de la bruixa com a nom artístic.

Després de dos LP’s que van passar inadvertits – produïts per Zappa -, i d’un tercer que ja contenia l’èxit “Eighteen”, a la quarta fou la vençuda. Ben guiats pel productor Bob Ezrin els Alice Cooper (llavors encara  com a grup), publicaven l’àlbum Killer (1971) amb temes com “Killer”, “Desperado”, “Under my wheels” o el progressiu “Halo of flies”. El 1972 mantenien el nivell amb el LP “School’s Out”, que contenia aquest tros de tema homònim:

Alice Cooper – School’s Out (1972)

Foren una banda pionera que destacava pel seu so hard-rock, un espectacular sentit teatral en escena, amb maquillatges d’aspecte sinistre i provocatives representacions que incloïen execucions amb guillotines i cadires elèctriques, o actuacions amb enormes serps. Aquesta característica  escènica influiria en grups com Kiss, White Zombie, Mötley Crüe, Twisted Sister o Marilyn Manson.

♫ DAVID SEVILLE

I passem d’algú que feia cas de les ouijas, a tot un revolucionari: l’inventor ni més ni menys que d’Alvin & The Chipmunks – “Alvin y las ardillas” -, Rostom Sipan (Ross) Bagdasarian. Pianista, cantant, lletrista, actor i productor discogràfic americà d’ascendència armènia, conegut pel nom artístic de David Seville. Bagdasarian va tenir alguns papers menors en diverses pel·lícules, d’entre els que destaca la seva aparició a “La Finestra Indiscreta” d’Alfred Hitchcock el 1954. El 1958,el segell Liberty Records publicava aquest tema:

 David Seville – Witch Doctor (1958)

 La cançó explica la història d’un home enamorat d’una dona que no el correspon. Buscant solució, va a veure a un “bruixot” (witch Alvindoctor) que li aconsella simplement… “Oo ee oo ah ah ting tang walla walla bing bang”. La veu del “witch doctor” era la del propi Bagdasarian posada a doble velocitat, i explotada més tard també per ell per crear els personatges coneguts com Alvin & The Chipmunks, efecte que aprofitaria per gravar un primer àlbum de nadales encarnant aquests personatges, que més tard acabarien convertint-se en protagonistes de pel·lícules, sèries, i marxandatge divers.

♫ JAMES BROWN

I ara toca posar-se de peu per rebre un dels noms il·lustres de la música: James Joseph Brown (nascut el 1933) cantant de funk i soul conegut també com (prepareu-vos…): Soul Brother Number One, Mr. Dynamite, The Hardest-Working Man in Show Business, Minister of The New Super-Heavy Funk o Universal James, però potser el seu àlies més famós fos the Godfather of Soul (el Padrí del Soul).

La vida de Brown però no fou precisament un camí de roses. Provinent d’una família pobra d’un barri marginal de Barnwell, Carolina del Sud, i abandonat per la seva mare, Brown va créixer amb el seu pare, un treballador itinerant, fins que va acabar a Augusta (Geòrgia), amb una tia que regentava una fonda que també funcionava com timba i prostíbul. De nen va procurar guanyar-se la vida netejant sabates, recollint cotó i robant peces de cotxe. Abans de complir els vint anys ja havia estat detingut per robatori a mà armada i va ser condemnat a complir entre 8 i 16 anys de presó. Després de tres anys i un dia, el van alliberar i va estar més de tres anys en un reformatori.

El 1953 va ingressar en el grup de gospel The Starlighters. Temps després el nom del grup va passar a ésser The Famous Flames. El 1955 van publicar el single “Please, Please, Please” i tres anys més tard, el 1958, els que arribaren a número u en vendes, “Try em” i “It’s a man’s, man’s, man’s world”. Ja consolidat com una de les més brillants estrelles del soul, no va ser sinó fins el 1965 quan amb “Papa´s Gonna Brand A New Bag” o “Cold Sweat” (1967), va començar a forjar un nou concepte que acabaria coneixent-se com a funk. En comptes d’un d’aquests temes, us en deixo un potser menys conegut, gravat el 1960:

James Brown – Think (1960)

♫ RICK JAMES

I si escoltàvem al padrí, el salvador del Soul, ara entra per la porta qui acabaria sent el salvador de la Motown, en una època en què la discogràfica començava a anar de baixada, sense cap artista de renom en cartera – estem parlant de finals dels 70 i principis dels 80 -: James Johnson, Jr. àlies Rick James (Buffalo, 1948), músic disco, funk i soul. El seu primer grup va ser The Mynah Birds, juntament amb Neil Young i Bruce Palmer (baixista de Buffalo Springfield). Conegut per ser un dels artistes que va popularitzar el funk en aquella època amb hits com “You and I”(1978), “Give It to Me Baby”(1981) o “Super Freak” (1981), tema que potser us sona…

Rick James – Super Freak (1981)

Coescrita per James i Alonzo Miller, va ser publicada per primer cop al LP Street Songs de James, i inclou cors dels companys de segell a la Motown, The Temptations. Anys més tard MC Hammer va usar la base rítmica pel seu popular “U Can’t Touch This” (1990), que els feu guanyar a tots dos aquell any un premi Grammy al millor tema de Rythm&Blues.

♫ COUNTRY JOE & THE FISH

I ara pugem a les golfes, traiem del bagul dels grups oblidats, rebusquem al fons i trobem… un dels meus favorits: Country Joe & The Fish, grup d’àcid rock nord-americà format a mitjans dels ‘60 a San Francisco pel cantant Country Joe McDonald (1 de gener de 1942) i el guitarrista Barry “The Fish” Melton, ambdós immersos en moviments d’esquerres i en especial contra Guerra del Vietnam.

Després de gravar una sèries d’EPs de sons més “folkies” en què incloïen el seu tema més popular, l’al·legat anti-vietnam “I- fell-like-I’m-fixin’-to-die”, van derivar cap a posicions més psicodèliques en el seu imprescindible LP debut Electric Music for the Mind and Body (1967), disc en què incorporaren al baixista Bruce Barthol, al teclista i guitarra David Cohen i el bateria Gary “Chicken” Hirst.

Country Joe & The Fish – Flyin’ high (1967)

Un LP ple de peces psicodèliques amb tocs blues queparlen de temes político-socials (“Superbird” és una sàtira contra el president Lyndon B. Johnson), més romàntics (la country-pop “Sad And Lonely Times”) o el sexe (“Happiness Is a Porpoise Mouth”). Tot l’àlbum respira un ambient oriental, gairebé lisèrgic, com en l’instrumental “Section 43”, el tema sobre el LSD “Bass Strings” o “Grace”, dedicat a Grace Slick. Curiosament el seu següent LP “I feel Like I’m fixin’ to Die” incloïa un tema anomenat “Janis”.

♫ DEVO

I pels que puguin queixar-se que a aquestes alçades encara no hem inclòs ni un tema dels Beatles o dels Stones, aquí teniu un motiu per… seguir fent-ho. Escoltem-ne però una versió:

Devo – (I Can’t Get Me No) Satisfaction (1978)

Formació nascuda el 1972 a Akron, Ohio de la mà de Mark Mothersbaugh i Gerald V. Casale, que s’havien conegut a l’escola d’art de la Universitat de Kent. La música de Devo i les seves actuacions en viu eren plenes de temes de ciencia ficció, referències tecnològiques, humor surrealista, i comentaris satírics sobre la societat. Tot cuinat en forma de temes pop amb instrumentacions inusuals.

Devo

El gran moment de Devo arribava el 1976, quan el seu curtmetratge “The Truth About De-Evolution” va guanyar un premi al festival d’Ann Arbor. Allà els descobriren David Bowie i Iggy Pop, que ajudaren Devo a aconseguir un contracte amb Warner Bros. Records. Finalment, el primer àlbum, Q: Are We Not Men? A: We Are Devo! (1978) fou produït per Brian Eno i contenia la versió del “(I Can’t Get No) Satisfaction” i el controvertit “Mongoloid”.

El nom Devo deriva del seu concepte de ‘de-evolució’, és a dir (textualment): “la idea que la societat, en lloc d’evolucionar, en realitat fa el contrari, com ho demostra la disfunció de la societat ord-americana”.

Ep!, avui no pararem quiets. Si us plau, tots d’empeus altre cop que acaba d’entrar la reina per la porta…

♫ QUEEN

Queen – Death On Two Legs (Dedicated to…)

Queen deriva d’una banda de rock anomenada Smile on coincidiren el guitarrista Brian May (19 de juliol de 1947; Hampton, Middlesex) i el bateria Roger Taylor (26 de juliol de 1949; Norfolk). El cantant i baixista de Smile era Tim Staffel, company de May també a la banda “1984”.

Quan Staffel va decidir deixar el grup a començaments de 1970 després de gravar el single “Earth”, May i Roger incorporaren a Freddie Mercury (nascut el 5 de setembre de 1946 a Zanzíbar, Tanzània, com a Frederick Bulsara), cantant del grup Wreckage i íntim amic de Tim Staffel, amb qui havia coincidí al Ealing College of Art. El darrer en unir-se a Queen fou el baixista John Deacon (19 d’agost de 1951; Leicester), ex membre de Opposition, que s’hi unia el febrer de 1971.

Descoberts pels enginyers Roy Thomas Baker i John Anthony, que els produïren el seu àlbum debut, Queen (1973), un LP infravalorat i publicat per EMI, ple de hard i glam rock amb algun tema de tall més progressiu. No sé si estareu amb mi però Queen és un d’aquells grups dels quals en repasses la discografia i penses…. Wow, el 1973 ja publicaven el seu primer LP! Són contemporanis de gent com Led Zeppelin, Deep Purple, els primers Lynyrd Skynyrd, i un llarg etc.

Death on Two Legs (Dedicated To…)” es la pista que obria el seu quart àlbum d’estudi A Night at the Opera (1975). Fou escrita per Freddie Mercury i descriu vetlladament l’odi dels membres del grup cap al seu ex-manager, Norman Sheffield, que ho fou de 1972 fins 1975.

♫ THE B-52’s

I molt abans que R.E.M. col·loqués en el mapa musical la localitat universitària d’Athens (Georgia), The B-52’s havien aconseguit revolucionar el país amb les seus excèntrics i ballables temes trash, i la cridanera posada en escena, especialment de llurs integrants femenines. Les seves perruques, conegudes com B-52’s al sud del país, foren precisament les que definien el nom de la banda. Els mateixos membres de la banda neguen que el nom derivés del famós bombarder, com citen erròniament moltes fonts.

The B-52’s – 52 Girls (1979)

Els B-52 estaven formats pel cantant Fred Schneider, el guitarrista Ricky Wilson, el bateria Keith Strickland i les vocalistes Kate Pierson (que a més s’ocupava dels teclats) i Cindy Wilson, germana de Ricky.

The+B52s

Després d’un inesperat èxit amb el single “Rock Lobster” i d’actuar per diversos locals de NY, gravaren gràcies a Chris Blackwell el seu àlbum debut, The B-52’s (1979). Un disc en què recuperaven des d’una perspectiva new wave, sonoritats rock’n’roll, punk, garage, o surf, incorporant temàtiques surrealistes amb gran sentit de l’humor.

El LP que contenia, a més del seu famós “Rock Lobster”, excel·lents temes com “Planet Claire”, “52 girls”, “6060-842” o “Dance this mess around”, va assolir el reconeixement de John Lennon, que afirmaria que els B-52’s s’havia convertit en el seu grup preferit!

♫ FOCUS

Avui per acomiadar-nos, una darrera dosi de bogeria de la mà de la banda holandesa “Focus” i el seu “Hocus Pocus”, un tema instrumental de 1971 del àlbum Focus II. Escrit pel guitarrista Jan Akkerman i el flautista i teclista Thijs van Leer. Alternant un poderós riff  guitarra i embogits “versos” udolats per Thijs van Leer, acompanyats d’orgue, acordió flauta, i xiulets i tot. No us ho perdeu…

Focus – Hocus Pocus (1971)

Playlist del programa:

  1.  Frank Zappa – My Guitar Wants To Kill Your Mama (1970)
  2. Captain Beefheart & The Màgic Band – I’m gonna booglarize you baby (1972)
  3. Alice Cooper – School’s Out (1972)
  4. David Seville – Witch Doctor (1958)
  5. James Brown – Think (1960)
  6. Country Joe & The Fish – Super Bird (1967)
  7. Devo – (I Can’t Get Me No) Satisfaction (1978)
  8. Queen – Death On Two Legs (Dedicated to…)
  9. The B-52’s – 52 Girls (1979)
  10. Focus – Hocus Pocus (1971)

Deixa un comentari

Filed under Temàtics

Programa #3: Elles. Música en femení

Podcast del programa:#33revolucions 19/10/2012

Un programa emès el 19 d’octubre, Dia Internacional de la Lluita Contra el Càncer, semblava una ocasió immillorable per parlar d’ elles; de la presència femenina en la història de la música, especialment en els anys ’50, ’60 i ’70. Potser avui en dia això ja no passa, però fa uns anys veure una dona pujada a un escenari en un concert de quelcom proper al “rock” era, dissortadament, una cosa ben difícil de veure.

La figura femenina a principis de la segona meitat del s.XX – bandejada en moltes ocasions a l’estètica portada d’un LP, o a la imatge derivada del terme “groupie” -, fou reivindicada per algunes de les dones que ens acompanyaran avui. Podeu anar pensant en alguns noms (recordeu: sempre anteriors a 1981, límit sagrat d’aquest programa), a veure quants se us acudeixen.

I és que si el darrer post del #33revolucions esdevenia tota una explosió de blues-rock directe a la vena, aquest no té perquè ser suzi-quatro2menys “canyero”. Així que aneu-vos posant els pantalons de cuir negre perquè comencem amb… Suzie Quatro:

Suzi Quatro – Can The Can (1973)

Suzi Quatro va néixer el 3 de juny de 1950 a Detroit, i ja de petita tocava els bongos en una banda de jazz liderada per son pare. Després de provar sort com a baixista en un parell de formacions locals, el 1970 Suzie formà un nou grup anomenat Cradle. El ’72, després d’una actuació en un local de Detroit, se li va atansar el popular manager i productor anglès Mickie Most oferint-li llançar-la com a solista en el seu propi segell, RAK Records.

La menuda Suzie no va dubtar-ho, i va creuar l’Atlàntic fins a terres britàniques. Acompanyada – ella tocava el baix – per músics com el guitarrista Len Tuckey (ex Nashville Teens), el teclista Alistair McKenzie (ex The Birds, els anglesos) i el bateria Keith Hodge, van presentar el seu primer single el 1973: “Can The Can” (el mateix any publicaven el seu primer LP, l’homònim “Suzi Quatro”). El seguiren “Quatro” (1974) i “Your mama won’t like me” (1975).

I ara viatgem ara altre cop als States per anar a parar ara a Costa Oest, més concretament a San Diego, on només setze dies més tard que Suzi Quatro, el juny de 1950, naixia Ann (Dustin) Wilson. Aquesta, iniciaria la seva carrera amb un grup anomenat Ann Wilson & The Daybreaks, i ja a principis dels 70 entraria a formar part de Witheheart com a vocalista (a banda de tocar ocasionalment la flauta), grup que el 1973 passaria a dir-se definitivament Heart. L’any següent s’hi incorporà la seva germana petita, Nancy, com a guitarrista. Totes dues encapçalarien la formació, i el seu primer àlbum, Dreamboat Annie, veu la llum el 1975 a Canadà, i un any més tard triomfa a EEUU, amb un estil molt influenciat per Led Zeppelin, Jethro Tull o la mateixa Joni Mitchell.

heart

A partir dels ’80 la música de Heart, com la de tant d’altres, derivaria cap a una versió més soft, més comercial, orientat a les radiofórmules que si bé és veritat que els duria a uns nivells superiors de vendes, no és la que més ens interessa en aquest espai… Precisament d’aquell primer Dreamboat Annie és aquest “Magic man”:

Heart – Magic Man (1975)

Una història que relata l’enamorament d’una jove, seduïda per un home d’edat més avançada (aquest Magic man), malgrat l’oposició de la mare d’ella. Una història  que la mateixa Anne Wilson definí com a autobiogràfica. De fet, en una entrevista anys més tard confirmava que feia referència al seu amant, el mànager de la banda Michael Fisher.

En contra del que passa en d’altres grups, el protagonisme de les germanes Wilson és tan fort, que en la majoria de biografies i referències a la banda amb prou feines s’esmenta a la resta de components del grup, entre els que trobaven el baixista Steve Fossen i els germans Roger i Mike Fisher a la guitarra (parelles respectives de Nancy i Ann) als seus inicis… o John Hannah al teclat i Brian Johnstone a la bateria, incorporats al cap de poc.

Però si alguna dona pot penjar-se orgullosa l’etiqueta de precursora del R’n’R, aquesta és sens dubte Wanda Jackson

Wanda Jackson – Let’s Have A Party (1960)

Nascuda el 20 de Octubre de 1937 a Oklahoma la Reina del Rockabilly, com se la va batejar, fou la primera dona en assolir la fama tocant i cantant rock & roll. Coneixeria a Elvis Presley, i fou ell qui va incitar-la a iniciar-se en el camí del country i el rock & roll (“Let’s have a party” fou precisament una peça descartada pel Rei el 1957).

Wanda Jackson aviat es convertiria en una estrella de Capitol Records. Temes com I Gotta Know, Hard Headed Woman, In The Middle Of A Heartache o la versió dels Rocking Devils, Right or Wrong, la feren molt popular. A mitjans dels ’60 i inicis dels ’70, Jackson perfilaria el seu estil més cap al country, sense deixar de banda el rockabilly.

I ara fem altre cop les maletes, que marxem.. cap a Jamaica! Res a veure amb Bob Marley però. Allà hi naixia el 1946 Millie Small, filla d’un capatàs d’una plantació de sucre que, després d’assolir certa repercussió al seu país, el 1963 marxava a Londres per gravar una versió del tema “My Boy Lollipop” (original de Barbie Gaye, 1956).

Aquest tema fou doblement significant en la història del pop britànic: per una banda va esdevenir el primer “hit” del segell Island Records (amb el que treballaren U2, Amy Winehouse o Bob Dylan entre molts d’altres…), i a més Small esdevenia la primera artista en gravar un tema considerat sota l’estil bluebeat (gènere musical nascut a Jamaica, precursor directe del reggae).

Millie Small – Lollypop (1964)

I d’etiqueta en etiqueta: si abans parlàvem de la Reina del Rockabilly, ara ho fem de la que ha estat coneguda com la Reina del Rock & Roll: Anna Mae Bullock. És la solista que més entrades de concert ha venut mai en la història de la música. Nascuda el 26 de novembre del 1939 de  mare cherokee i pare negre a Nutbush (Tennessee), una petita població coneguda pel cultiu de cotó per on transcorre l’autopista 19, rebatejada com Autopista Tina Turner.

Anna Mae Bullock va començar a cantar en petites cafeteries i clubs nocturns de St. Louis. En una actuació al Club Imperial conegué Ike&Tinaal músic Ike Turner, i amb només 18 anys la cantant va unir-se a la banda que ell liderava, Ike Turner and his Kings of Rhythm, per participar en els cors. A principis dels 60, Ike va canviar-li el nom a Bullock pel de Tina Turner i al de la seva banda per Ike & Tina Turner. L’any 1962, van casar-se a Tijuana, Mèxic.

Durant la dècada dels 60 publicaren diversos singles que resultaren ser hits comercials, entre els quals “River Deep, Mountain High”, considerada pel productor Phil Spector com la seva millor peça. El 1971 aconseguiren el seu èxit més gran versionant el tema “Proud Mary“, gravat originàriament per la Creedence Clearwater Revival.

Ike & Tina Turner – River Deep Mountain High (1966)

Escrita per Spector, Jeff Barry i  Ellie Greenwich, “River Deep, Mountain High” fou una de les primeres gravacions d’Ike & Tina Turner pel sagell de Phil Spector, Philles Records. Spector coneixia l’actitud controladora d’Ike Turner a l’estudi, i va empescar-se un curiós contracte: tant l’àlbum com el single “River Deep, Mountain High” inclourien en els crèdits el matrimoni Turner, però va pagar-li a Ike $20,000 perquè aquest es quedés fora de l’estudi de gravació, de manera que només sonaria la veu de la Tina.

La pista seria gravada usant la particular tècnica de producció de Phil Spector – the Wall of Sound , que va costar $22,000, i emprar-se 21 músics de sessió i 21 coristes. El malaltís perfeccionisme de Spector va fer que Tina Turner hagués de repetir la cançó una i altra vegada durant varies hores fins que el productor va considerar que estava perfecte…

I ara una altra de las grans veus negres – potser la millor – de la història de la música, coneguda com The First Lady of Song (la primera dama de la cançó). Juntament amb Billie Holiday i Sarah Vaughan està considerada com la cantant més important i influent de la historia del jazz. Tocada pels Déus amb una veu amb un rang vocal de tres octaves, destacava especialment per la seva capacitat d’improvisació.

Un dels seus temes més populars el gravà amb l’acompanyament de la trompeta i la poderosa veu de l’enorme Louis Armstrong. La versió que us deixo aquí però, en un tall una mica més jazzy, és una versió en directe, per tal que pugueu gaudir d’aquesta veu en tota la seva expressió. I és que en un post com aquest no podia faltar ella, l’Ella Fitzgerald:

Ella Fitzgerald – Summertime (1957)

Summertime” es una cançó de bressol composada per George Gershwin com a ària per la òpera Porgy & Bess, de 1935. Fou ràpidament adaptada por molts músics de jazz: el setembre de 1936, una gravació de Billie Holiday esdevenia la primera en arribar a les llistes d’èxits d’ EE.UU. Altres gravacions notables serien les de Louis Armstrong i Ella Fitzgerald (1957), Gene Vincent i Miles Davis (1958) o Sam Cooke (1961).

Parlant de “Summertime”… si acabem de parlar d’una ferma candidata al títol de millor veu negra de la música, qui ens visita ara és possiblement la millor vocalista blanca de la història, i la primera en convertir-se en una estrella mediàtica. Símbol mundial del feminisme i la contracultura de finals dels 60,visqué una vida d’excessos fins a extrems fatals. La autodestrucció va acabar amb la seva vida en un hotel de Hollywood  el 4 d’octubre de 1970 amb 27 anys, per sobredosi.

Seva és la frase «Cada nit pujo a l’escenari i faig l’amor amb 25.000 persones diferents. Després me’n vaig a casa sola…»

Persona polèmica, se l’acusava d’amiga dels negres pel seu gust pel Blues. No hi ha massa més a dir sobre la Judy Garland del rock. La seva força i magnetisme sobre l’escenari fan que sigui impossible descriure conjuntament dos termes com Dona i Rock sense anomenar Janis Joplin Temes com la versió del Summertime – ni més ni menys que amb Hendrix a la guitarra – parlen per sí mateixos…

Janis va néixer el 19 de gener de 1943 a Port Arthur, Texas. Amb 15 anys va començar a actuar en clubs. Va unir-se als Waller Creek Boys i va marxar a San Francisco, on va unir-se a una banda de psico-blues denominada Big Brother & The Holding Company amb els que actuà al festival de Monterey de 1967. Amb ells va gravar “Big Brother & The Holding Company” (1967) i “Cheap Thrills” (1968). Discussions internes provocaren que a finals de 1968 Janis marxés del grup per provar sort en solitari.

Bon moment per enrecordar-nos de qui fou – diuen – la millor amiga de Janis Joplin dins i fora dels escenaris: una veu femenina que malgrat no arribar a la seva potencia i profunditat, va ser una de las més reconegudes del rock psicodèlic, esdevenint tota una figura del moviment hippie. Estem parlant de Grace Barnett Wing, més coneguda pel seu nom de casada: Grace Slick. Si la voleu conèixer, deixeu que el conill blanc uns marqui el camí…

Jefferson Airplane – White Rabbit (1967)

El nom de Grace Slick resulta completament indissociable del grup de San Francisco, Jefferson Airplane, dels que parlarem sovint graceaquí al 33revolucions, doncs són una altra de les meves debilitats, com ho són els Doors de Jim Morrisson de qui, per cert, es diu que tingué una relació més que propera amb Grace Slick.

La versió que hem sentit de White Rabbit – increïble cançó relegada incomprensiblement a ser la cinquena pista de la cara B d’un dels millors àlbums de la història, el Surrealistic Pillow (1967) – sonava al concert de Monterrey de 1967. Basada de forma més que evident en el conte de Lewis Carroll, Alicia al País de les Meravelles fou escrita per Grace Slick mentre encara formava part del grup The Great Society. Quan la banda va trencar-se el 1966, Slick fou invitada a unir-se als Jefferson Airplane per substituir la cantant Signe Toly Anderson, que havia abandonat el grup després de tenir el seu primer fill.

Per sort pel món de la música, el moviment hippie arribà com un cop d’aire fresc (a banda de com una barra lliure de drogues i relacions sexuals) que ajudà a aclarir el panorama i fer créixer les llavors de nombroses carreres musicals de cantants femenines amb gran talent: Joni Mitchell, Carol King, Joan Baez, Marianne Faithfull o fins i tot la musa de la Velvet Underground: Nico. Entre moltes d’altres.

Ara però, agafem una petita desviació i ens endinsem en la història del punk: el 30 de desembre del ’46 naixia Patricia Lee “Patti” Smith. Cantant i poetessa, coneguda com “la madrina del punk” – una altra etiqueta -, aportà un punt de vista feminista i intelectual a la música punk i va convertir-se en una de las artistes més influents de la música rock. Les seves lletres introduiren la poesia francesa del s.XIX a la juventud nord-americana.

El 1974 Patti Smith feia els seus primers concerts de rock amb el guitarrista Lenny Kaye, i posteriorment amb una banda complerta formada per Kaye, el baixista Ivan Kral, el bateria Jay Dee Daugherty, i el pianista Richard Sohl. Finançats per Robert Mapplethorpe, la banda gravava el seu prmer single, “Hey Joe / Piss Factory” el mateix ’74, essent la cara A una versió del conegudíssim tema escrit per Billy Roberts i prèviament versionada per Hendrix, i la cara B un altre que parlava de la frustració que sentia la cantant treballant en una fàbrica, i la salvació que va trobar en un llibre de poesia francesa anomenat Il·luminacions d’Arthur Rimbaud, robat d’una llibreria.

patti

El Patti Smith Group firmava amb el segell Arista Records, editant l’àlbum Horses (1975), produït per John Cale. El LP fusionava punk rock i poesia parlada, encetat amb una versió del “Gloria” de Van Morrison, i les paraules de Smith: “Jesús morí pels pecats d’algú, però no pas pels meus”.

Patti Smith – Free Money (1975)

Dones molt completes musicalment, com la majoria de músics de l’època, no com ara, quan aquells que es pensen que saben cantar no s’han acostat a menys d’un metre d’un instrument en tota la seva vida; la majoria d’elles tocava la guitarra o el piano, però molt poquetes assolien algun èxit o reconeixement només com a instrumentistes, paper que solien a més compartir amb el de cantants, com el cas de Nancy Wilson, o de Joan Jett:

Aquesta cançó fou originàriament gravada pel grup The Arrows el 1975 a RAK Records. El 1981, Jett va regravarla amb el seu grup, The Blackhearts. Quan, anys més tard, una tal Britney Spears va versionar-la, va donar crèdit i agraïment per haver-la escrita a… Pat Benatar. Però què podíem esperar d’una “figura” com ella…?

Joan Jett es una de les figures femenines més importants de la història del rock. Bandes com Bikini Kill, Shonen Knife, L7, Yeah Yeah Yeahs, Kittie, The Donnas o Hole han declararen públicament la influència de Joan Jett en la seva música. Es troba, a més, al lloc 87 de la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps segons la revista Rolling Stone, una de les dues úniques dones de la llista, juntament amb Wilson. Per cert, un altre exemple d’instrumentista virtuosa (i amb un perfil poc comú) fou la meitat femenina dels Carpenters, la cantant i bateria Karen Carpenter.

I acabem, tornant a casa nostra, amb Maria del mar Bonet:

Maria del Mar Bonet – Que Volen Aquesta Gent? (1968)

“Què volen aquesta gent?” és una cançó composada per Maria del Mar Bonet sobre una lletra del poeta Lluís Serrahima. La cantant i el poeta decidiren donar publicitat a la mort de Rafael Guijarro Moreno (un madrileny de 23 anys, estudiant de graduat social que militava en el FAR, un grupet maoista escindit del PCE-ML) – apareguda com una breu notícia als diaris, de qui es deia que la policia l’havia llançat per una finestra de casa seva -, colpits pel silenci públic sobre la qüestió, com a denúncia de la repressió política franquista.

A rel d’un concert a la Cova del Drac, la censura prohibí de cantar-la en recitals i que fos emesa per la ràdio. Per burlar la prohibició, algunes vegades amb èxit, hom la tornà a presentar  canviant-li el nom per A trenc d’alba o De matinada.

I és la cançó que li canto al meu fill per adormir-se…

Playlist del programa:

  1. Suzi Quatro – Can The Can (1973)
  2. Heart – Magic Man (1975)
  3. Wanda Jackson – Let’s Have A Party (1960)
  4. Millie Small – Lollypop (1964)
  5. Ike & Tina Turner – River Deep Mountain High (1966)
  6. Ella Fitzgerald – Summertime (1957)
  7. Janis Joplin & Jimi Hendrix – Summertime (1967)
  8. Jefferson Airplane – White Rabbit (1967)
  9. Patti Smith – Free Money (1975)
  10. Joan Jett & The Blackhearts – I love Rock ‘n’ Roll (1981)
  11. Maria del Mar Bonet – Que Volen Aquesta Gent? (1968)

Deixa un comentari

Filed under Temàtics