Programa #3: Elles. Música en femení

Podcast del programa:#33revolucions 19/10/2012

Un programa emès el 19 d’octubre, Dia Internacional de la Lluita Contra el Càncer, semblava una ocasió immillorable per parlar d’ elles; de la presència femenina en la història de la música, especialment en els anys ’50, ’60 i ’70. Potser avui en dia això ja no passa, però fa uns anys veure una dona pujada a un escenari en un concert de quelcom proper al “rock” era, dissortadament, una cosa ben difícil de veure.

La figura femenina a principis de la segona meitat del s.XX – bandejada en moltes ocasions a l’estètica portada d’un LP, o a la imatge derivada del terme “groupie” -, fou reivindicada per algunes de les dones que ens acompanyaran avui. Podeu anar pensant en alguns noms (recordeu: sempre anteriors a 1981, límit sagrat d’aquest programa), a veure quants se us acudeixen.

I és que si el darrer post del #33revolucions esdevenia tota una explosió de blues-rock directe a la vena, aquest no té perquè ser suzi-quatro2menys “canyero”. Així que aneu-vos posant els pantalons de cuir negre perquè comencem amb… Suzie Quatro:

Suzi Quatro – Can The Can (1973)

Suzi Quatro va néixer el 3 de juny de 1950 a Detroit, i ja de petita tocava els bongos en una banda de jazz liderada per son pare. Després de provar sort com a baixista en un parell de formacions locals, el 1970 Suzie formà un nou grup anomenat Cradle. El ’72, després d’una actuació en un local de Detroit, se li va atansar el popular manager i productor anglès Mickie Most oferint-li llançar-la com a solista en el seu propi segell, RAK Records.

La menuda Suzie no va dubtar-ho, i va creuar l’Atlàntic fins a terres britàniques. Acompanyada – ella tocava el baix – per músics com el guitarrista Len Tuckey (ex Nashville Teens), el teclista Alistair McKenzie (ex The Birds, els anglesos) i el bateria Keith Hodge, van presentar el seu primer single el 1973: “Can The Can” (el mateix any publicaven el seu primer LP, l’homònim “Suzi Quatro”). El seguiren “Quatro” (1974) i “Your mama won’t like me” (1975).

I ara viatgem ara altre cop als States per anar a parar ara a Costa Oest, més concretament a San Diego, on només setze dies més tard que Suzi Quatro, el juny de 1950, naixia Ann (Dustin) Wilson. Aquesta, iniciaria la seva carrera amb un grup anomenat Ann Wilson & The Daybreaks, i ja a principis dels 70 entraria a formar part de Witheheart com a vocalista (a banda de tocar ocasionalment la flauta), grup que el 1973 passaria a dir-se definitivament Heart. L’any següent s’hi incorporà la seva germana petita, Nancy, com a guitarrista. Totes dues encapçalarien la formació, i el seu primer àlbum, Dreamboat Annie, veu la llum el 1975 a Canadà, i un any més tard triomfa a EEUU, amb un estil molt influenciat per Led Zeppelin, Jethro Tull o la mateixa Joni Mitchell.

heart

A partir dels ’80 la música de Heart, com la de tant d’altres, derivaria cap a una versió més soft, més comercial, orientat a les radiofórmules que si bé és veritat que els duria a uns nivells superiors de vendes, no és la que més ens interessa en aquest espai… Precisament d’aquell primer Dreamboat Annie és aquest “Magic man”:

Heart – Magic Man (1975)

Una història que relata l’enamorament d’una jove, seduïda per un home d’edat més avançada (aquest Magic man), malgrat l’oposició de la mare d’ella. Una història  que la mateixa Anne Wilson definí com a autobiogràfica. De fet, en una entrevista anys més tard confirmava que feia referència al seu amant, el mànager de la banda Michael Fisher.

En contra del que passa en d’altres grups, el protagonisme de les germanes Wilson és tan fort, que en la majoria de biografies i referències a la banda amb prou feines s’esmenta a la resta de components del grup, entre els que trobaven el baixista Steve Fossen i els germans Roger i Mike Fisher a la guitarra (parelles respectives de Nancy i Ann) als seus inicis… o John Hannah al teclat i Brian Johnstone a la bateria, incorporats al cap de poc.

Però si alguna dona pot penjar-se orgullosa l’etiqueta de precursora del R’n’R, aquesta és sens dubte Wanda Jackson

Wanda Jackson – Let’s Have A Party (1960)

Nascuda el 20 de Octubre de 1937 a Oklahoma la Reina del Rockabilly, com se la va batejar, fou la primera dona en assolir la fama tocant i cantant rock & roll. Coneixeria a Elvis Presley, i fou ell qui va incitar-la a iniciar-se en el camí del country i el rock & roll (“Let’s have a party” fou precisament una peça descartada pel Rei el 1957).

Wanda Jackson aviat es convertiria en una estrella de Capitol Records. Temes com I Gotta Know, Hard Headed Woman, In The Middle Of A Heartache o la versió dels Rocking Devils, Right or Wrong, la feren molt popular. A mitjans dels ’60 i inicis dels ’70, Jackson perfilaria el seu estil més cap al country, sense deixar de banda el rockabilly.

I ara fem altre cop les maletes, que marxem.. cap a Jamaica! Res a veure amb Bob Marley però. Allà hi naixia el 1946 Millie Small, filla d’un capatàs d’una plantació de sucre que, després d’assolir certa repercussió al seu país, el 1963 marxava a Londres per gravar una versió del tema “My Boy Lollipop” (original de Barbie Gaye, 1956).

Aquest tema fou doblement significant en la història del pop britànic: per una banda va esdevenir el primer “hit” del segell Island Records (amb el que treballaren U2, Amy Winehouse o Bob Dylan entre molts d’altres…), i a més Small esdevenia la primera artista en gravar un tema considerat sota l’estil bluebeat (gènere musical nascut a Jamaica, precursor directe del reggae).

Millie Small – Lollypop (1964)

I d’etiqueta en etiqueta: si abans parlàvem de la Reina del Rockabilly, ara ho fem de la que ha estat coneguda com la Reina del Rock & Roll: Anna Mae Bullock. És la solista que més entrades de concert ha venut mai en la història de la música. Nascuda el 26 de novembre del 1939 de  mare cherokee i pare negre a Nutbush (Tennessee), una petita població coneguda pel cultiu de cotó per on transcorre l’autopista 19, rebatejada com Autopista Tina Turner.

Anna Mae Bullock va començar a cantar en petites cafeteries i clubs nocturns de St. Louis. En una actuació al Club Imperial conegué Ike&Tinaal músic Ike Turner, i amb només 18 anys la cantant va unir-se a la banda que ell liderava, Ike Turner and his Kings of Rhythm, per participar en els cors. A principis dels 60, Ike va canviar-li el nom a Bullock pel de Tina Turner i al de la seva banda per Ike & Tina Turner. L’any 1962, van casar-se a Tijuana, Mèxic.

Durant la dècada dels 60 publicaren diversos singles que resultaren ser hits comercials, entre els quals “River Deep, Mountain High”, considerada pel productor Phil Spector com la seva millor peça. El 1971 aconseguiren el seu èxit més gran versionant el tema “Proud Mary“, gravat originàriament per la Creedence Clearwater Revival.

Ike & Tina Turner – River Deep Mountain High (1966)

Escrita per Spector, Jeff Barry i  Ellie Greenwich, “River Deep, Mountain High” fou una de les primeres gravacions d’Ike & Tina Turner pel sagell de Phil Spector, Philles Records. Spector coneixia l’actitud controladora d’Ike Turner a l’estudi, i va empescar-se un curiós contracte: tant l’àlbum com el single “River Deep, Mountain High” inclourien en els crèdits el matrimoni Turner, però va pagar-li a Ike $20,000 perquè aquest es quedés fora de l’estudi de gravació, de manera que només sonaria la veu de la Tina.

La pista seria gravada usant la particular tècnica de producció de Phil Spector – the Wall of Sound , que va costar $22,000, i emprar-se 21 músics de sessió i 21 coristes. El malaltís perfeccionisme de Spector va fer que Tina Turner hagués de repetir la cançó una i altra vegada durant varies hores fins que el productor va considerar que estava perfecte…

I ara una altra de las grans veus negres – potser la millor – de la història de la música, coneguda com The First Lady of Song (la primera dama de la cançó). Juntament amb Billie Holiday i Sarah Vaughan està considerada com la cantant més important i influent de la historia del jazz. Tocada pels Déus amb una veu amb un rang vocal de tres octaves, destacava especialment per la seva capacitat d’improvisació.

Un dels seus temes més populars el gravà amb l’acompanyament de la trompeta i la poderosa veu de l’enorme Louis Armstrong. La versió que us deixo aquí però, en un tall una mica més jazzy, és una versió en directe, per tal que pugueu gaudir d’aquesta veu en tota la seva expressió. I és que en un post com aquest no podia faltar ella, l’Ella Fitzgerald:

Ella Fitzgerald – Summertime (1957)

Summertime” es una cançó de bressol composada per George Gershwin com a ària per la òpera Porgy & Bess, de 1935. Fou ràpidament adaptada por molts músics de jazz: el setembre de 1936, una gravació de Billie Holiday esdevenia la primera en arribar a les llistes d’èxits d’ EE.UU. Altres gravacions notables serien les de Louis Armstrong i Ella Fitzgerald (1957), Gene Vincent i Miles Davis (1958) o Sam Cooke (1961).

Parlant de “Summertime”… si acabem de parlar d’una ferma candidata al títol de millor veu negra de la música, qui ens visita ara és possiblement la millor vocalista blanca de la història, i la primera en convertir-se en una estrella mediàtica. Símbol mundial del feminisme i la contracultura de finals dels 60,visqué una vida d’excessos fins a extrems fatals. La autodestrucció va acabar amb la seva vida en un hotel de Hollywood  el 4 d’octubre de 1970 amb 27 anys, per sobredosi.

Seva és la frase «Cada nit pujo a l’escenari i faig l’amor amb 25.000 persones diferents. Després me’n vaig a casa sola…»

Persona polèmica, se l’acusava d’amiga dels negres pel seu gust pel Blues. No hi ha massa més a dir sobre la Judy Garland del rock. La seva força i magnetisme sobre l’escenari fan que sigui impossible descriure conjuntament dos termes com Dona i Rock sense anomenar Janis Joplin Temes com la versió del Summertime – ni més ni menys que amb Hendrix a la guitarra – parlen per sí mateixos…

Janis va néixer el 19 de gener de 1943 a Port Arthur, Texas. Amb 15 anys va començar a actuar en clubs. Va unir-se als Waller Creek Boys i va marxar a San Francisco, on va unir-se a una banda de psico-blues denominada Big Brother & The Holding Company amb els que actuà al festival de Monterey de 1967. Amb ells va gravar “Big Brother & The Holding Company” (1967) i “Cheap Thrills” (1968). Discussions internes provocaren que a finals de 1968 Janis marxés del grup per provar sort en solitari.

Bon moment per enrecordar-nos de qui fou – diuen – la millor amiga de Janis Joplin dins i fora dels escenaris: una veu femenina que malgrat no arribar a la seva potencia i profunditat, va ser una de las més reconegudes del rock psicodèlic, esdevenint tota una figura del moviment hippie. Estem parlant de Grace Barnett Wing, més coneguda pel seu nom de casada: Grace Slick. Si la voleu conèixer, deixeu que el conill blanc uns marqui el camí…

Jefferson Airplane – White Rabbit (1967)

El nom de Grace Slick resulta completament indissociable del grup de San Francisco, Jefferson Airplane, dels que parlarem sovint graceaquí al 33revolucions, doncs són una altra de les meves debilitats, com ho són els Doors de Jim Morrisson de qui, per cert, es diu que tingué una relació més que propera amb Grace Slick.

La versió que hem sentit de White Rabbit – increïble cançó relegada incomprensiblement a ser la cinquena pista de la cara B d’un dels millors àlbums de la història, el Surrealistic Pillow (1967) – sonava al concert de Monterrey de 1967. Basada de forma més que evident en el conte de Lewis Carroll, Alicia al País de les Meravelles fou escrita per Grace Slick mentre encara formava part del grup The Great Society. Quan la banda va trencar-se el 1966, Slick fou invitada a unir-se als Jefferson Airplane per substituir la cantant Signe Toly Anderson, que havia abandonat el grup després de tenir el seu primer fill.

Per sort pel món de la música, el moviment hippie arribà com un cop d’aire fresc (a banda de com una barra lliure de drogues i relacions sexuals) que ajudà a aclarir el panorama i fer créixer les llavors de nombroses carreres musicals de cantants femenines amb gran talent: Joni Mitchell, Carol King, Joan Baez, Marianne Faithfull o fins i tot la musa de la Velvet Underground: Nico. Entre moltes d’altres.

Ara però, agafem una petita desviació i ens endinsem en la història del punk: el 30 de desembre del ’46 naixia Patricia Lee “Patti” Smith. Cantant i poetessa, coneguda com “la madrina del punk” – una altra etiqueta -, aportà un punt de vista feminista i intelectual a la música punk i va convertir-se en una de las artistes més influents de la música rock. Les seves lletres introduiren la poesia francesa del s.XIX a la juventud nord-americana.

El 1974 Patti Smith feia els seus primers concerts de rock amb el guitarrista Lenny Kaye, i posteriorment amb una banda complerta formada per Kaye, el baixista Ivan Kral, el bateria Jay Dee Daugherty, i el pianista Richard Sohl. Finançats per Robert Mapplethorpe, la banda gravava el seu prmer single, “Hey Joe / Piss Factory” el mateix ’74, essent la cara A una versió del conegudíssim tema escrit per Billy Roberts i prèviament versionada per Hendrix, i la cara B un altre que parlava de la frustració que sentia la cantant treballant en una fàbrica, i la salvació que va trobar en un llibre de poesia francesa anomenat Il·luminacions d’Arthur Rimbaud, robat d’una llibreria.

patti

El Patti Smith Group firmava amb el segell Arista Records, editant l’àlbum Horses (1975), produït per John Cale. El LP fusionava punk rock i poesia parlada, encetat amb una versió del “Gloria” de Van Morrison, i les paraules de Smith: “Jesús morí pels pecats d’algú, però no pas pels meus”.

Patti Smith – Free Money (1975)

Dones molt completes musicalment, com la majoria de músics de l’època, no com ara, quan aquells que es pensen que saben cantar no s’han acostat a menys d’un metre d’un instrument en tota la seva vida; la majoria d’elles tocava la guitarra o el piano, però molt poquetes assolien algun èxit o reconeixement només com a instrumentistes, paper que solien a més compartir amb el de cantants, com el cas de Nancy Wilson, o de Joan Jett:

Aquesta cançó fou originàriament gravada pel grup The Arrows el 1975 a RAK Records. El 1981, Jett va regravarla amb el seu grup, The Blackhearts. Quan, anys més tard, una tal Britney Spears va versionar-la, va donar crèdit i agraïment per haver-la escrita a… Pat Benatar. Però què podíem esperar d’una “figura” com ella…?

Joan Jett es una de les figures femenines més importants de la història del rock. Bandes com Bikini Kill, Shonen Knife, L7, Yeah Yeah Yeahs, Kittie, The Donnas o Hole han declararen públicament la influència de Joan Jett en la seva música. Es troba, a més, al lloc 87 de la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps segons la revista Rolling Stone, una de les dues úniques dones de la llista, juntament amb Wilson. Per cert, un altre exemple d’instrumentista virtuosa (i amb un perfil poc comú) fou la meitat femenina dels Carpenters, la cantant i bateria Karen Carpenter.

I acabem, tornant a casa nostra, amb Maria del mar Bonet:

Maria del Mar Bonet – Que Volen Aquesta Gent? (1968)

“Què volen aquesta gent?” és una cançó composada per Maria del Mar Bonet sobre una lletra del poeta Lluís Serrahima. La cantant i el poeta decidiren donar publicitat a la mort de Rafael Guijarro Moreno (un madrileny de 23 anys, estudiant de graduat social que militava en el FAR, un grupet maoista escindit del PCE-ML) – apareguda com una breu notícia als diaris, de qui es deia que la policia l’havia llançat per una finestra de casa seva -, colpits pel silenci públic sobre la qüestió, com a denúncia de la repressió política franquista.

A rel d’un concert a la Cova del Drac, la censura prohibí de cantar-la en recitals i que fos emesa per la ràdio. Per burlar la prohibició, algunes vegades amb èxit, hom la tornà a presentar  canviant-li el nom per A trenc d’alba o De matinada.

I és la cançó que li canto al meu fill per adormir-se…

Playlist del programa:

  1. Suzi Quatro – Can The Can (1973)
  2. Heart – Magic Man (1975)
  3. Wanda Jackson – Let’s Have A Party (1960)
  4. Millie Small – Lollypop (1964)
  5. Ike & Tina Turner – River Deep Mountain High (1966)
  6. Ella Fitzgerald – Summertime (1957)
  7. Janis Joplin & Jimi Hendrix – Summertime (1967)
  8. Jefferson Airplane – White Rabbit (1967)
  9. Patti Smith – Free Money (1975)
  10. Joan Jett & The Blackhearts – I love Rock ‘n’ Roll (1981)
  11. Maria del Mar Bonet – Que Volen Aquesta Gent? (1968)

Deixa un comentari

Filed under Temàtics

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s