Programa #4: Personatges inclassificables del món de la música

Podcast del programa:#33revolucions 26/10/2012

El món de la música és ple de personatges, cadascun d’ells amb un paper més o menys ben definit: mànagers, amos de discogràfiques, tècnics de so, caçadors de talents, productors, fans, groupies… Ah! I també músics. Una raça apart. D’entre tots ells sempre solem destacar-ne els que brillen per la seva interpretació, estil innovador, o números de vendes. A banda d’aquestes particularitats (o a banda d’elles), n’hi ha alguns que, de tan característics, resulten inclassificables.

Passeu, poseu-vos còmodes, remeneu entre tot el que us duc avui, i si hi ha res que us faci patxoca, us ho podeu endur cap a casa. Per començar: a veure què us sembla aquest exemplar de músic que vol carregar-se la sogra a cop de guitarra…

Frank Zappa – My Guitar Wants To Kill Your Mama (1970)

♫ FRANK ZAPPA

Frank Vincent Zappa va néixer el 1940 a Baltimore, en el si d’una família d’ascendència grega i siciliana. Fou un dels grans de laFrankZappa història del rock, caracteritzat per una contínua voluntat d’experimentació, un grandíssim sentit del humor i un “eclecticisme” que abraçà des del rock psicodèlic fins la música clàssica, el jazz o el pop.

Al 1954 la família Zappa va traslladar-se a Califòrnia, on Frank començà a tocar la bateria en grups com The Rambles, i més tard amb els Joe Perrino & The Mellocotones. El 1964 creava un grup anomenat The Soul Giants, nom que dos anys més tard canviaven per The Mothers, poc abans d’aconseguir un contracte amb el segell de la MGM, Verve Records, que els recomanaren expandir el nom pel definitiu The Mothers of Invention.

“My Guitar Wants to Kill Your Mama” es un tema escrit per Zappa, gravat per The Mothers of Invention el 1969, i inclòs en l’àlbum recopilatori Weasels Ripped My Flesh (1970), LP que recollia gravacions de la banda de 1967 a 1969.

♫ CAPTAIN BEEFHEART

A mitjans ’50, quan residia a Lancaster, va coincidir amb un company de classe de nom Don Van Vliet, amb qui compartia les seves atrevides idees musicals i amb qui participaria en el grup The Blackouts. Més tard Van Vliet es convertiria en Captain Beefheart.  Produït precisament per Zappa es publicava l’any 1969 l’inclassificable Trout Mask Replica, LP que per molts és l’obra mestra de Captain Beefheart, i que fou editat a Straight Records, segell acabat de crear per Zappa.

Un LP, ho admeto, difícil de digerir, però seleccionat això sí en el lloc 58 entre els 500 millors àlbums de la història segons la revista Rolling Stone.  Matt Groening, creador d’Els Simpson, va considerar-lo el millor disc de rock de tos els temps. El tema que us deixo aquí però – no fos que li agaféssiu mania d’entrada -, pertany al LP The Spotlight Kid (1972):

Captain Beefheart & The Màgic Band – Her eyes are a blue million miles (1972)

Van Vliet fou pintor a banda de músic. Originari de Glendale (Califòrnia), va acompanyar-lo durant pràcticament tota la seva carrera una banda anomenada The Magic Band, activa des de mitjans dels ’60 fins a principis dels ‘80. Van Vliet dirigia la banda i tocava l’armònica (i ocasionalment saxo i teclats). Les seves composicions destacaven pels estranys canvis de tempo, dissonàncies o unes lletres surrealistes i molt particulars.

♫ ALICE COOPER

I parlant de particularitats… Hi havia una vegada, un paio anomenat Vincent Damon Furnier (Detroit, 1948) que va formar una banda a Phoenix, Arizona. El grup es deia The Earwigs, tot i que poc després, quan Furnier tenia encara 17 anys, van rebatejar-se com The Spiders primer, i The Nazz més tard – homònim al que posteriorment formaria Todd Rundgren, però sense cap relació -. A banda de Furnier com a cantant, el grup comptava amb el baixista Dennis Dunaway, el bateria Neal Smith i els guitarres Mike Bruce i Glen Buxton.

AliceCooperUn bon dia, en Vincent va comentar-los als seus companys que tot practicant amb la ouija, havia contactat amb l’esperit d’una bruixa del s. XIX anomenada Alice Cooper. Segons sembla, la bruixa va dir-li que era la seva reencarnació, i el cantant de Detroit ho assumí com si res, proposant als ex Nazz convertir-se en The Alice Cooper Band, adoptant Furnier el de la bruixa com a nom artístic.

Després de dos LP’s que van passar inadvertits – produïts per Zappa -, i d’un tercer que ja contenia l’èxit “Eighteen”, a la quarta fou la vençuda. Ben guiats pel productor Bob Ezrin els Alice Cooper (llavors encara  com a grup), publicaven l’àlbum Killer (1971) amb temes com “Killer”, “Desperado”, “Under my wheels” o el progressiu “Halo of flies”. El 1972 mantenien el nivell amb el LP “School’s Out”, que contenia aquest tros de tema homònim:

Alice Cooper – School’s Out (1972)

Foren una banda pionera que destacava pel seu so hard-rock, un espectacular sentit teatral en escena, amb maquillatges d’aspecte sinistre i provocatives representacions que incloïen execucions amb guillotines i cadires elèctriques, o actuacions amb enormes serps. Aquesta característica  escènica influiria en grups com Kiss, White Zombie, Mötley Crüe, Twisted Sister o Marilyn Manson.

♫ DAVID SEVILLE

I passem d’algú que feia cas de les ouijas, a tot un revolucionari: l’inventor ni més ni menys que d’Alvin & The Chipmunks – “Alvin y las ardillas” -, Rostom Sipan (Ross) Bagdasarian. Pianista, cantant, lletrista, actor i productor discogràfic americà d’ascendència armènia, conegut pel nom artístic de David Seville. Bagdasarian va tenir alguns papers menors en diverses pel·lícules, d’entre els que destaca la seva aparició a “La Finestra Indiscreta” d’Alfred Hitchcock el 1954. El 1958,el segell Liberty Records publicava aquest tema:

 David Seville – Witch Doctor (1958)

 La cançó explica la història d’un home enamorat d’una dona que no el correspon. Buscant solució, va a veure a un “bruixot” (witch Alvindoctor) que li aconsella simplement… “Oo ee oo ah ah ting tang walla walla bing bang”. La veu del “witch doctor” era la del propi Bagdasarian posada a doble velocitat, i explotada més tard també per ell per crear els personatges coneguts com Alvin & The Chipmunks, efecte que aprofitaria per gravar un primer àlbum de nadales encarnant aquests personatges, que més tard acabarien convertint-se en protagonistes de pel·lícules, sèries, i marxandatge divers.

♫ JAMES BROWN

I ara toca posar-se de peu per rebre un dels noms il·lustres de la música: James Joseph Brown (nascut el 1933) cantant de funk i soul conegut també com (prepareu-vos…): Soul Brother Number One, Mr. Dynamite, The Hardest-Working Man in Show Business, Minister of The New Super-Heavy Funk o Universal James, però potser el seu àlies més famós fos the Godfather of Soul (el Padrí del Soul).

La vida de Brown però no fou precisament un camí de roses. Provinent d’una família pobra d’un barri marginal de Barnwell, Carolina del Sud, i abandonat per la seva mare, Brown va créixer amb el seu pare, un treballador itinerant, fins que va acabar a Augusta (Geòrgia), amb una tia que regentava una fonda que també funcionava com timba i prostíbul. De nen va procurar guanyar-se la vida netejant sabates, recollint cotó i robant peces de cotxe. Abans de complir els vint anys ja havia estat detingut per robatori a mà armada i va ser condemnat a complir entre 8 i 16 anys de presó. Després de tres anys i un dia, el van alliberar i va estar més de tres anys en un reformatori.

El 1953 va ingressar en el grup de gospel The Starlighters. Temps després el nom del grup va passar a ésser The Famous Flames. El 1955 van publicar el single “Please, Please, Please” i tres anys més tard, el 1958, els que arribaren a número u en vendes, “Try em” i “It’s a man’s, man’s, man’s world”. Ja consolidat com una de les més brillants estrelles del soul, no va ser sinó fins el 1965 quan amb “Papa´s Gonna Brand A New Bag” o “Cold Sweat” (1967), va començar a forjar un nou concepte que acabaria coneixent-se com a funk. En comptes d’un d’aquests temes, us en deixo un potser menys conegut, gravat el 1960:

James Brown – Think (1960)

♫ RICK JAMES

I si escoltàvem al padrí, el salvador del Soul, ara entra per la porta qui acabaria sent el salvador de la Motown, en una època en què la discogràfica començava a anar de baixada, sense cap artista de renom en cartera – estem parlant de finals dels 70 i principis dels 80 -: James Johnson, Jr. àlies Rick James (Buffalo, 1948), músic disco, funk i soul. El seu primer grup va ser The Mynah Birds, juntament amb Neil Young i Bruce Palmer (baixista de Buffalo Springfield). Conegut per ser un dels artistes que va popularitzar el funk en aquella època amb hits com “You and I”(1978), “Give It to Me Baby”(1981) o “Super Freak” (1981), tema que potser us sona…

Rick James – Super Freak (1981)

Coescrita per James i Alonzo Miller, va ser publicada per primer cop al LP Street Songs de James, i inclou cors dels companys de segell a la Motown, The Temptations. Anys més tard MC Hammer va usar la base rítmica pel seu popular “U Can’t Touch This” (1990), que els feu guanyar a tots dos aquell any un premi Grammy al millor tema de Rythm&Blues.

♫ COUNTRY JOE & THE FISH

I ara pugem a les golfes, traiem del bagul dels grups oblidats, rebusquem al fons i trobem… un dels meus favorits: Country Joe & The Fish, grup d’àcid rock nord-americà format a mitjans dels ‘60 a San Francisco pel cantant Country Joe McDonald (1 de gener de 1942) i el guitarrista Barry “The Fish” Melton, ambdós immersos en moviments d’esquerres i en especial contra Guerra del Vietnam.

Després de gravar una sèries d’EPs de sons més “folkies” en què incloïen el seu tema més popular, l’al·legat anti-vietnam “I- fell-like-I’m-fixin’-to-die”, van derivar cap a posicions més psicodèliques en el seu imprescindible LP debut Electric Music for the Mind and Body (1967), disc en què incorporaren al baixista Bruce Barthol, al teclista i guitarra David Cohen i el bateria Gary “Chicken” Hirst.

Country Joe & The Fish – Flyin’ high (1967)

Un LP ple de peces psicodèliques amb tocs blues queparlen de temes político-socials (“Superbird” és una sàtira contra el president Lyndon B. Johnson), més romàntics (la country-pop “Sad And Lonely Times”) o el sexe (“Happiness Is a Porpoise Mouth”). Tot l’àlbum respira un ambient oriental, gairebé lisèrgic, com en l’instrumental “Section 43”, el tema sobre el LSD “Bass Strings” o “Grace”, dedicat a Grace Slick. Curiosament el seu següent LP “I feel Like I’m fixin’ to Die” incloïa un tema anomenat “Janis”.

♫ DEVO

I pels que puguin queixar-se que a aquestes alçades encara no hem inclòs ni un tema dels Beatles o dels Stones, aquí teniu un motiu per… seguir fent-ho. Escoltem-ne però una versió:

Devo – (I Can’t Get Me No) Satisfaction (1978)

Formació nascuda el 1972 a Akron, Ohio de la mà de Mark Mothersbaugh i Gerald V. Casale, que s’havien conegut a l’escola d’art de la Universitat de Kent. La música de Devo i les seves actuacions en viu eren plenes de temes de ciencia ficció, referències tecnològiques, humor surrealista, i comentaris satírics sobre la societat. Tot cuinat en forma de temes pop amb instrumentacions inusuals.

Devo

El gran moment de Devo arribava el 1976, quan el seu curtmetratge “The Truth About De-Evolution” va guanyar un premi al festival d’Ann Arbor. Allà els descobriren David Bowie i Iggy Pop, que ajudaren Devo a aconseguir un contracte amb Warner Bros. Records. Finalment, el primer àlbum, Q: Are We Not Men? A: We Are Devo! (1978) fou produït per Brian Eno i contenia la versió del “(I Can’t Get No) Satisfaction” i el controvertit “Mongoloid”.

El nom Devo deriva del seu concepte de ‘de-evolució’, és a dir (textualment): “la idea que la societat, en lloc d’evolucionar, en realitat fa el contrari, com ho demostra la disfunció de la societat ord-americana”.

Ep!, avui no pararem quiets. Si us plau, tots d’empeus altre cop que acaba d’entrar la reina per la porta…

♫ QUEEN

Queen – Death On Two Legs (Dedicated to…)

Queen deriva d’una banda de rock anomenada Smile on coincidiren el guitarrista Brian May (19 de juliol de 1947; Hampton, Middlesex) i el bateria Roger Taylor (26 de juliol de 1949; Norfolk). El cantant i baixista de Smile era Tim Staffel, company de May també a la banda “1984”.

Quan Staffel va decidir deixar el grup a començaments de 1970 després de gravar el single “Earth”, May i Roger incorporaren a Freddie Mercury (nascut el 5 de setembre de 1946 a Zanzíbar, Tanzània, com a Frederick Bulsara), cantant del grup Wreckage i íntim amic de Tim Staffel, amb qui havia coincidí al Ealing College of Art. El darrer en unir-se a Queen fou el baixista John Deacon (19 d’agost de 1951; Leicester), ex membre de Opposition, que s’hi unia el febrer de 1971.

Descoberts pels enginyers Roy Thomas Baker i John Anthony, que els produïren el seu àlbum debut, Queen (1973), un LP infravalorat i publicat per EMI, ple de hard i glam rock amb algun tema de tall més progressiu. No sé si estareu amb mi però Queen és un d’aquells grups dels quals en repasses la discografia i penses…. Wow, el 1973 ja publicaven el seu primer LP! Són contemporanis de gent com Led Zeppelin, Deep Purple, els primers Lynyrd Skynyrd, i un llarg etc.

Death on Two Legs (Dedicated To…)” es la pista que obria el seu quart àlbum d’estudi A Night at the Opera (1975). Fou escrita per Freddie Mercury i descriu vetlladament l’odi dels membres del grup cap al seu ex-manager, Norman Sheffield, que ho fou de 1972 fins 1975.

♫ THE B-52’s

I molt abans que R.E.M. col·loqués en el mapa musical la localitat universitària d’Athens (Georgia), The B-52’s havien aconseguit revolucionar el país amb les seus excèntrics i ballables temes trash, i la cridanera posada en escena, especialment de llurs integrants femenines. Les seves perruques, conegudes com B-52’s al sud del país, foren precisament les que definien el nom de la banda. Els mateixos membres de la banda neguen que el nom derivés del famós bombarder, com citen erròniament moltes fonts.

The B-52’s – 52 Girls (1979)

Els B-52 estaven formats pel cantant Fred Schneider, el guitarrista Ricky Wilson, el bateria Keith Strickland i les vocalistes Kate Pierson (que a més s’ocupava dels teclats) i Cindy Wilson, germana de Ricky.

The+B52s

Després d’un inesperat èxit amb el single “Rock Lobster” i d’actuar per diversos locals de NY, gravaren gràcies a Chris Blackwell el seu àlbum debut, The B-52’s (1979). Un disc en què recuperaven des d’una perspectiva new wave, sonoritats rock’n’roll, punk, garage, o surf, incorporant temàtiques surrealistes amb gran sentit de l’humor.

El LP que contenia, a més del seu famós “Rock Lobster”, excel·lents temes com “Planet Claire”, “52 girls”, “6060-842” o “Dance this mess around”, va assolir el reconeixement de John Lennon, que afirmaria que els B-52’s s’havia convertit en el seu grup preferit!

♫ FOCUS

Avui per acomiadar-nos, una darrera dosi de bogeria de la mà de la banda holandesa “Focus” i el seu “Hocus Pocus”, un tema instrumental de 1971 del àlbum Focus II. Escrit pel guitarrista Jan Akkerman i el flautista i teclista Thijs van Leer. Alternant un poderós riff  guitarra i embogits “versos” udolats per Thijs van Leer, acompanyats d’orgue, acordió flauta, i xiulets i tot. No us ho perdeu…

Focus – Hocus Pocus (1971)

Playlist del programa:

  1.  Frank Zappa – My Guitar Wants To Kill Your Mama (1970)
  2. Captain Beefheart & The Màgic Band – I’m gonna booglarize you baby (1972)
  3. Alice Cooper – School’s Out (1972)
  4. David Seville – Witch Doctor (1958)
  5. James Brown – Think (1960)
  6. Country Joe & The Fish – Super Bird (1967)
  7. Devo – (I Can’t Get Me No) Satisfaction (1978)
  8. Queen – Death On Two Legs (Dedicated to…)
  9. The B-52’s – 52 Girls (1979)
  10. Focus – Hocus Pocus (1971)

Deixa un comentari

Filed under Temàtics

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s