Monthly Archives: Març 2013

Programa #5: Halloween. Música de por

Podcast del programa: 33 revolucions 2/11/2012

Aquell divendres fèiem servir la nit de Tots Sants com a guia de viatge per fer embarcar-nos en la ruta musical del primer programa del mes de novembre. Us prometo que ho vaig intentar, però no vaig trobar prou temes dels ’60 i ’70 que parlessin sobre castanyeres i moniatos, o sigui que ens centrarem més aviat en la tradició anglosaxona del Halloween. Prepareu-vos doncs perquè ens visitin monstres, fantasmes, esperits i, fins i tot… el Déu del foc! Deixem que es presenti ell tot sol:

Arthur Brown – Fire (1968)

♫ THE CRAZY WORLD OF ARTHUR BROWN

Era “Fire”, un tema gravat el 1968 per Arthur Brown, l’estrambòtic músic anglès que esdevindria una notable influència en gent 33revolucions - Arthur Browncom Alice Cooper, Peter Gabriel, Marilyn Manson, George Clinton, o Kiss. Estudiant de filosofia i dret, la seva carrera acabà derivant cap a la música, i el 1967 formava la seva pròpia banda: The Crazy World of Arthur Brown, que incloïa Vincent Crane (orgue Hammond organ i piano), Drachen Theaker (bateria), i Nick Greenwood (baix). Theaker seria substituït a causa de la seva por a volar el 1968 ni més ni menys que per Carl Palmer (futur membre d’ Atomic Rooster i cofundador dels Emerson, Lake & Palmer).

Brown va guanyar-se una sonada reputació a causa de les seves “performances”, en què destacava l’ús d’un cas metàl·lic en flames. Una excentricitat que esdevindria la seva marca característica, però que li duria no pocs ensurts, estant a punt que cremar-se a l’estil “bonzo” en més d’una ocasi, i arribant a ser expulsat d’un tour amb Jimi Hendrix.

El 1968 però, el LP The Crazy World of Arthur Brown , produït pel manager de The Who, es convertiria en tota una sensació a ambdues bandes de l’Atlàntic, dels que destacarien “Fire” i una versió del “I Put a Spell on You” de Screaming Jay Hawkins – un paio igual de particular -.

♫ WARREN ZEVON

I del Déu del foc de l’infern saltem deu anys endavant, al 1978, per caure no pas a les flames si no… enmig del Soho de Londres per trobar-nos a un curiós home llop que recorre els carrers amb un menú xinés a la mà:

Warren Zevon – Werewolves Of London (1978)

Era Warren William Zevon (Chicago, 1947), cantautor amb un particular punt de vista sobre la vida que dotà els seus temes d’un to obscur i sòrdid, sovint complementat amb la seva característica ironia.. tingué una vida plena d’alt i baixos i problemes personals (divorcis, alcoholisme, intents de suïcidi…) que contrastaven amb el reconeixement de destacats companys de professió com Bob Dylan, Jackson Browne, Neil Young o els R.E.M.

Werewolves of London del seu “Excitable Boy” (1978), fou possiblement el seu tema més conegut, versionat per gent com The Flamin’ Grooves. És però l’autor també d’altres excel·lents cançons com Splendid Isolation, Mohammed’s Radio o Carmelita. L’any 202 van diagnosticar-li un càncer de pulmó amb una esperança de vida de no més de tres mesos. Pocs dies més tard, Zevon li deixava anar a la caixera d’un supermercat: “Disculpi, tinc un càncer terminal, podria fer que la cua anés una mica més ràpida si us plau?“. Geni i figura.

♫ BORIS PICKETT

I què faríeu si un dia us trobéssiu treballant fins tard posem, per exemple, en el vostre laboratori del mal, i de sobte el monstre que estàveu creant a partir de parts d’altres cossos  s’aixequés i tot d’una es posés… a ballar a ritme de “Monster Mash”:

Bobby “Boris” Pickett – Monster Mash (1962)

Monster Mash“, un tema de Bobby “Boris” Pickett (co-escrit amb Leonard Capizzi el maig de 1962), llançat en versió 45” per Garpax Records l’agost d’aquell any, i inclòs en el LP The Original Monster Mash, juntament amb altres talls de la mateixa temàtica. La cançó, de fet,  incloïa imitacions de la veu de veterans de l’escena del terror com ara Boris Karloff o Bela Lugosi a càrrec de Pickett. El single arribaria al #1 el 20 d’octubre del ’62, just a temps per Halloween.

♫ THE EDGAR WINTER GROUP

Del ‘68 al ’78 primer, i viatgem ara del ‘62 fins a 1972 per retrobar-nos amb una nova versió d’aquest llegendari personatge nascut a les pàgines de la novel·la de Mary Shelley que acabaria passejant la seva descomunal corpulència i la ira originada en el desafecte i la incomprensió per la gran pantalla, diverses sèries de TV i fins i tot pel sintetitzador d’Edgar Winter:

The Edgar Winter Group – Frankenstein (1972)

 Era The Edgar Winter Group, liderat per Edgar Holland Winter (nacut a Beaumont, EEUU, un dia dels innocents de 1947), músic de blues, jazz y de rock, reconegut vocalista, saxofonista i teclista durant la dècada de los 70, igual que son germà, el carismàtic guitarrista Johnny Winter, recordats ambdós, a banda del pel seu gran nivell musical, pel seu albinisme.

Després de gravar amb en Johnny, Edgar Winter firmava el seu propi contracte discogràfic amb Epic Records el 1970, gravant dos exitosos àlbums: Entrance i Edgar Winter’s White Trash. El 1972 va formar The Edgar Winter Group, on l’acompanyaven Dan Hartman, Ronnie Montrose, Chuck Ruff i, més tard, el guitarrista i productor Rick Derringer. Amb ells assolia el seu èxit més sonat amb el LP They Only Come Out at Night (1972), que contenia el hit “Frankenstein”, tema pioner en l’ús del sintetitzador com a instrument principal.

♫ IRON BUTTERFLY

M’encanta quan anem saltant alegrement d’un any a un altre, d’un tema a un altre i de sobte ens topem de cara amb un grup com el següent. Nascuts el 1966 a San Diego, fou una de las principals formacions d’àcid-rock de l’època, nodrint la seva música i lletres amb el consum de drogues lisèrgiques i evolucionant poc a poc cap el rock progressiu. Eren el cantant Darryl DeLoach, el vocalista i teclista Doug Ingle, el guitarra Danny Weis, el baixista Greg Willis i el bateria Jack Pinney. Estem parlant dels Iron Butterfly, i això és Real Fright…

Iron Butterfly – Real Fright (1969)

Després d’alguns canvis a la banda (Willis deixava la seva plaça a Jerry Penrod, i Pinney a Bruce Morse, qui posteriorment seria substituït per Ron Bushy), gravaven el  seu primer disc gran, “Heavy” (1968), al que seguiren nous moviments dins el grup – Lee Dorman al baix i Erik Brann les 6 cordes -. Amb aquesta formació, i sempre sota el lideratge compositiu de Doug Ingle, gravaren el seu LP de més èxit, “In-A-Gadda-Da-Vida” (1968). El seu tercer disc, “Ball” (1969), al que pertany ‘Real Fright’, resultaria ser el treball més reexit, arribant al top 3.

♫ THE GRATEFUL DEAD

I ara no us espanteu, però ara passarem una estoneta en companyia d’una mort agraïda i del mateix diable. Ells són els Grateful Dead i això és… Friend of the Devil:

Grateful Dead – Friend Of The Devil (1970)

Provinents de diferents grups, el cantant i guitarrista Jerry García (1942, San Francisco), el teclista Ron “Pigpen” McKernan, i el bateria de Palo Alto Bill Kreutzmann unirien forces en una banda anomenada Mother McCree’s Uptown Jug Champions, a la que s’incorporà el guitarra rítmic Bob Weir, i més tard Phil Lesh al baix. El 1965 es rebatejaven com The Warlocks i un any més tard com The Grateful Dead, nom triat – segons deien – després d’obrir a l’atzar el Diccionari de Funk & Wagnalls (altres fonts citen el “Llibre dels Morts” de l’antic Egipte).

Ja en temps dels Warlocks i en plena efervescència del LSD – encara legal -, el grup fou escollit per l’escriptor “Beat” Ken Kesey per prendre part  en els tests d’àcid de les seves festes (“Trip Festivals”), en què participava gent com Jefferson Airplane, Country Joe & The Fish o Quicksilver Messenger Service. En aquella època el grup residia en una comuna, amb amics i companyes sentimentals, a San Francisco. 1970 va ser l’any daurat pel Grateful Dead amb treballs com “Workingman’s Dead” o “American Beauty”, que incloïa peces com “Sugar Magnolia”, “Truckin” o “Friend of the devil”.

♫ ATOMIC ROOSTER

People are looking but they don’t know what to do; It’s the time of the season for the people like you; Come back tomorrow, show the scars on your face; It’s a clue to the answer we all chase. Aquesta és… la resposta del diable:

Atomic Rooster – Devil’s Answer

Un d’aquells grups que gairebé es un pecat no conèixer. Banda britànica de hard-rock i rock progressiu, formada el 1969 pel teclista i principal compositor Vincent Crane, ex membre de The Crazy World of Arthur Brown, el cantant i baixista Nick Graham i el bateria Carl Palmer. El grup va aconseguir firmar amb B&C Records i publicar el seu primer LP homònim, “Atomic Rooster” (1970), disc que contenia el single “Friday the 13th/Banstead”.

Després d’aquest àlbum, Graham abandonava el trio per unir-se a Skin Alley, igual que Carl Palmer, que formaria amb Keith Emerson i Greg Lake el super-grup Emerson, Lake & Palmer. Els substituirien el guitarrista i cantant John Cann i el bateria Paul Hammond, canvis amb els que la banda coneixeria els seus millors moments amb excel·lents temes de rock progressiu.

Gravaren el fenomenal i ombrívol “Death walks behind you” (1970), que comptava amb grans talls com “Tomorrow night”, “Sleeping for years”, “Gershatzer” o el tema homònim. El juny de 1971 arribà el seu major èxit comercial gràcies al extraordinari single no inclòs a l’àlbum: “The Devil’s answer”.

♫ THE KORDS

I ara em trobo amb un problema: haver de repetir grup quan només duem cinc posts. Però és que ara us volia presentar en Boris, l’aranya… Un tema escrit pel baixista de The Who – ja apareguts al primer programa -, John Entwistle, escrita mentre es trobava de copes amb el baixista dels Stones, Bill Wyman. Si m’ho permeteu – i si no també -, farem una mica de trampa. Com si res no hagués passat, us presento en Boris, l’aranya…

The Kords – Boris The Spider (1967)

Eren els “desconeguts” The Kords, una banda garatge de Milton, Florida, versionant el popular tema dels Who. Formats per Rick Taliaferro (baix/veu principal), Jim Armstrong (guitarra/veu), John Ripley (teclats, flauta) i Larry Kennedy (bateria). Després de tocar durant cert temps en locals davant adolescents i públic universitari a Florida, The Kords conegueren un popular DJ local, Charlie Capri, que va aconseguir que The Kords gravessin el 1967 aquesta versió del ‘Boris The Spider’ dels Who, amb Laurie Records. Després d’això el grup va començar a escriure el seu propi material, però no van arribar a fer cap altra gravació, i l’abandonament de Taliaferro el 1971 va acabar precipitant el seu final.

♫ TALKING HEADS

I ara, feu-me cas: correu! Correu i no mireu enrere… us persegueix uns caps parlants, i duen un psycho-Killer:

Talking Heads – Psycho Killer (1977)

Talking Heads fou una banda de rock engegada per David Byrne l’any 1974, esdevenint una  de les més representatives del que es conegué com a “rock new wave”. Originari de Dumbarton (Escòcia), David Byrne va emigrar amb la seva família als Estats Units als dos anys. Ell i el seu amic, el bateria Chris Frantz, van formar un grup anomenat “The Artistics”. Durant aquesta etapa Byrne compongué la seva primera cançó, “Psycho Killer”.

Després de la seva dissolució, Byrne i Frantz començaren a contactar amb gent per formar un nou grup (van arribar a contactar amb Debbie Harry, cantant de Blondie). Després de reunir una formació estable van escollir com a nom “Talking Heads” (caps parlants), una referència en l’argot televisiu als presentadors de noticiaris. El seu primer disc fou Talking Heads 77 (1977). Amb el disc mig enregistrat els Talking Heads feren una gira per Europa amb els Ramones; a la tornada Harrison passà a ser membre permanent del grup i aconseguiren completar el seu primer disc, per al qual recuperaren la primera cançó de Byrne, “Psycho Killer”.

♫ DONOVAN

Donovan – Season Of The Witch (1966)

Donovan Leitch – Donovan – va néixer el 1946 a Glasgow (Escòcia), com Byrne. Fou un cantautor marcat en els seus inicis per la música folk americana, especialment per Bob Dylan i Woody Guthrie. Després de signar contracte amb Pye Records, Donovan publicà el 1965 el single “Catch the wind”. Aquells mateix any editava dos (infravalorats) LPs d’essència folk: “What’s bin did and what’s bin hid” (1965) i “Fairy Tales” (1965).

Amb l’objectiu de donar un gir al seu so, va comptar amb el productor Mickie Most i l’arrangista John Cameron, que ampliaren l’univers folk de Donovan amb peces pop properes en ocasions a la psicodèlia. El seu primer treball amb Most fou “Sunshine Superman” (1966), un gran LP on sonava la guitarra de Jimmy Page (llavors músic de sessió) en diversos temes. En aquest àlbum hi trobàvem talls com “Season of the witch” (versionat per Terry Reid, Al Kooper o Vanilla Fudge), “The fat angel”, “Trip”, “Celeste”, “Guinevere” o el single homònim.

I fins aquí el 33 revolucions d’avui. Abans però deixeu-me que en un moment tan penós i delicat com el que ara arriba, no sigui jo qui m’acomiadi de vosaltres. Ho faran per mi els Bauhaus, que us porten una mala notícia: Bela Lugosi, ha mort…

♫ BAUHAUS

Bauhaus – Bela Lugosi’s Dead (1979)

Bauhaus fou un banda de rock britànica (formada a Northampton el 1978)que prengué el seu nom de l’escola de disseny alemanya Bauhaus, creada durant la segona dècada del s.XX, tot i que als inicis es feien dir Bauhaus 1919. Es considerada per molts com a primera banda gòtica.

El seu single debut, “Bela Lugosi’s Dead”, es publicava l’agost de 1979. Un tema de 9 minuts de durada i gravada en una sola presa; un treball minimalista, mescla de The Doors, els primers Pink Floyd i bandes de Krautrock experimental com Can i Neu!. Fou inclosa a la banda sonora del film “The Hunger” de Tony Scott, el 1983.

Deixa un comentari

Filed under Temàtics