3×01 – Back To School

Benviguts, revolucionaris!

Feia gairebé tres anys que havíem abandonat aquest blog, i ara que ja hem iniciat la 3a temporada del programa (qui ens ho havia de dir quan vam començar…) ja va essent hora de posar-hi solució. Com si d’un disc d’aquells al que cal treure la pols es tractés, encetem avui un retorn lent però segur per tal d’anar-vos deixant constància dels continguts més destacats (biografies, història, anècdotes i, per suposat, tota la música que hi soni) de cadascuna de les noves emissions així com, en la mesura del possible, anar recuperant alguns programes de temporades anteriors. Farem el que podrem.

Abans de començar, però, deixeu-me posar-vos en antecedents… Un 7 de setembre de 2015 donàvem el tret de sortida a una nova temporada d’aquest 33 revolucions, la segona a la casa gran de LANOVA Ràdio, després d’aquell ja llunyà debut a l’entranyable Punt 6 Ràdio, sense variar ni un pèl però la nostra innata vocació de dur-vos el bo i millor de tota la música que va sonar alguna volta des dels surcs dels vinils publicats entre 1948, quan veia la llum el primer LP, i el 31 d’octubre del 82, dia en què es publicava el primer CD de la història, el 52nd St. De Billy Joel.

Un primer programa com aquest bé mereixia girar al voltant d’un retorn molt especial… i no, estem parlant de la reunió dels Guns ‘n’ roses, ni tampoc dels papers de Salamanca. Aquesta nova edició del 33rpm que ens serveix també per recuperar aquest blog musical ens servirà per fer una mica més amè el retorn a l’escola (“la vuelta al cole” que en diuen). I com sempre diem aquí, els inicis són molt importants, així que preneu la motxilla mova, treieu punta als llàpisos i assegureu-vos de prendre el sandwitch que us ha fet la mare perquè comencem amb… Chuck Berry!

1. Chuck Berry – School Days (1957)

School days! Quina alegria poder obrir el foc d’aquesta nova temporada musical a l’emisora de la mateixa manera que ho vàrem fer en la nostra estrena el primer any de programa, amb aquest pioner del R’n’R nascut a St. Louis, Missouri, un 18 d’octubre de 1926, fa gairebé 90 anys: Charles Edward Anderson Berry, Chuck Berry, que ens transportava amb aquest tema fins un dels típics dies d’escola que tots recordem, inclòs el paio que se seia rre nostra i no ens deixava mai en pau.

Publicat com a single el març del ’57, School Days serviria tot just dos mesos després com a tall inicial  l’LP de debut de Berry, “After School Sesson”, que arribaria al més alt de les llistes. Alguns dels seus arranjaments serien utilitzats pel mateix Chuck Berry anys després, el 1964, com a base del seu No Particular Place to Go.

I de la veu i la guitarra d’un dels precursors del Rock, fins un altre, més recordat potser rere un piano i, lamentablement, per la polseguera que va aixecar el casament amb una cosina seva de 13 anys quan ell en tenia tot just 22. Aquí però, el que ens importa és la música, i en particular aquest tema que ara sentirem “High Scool Confidential”, a càrrec de qui va ser conegut com The Killer: el gran Jerry Lee Lewis.

2. Jerry Lee Lewis – High Scool Confidential (1958)

Un altre dels nombrosos talls de finals dels 50 que enaltien (o miraven de fer-ho si més no) les bondats de la High Scholl nordamericana, amb els seus joves idílics i, sobretot, el naixement d’aquell nou ritme, com ho va fer també un altre mite, Little Richard, amb el seu “Ready Teddy.”

High School Confidential va ser un tema escrit a principis del ’58 per Ron Hargrave i el propi Jerry Lee Lewis, i emprat com a tall central d’un insubstancial film amb el mateix nom sobre crims en una (High School) dirigit per Jack Arnold, més conegut per cert per les seves películes de ciència ficció… Lewis que, com podeu veure al video, apareixia al principi del metratge fent un cameo mentre interpretava la cançó, l’editaria com a 45rpm amb el segell  Sun Records.

I tot i que aquí ens agrada força seguir un ordre cronològic, ara fem un salt endavant en el temps… fins a 1979, per passar ara del ‘bop’ que ens duia Jerry Lee Lewis fins la Rock ‘n’ Roll High School, un tema escrit també per la banda sonora de la película homònima (i on també hi apareixen els seus inèrprets tocant el tema). Seguim doncs a la High School però canviem de classe de la mà ara d’en Joey, en Johnny en Marky i en Dee Dee…

3. The Ramones – Rock ‘n’ roll High School (1979)

Aquest Rock ‘n’ Roll High School dels novayorquesos (o com collons s’escrigui) The Ramones és un tema escrit per la BSO de la película del mateix nom (on, per cert, també apareix tocant-lo el mateix el grup, igual que en el cas de Lewis). A més d’aquesta versió (que apareix al video), el grup n’inclouria una de revisada en el seu 5è LP publicat el 1980, End of the Century. Un treball en què, sota la batuta productiva (o el fuet, més aviat) del controvertit Phil Spector, el grup va mirar de virar cap a un so més accessible, amb una major producció (el famós Wall of Sound patentat per Spector) i temes un pèl més llargs, per tal arribar a llocs més elevats a les llistes.

Tot i no aconseguir-ho amb aquest tall (arribaria només al #67 de l’UK Singles Chart), sí ho farien amb un que ja hem tingut ocasió d’escoltar al programa en anteriors temporades i que obria aquell End Of The Century: Do You Remember R’n’R Radio?. La lletra, en veu de Joey Ramone, resumia bàsicament l’experiència escolar de qualsevol jove punk (i de qualsevol jove del món) amb el vers: “Well I don’t care about history / ‘Cause that’s not where I wanna be / I just wanna have some kicks / I just wanna get some chicks”.

Avancem ara fins a 1980, deixant enrere el punk, i visitem terres britàniques per passar-nos al ska. I és que aquell setembre, tot just set mesos després de l’End of The Century dels Ramones, veia la llum Absolutely, un treball que obria un tall sobre nois gamberros, escoles desagradables, directors que trenquen totes les normes, mestres que es passen el dia al pub i, sobretot, de pantalons molt, molt amples.

4. Madness – Baggy Trousers (1980)


Després del seu imprescindible treball de debut del ’79, One Step Beyond, que a banda del tema homònim incloïa temes de la talla de My Girl, Night Boat To Cairo o The Prince (i això només a la seva primera cara), el grup de Camden Town editava un any més tard l’ LP Absolutely, escit pràcticament en la seva totalitat pel gran “Suggs” (és a dir, la veu i ànima dels Madness, Graham McPherson) i el guitarrista Chris Foreman. Tot i no deixar pel record peces tan memorables (a banda potser d’Embarrassement o la instrumental The Return of the Las Palmas 7) arribaria,  com el seu predecessor, al #2 en llistes britàniques. Com a single, aquest Baggy Trousers seia l’11è més venut al Regne Unit durant aquell 1980…

…un any que encara no deixem per tal de recuperar la Lolita de Nabokov feta música a través de la història d’una estudiant que s’enamora d’un mestre força més gran que ella, i als encants de la quall ell acaba sucumbint, tot i demanar-li que no se li acostés tant.

5. The Police – Don’t Stand So Close To Me (1980)

Un tema que, segurament, a dia d’avui ninguna discogràfica s’hagués atrevit a llançar al mercat sense arriscar-se a un visita de la Policia, escrit per Gordon Summer, que curiosament també va fer de mestre durant dos anys abans de dedicar-se a la música amb el sobrenom de Sting. Inclòs com a primer tall de la cara A del Zenyatta Mondatta, 3r àlbum de Police, aquest Don’t Stand So Close To Me seria, a banda del “De Do Do Do, De Da Da Da”, un dels dos singles extrets d’aquell LP, i faria guanyar al trio Sting, Summers i Copeland un Grammy el 1982.

I ara tornem 6 anys enrera, de 1980 fins a 1974, tràmit temporal imprescindible per tornar de l’escola superior fins l’elemental, i recordar un tema que ens parla d’un (o una) estudiant que va a l’escola cada matí a aprendre fil per randa el que li ensenya el professor, i que se suposa que fa tot allò que toca, allò que se n’espera. Però… fins quan? D’ell, o d’ella, depèn: “It’s always up to you if you want to be that, want to see that, want to see that way”.

6. Supertramp – School (1974)

Link de la cançó a spotify

School era el tema que sentíem en posar l’agulla sobre els primers surcs de la cara A del Crime of the Century, 3r disc dels britànics Supertramp, publicat per A&M Records el setembre del ’74. El primer que comptava amb la presència de Bob C. Benberg a la bateria, el saxofonista John Helliwell i el baix de Dougie Thomson, que s’unien a la parella fundadora – ara irreconciliable – formada per Roger Hodgson i Richard Davies, per fabricar el que seria el primer èxit comercial del grup a ambdues bandes de l’Atlàntic. Fita a la que ajudarien sens dubte els dos singles de l’àlbum, Dreamer i Bloody Well Right, o temes com ara Rudy i el que donava nom al disc, Crime of The  Century, sens dubte un dels meus preferits d’aquest grup i que, ja em perdonareu els puristes, més ens remeten a la sonoritat dels Pink Floyd.

Després d’aquest parèntesi a l’escola elemental, farem quelcom que ens agrada molt, i és proposar-vos bandes que potser no han tastat la mel de l’èxit en llistes, però que han deixat la seva petjada en la història de la música en vinil. Avui us en porto un parell. La primera és una formació britànica força propera al rockabilly i al power pop (derivant més endavant cap a la new wave) amb cert renom a les illes a finals dels 70 i primera meitat dels 80…

7. Rockpile – Teacher Teacher (1980)

Rockpile, un grup format pel gal·lès Dave Edmunds (veu i guitarra), el baixista Nick Lowe, Billy Bremner (guitarra) i el bateria Terry Williams, que arribaria a tocar també amb el Dire Straits. Plegats, van gravar fins a 4 àlbums, tot i que dos d’ells (Tracks on Wax 4 i Repeat When Necessary) van publicar-se com a treballs de Dave Edmunds, i un altre (Labour of Lust) com a LP en solitari de Nick Lowe. Només Seconds of Pleasure, editat el 1980, va veure la llum sota el nom del grup. Precisament el primer tal de l’àlbum era “Teacher Teacher”.

I per aquesta tornada al cole havíem pensat incloure l’Smokin’ in the Boys Room dels californians Mötley Crüe, però no podrà ser per dos motius: primer, i principal, perquè els de L.A. no el van incloure fins el seu 3r àlbum, el Theatre of pain de 1985 (fora dels límits temporals d’aquest espai musical) i, segon, perquè el tema no es seu, sinó que que va ser “parit” dotze anys abans, el 1973 pels Brownsville Station.

8. Brownsville Station – Smoking in the boys room (1973)

Un tema – oh, sorpresa! – que tracta sobre una colla de estudiants que mira d’evitar la prohibició de fumar a les aules, amagant-se al lavabo dels nois. Segur que molts de valtros ho heu fet, no m’enganyeu… Ells, no els fumetes sinó els Brownville Station, eren un grup d’Ann Arbor (Michigan), format el 1969 per Cub Koda (veu i guitarra), Mike Lutz (guitarra i veu), T.J. Cronley (bateria) i Tony Driggins al baix.

El seu major hit, aquest Smokin’ In the Boys Room escrit per Lutz i Koda, es convertiria en disc d’or en vendre més de 2 milions de còpies, i va quedar inclòs a Yeah!, treball que el grup publicaria el 1973, i que amagava altres joies com les versions del “Let Your Yeah Be Yeah” (Jimmy Cliff) o de la mítica “Sweet Jane” (Lou Reed).

I no només un tema sinó tot un disc conceptual van dedicar el 1975 Ray Davies i els seus Kinks al sistema educatiu: The Kinks Present Schoolboys in Disgrace, ni més ni menys que el 14è llarga durada del grup,  que s’iniciava amb el nostàlgic record de “Schooldays” i acabava, nou talls després, amb “Finale”, un tema que ens recorda que tothom, us agradi o no, necessita una educació. D’entre tots, el tema “The Hard Way” va convertir-se en el primer de la classe gràcies segurament a un poderós riff molt en la línia de hits pretèrits com “All Day and All of the Night” o “You Really Got Me:

9. The Kinks – The Hard Way (1975)

La lletra de “The Hard Way” i, de fet, tot l’LP en el que estava inclosa, té com a punt de partida un incident que va passar-li a Dave Davies, guitarra dels Kinks, que era el líder d’un grupets d’aquests que es diverteixen fent la vida impossible a alumnes i professors, i que acabaria expulsat (a més de castigat físicament) del William Grimshaw Secondary Modern School, després de fer campana per poder tenir sexe amb una companya de classe.  Això era el que deia si més no la contra de l’àlbum, la portada del qual, per cert, va ser dissenyada per Mickey Finn bataca de T. Rex, i que seria inclosa per la revista musical angles New Musical Express com una de les 50 pitjors de tots els temps.

I cap recull de temes sobre l’escola estaria complerta sense, com a mínim, una cançó que enalteixi els valors de l’escola, i l’orgull de pertinença aquesta institució com  “Be True To Your School”. Aquí al programa no som uns grans fans d’aquest grup, però avui aquesta fidelitat sembla que tindrà premi, així que posem-nos tots d’empeus per cantar aquest himne escolar.

10. Beach Boys – Be True To Your School (1963)

Escrita per Brian Wilson i Mike Love, tercera pista del Little Deuce Coupe, 4rt àlbum d’estudi dels Beach Boys, ni més ni menys que el tercer publicat el 1963. La lletra equipara ser fidel a l’escola a ser-ho en una relació sentimental, tot i que la cançó, més que cenyir-se al tema acadèmic ens parla de valors d’escola, de casa, d’identitat i de comunitat, i que inclou dintre seu part del tema On Wisconsin, un dels himnes de la University of Wisconsin, tot i que a qui dedicaria la banda aquest Be True To Your School seria a la Hawthorne High School, a la que van assistir de petits els germans Wilson.

I… heu desitjat mai dir-li al vostre professor que us deixi en pau? Sí, oi? Amb aquest tema inclòs en l’imprescindible i èpic The Wall de 1979, Pink Floyd va donar veu (figuradament) a milions d’estudiants arreu de món, a més de donar-ne físicament a una coral escolar. No obstant, no hi ha cap rastre de nostalgia envers aquella època, especialment per part de Roger Waters, responsable de tots els temes de l’àlbum, que no va tenir una bona relació amb el sistema educatiu, i que veia els mestres com una barrera entre els nens i l’aprenentatge, alienant-los de la realitat, com pot deduir-se de versos com els que obren el tema:

“We don’t need no education / We don’t need no thought control / No dark sarcasm in the classroom / Hey, teacher, leave them kids alone”.

11. Pink Floyd – Another Brick in the Wall (part II) (1979)

Another Brick in the Wall era el títol de tres dels talls inclosos en l’òpera rock The Wall de Pink Floyd, que ens parlaven respectivament sobre el record, l’educació i les drogues. Aqusta segona part, una ferotge crítica al sistema educatiu, va destacar sobre la resta encapçalant les llistes britàniques aquell 1979 durant 5 setmanes consecutives (seria l’únic #1 del grup a les illes, als Estats Units i, curiosament, també a l’Alemanya Occidental). Això sí, la comunitat educativa, a banda del missatge, sempre els va retreure la doble negació de “We don’t need no education”. Suspesos en gramàtica!, tot i que no creiem que això li tragués la son a Waters.

El productor d’aquell The Wall, Bob Erzin, també ho va ser també set anys abans (1972) de l’àlbum d’Alice Cooper School’s Out. El tall que donava nom a aquell 5è àlbum de l’estrafolari músic de Detroit, de temàtica força similar al tall dels Pink Floyd, va acabar incloent curiosament (en posteriors versions en directe de Cooper) parts del primer vers de l’Another Brick in the Wall, Part 2.

Precisament amb la crida d’Alice Cooper al final (definitiu) de l’escola tancàvem el primer programa de la tercera temporada del 33 revolucions, i el primer dels que esperem siguin molts posts d’aquest blog que avui recuperem.

Que la música us acompanyi…

12. Alice Cooper – School’s Out (1972)

Escolta aquí el post d’aquest programa: 3×01 – BACK TO SCHOOL

Deixa un comentari

Filed under General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s