Reflexions sobre el 33 i la frustració

Mireu, us seré sincer: això d’invertir hores, esforç, suor i llàgrimes en preparar cada setmana un guió per un programa de ràdio que, amb prou feines, escolta un centenar mal comptat de persones, pot arribar a ser molt frustrant.

Un acaba preguntant-se si valen la pena les hores de son perdudes, el temps robat a la família o tot allò que queda aparcat, només perquè “dilluns hi ha programa” i no puc permetre’m fallar-li a l’audiència ni a l’emissora quan, en realitat, a qui no vull decebre és a mi mateix.

De fet, no hi ha ningú, fora de mi, que em posi pressió. Al capdavall, això no deixa de ser un hobby al que m’entrego, això sí, en cos i ànima, bàsicament per amor a la música i a una de les accions que sempre he pensat que sublimen aquesta devoció: compartir-la amb els demés. Però un hobby, al cap i a la fi, amb una dedicació de no menys de 10 hores setmanals, sense cap remuneració (que tampoc em cal). Hores que se sumen i es solapen amb la feina, el màster… i la meva vida personal!

No han estat pocs (i segur que en vindran més) els cops que he desitjat tirar la tovallola, fer el pas definitiu cap a una vida sense l’obligació de tenir a punt un guió cada setmana. I no un guió qualsevol, no. Perquè servidor no en sap de camins fàcils, i no diguem de dreceres! Servidor ha de trobar sempre un tema diferent i motivant que vertebri el programa d’aquella setmana, buscar (ja sigui a la memòria o a les xarxes) un grapat de cançons xules i, si és possible, originals que hi escaiguin i muntar una història coherent amb tots aquests ingredients. Excavant, si cal, en blogs i pàgines de música per trobar informació interessant, anècdotes, curiositats… Tot plegat per mirar de destacar, de no ser un programa més, de tenir contenta l’audiència i l’emissora quan, en realitat, la satisfacció que cerco no és altra que la meva.

Perquè, al capdavall, aquelles nits de vetlla, les hores robades i tot allò que podia haver fet i no va poder ser, no és altra cosa que temps dedicat a mi mateix. Un temps que no tindria sentit ni raó de ser si a casa no hi tingués el recolzament, la comprensió i, en definitiva, l’amor de la meva ànima bessona; ni tampoc sense una emissora que ja fa sis anys que em fa confiança per incloure el 33 a la seva graella.

I és que són ells i, sobretot, aquell centenar mal comptat de persones que escolta el 33 cada setmana, o que potser ho fa de forma ocasional i fins i tot els que només han escoltat un o dos programes, són tots ells, els que fan que valgui la pena. Sí, són ells, sou valtros, els que m’heu ajudat a convertir un hobby en un somni i un somni en realitat. Sou valtros els que feu que tot l’esforç, la suor i les llàgrimes sí que tinguin recompensa: el premi de poder fer allò que més m’agrada. Compartir música.

Gràcies. ❤

Deixa un comentari

Filed under General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s