Category Archives: General

Reflexions sobre el 33 i la frustració

Mireu, us seré sincer: això d’invertir hores, esforç, suor i llàgrimes en preparar cada setmana un guió per un programa de ràdio que, amb prou feines, escolta un centenar mal comptat de persones, pot arribar a ser molt frustrant.

Un acaba preguntant-se si valen la pena les hores de son perdudes, el temps robat a la família o tot allò que queda aparcat, només perquè “dilluns hi ha programa” i no puc permetre’m fallar-li a l’audiència ni a l’emissora quan, en realitat, a qui no vull decebre és a mi mateix.

De fet, no hi ha ningú, fora de mi, que em posi pressió. Al capdavall, això no deixa de ser un hobby al que m’entrego, això sí, en cos i ànima, bàsicament per amor a la música i a una de les accions que sempre he pensat que sublimen aquesta devoció: compartir-la amb els demés. Però un hobby, al cap i a la fi, amb una dedicació de no menys de 10 hores setmanals, sense cap remuneració (que tampoc em cal). Hores que se sumen i es solapen amb la feina, el màster… i la meva vida personal!

No han estat pocs (i segur que en vindran més) els cops que he desitjat tirar la tovallola, fer el pas definitiu cap a una vida sense l’obligació de tenir a punt un guió cada setmana. I no un guió qualsevol, no. Perquè servidor no en sap de camins fàcils, i no diguem de dreceres! Servidor ha de trobar sempre un tema diferent i motivant que vertebri el programa d’aquella setmana, buscar (ja sigui a la memòria o a les xarxes) un grapat de cançons xules i, si és possible, originals que hi escaiguin i muntar una història coherent amb tots aquests ingredients. Excavant, si cal, en blogs i pàgines de música per trobar informació interessant, anècdotes, curiositats… Tot plegat per mirar de destacar, de no ser un programa més, de tenir contenta l’audiència i l’emissora quan, en realitat, la satisfacció que cerco no és altra que la meva.

Perquè, al capdavall, aquelles nits de vetlla, les hores robades i tot allò que podia haver fet i no va poder ser, no és altra cosa que temps dedicat a mi mateix. Un temps que no tindria sentit ni raó de ser si a casa no hi tingués el recolzament, la comprensió i, en definitiva, l’amor de la meva ànima bessona; ni tampoc sense una emissora que ja fa sis anys que em fa confiança per incloure el 33 a la seva graella.

I és que són ells i, sobretot, aquell centenar mal comptat de persones que escolta el 33 cada setmana, o que potser ho fa de forma ocasional i fins i tot els que només han escoltat un o dos programes, són tots ells, els que fan que valgui la pena. Sí, són ells, sou valtros, els que m’heu ajudat a convertir un hobby en un somni i un somni en realitat. Sou valtros els que feu que tot l’esforç, la suor i les llàgrimes sí que tinguin recompensa: el premi de poder fer allò que més m’agrada. Compartir música.

Gràcies. ❤

Deixa un comentari

Filed under General

3×01 – Back To School

Benviguts, revolucionaris!

Feia gairebé tres anys que havíem abandonat aquest blog, i ara que ja hem iniciat la 3a temporada del programa (qui ens ho havia de dir quan vam començar…) ja va essent hora de posar-hi solució. Com si d’un disc d’aquells al que cal treure la pols es tractés, encetem avui un retorn lent però segur per tal d’anar-vos deixant constància dels continguts més destacats (biografies, història, anècdotes i, per suposat, tota la música que hi soni) de cadascuna de les noves emissions així com, en la mesura del possible, anar recuperant alguns programes de temporades anteriors. Farem el que podrem.

Abans de començar, però, deixeu-me posar-vos en antecedents… Un 7 de setembre de 2015 donàvem el tret de sortida a una nova temporada d’aquest 33 revolucions, la segona a la casa gran de LANOVA Ràdio, després d’aquell ja llunyà debut a l’entranyable Punt 6 Ràdio, sense variar ni un pèl però la nostra innata vocació de dur-vos el bo i millor de tota la música que va sonar alguna volta des dels surcs dels vinils publicats entre 1948, quan veia la llum el primer LP, i el 31 d’octubre del 82, dia en què es publicava el primer CD de la història, el 52nd St. De Billy Joel.

Un primer programa com aquest bé mereixia girar al voltant d’un retorn molt especial… i no, estem parlant de la reunió dels Guns ‘n’ roses, ni tampoc dels papers de Salamanca. Aquesta nova edició del 33rpm que ens serveix també per recuperar aquest blog musical ens servirà per fer una mica més amè el retorn a l’escola (“la vuelta al cole” que en diuen). I com sempre diem aquí, els inicis són molt importants, així que preneu la motxilla mova, treieu punta als llàpisos i assegureu-vos de prendre el sandwitch que us ha fet la mare perquè comencem amb… Chuck Berry!

1. Chuck Berry – School Days (1957)

School days! Quina alegria poder obrir el foc d’aquesta nova temporada musical a l’emisora de la mateixa manera que ho vàrem fer en la nostra estrena el primer any de programa, amb aquest pioner del R’n’R nascut a St. Louis, Missouri, un 18 d’octubre de 1926, fa gairebé 90 anys: Charles Edward Anderson Berry, Chuck Berry, que ens transportava amb aquest tema fins un dels típics dies d’escola que tots recordem, inclòs el paio que se seia rre nostra i no ens deixava mai en pau.

Publicat com a single el març del ’57, School Days serviria tot just dos mesos després com a tall inicial  l’LP de debut de Berry, “After School Sesson”, que arribaria al més alt de les llistes. Alguns dels seus arranjaments serien utilitzats pel mateix Chuck Berry anys després, el 1964, com a base del seu No Particular Place to Go.

I de la veu i la guitarra d’un dels precursors del Rock, fins un altre, més recordat potser rere un piano i, lamentablement, per la polseguera que va aixecar el casament amb una cosina seva de 13 anys quan ell en tenia tot just 22. Aquí però, el que ens importa és la música, i en particular aquest tema que ara sentirem “High Scool Confidential”, a càrrec de qui va ser conegut com The Killer: el gran Jerry Lee Lewis.

2. Jerry Lee Lewis – High Scool Confidential (1958)

Un altre dels nombrosos talls de finals dels 50 que enaltien (o miraven de fer-ho si més no) les bondats de la High Scholl nordamericana, amb els seus joves idílics i, sobretot, el naixement d’aquell nou ritme, com ho va fer també un altre mite, Little Richard, amb el seu “Ready Teddy.”

High School Confidential va ser un tema escrit a principis del ’58 per Ron Hargrave i el propi Jerry Lee Lewis, i emprat com a tall central d’un insubstancial film amb el mateix nom sobre crims en una (High School) dirigit per Jack Arnold, més conegut per cert per les seves películes de ciència ficció… Lewis que, com podeu veure al video, apareixia al principi del metratge fent un cameo mentre interpretava la cançó, l’editaria com a 45rpm amb el segell  Sun Records.

I tot i que aquí ens agrada força seguir un ordre cronològic, ara fem un salt endavant en el temps… fins a 1979, per passar ara del ‘bop’ que ens duia Jerry Lee Lewis fins la Rock ‘n’ Roll High School, un tema escrit també per la banda sonora de la película homònima (i on també hi apareixen els seus inèrprets tocant el tema). Seguim doncs a la High School però canviem de classe de la mà ara d’en Joey, en Johnny en Marky i en Dee Dee…

3. The Ramones – Rock ‘n’ roll High School (1979)

Aquest Rock ‘n’ Roll High School dels novayorquesos (o com collons s’escrigui) The Ramones és un tema escrit per la BSO de la película del mateix nom (on, per cert, també apareix tocant-lo el mateix el grup, igual que en el cas de Lewis). A més d’aquesta versió (que apareix al video), el grup n’inclouria una de revisada en el seu 5è LP publicat el 1980, End of the Century. Un treball en què, sota la batuta productiva (o el fuet, més aviat) del controvertit Phil Spector, el grup va mirar de virar cap a un so més accessible, amb una major producció (el famós Wall of Sound patentat per Spector) i temes un pèl més llargs, per tal arribar a llocs més elevats a les llistes.

Tot i no aconseguir-ho amb aquest tall (arribaria només al #67 de l’UK Singles Chart), sí ho farien amb un que ja hem tingut ocasió d’escoltar al programa en anteriors temporades i que obria aquell End Of The Century: Do You Remember R’n’R Radio?. La lletra, en veu de Joey Ramone, resumia bàsicament l’experiència escolar de qualsevol jove punk (i de qualsevol jove del món) amb el vers: “Well I don’t care about history / ‘Cause that’s not where I wanna be / I just wanna have some kicks / I just wanna get some chicks”.

Avancem ara fins a 1980, deixant enrere el punk, i visitem terres britàniques per passar-nos al ska. I és que aquell setembre, tot just set mesos després de l’End of The Century dels Ramones, veia la llum Absolutely, un treball que obria un tall sobre nois gamberros, escoles desagradables, directors que trenquen totes les normes, mestres que es passen el dia al pub i, sobretot, de pantalons molt, molt amples.

4. Madness – Baggy Trousers (1980)


Després del seu imprescindible treball de debut del ’79, One Step Beyond, que a banda del tema homònim incloïa temes de la talla de My Girl, Night Boat To Cairo o The Prince (i això només a la seva primera cara), el grup de Camden Town editava un any més tard l’ LP Absolutely, escit pràcticament en la seva totalitat pel gran “Suggs” (és a dir, la veu i ànima dels Madness, Graham McPherson) i el guitarrista Chris Foreman. Tot i no deixar pel record peces tan memorables (a banda potser d’Embarrassement o la instrumental The Return of the Las Palmas 7) arribaria,  com el seu predecessor, al #2 en llistes britàniques. Com a single, aquest Baggy Trousers seia l’11è més venut al Regne Unit durant aquell 1980…

…un any que encara no deixem per tal de recuperar la Lolita de Nabokov feta música a través de la història d’una estudiant que s’enamora d’un mestre força més gran que ella, i als encants de la quall ell acaba sucumbint, tot i demanar-li que no se li acostés tant.

5. The Police – Don’t Stand So Close To Me (1980)

Un tema que, segurament, a dia d’avui ninguna discogràfica s’hagués atrevit a llançar al mercat sense arriscar-se a un visita de la Policia, escrit per Gordon Summer, que curiosament també va fer de mestre durant dos anys abans de dedicar-se a la música amb el sobrenom de Sting. Inclòs com a primer tall de la cara A del Zenyatta Mondatta, 3r àlbum de Police, aquest Don’t Stand So Close To Me seria, a banda del “De Do Do Do, De Da Da Da”, un dels dos singles extrets d’aquell LP, i faria guanyar al trio Sting, Summers i Copeland un Grammy el 1982.

I ara tornem 6 anys enrera, de 1980 fins a 1974, tràmit temporal imprescindible per tornar de l’escola superior fins l’elemental, i recordar un tema que ens parla d’un (o una) estudiant que va a l’escola cada matí a aprendre fil per randa el que li ensenya el professor, i que se suposa que fa tot allò que toca, allò que se n’espera. Però… fins quan? D’ell, o d’ella, depèn: “It’s always up to you if you want to be that, want to see that, want to see that way”.

6. Supertramp – School (1974)

Link de la cançó a spotify

School era el tema que sentíem en posar l’agulla sobre els primers surcs de la cara A del Crime of the Century, 3r disc dels britànics Supertramp, publicat per A&M Records el setembre del ’74. El primer que comptava amb la presència de Bob C. Benberg a la bateria, el saxofonista John Helliwell i el baix de Dougie Thomson, que s’unien a la parella fundadora – ara irreconciliable – formada per Roger Hodgson i Richard Davies, per fabricar el que seria el primer èxit comercial del grup a ambdues bandes de l’Atlàntic. Fita a la que ajudarien sens dubte els dos singles de l’àlbum, Dreamer i Bloody Well Right, o temes com ara Rudy i el que donava nom al disc, Crime of The  Century, sens dubte un dels meus preferits d’aquest grup i que, ja em perdonareu els puristes, més ens remeten a la sonoritat dels Pink Floyd.

Després d’aquest parèntesi a l’escola elemental, farem quelcom que ens agrada molt, i és proposar-vos bandes que potser no han tastat la mel de l’èxit en llistes, però que han deixat la seva petjada en la història de la música en vinil. Avui us en porto un parell. La primera és una formació britànica força propera al rockabilly i al power pop (derivant més endavant cap a la new wave) amb cert renom a les illes a finals dels 70 i primera meitat dels 80…

7. Rockpile – Teacher Teacher (1980)

Rockpile, un grup format pel gal·lès Dave Edmunds (veu i guitarra), el baixista Nick Lowe, Billy Bremner (guitarra) i el bateria Terry Williams, que arribaria a tocar també amb el Dire Straits. Plegats, van gravar fins a 4 àlbums, tot i que dos d’ells (Tracks on Wax 4 i Repeat When Necessary) van publicar-se com a treballs de Dave Edmunds, i un altre (Labour of Lust) com a LP en solitari de Nick Lowe. Només Seconds of Pleasure, editat el 1980, va veure la llum sota el nom del grup. Precisament el primer tal de l’àlbum era “Teacher Teacher”.

I per aquesta tornada al cole havíem pensat incloure l’Smokin’ in the Boys Room dels californians Mötley Crüe, però no podrà ser per dos motius: primer, i principal, perquè els de L.A. no el van incloure fins el seu 3r àlbum, el Theatre of pain de 1985 (fora dels límits temporals d’aquest espai musical) i, segon, perquè el tema no es seu, sinó que que va ser “parit” dotze anys abans, el 1973 pels Brownsville Station.

8. Brownsville Station – Smoking in the boys room (1973)

Un tema – oh, sorpresa! – que tracta sobre una colla de estudiants que mira d’evitar la prohibició de fumar a les aules, amagant-se al lavabo dels nois. Segur que molts de valtros ho heu fet, no m’enganyeu… Ells, no els fumetes sinó els Brownville Station, eren un grup d’Ann Arbor (Michigan), format el 1969 per Cub Koda (veu i guitarra), Mike Lutz (guitarra i veu), T.J. Cronley (bateria) i Tony Driggins al baix.

El seu major hit, aquest Smokin’ In the Boys Room escrit per Lutz i Koda, es convertiria en disc d’or en vendre més de 2 milions de còpies, i va quedar inclòs a Yeah!, treball que el grup publicaria el 1973, i que amagava altres joies com les versions del “Let Your Yeah Be Yeah” (Jimmy Cliff) o de la mítica “Sweet Jane” (Lou Reed).

I no només un tema sinó tot un disc conceptual van dedicar el 1975 Ray Davies i els seus Kinks al sistema educatiu: The Kinks Present Schoolboys in Disgrace, ni més ni menys que el 14è llarga durada del grup,  que s’iniciava amb el nostàlgic record de “Schooldays” i acabava, nou talls després, amb “Finale”, un tema que ens recorda que tothom, us agradi o no, necessita una educació. D’entre tots, el tema “The Hard Way” va convertir-se en el primer de la classe gràcies segurament a un poderós riff molt en la línia de hits pretèrits com “All Day and All of the Night” o “You Really Got Me:

9. The Kinks – The Hard Way (1975)

La lletra de “The Hard Way” i, de fet, tot l’LP en el que estava inclosa, té com a punt de partida un incident que va passar-li a Dave Davies, guitarra dels Kinks, que era el líder d’un grupets d’aquests que es diverteixen fent la vida impossible a alumnes i professors, i que acabaria expulsat (a més de castigat físicament) del William Grimshaw Secondary Modern School, després de fer campana per poder tenir sexe amb una companya de classe.  Això era el que deia si més no la contra de l’àlbum, la portada del qual, per cert, va ser dissenyada per Mickey Finn bataca de T. Rex, i que seria inclosa per la revista musical angles New Musical Express com una de les 50 pitjors de tots els temps.

I cap recull de temes sobre l’escola estaria complerta sense, com a mínim, una cançó que enalteixi els valors de l’escola, i l’orgull de pertinença aquesta institució com  “Be True To Your School”. Aquí al programa no som uns grans fans d’aquest grup, però avui aquesta fidelitat sembla que tindrà premi, així que posem-nos tots d’empeus per cantar aquest himne escolar.

10. Beach Boys – Be True To Your School (1963)

Escrita per Brian Wilson i Mike Love, tercera pista del Little Deuce Coupe, 4rt àlbum d’estudi dels Beach Boys, ni més ni menys que el tercer publicat el 1963. La lletra equipara ser fidel a l’escola a ser-ho en una relació sentimental, tot i que la cançó, més que cenyir-se al tema acadèmic ens parla de valors d’escola, de casa, d’identitat i de comunitat, i que inclou dintre seu part del tema On Wisconsin, un dels himnes de la University of Wisconsin, tot i que a qui dedicaria la banda aquest Be True To Your School seria a la Hawthorne High School, a la que van assistir de petits els germans Wilson.

I… heu desitjat mai dir-li al vostre professor que us deixi en pau? Sí, oi? Amb aquest tema inclòs en l’imprescindible i èpic The Wall de 1979, Pink Floyd va donar veu (figuradament) a milions d’estudiants arreu de món, a més de donar-ne físicament a una coral escolar. No obstant, no hi ha cap rastre de nostalgia envers aquella època, especialment per part de Roger Waters, responsable de tots els temes de l’àlbum, que no va tenir una bona relació amb el sistema educatiu, i que veia els mestres com una barrera entre els nens i l’aprenentatge, alienant-los de la realitat, com pot deduir-se de versos com els que obren el tema:

“We don’t need no education / We don’t need no thought control / No dark sarcasm in the classroom / Hey, teacher, leave them kids alone”.

11. Pink Floyd – Another Brick in the Wall (part II) (1979)

Another Brick in the Wall era el títol de tres dels talls inclosos en l’òpera rock The Wall de Pink Floyd, que ens parlaven respectivament sobre el record, l’educació i les drogues. Aqusta segona part, una ferotge crítica al sistema educatiu, va destacar sobre la resta encapçalant les llistes britàniques aquell 1979 durant 5 setmanes consecutives (seria l’únic #1 del grup a les illes, als Estats Units i, curiosament, també a l’Alemanya Occidental). Això sí, la comunitat educativa, a banda del missatge, sempre els va retreure la doble negació de “We don’t need no education”. Suspesos en gramàtica!, tot i que no creiem que això li tragués la son a Waters.

El productor d’aquell The Wall, Bob Erzin, també ho va ser també set anys abans (1972) de l’àlbum d’Alice Cooper School’s Out. El tall que donava nom a aquell 5è àlbum de l’estrafolari músic de Detroit, de temàtica força similar al tall dels Pink Floyd, va acabar incloent curiosament (en posteriors versions en directe de Cooper) parts del primer vers de l’Another Brick in the Wall, Part 2.

Precisament amb la crida d’Alice Cooper al final (definitiu) de l’escola tancàvem el primer programa de la tercera temporada del 33 revolucions, i el primer dels que esperem siguin molts posts d’aquest blog que avui recuperem.

Que la música us acompanyi…

12. Alice Cooper – School’s Out (1972)

Escolta aquí el post d’aquest programa: 3×01 – BACK TO SCHOOL

Deixa un comentari

Filed under General

Programa #6: Sabem què escoltem?

Podcast del programa: 33 revolucions 9/11/2012

Avui la cosa va d’orígens. No parlarem però, com en setmanes anteriors, del naixement de nous moviments musicals o de peces pioneres en un o altre estil. Mirarem de descobrir més aviat quins són els veritables orígens d’alguns grups i cançons que el temps, el desconeixement, o la manca d’interès ens han fet oblidar, o fins i tot ens han impedit conèixer.

♫ GENESIS

Iniciem el viatge – no podia ser d’altra manera -, per “Genesis”, però potser no pels Genesis que tots coneixem. Començarem si us sembla, ballant amb el cavaller il·luminat per la llum de la lluna…

Genesis – Dancing With The Moonlit Knight (1973)

“Dancing with the Moonlit Knight” és la primera cançó de l’àlbum Selling England by the Pound (1973) del que llavors era Genesis-2un grup de rock progressiu anomenat Genesis. La lletra amaga és una crítica a la societat anglesa del moment, i traspua certa melangia per una perduda i “antiga Anglaterra”.

Genesis va començar la seva trajectòria a mitjans dels anys 60 després de la unió de dues bandes escolars: els Garden Wall, en que es trobaven el cantant Peter Gabriel i el teclista Tony Banks, y “Anon”, formació composada pel guitarrista y cantant Anthony Phillips, i el baixista, guitarra i vocalista Michael Rutherford. Aquests quatre personatges, juntament amb el bateria Chris Stewart s’uniren amb el productor Jonathan King; rebatejant-se com a Genesis.

Després d’un parell de LP’s sense massa repercussió, es produïren alguns canvis a la banda, que culminarien amb l’entrada del guitarra Steve Hackett i del bateria Phil Collins, que col·laboraren en la gravació del seu 3r LP, “Nursery Cryme” (1971). Després arribarien treballs com “Foxtrot” (1972) o “Genesis Live” (1973), a més del “Selling England by the pound”.

♫ AEROSMITH

Torn ara per una banda, sorgida a l’inici de la dècada dels 70 a Sunapee (New Hampshire), també amb un estil força menys comercial que el que els ha caracteritzat els darrers anys –  tot i mantenir el gruix de la seva formació -, i que va saber sobreposar-se al despreci inicial dels crítics de l’època, que els comparava amb un fluix reflex dels  Rolling Stones, convertint-se per mèrits propis en una de las bandes de rock amb més èxit comercial de la historia…

Aerosmith – Dream On (1973)

Aerosmith neix després de trobar-se Steven Tyler (nascut el 1948 a NY) i Joe Perry (nascut dos anys més tard a Boston) a la botiga de gelats en que treballava Perry, que tocava llavors en un grup anomenat The Jam Band, amb el baixista Tom Hamilton. Amb la incorporació de Tyler, el guitarrista Brad Whitford i el bateria Joey Kramer, els Jam Band es convertiren en Aerosmith. La banda es traslladà a Boston on, després de destacar en diverses actuacions en directe en pubs de la zona, aconseguiren firmar amb la CBS.

Aerosmith_1973

El 1973 presentaren el seu primer LP homònim que contenia el tema “Dream on”. Poc a poc s’anaven fent un nom en el món del Rock, especialment amb les seves actuacions com a teloners dels Kinks o  Mott The Hoople. En 1974 publicaren el seu segon disc gran “Get your wings”, però la seva consolidació definitiva vindria de la mà del gran “Toys in the attic” (1975), un extraordinari àlbum marcat per temes com “Walk this way”, “Sweet emotion”, “Toys in the attic” o “Uncle Salty”. L’èxit va provocar precisament la reedició del seu primer single, “Dream on”.

♫ FACES

I malgrat que pugueu pensar el contrari, qui ens visita ara no ha esta sempre una víctima de la música disco més comercial, ni un titella productor de música per a radio-fórmules, ni un oportunista que gràcies a la fama ha pogut permetre’s  treballs o col·laboracions de dubtosa reputació musical. O com a mínim no sempre va ser així…

Faces – Stay With Me (1971)

Rod Stewart (Londres, 1945) és sense dubte un dels grans personatges sorgits del panorama musical britànic els anys 60 i 70. Després d’intentar-ho amb diverses formacions, finalment s’uniria el 1966 a la banda de l’ex-Yardbirds, Jeff Beck, on coincidiria amb el guitarra Ron Wood. Després de la ruptura del grup, Rod Stewart acceptaria unir-se als Small Faces (juntament amb Ron Wood) quan Steve Marriott va decidir deixar-los per formar Humble Pie.

Els Small Faces passaren llavors a anomenar-se només Faces, i tocarien una música amb arrels rock allunyada del so més psicodèlic dels Small Faces amb el segell Inmediate. “First Step” (1970) fou el seu primer treball amb Stewart y Wood. L’any següent publicarien “Long Player” (1971), que contenia “Say with me”, a més d’una versió en viu del “Maybe I’m amazed” de Paul McCartney. En la carrera paral·lela que ja havia engegat Stewart en solitari, el seu LP més destacat (#1 al Regne Unit i EEUU) seria “Every Picture Tells a Story” (1971), amb el grandíssim tema  “Maggie May”.

L’èxit de Rod Stewart en solitari perjudicaria la relació amb la resta de membres dels Faces, fet que duria a la publicació del seu darrer disc “Ooh La La” (1973). A partir de llavors Stewart es centraria en la seva carrera en solitari mentre que Wood s’uniria als Rolling Stones el 1975.

♫ ROY ORBISON

I d’una estrella que es va anar apagant, a una de rutilant: un dels grans personatges de la música pop-rock de la història, tot i que potser els temes que més ens sonen d’ell no sigui pas els que més justícia li fan. Estem parlant de Roy Orbison (si, el de “Pretty Woman”). Aquí però, us deixo un blues, que ens parla d’una dona que no sabem si serà maca o no, però sí és una mica mesquina…

Roy Orbison – Mean Woman Blues (1963)

Un tema gravat inicialment per Elvis Presley el 1957 com a part de la banda sonora del seu film Loving You, que el 1963 seria re-gravat com a 45 revolucions per Orbison.

Orbison (nascut un dia de Sant Jordi de 1936 a Vernon, Texas) tenia una veu penetrant que explotava amb tristos relats de desamor. Inicià la seva carrera musical a finals dels ‘50 per a la mítica Sun Records, on gravaria el seu primer senzill, “Ooby Dooby”, un tema rockabilly. El seu talent compositiu el dugué a centrar-se en l’escriptura de temes més pop (balades especialment), sense perdre les seves arrels més rock, per a la Acuff-Rose Music. El 1960 signaria amb Monument Records com a compositor i cantant.

La seva popularitat va disparar-se amb la publicació de “Only The Lonely”, tema rebutjat per Elvis i els Everly Brothers que el dugué a dalt de tot de les llistes d’èxits l’any 1964, el de major auge de la British Invasion  als Estats Units, fent d’ Orbison un de los pocs artistes nord-americans en competir en vendes amb gent com els Beatles, a qui havia fet de teloner en la seva gira anglesa un any abans.

♫ BADFINGER

I ens trobem ara amb el grup responsable d’un tema que NO és de Harry Nilsson, ni molt menys de Mariah Carey… Malgrat que gairebé tothom coneix la balada “Without you” per una d’aquestes dues versions, poca gent sap que els seus autors originals eren els magnífics Badfinger, un grup de power pop y pop-rock amb influències dels Beatles, que gravaria els seus millors treballs a Apple, segell propietat dels Fab Four…

Badfinger – Without You (1970)

Editada dincs el seu àlbum “No Dice” (1970) ha arribat a ser versionada per més de 180 artistes, essent les covers de Harry Nilsson (1971) i Mariah Carey (1994) les més conegudes. La banda, derivada d’un grup de pop anomenat The Iveys, estava integrat pel cantant, guitarrista i teclista Pete Ham, el vocalista i baixista Tom Evans, el guitarrista Joey Mollan i el bateria Mike Gibbins. Un cop van signar per Apple, adoptaren el nom de Badfinger.

♫ BEE GEES

I ara una metamorfosi: la que va anar fent evolucionar aquest grup de les cançons de creació pop, a voltes barroca, altres psicodèlica, i sempre melòdica, en temes que contenien armonies a tres veus i una acurada sensibilitat en les composicions… Fins que van veure’s contagiats – i van arribar a contagiar ells mateixos – per una febre que afectaria a més d’una generació a les pistes de ball de fa 30 o 40 anys.  The change is Made. Un canvi en tota regla:

Bee Gees – The Change Is Made (1968)

The-Bee-GeesEren tres germans, nascuts a Anglaterra, tot i que els seus pares es traslladaren a Austràlia a finals dels ’50: el cantant, guitarrista i principal compositor Barry Gibb i els bessons Robin Gibb i Maurice Gibb, que s’iniciaren com a grup infantil a Manchester sota el nom de Blue Cats el 1955. Després del seu primer èxit en terres australianes amb el LP “Spicks and specks” (1966), tornaren al Regne Unit en ple regat dels omnipresents Beatles.

El seu primer disc editat a Gran Bretanya fou “The Bee Gees 1St” (1967), un gran àlbum debut. Publicarien posteriorment el magistral “Horizontal” (1968), un LP de música psicodèlica que continuaria amb discos essencials com “Idea” (1968) o el doble “Odessa” (1969), el meu favorit.

♫ SPIRIT

Pareu bé l’orella , i digueu-me si el següent tall de 1967 no us recorda a algun tema molt, molt famós, que seria gravat només dos anys més tard…

Spirit – Taurus (1968)

Què? Sonava o no sonava com Stairway to Heaven? O més aviat el tema de Led Zeppelin sonava com aquest “Taurus” (del que us he deixat una versió en directe gravada uns anys més tard que l’original d’estudi). “Taurus” es un tema instrumental del grup Spirit, inclòs en l’homònim àlbum debut de 1968.

Composada pel cantant i guitarrista Randy California, sembla evident – tot i que mai no ha estat reconegut oficialment – que Jimmy Page va inspirar-se en alguns passatges de guitarra d’aquest “Taurus” per composar Stairway to Heaven. Els Zeppelin feien de teloners de Spirit en aquella època, pel que no hi ha dubte sobre el fet que que els Led Zep havien sentit el tema… En tot cas, sempre m’ha fet molta ràbia que en aquest cas es vulgui “tacar” (per no emprar una expressió més forta) el nom dels Zeppelin parlant de “còpia” quan el que jo hi veig és “inspiració”.

La formació original incloïa a més de Randy California, Mark Andes (baix) i Jay Ferguson (veu i percussió). Amb l’afegitó del padrastre d’en Randy Ed Cassidy (bateria), i el teclat de John Locke el nou grup s’anomenaria Spirits Rebellious, escurçat poc després a Spirit. Se’ls arribaria a oferir poder actuar abans de Hendric al festival de Woodstock de 1969, però la seva discogràfica els recomanà que se centressin en el tour promocional del seu tercer àlbum, doncs creien que l’event no tindria massa repercussió. Epic Fail.

♫ CHICAGO

Tornem ara al terreny dels grups que no sonaven en els seus orígens com ho han acabat fent més endavant quan, fins i tot, ha arribat a assolir l’èxit comercial i el reconeixement del gran públic. És el cas d’aquest grup de Chicago creat l’any 67 sota el nom de Chicago Transit Authority. Ens juguem a més, ara que parlàvem de Stairway to heaven, la carta de les lletres enigmàtiques obertes a tot tipus de suspicàcies i hipòtesis sobre el seu significat…

Chicago – 25 Or 6 To 4 (1969)

El seu so, influït per bandes como Blood, Sweat & Tears o Electric Flag, fusionaria rock amb jazz, soul, funk o fins i tot música clàssica. Retallant el nom a Chicago per problemes legals, signarien amb Columbia, amb qui publicarien el seu LP debut “Chicago Transit Authority” (1969), un dels seus millor treballs.

“25 or 6 to 4”, escrita per Robert Lamm pel seu segon àlbum, Chicago (1970), comptava amb Peter Cetera a la veu. S’ha especulat molt sobre la relació de la lletra amb les drogues, tot i que el propi Lamm aclariria que el títol era “només una referència a un moment del dia”, i que el tema parla “d’escriure una cançó”, i no amaga pas res místic. Faria referència doncs a les 3:35 AM (or 3:34 AM), que coincidiria amb els 25 (o 26) minuts per les 4 AM.

♫ IAN DURY

I potser no és seu l’origen d’aquest lema, però ens venia de gust ara escoltar, si més no, qui va popularitzar una cançó amb un tema que segur que us sona…

Ian Dury – Sex & Drugs & Rock & Roll

Ian Dury va néixer a el 1942 a Upminster, Essex. De petit va patir la polio, fet que condicionà el seu físic. A principis dels ‘70 participaria en diversos projectes de “pub-rock” fins a publicar el seu primer  hasta publicar el seu primer àlbum com a Ian Dury – que el duria de gira amb gent com Elvis Costello o Nick Lowe -, seria “New Boots and Panties!” (1977), disc eclèctic (rock’n’roll, pop, new wave, music hall…) i simpàtic (el sentit de l’humor de Dury era notori), que es convertiria en un gran èxit al Regne Unit amb temes com “Sweet Gene Vincent” o “Wake up and make Love to me”.  Fora del LP i en format single, s’editarien singles com “What a Waste” o aquest mític “Sex and drugs and rock’n’roll”

♫ THE SUGARHILL GANG

Tanquem aquest programa-post  amb un darrer exercici de “justícia musical” com la que hem practicat en els cas del “Without You” dels Badfinger, però encara més escandalós, perquè qui “perpetra la versió” de part del tema dels Sugarhill Gang que escoltarem ara són ni més ni menys – respireu fons… -: Les Ketchup i el seu “Aserejé”. Sí amics, aquell empapussament vocal que es perpetrava en aquest tema “modern” estava inspirat en aquest “Rappers Delight”….

The Sugarhill Gang – Rapper’s Delight (1979)

Bona música, i que la nit no us confongui…

PALYLIST:

  1. Genesis – Dancing With The Moonlit Knight (1973)
  2. Aerosmith – Dream On (1973)
  3. Faces – Stay With Me (1971)
  4. Roy Orbison – Mean Woman Blues (1963)
  5. Badfinger – Without You (1970)
  6. Bee Gees – The Change Is Made (1968)
  7. Spirit – Taurus (Live) (1968)
  8. Chicago – 25 Or 6 To 4 (1970)
  9. Ian Dury – Sex & Drugs & Rock & Roll (1977)
  10. The Sugarhill Gang – Rapper’s Delight (1979)

Deixa un comentari

Filed under General

Programa #2: la importància dels orígens

Podcast del programa: #33revolucions 5/10/2012

Benvinguts a aquest segon post del 33revolucions. Un viatge a través de la música que sonava entre 1948 (any de la publicació del 1r vinil) i 1982, quan s’editava el primer CD comercial. Avui la cosa anirà… d’orígens.

Els orígens són fonamentals – no us desvetllo res nou jo ara -, però sovint ens n’oblidem. Per saber on som cal saber d’on venim, i la música no n’és una excepció. En aquest tema potser em faré una mica pesat, però sóc d’aquells que pensa, potser idíl·licament, que per valorar adequadament la figura d’un músic, la trajectòria d’un grup, o fins i tot un tipus de música, cal (o com a mínim estaria bé) conèixer-ne alguna cosa més…

I si alguna formació en la historia del pop-rock ha evolucionat de forma dràstica des de la seva creació aquesta és Fleetwood Mac. Oblideu-vos dels FM més californians i amb estil clarament pop que heu sentit els darrers 25 o 30 anys… L’any 1967, naixien a Gran Bretanya com a banda lligada al blues-rock i a l’emergent context psicodèlic, liderats per Peter Green, genial cantant i guitarrista. D’aquella època és aquesta peça, avançadíssima al seu temps, un accelerat blues gairebé en clau rap…

Fleetwood Mac – Oh Well – Live (1969)

Els integrants originals de la formació londinenca eren músics procedents del llegendari grup de John Mayall, els Bluesbreakers: el guitarrista i líder Peter Green i el baixista John McVie (nascuts a Londres), o el bateria Mick Fleetwood (originari de Cornwall) i el guitarra Jeremy Spencer (de Hartlepool). Fleetwood Mac gravà en el segell Reprise el seu ‘Then Play On’ (1969), àlbum en què apareixia un segon guitarrista, Danny Kirwan.

Precisament John Mayall fou una de les grans icones de la música d’aquella època. No només (o no especialment) com a nom de referència pel gran públic, sinó més aviat com a catalitzador creatiu i aglutinador de grans figures que van créixer com a músics al seu costat, alimentant-se de la gran classe i nivell musical dels Bluesbrakers abans d’evolucionar o fer el salt a d’altres formacions. Una cosa molt comú en aquella època que donava lloc a grups esporàdics, constants canvis d’alineació en un mateix conjunt, formacions de “super-grups”, etc.

John Mayall & the Bluesbreakers era una banda pionera del blues anglès liderada pel cantant, compositor i multi-instrumentista John Mayall, que feu servir el nom de la banda des de 1963 fins 1967, quan deixaren de tocar durant quinze anys fins el 1982. Fem doncs un “alto” en el nostre viatge, perquè no estaria bé seguir avançant sense fer un merescut homenatge a Mayall i els seus amb aquest tema:

John Mayall & The Bluesbreakers – All Your Love – Stereo Album Version (1966)

Hem comentat la influència d’aquesta formació sobre els Fleetwood Mac, però The Bluesbreakers han inclòs entre els seus components a figures imprescindibles de entre els quals s’hi compten:

  • Eric Clapton (abril – agost de 1965, i novembre 1965 – juliol 1966) i Jack Bruce, ambdós marxaren per crear Cream
  • Peter Green, que substituí Clapton, hi tocà fins agost de 1967, i abandonà el grup juntament amb Mick Fleetwood, fitxant John McVie poc després per formar Fleetwood Mac,
  • Mick Taylor (agost 1967 – juliol 1969) que més tard entraria als Rolling Stones,
  • Harvey Mandel, Walter Trout, Larry Taylor, futurs membres de Canned Heat,
  • Don “Sugarcane” Harris, Randy Resnick, Aynsley Dunbar, Dick Heckstall-Smith, Andy Fraser (Free), Chris Mercer, Henry Lowther, Coco Montoya, Johnny Almond i Jon Mark.

Quedem-nos però amb el primer d’ells: Eric Clapton. I és que Clapton no hagués estat mai el Clapton que coneixem avui en dia, l’ slowhand de gran fama i melodies més o menys meloses sense el seu passat, els seus orígens…

Nascut el 30 de març de 1945 a la localitat britànica de Ripley (Surrey), Eric Patrick Clapp fou el primer fill de Patricia, una mare soltera de 16 anys embarassada d’un soldat canadenc destinat a Europa, de nom Edward Fryer, que no volgué reconèixer el n33revolucions - programa#2en. Patricia va tenir enganyat fins els nou anys el petit Eric, fent-li creure que ella era sa germana i que els seus avis eren en realitat els seus pares.

Clapton  s’ha forjat com a guitarrista en bandes tan diverses com els Rossters o els Casey Jones & The Engineers (en els seus inicis) o els Yardbirds i els Bluesbreakers de Mayall – època de la qual prové la popular pintada de “Clapton is God” (feta per un admirador anònim en una valla de l’estació de metro d’Islington) – abans d’arribar a Cream, la que possiblement fou la seva banda més representativa, amb la seva barreja entre rock, blues i psicodèlia… I si no, escolteu això:

Cream – Sunshine Of Your Love (1967)

Un tema àmpliament versionat, destacant la cover que en feu Hendrix, i que era una dels molts temes potentíssim que inclogué la curta però fèrtil discografia de Cream. Clapton s’ajuntava amb el baixista Jack Bruce i el bateria Ginger Baker, ex membres de la Graham Bond Organisation. El grup britànic va exercir gran influència en la música posterior en consolidar la formació coneguda com a “power trío” – [Es denominava tradicionalment power trio a la formació musical que inclou guitarra, baix i bateria]

Cream va gravar tres grans àlbums entre 1966 i 1969: “Fresh Cream”(1966), “Disreali Gears” (1967) – al qual pertanyia Sunshine Of Your Love – o “Wheels of fire” (1969)…  abans de la dissolució del grup per disputes internes. Coses de la convivència d’egos en espais reduïts, ja se sap… El mateix any de la dissolució de  Cream, Clapton, Ginger Baker i dos referents del rock britànic com Steve Winwood (Spencer Davis Group i Traffic) i Rick Grech (Family i Traffric) formaven el “super-grup” Blind Faith, projecte que no va tenir continuitat malgrat gravar un gran àlbum de títol homònim. Al 1970, Clapton decidí formar part com a “simple guitarrista” de la Plastic Ono Band de John Lennon.

cream

I si Clapton fou un cul inquiet musicalment parlant, deixeu-me que tanqui el cercle amb un dels grups de referencia de l’escena musical de la Gran Bretanya dels ’60 del qual també en va formar part: The Yardbirds. Creats el 1963 (el seu primer nom fou Metropolis Blues Quartet) en plena explosió del R&B, incloïa excel·lents músics, que sense deixar de banda llurs influència Blues, s’atreviren amb sonoritats pop de caràcter més experimental i psicodèlica, fins llavors poc explorades a les illes.

La seva primera formació estava integrada pel cantant Keith Relf , el ‘lead guitar’ Anthony “Top” Topham, el guitarra rítmica Chris Dreja, el baixista Paul Samwell-Smith i el bateria Jim McCarty. Topham decidí deixar el grup pels estudis i el va substituir un tal Eric Clapton. El “mal rotllo” arribà amb el seu tercer single, editat el 1965. El conegut compositor Graham Gouldman els va composar “For your love”, tema més pop que va fer que Clapton, adduint que no volia sonar tan comercial, deixés els Yardbirds per seguir tocant blues amb John Mayall, i va ser substituït per Jeff Beck (1944, Surrey), amb qui arribaria el període més creatiu del grup.

Després de gravar el LP “Roger the engineer” (1966), el grup crida Jimmy Page (nascut el 9 de gener de 1944 a Londres), que posteriorment faria gran el nom dels qui ens fan l’honor d’obrir cada setmana el 33revolucions amb un dels seus temes: els Led Zep. El single “Happenings Ten Years Time Ago” (número 43 al UK Chart) ens deixava quelcom històric: Page i Beck a la guitarra, incloent de regal un ocasional baixista anomenat John Paul Jones (futur Led Zeppelin):

Yardbirds – Happenings Ten Years Time Ago – Studio (1966)

I ara agafem el Delorean i fem un salt en el temps, més enrere fins i tot del que protagonitzà l’amic Marty McFly, per aterrar al maig de 1949. Tot just feia un any que havia vist la llum el primer vinil de la història i ens disposem a presenciar un fet històric: la publicació del primer disc de R’n’R de la història. Molts són els candidats que, segons l’opinador o aficionat de torn, lluiten per l’honor d’haver llançat al mercat aquest treball pioner. No és l’objectiu d’aquest programa tancar aquesta polèmica, però sense dubte un dels candidats seria aquest tema…

Jimmy Preston and His Prestonians – Rock The Joint (1949)

De fet, existeix certa divisió també a l’hora d’establir qui va interpretar el primer tema R’n’R, entre Elvis Presley i Chuck Berry, tot i que segons la font que consultem, el tema està més renyit (Roy Brown, Fats Domino, Bill Haley…). “Rock the Joint“, coneguda també com “We’re Gonna Rock This Joint Tonight“, es un tema boogie que fou gravat per diversos cantants de l’era “pre-rock” com el propi Jimmy Preston o Bill Haley. La versió de Jimmy Preston and His Prestonians va gravar-se a Filadèlfia el maig de 1949 i publicada pel segell Gotham.

I ara deixeu-me que faci una mica d’espai en aquest post…                          ….(ja?) perquè qui ens acompanyarà ara no és només un gran músic carregat de la seva inseparable guitarra, si no que qui aterra ara enmig d’aquest blog és la història mateixa del blues:

John Lee Hooker – I’m In The Mood (1951)

Fem una mica d’història: Hooker nasqué en una granja a la vora de Clarksdale (Mississippi) del matrimoni format per William Hooker (pastor baptist) i Minnie Ramsey. Encara essent un nen, la seva família va traslladar-se a una altra granja en una plantació propera, on va conèixer als bluesman Snooky Pryor i Jimmy Rogers. Al 1928 els seus pares van separar-se i ell fou l’únic germà que va quedar a càrrec de sa mare, que poc després va tornar a casar-se, amb un músic de blues local de nom William Moore, qui va ensenyar John a tocar la guitarra amb només tretze anys, fet que, evidentment, el marcaria de per vida.

John_Lee_HookerLes seves cançons han estat versionades per gent com Buddy Guy, Cream, AC/DC, ZZ Top, Led Zeppelin, Tom Jones, Jimi Hendrix, Eric Clapton, Nick Cave & The Bad Seeds, Van Morrison, The Yardbirds, The Animals, The Doors, The White Stripes, MC5, o la The Jon Spencer Blues Explosion.

El 1990 va guanyar un Grammy (Best Traditional Blues Recording) pel tema I’m in the Mood (amb Bonnie Raitt).

I “culpables” també de versionar al gran bluesman són els Animals d’Eric Burdon i Alan Price, un dels grups clau del R&B britànic dels ’60 que, amb el pas dels anys, va anar tendint cap a la psicodèlia. La banda va sorgir a la ciutat anglesa de Newcastle i, derivat del seu gust per la música negra nord-americana, inicialment es feien dir “The Kansas City Five”.

El cantant Eric Burdon, el teclista Alan Price i el bateria John Steel, juntament amb el guitarrista Hilton Valentine i el baixista Bryan “Chas” Chandler, canviarien el nom el 1963 per The Animals. El salt a la fama va produir-se amb el seu segon 45 rpm: “The house of the rising sun” (magistral adaptació d’un tema tradicional de Texas Alexander). Un any després apareixia el seu LP debut, “The Animals” (1964), amb la prodigiosa veu negra de Burdon i els hipnòtics teclats de Price, que contenia aquest…

The Animals – Boom Boom (1964)

Un any abans, el 1963, els Yardbirds van gravar una demo d’aquest mateix tema que va publicar-se com a single el 1966 a Holanda i Alemanya, essent inclós més tard en el recopilatori del grup: “Ultimate!”

I parlant d’orígens… què tal si ens remuntem als orígens del Heavy Metal? No, no els anirem a buscar en grups de finals dels ’80, ni ens atrevirem a dir (tot i que hi ha qui sí ho ha fet) que els precursors en son els Led Zeppelin o Deep  Purple – potser sí del Hard Rock però no del Heavy -, tot i que sí podem penjar aquesta etiqueta a uns contemporanis seus… Si bé no eren uns músics virtuosos  y el seu front-man era més això, un “animador” que no pas un gran cantant, els Black Sabbath sonaven així:

Black Sabbath – Paranoid (1970)

Cimentats en el blues-rock i influenciats per grups com Cream, Jimi Hendrix Experience o Blue Cheer, els britànics Black Sabbath fou un dels noms clau en les arrels del que va acabar sent el heavy metal.

blacksabbath

Sorgits el 1967 a Birmingham, John Michael “Ozzy” Osbourne (veu), el guitarrista Tony Iommi, el baixista i lletrista Terry “Geezer” Butler i el bateria Bill Ward començaren dient-se Polka Tulk, per rebatejar-se poc després com a Earth, nom sota el qual van patejar-se un bon número de locals interpretant temes blues-rock, incorporant ja lletres més obscures i guitarres afinades de forma més greu. El 1969, per evitar problemes legals amb un altre grup d’igual nom (i per indicació del seu representant Jim Simpson), els Earth van convertir-se en Black Sabbath, nom que exemplificava el seu acostament al món de la màgia, la fantasia i l’ocultisme.

Black Sabbath va ajudar a desenvolupar el gènere del Heavy Metal amb publicacions com Paranoid (1970), àlbum que fou quatre vegades disc de platí. Des de llavors, la banda va patir nombrosos canvis de formació, amb més de 25 antics membres… Ozzy Osbourne va ser acomiadat el 1979 i substituït per Ronnie James Dio, antic vocalista de Rainbow. Malgrat tot, Black Sabbath va veure passar al llarg dels ’80 i ’90 fins a 4 vocalistes més: Ian Gillan, Glenn Hughes, Ray Gillen i Tony Martin.

Creats també el 1967, els Blue Öyster Cult van iniciar la seva particular carrera musical en plena era psicodèlica sota diferents noms, entre els quals Soft White Underbelly, Oaxaca o Stalk Forrest Group. Procedents de Long Island, el grup, en un període d’alt consum de drogues va començar a produir música lisèrgica en base al “colocón” diari d’estupefaents.

L’últim canvi de nom però –  i, de fet, rebaixar la dosi diària de drogues – sembla que els va acabar sentant bé. Els Blue Öyster Cult aconseguiren firmar amb Columbia per debutar en vinil amb l’homònim “Blue Öyster Cult” (1972), un bon disc produït per Sandy Pearlman, i Murray Krugman, en què ja s’ensumava la tendència més hard rock, amb influències de blues-rock, psicodèlia, garage-rock o glam-rock.

Blue Oyster Cult – Stairway To The Stars (1972)

I ara arriba un d’aquells moments en què us porto un regal molt i molt especial… Seieu còmodament (si no ho esteu ja), endolleu la làmpada de lava si la teniu a mà i escolteu això:

Eren els Iceberg, un grup de rock progressiu i jazz-rock originaris de… Barcelona!, i la versió del seu Lying On the Sand al Canet Rock del 26 de juliol de 1975

Músics extraordinaris, influenciats principalment per la Mahavishnu Orchestra, especialment en les escales de guitarra. Sorgiren amb cert retard respecte el moviment musical progressiu, que duia anys sonant a Anglaterra i els Estats Units. La seva música però, respirava també aromes flamencs i mediterranis.

La banda es forma el 1974 amb: Max Sunyer (guitarra), Josep Mas “Kitflus” (teclat), Primitivo Sancho (baix), Jordi Colomer (bateria) i Àngel Riba (veu i saxo), gravant el seu disc debut Tutankhamon (1975), amb la meitat dels temes amb contingut vocal. Posteriorment, publicarien els instrumentals Coses nostres (1976), Sentiments (1977), Iceberg en directe (1978) i finalment Arc-en-ciel (1979). Max Sunyer i Kitflus formarien més tard el grup Pegasus juntament amb Rafael Escoté i Santi Arisa.

I fins aquí tot el que ens ha cabut en aquest segon post del 33revolucions. Ens acomiadem amb un geni…

Mike Oldfield – Tubular Bells Part One – New Stereo Mix (1973)

Tubular Bells fou el primer disc d’estudi del compositor i multi-instrumentista Mike Oldfield, publicat el 25 de maig de 1973, i composat quan Olfield tenia només 17 anys. Originalment es tractava d’una maqueta que l’artista va oferir a diferents discogràfiques inicialment sense èxit en tractar-se d’una composició instrumental molt extensa (dividida en dues úniques parts). Però Oldfield va conèixer Richard Branson, amo d’unes quantes botigues de discs que volia muntar una discogràfica. Tubular Bells acabaria així convertint-se en el primer LP publicat pel segell Virgin Records.

Playlist del programa:

  1. Fleetwood Mac – Oh Well (1969)
  2. John Mayall & The Bluesbreakers – All Your Love (1966)
  3. Cream – Sunshine Of Your Love (1967)
  4. Yardbirds – Happenings Ten Years Time Ago (1966)
  5. Jimmy Preston and His Prestonians – Rock The Joint (1949)
  6. John Lee Hooker – I’m In The Mood (1951)
  7. The Animals – Boom Boom (1964)
  8. Black Sabbath – Paranoid (1970)
  9. Blue Oyster Cult – Stairway To The Stars (1972)
  10. Iceberg – Lying On The Sand (1975)
  11. Mike Oldfield – Tubular Bells Part One (1973)

Deixa un comentari

Filed under General

Programa #1: Declaració d’intencions

Podcast del programa: #33revolucions 28/09/12

Diuen que una bona sintonia és mig programa, i així m’ho recordava en un encertat tuit el meu amic José Manuel dies abans que comencés a rodar el #33revolucions. Bé, doncs essent aquest el primer programa de música que presento (de fet el primer programa com a tal que presento), em permetreu la llicència d’haver jugat sobre segur amb aquest ‘Immigrant Song’ de Led Zeppelin…

Poseu-vos còmodes i sigueu benvinguts al blog del 33rrevolucions, un viatge per la història de la música que ens durà setmana rere setmana la versió radiofònica – divendres de 20 a 21h i dissabtes en repetició de 18 a 19h – que un servidor condueix a puny6radio.

Com haureu endevinat els més espavilats pel nom del programa, la cosa anirà de vinils. Aquest no serà un espai en què fem cap repàs cronològic a la història, o a una part de la història, de la música; al cap i a la fi, quan un escolta música a casa seva, o al cotxe, o al iPhone (maleïda tecnologia digital), no ho fa pas ordenant els artistes en ordre cronològic… tot i que, permeteu-me la llicència – ja en van dues – en aquest primer post farem un petit tastet que sí seguirà cert ordre temporal, a mode de declaració d’intencions.

Ara, si la sintonia d’un programa de música és important, què me’n dieu del primer tema que hi sona? Tota una responsabilitat. Esperem que ens hi ajudarà algú de qui el gran John Lennon va dir que  si alguna vegada el Rock’n’Rolll hagués de canviar de nom, caldria posar-li directament el seu. I és que si Elvis Prestley en fou “el rei”, aquest espigat cantant, guitarrista i compositor negre en fou el pare… Charles Edward Anderson (Chuck) Berry!

Chuck Berry – Johnny B. Goode (1955)

Un nou estil musical, entès cada cop més com una forma de vida rebel començava a arrencar i gent com Chuck Berry, Elvis, Fats Domino, o Bill Haley i els seus comets, bastien els ciments d’aquest gran edifici que acabaria sent, i encara és, el R’n’R.

No m’agrada marcar-me fronteres especialment pel que fa a la música, però al 33revolucions ens fixarem només un parell. La primera: el punt de partida: el 21 de juny de 1948 es presentava, a l’hotel Waldorf Astoria de New York, el 1r disc de llarga durada fabricat en resina de polivinil. Un enginyer de la CBS, Peter Golmark, troba la fórmula pel vinil tal i com el coneixem avui en dia, en format 12″ LP, com a resultat de la gran acceptació dels gramòfons, que sembla que finalment guanyen adeptes. Es presenten diverses avantatges respecte l’anterior format, doncs el vinil girarà a 33 1/3 rpm, permetent una reproducció màxima de 25 minuts per cara.

El primer disc de 12″ venut a preu d’or ($4.85), incloïa la interpretació del violinista Nathan Milstein del Concerto in E minor de Mendelssohn, amb Bruno Walter conduint l’Orquestra Filarmònica de Nova York. Deu anys més tard d’aquella efemèride, sonava això:

Buddy Holly – Well…All Right (1958)

Buddy Holly, un dels primers músics en definir un so propi, amb una imatge personal senzilla, sense estridències, que triomfà gràcies al seu talent i a la voluntat de composar els seus propis temes, fet gens comú en aquella època. Tots ells trets primordials en el futur de la música rock, mimetitzats per membres de la “Invasió Britànica” com The Hollies (copiat del seu cognom) o els Beatles.

El 3 de Febrer de 1959, després d’actuar a Clear Lake (Iowa) en Buddy decidia agafar una avioneta per disposar de més temps per descansar abans del seu següent concert a Moorhead, Minnesota. L’acompanyaven un jove Ritchie Valens i el músic Big Bopper. El mal temps provocà un accident aeri en què no hi hagué supervivents.  En Don McLean definí aquell dia en el seu famós “American Pie” com “El dia que va morir la música“. Un altre dia us explicaré com va anar tot això de l’accident, però ara fem un salt cap endavant, cap al 1962 per escoltar un mestre…

Bob Dylan – Man Of Constant Sorrow (1962)

Nascut Robert Allen Zimmerman el 24 de maig de 1941 a Duluth, Minnesotta, fou un dels genis musicals del segle XX, pilar indispensable en el desenvolupament de gèneres tan diversos com el folk, el blues, el country, el rock o el pop. Quan es traslladà a la Universitat de Minnesotta, va començar a expandir la seva passió pels estils més tradicionals de la música americana, declarant-se admirador de gent com Woody Guthrie o Hank Williams. Va adoptar el cognom Dylan en homenatge al poeta Dylan Thomas, i va començar a cantar folk per locals del Greenwich Village de NY, després d’abandonar els estudis d’art.

‘Bob Dylan’ (1962) fou el seu àlbum de debut, publicat el març d’aquell any per Columbia Records, i contenia versions de temes folk tradicionals més dues composicions originals: “Talkin’ New York” i “Song to Woody”.

I ens anem acostant al meu període preferit… No us enganyaré, sóc un fan incorregible de la que es coneix com a “so o música dels 70” i que, curiosament (o no), fou enregistrada entre finals dels ’60 i els primers ’70, quan arriben els grans festivals, els àlbums imprescindibles, la psicodèlia, les influències irrenunciables de la majoria – per no dir de tots – els grups que vaig escoltar a partir dels ’90 (els 80 van ser un rotllo a banda…), els que representen el cor de la música rock tal com un servidor l’entén.

I ens hi acostarem una mica més amb un grup que té la peculiaritat de reunir a membres candidats a millor guitarrista de la historia (Pete Townhsend) , millor bateria (Keith Moon) i m’atreviria a dir que millor baixista i tot (John Entwistke). Val a dir que Daltrey no desmereixia com a cantant. Qui? Us preguntareu… Doncs això, The Who!

The Who – I Can’t Explain – Original Mono Version (1965)

Un tema contingut al My Generation (1965), el seu àlbum de debut editat per Brunswick Records a U.K. i per Decca als EE.UU. sota el títol de The Who Sings My Generation 5 mesos més tard, amb una portada diferent i un llistat de pistes lleugerament diferent.

I arriba la dinamita… 1967, el primer any de la “meva” època daurada, que durarà fins 1971. Alguns dels millors àlbums de la història s’escriuen (en quantitats ingents) durant aquest període… Un d’ells, el Are you experienced (1967), d’una banda composada per Mitch Mitchell (drums) , Noel Redding (baix), i un jove guitarrista prodigi que donaria nom al grup: The Jimi Hendrix Experience. Un trio que s’estrenava en directe l’octubre de 1966 a la ciutat francesa d’Evereux i que poc després es presentava a Londres davant una selecta audiència, amb gente com Eric Clapton, Brian Jones o Pete Townshend. Després de sentir la Fender Stratocaster de Hendrix, explica la llegenda que el mateix Clapton va arribar a plantejar-se la retirada.

Aquesta és la cançó – confesso – que un bon dia, després de sentir-la durant la pel·lícula American Pop, va fer que comencés a  preguntar-me quin coi de música es feia en aquella època… i fins aquí he arribat. Gràcies Jimi.

The Jimi Hendrix Experience – Purple Haze (1967)

Wow… com se us ha quedat el cos? Deixeu-me aparcar altres èxits “obvis” d’aquella època, doncs l’objectiu del 33rpm serà, també, el de donar cabuda a grups i artistes menys “mediàtics” dels ’50, ’60, ’70 i… bé, ja veurem fins on arribem.

Més en la corda del Country – de la qual, a banda del blues o del rockabilly, també se n’ha alimentat el rock especialment en les seves primeres passes -, trobem Johnny Cash; un paio nascut a Kingsland, Arkansas l’any 1932, amb una llarga carrera iniciada a mitjans ’50 quan la discogràfica Sun el fitxa, juntament amb Carl Perkings, per substituir Elvis Presley, que havia marxat a RCA. Cash mantindria una carrera activa i pràcticament inesgotable des de 1954 fins l’any mateix de la seva mort, el 2003. La història de “A Boy Named Sue” (un nen anomenat Sue) es un tema original de Shel Silverstein i popularitzada per Johnny Cash en la seva gravació en directe a la penitenciaria de Sant Quintí, en un concert (no seria l’únic en una presó) el 24 de febrer del ’69:

Johnny Cash – A Boy Named Sue (1969)

I si abans ens marcàvem una data a partir de la qual iniciar un trajecte musical que tot just acaba d’arrencar, bé ens haurem de finar un límit, i aquest, recorrent altre cop al nom del programa, sembla molt obvi:  l’octubre de 1982 veu la llum al Japó el primer àlbum publicat en format CD, el  ’52nd Street’ de Billy Joel. Aquest serà el segon i últim horitzó temporal que ens posarem per tal de gaudir de la música que, fins llavors, omplí els plats dels tocadiscs durant els ’50, ’60 i ’70, en un viatge sense retorn.

Però tranquils, que ni us imagineu la quantitat de música que ens hi cap fins aquell any. Us esperàveu un programa eminentment sobre música dels ’70…? Potser sí – fins on la meva debilitat per la música d’aquella època em permeti -, però passarà per aquí també gent que publicava els seus primers treballs en vinil com ara Joy Division, The Cure, Springsteen, The Police, The Ramones,  AC/DC (tant els 2 LPs amb Bon Scott com el Hell’s Bells amb Brian Johnson), o el tema que us posaré a continuació…

I és que arribats a aquest punt, em fa molta, però molta il·lusió posar-vos això… Escolteu-ho bé, i aventureu-vos a dir en quin any es va escriure. Agafeu aire, que arriben els Budgie!

1971 senyores i senyors!, tot i que no es va publicar fins la seva inclusió en el l’àlbum Never Turn Your Back on a Friend (1973). Fa més de 40 anys! Un tros de tema versionat per Metallica el 1988 com a B-side del seu single “Eye of the Beholder“, i inclosa més tard en el LP Garage Inc. (1988), així com en tour del …And Justice for All. Què gran és la música…

I ara abaixem una mica, no massa, per ajuntar-nos amb males companyies. Ni més ni menys que amb un ex dels Mott The Hoople, el fenomenal guitarrista Mick Ralphs, un antic membre de King Crimson, el baixista Boz Burrell, i dos ex integrants dels Free, el bateria galès Simon Kirke i el gran vocalista Paul Rodgers (rescatat fa uns anys per Brian May per tal de ressucitar els Queen després de la mort de Freddie Mercury). Tots ells formaren un grup de hard-blues-rock anomenat Bad Company.

La banda va crear-se el 1973 amb l’inestimable recolzament dels Led Zeppelin, amb qui van firmar per gravar en el seu segell Swan Song, debutant en vinil amb un poderós i directe LP, titulat simplement Bad Company (1974). En aquell àlbum es trobava aquest tema:

Bad Company – Can’t Get Enough (1974)

Moment complicat. Se’m fa molt i molt difícil presentar algú com el personatge que ens visita avui per primera vegada (no dubteu que ho tornarà a fer), un dels meus herois… el camaleó de la música: David Bowie. Des dels seus inicis dins el moviment mod dels ’60, la trajectòria de Bowie ha traspassat fronteres i visitat territoris com el glam-rock (del que en fou màxim exponent), l’electrònica experimental, el proto-punk, el soul, l’ambient, el pop-rock, el dance-pop o fins i tot una vessant més “cabaretera”.

A banda de la seva pròpia carrera com a intèrpret i compositor, David Bowie es convertiria en peça clau per rellançar durant els ’70 les carreres de noms essencials del rock como Lou Reed o Iggy Pop & The Stooges. Tot un heroi:

David Bowie – Heroes – 1999 Digital Remaster (1977)

I acabem aquest primer recorregut pels surcs de la història musical fregant els límits temporals del programa amb un tema que respira mooooolt de música dels 80: Foreigner, un grup que va arribar als números 1 de llista amb algunes manides baladetes, però dels que ens encanta aquesta urgència que també ens apreta per acabar aquest post…

You say it’s urgent, so urgent, so-oh-oh urgent…
Just you wait and see, how urgent, my love can be, it’s urgent…

(Ai, nena…)

Foreigner – Urgent (1981)

Fins aquí aquesta primera entrega. Sigueu tan feliços com pugueu i visca la música

Playlist del programa:

  1. Chuck Berry – Johnny B. Goode (1955)
  2. Buddy Holly – Well…All Right (1958)
  3. Bob Dylan – Man Of Constant Sorrow (1962)
  4. The Who – I Can’t Explain (1965)
  5. The Jimi Hendrix Experience – Purple Haze (1967)
  6. Johnny Cash – A Boy Named Sue (1969)
  7. Budgie – Breadfan (1971)
  8. Bad Company – Can’t Get Enough (1974)
  9. David Bowie – Heroes (1977)
  10. Foreigner – Urgent (1981)

1 comentari

Filed under General, Temàtics