Category Archives: Temàtics

3×02 – Brothers In Music

Escolta aquí el podcast del programa:

O coneix més cançons sobre el tema a la nostra llista de Spotify.

Després del retorn al cole de l’anterior post, tornem a la càrrega per parlar-vos d’uns germans molt especials. Tranquils, que no hem entrat en cap ordre religiosa sinó que avui la cosa va de músics. De músics que, a banda de tenir en comú pare i mare, comparteixen també també estudi de gravació, escenari, carrertera i manta.

A molts els espanta la possibilitat de compartir feina amb un germà o germana quan, sovint, el que desitgem és trobar el nostre espai propi després de conviure ‘per força’ a casa dels pares. Els nostres convidats d’avui però, semblen estar fets d’una pasta especial i no només comparteixen forma de vida, sinó també també estudi de gravació, escenari, carrertera i manta

No sabem si és predisposició genètica, o que en aquelles cases els fotien alguna cosa especial per berenar, però el cas és que hi ha hagut famílies realment prolífiques a l’hora de dur al món músics de renom, no només germans, sinó també pares, mares, tiets, cosins… que, en molts casos, han acabat tocant junts. Avui però, ens quedem amb els primers. I és que l’amor fraternal, a ritme de 33revolucions, sona millor.

La nostra 1a elecció és força evident. Si ens pregunten per una banda on hi convisquin germans, segurament la nostra primera resposta sigui els Jackson Five o… els Bee Gees:

1. The Bee Gees – New York Mining Disaster 1941 (1967)

Barry, el gran (guitarra), i els bessons Robin (veu principal) i Maurice Gibb (baix), recordats (i despreciats per molts) pel seu vincle indissociable amb la febre discotequera dels 70, els Bee Gees han arribat a fer molt bona música; de tall pop, sí, però també barroca i fins i tot propera a la psicodèlia. No em creieu? Doncs ja podeu córrer a escoltar qualsevol dels 4 LP’s que van editar entre el 67 i 1969.

Després que la família emigrés a Australia, on els 3 germans triomfaven gravant el seu 1r treball Spicks And Specks (1966), els Bee Gees tornen al seu UK natal en plena influència dels Beatles, on augmenten la formació amb el batería australià Colin Petersen, i firmen amb Polydor, amb qui l’any següent, el 1967, publicarien aquesta joia que és “NY Mining Disaster 1941”, que seria inclòs a The Bee Gees 1St, un gran àlbum molt influït precisament pels fab four, i que precediria el psicodèlic Horizontal (1968), l’essencial Idea (1968) o el magnífic doble LP Odessa (1969).

I marxem ara cap a New Haven, Connecticut, per conèixer en Richard i la seva germana petita Karen. Ell, un noi prodigi al piano; ella, una nena a la que només li agradava jugar a baseball i que, després d’entrar a la Downey High School, va aficionar-se a tocar la bateria. Plegats, van convertir-se en un fenòmen musical  comercial als EE.UU. a principis dels 70. Els Carpenters!

2. Carpenters – All I Can Do (1969)

Un tema composat per Richard Carpenter, amb lletra de John Bettis, i inclòs a l’album de debut dels Carpenters de 1969, Ticket to Ride, en que la majoria d’instruments els toquen els propis Karen i Richard Carpenter – especialment bateria i teclats, respectivament -, deixant el baix en mans de Joe Osborn. A més, és un dels LP’s en què més repartit està el treball vocal, fent que la petita de la familia pogués quedar-se darrere de la bateria.

En posteriors treballs però, la tímida Karen hauria de fer un pas endavant per assumir el rol de frontman (o de frontwoman en aquest cas) i, a veure, tampoc és que fos una virtuosa de les baquetes, ni que el pes de la bateria als temes dels Carpenters fos excessiva. En directe, de fet, ella tot just tocava en un parell de temes, i era Cubby O’Brien qui ocupava el seu lloc, mentre que en els següents LP’s ja seria un altre percussionista més capacitat, Hal Blane qui se’n feria càrrec.

Durant els seus 14 anys de carrera, els Carpenters gravarien 11 àlbums, 31 singles i fins una sèrie de TV. El grup es trencaria el 1983 després de la mort de Karen Carpenter, a causa d’una atac de cor derivat de l’anorèxia qeu patia des de feia anys. En morir, pesava poc més de 30kg .

I ja hem escoltat un trio masculí i una parella de germà i germana. Ara toca doncs una parella femenina. Filles d’un coronel del cos de marines, Ann (veu) i Nancy Wilson (guitarra) van ser els únics membres permanents, cor i ànima de Heart, que arribaria a vendre més de 30M de discs arreu del món amb temassos com Barracuda, Magic Man o aquest…

3. Heart – Crazy On You (1975)

Primer single de l’enorme àlbum debut de Heart, Dreamboat Annie, gravat a Canadà després d’incorporar al grup al bateria Michael Derosier i el teclista Howard Leese, el 1975 i publicat l’any següent als US. Un disc que recollia les principals influències de les germanes Wilson, ni més ni menys que Led Zeppelin i Joni Mitchel i en el que, per cert, participaven els germans Roger (guitarra) i Mike Fisher (dins l’equip de producció), que es convertirien en parelles sentimentals de les germanes Wilson, ves per on.

I ara viatgem fins al 1981 tonant a Austràlia, per trobar-nos amb dues noies britàniques de naixement, Chrissie i Lyndsay Hammond, que debuten al 33 revolucions:

4. Cheetah – Bang Bang (1981)

La Chrissie i la Lyndsay van ser vocalistes de sessió de diversos grups australians, abans que aquesta darrera es posés al capvant d’un grup anomenat Skintight i poc després formés Cheetah amb sa germana. La banda, activa entre 1977 i el 82, va destacar per singles com Walking In The Rain, Deeper Than Love o Spend The Night. Bang Bang seria el penúltim single del grup, publicat el 1981 i inclòs un any més tard com a primer tall del seu LP Rock & Roll Women (1982).

Cheetah va actuar per suposat per tota Austràlia, però també pel Regne Unit i resta d’Europa incluent aparicions al reputats festivals com el de Roskilde, a Dinamarca, o Nuremberg i Wiesbaden, a Alemanya, a més del de Reading, a Leeds, on coincidirien al cartell amb Iron Maiden, gràcies al que tocarien davant d’una audiència de 120,000 persones.

A aquestes alçades del post hem estat ja a terres britàniques, a Austràlia, als EE.UU. i hem passat fins i tot pel Canadà. On podríem anar ara per conèixer una nova parella de dames? Doncs cap a Madrid! I no per manifestar-nos ni per pactar amb el Govern central (2 coses impensables l’any 74 en aquest país i encara ara) sinó per donar-nos un homenatge de flameco rock a càrrec d’un duo d’ètnia gitana, la Carmen Muñoz Barrull (Carmela) i sa germana Edelina (Tina).

5. Las Grecas – Te Estoy Amando Locamente (1974)

Las Grecas, que van petar-ho molt fort amb aquest Te estoy amando locamenti, el seu primer single, del que van arribar a vendre’n mig milió de còpies, que ja és dir, per trobar-nos encara a les darreries del règim franquista.

Ambdues germanes van començar cantant a Los Canasteros, propietat del mític Manolo Caracol. Allí hi van començar a forjar-se una reputació, fins que van ser contractades, al loro!, per Lola Flores pel seu famós tablao, el Caripén, on serien descobertes pel productor José Luís de Carlos i el compositor Felipe Campuzano, que les fitxarien pel segell CBS, batejant-les com “Las Grecas”, doncs allà se les coneixia com «las niñas que cantan en griego», per la forma com interpretaven el tema «Sagapó», una versió d’un tema grec.

I sense moure’ns d’aquell 1974, us paguem un viatge fins a L.A. per conèixer en Ron i en Russel Mael (teclista i veu respectivament) que formarien el 1968 una banda anomenada Halfnelson, que al  cap de tres anys acabaria evolucionant fins a Sparks.

6. Sparks – This Town Ain’t Big Enough For Both Of Us (1974)

Conguts i recordats per la seva peculiar forma d’escriure, la música dels Sparks sempre ha estat acompanyada de lletres molt cuidades, a més d’una teatral posada en escena que exagerava encara més el contrast entre germans, en Russel, el frontman amb veu de falsette amagat sota el seu serrell, i el posat més hieràtic (immòbil gairebé) d’en Ron i el seu bigotet rere el teclat.

Aquest This Town Ain’t Big Enough for Both of Us, escrit per Ron Mael, era el tall que obria el seu 3r LP, publicat e 1974, Kimono My House. Un any abans, el 1973, el germans Mael havien decidit traslladar-se al Regne Unit per participar de l’escena glam rock que en aquell moment començava a despuntar, així que van incorporar tres músics anglesos: Martin Gordon (baix), Adrian Fisher (guitarrra) i Norman “Dinky” Diamond (bateria), que substituïen l’anterior percussionista, Harley Feinstein, i una altra parell de germans, Earle i Jim Mankey, que van integrar la banda en la gravació dels seus anteriors dos àlbums d’estudi. Allà, signarien per Island Records que produiria el seu Kimono My House.

I aquí arriben uns altres pirats que han navegat entre el rock, el punk, el post-punk i la new wave, amb uns tocs de ciència ficció, i uns temes molt en la línia de la crítica social, sense oblidar el seu humor surrealista. Un còctel explosiu preparat, o de-evolucionat, pels germans Mothersbaugh (Mark i Bob) i els Casale (Gerald i Bob), que juntament amb el bateria Alan Myers formaven els DEVO.

7. Devo – Whip it (1980) / Mongoloid (1977)

Inclòs en el seu Freedom of Choice de 1980, un LP orientat ja definitivament cap al synthpop (tot i que les guitarres encara hi tenen un paper destacat) aquest Whip it, escrit pel vocalista Mark Mothersbaugh y Gerald Casale ràpidament es convertiria en un hit , potser el més gran del grup.  Una curiositat: anys més tard els membres de la banda van confessar que el riff d’aquest tema està basat en el clàssic de Roy Orbison, Oh, Pretty Woman.

I seguim en ruta pels EE.UU., fent parada a Minnesota per desenterrar d’enmig del desert una raresa, una petita joia que crec que us agradarà… Un grup que teníem moltes, MOLTES, ganes de portar-vos.  Fundat el 1966 pel multiinstrumentista Ken “The Captain” Erwin (veu, trompeta, guitarra, baix, teclats, i allò que li posessin a les mans) i son germà Jim Erwin (baix i veu) als que s’unirien Tom “Polock” Pohling (lead guitar) i Doug “Beaver” Reynolds (teclats).

8. The C.A. Quintet – Colorado Mourning (1968)

No sé a vosaltres però a mi em recorda un altre grup del que n’estem enamorats al 33 revolucions, els Love d’Alvin Lee. A diferència d’ells però, The C.A. Quintet, no va aconseguir ni de bon tros arribar al gran públic. De fet, del seu únic LP Trip Thru Hell produït el 1968 per una segell local de Minnesssota, Candy Floss, se’n van vendre inicialment menys de 500 còpies, tot i que amb el pas dels anys va anar guanyant popularitat gràcies a músics i col•leccionistes, sent reeditat més endavant per Sundazed Records en CD (1995) i un doble LP (1996). Feu-me cas, si en teniu ocasió, no deixeu passar l’oportunitat d’escoltar-lo.

I de la psicòdelia americana al rock progressiu anglès, amb una banda que mesclava el rock amb elements de la música clàssica, el folk, jazz o melodies medievals, i que tot i no aconseguir l’èxit comercial d’altres bandes contemporànies com Jethro Tull, Pink Floyd, Genesis o Yes, sí que va triomfar més que els C.A. Quintet…

9. Gentle Giant – A Cry For Everyone (1973)

Un trio de germans multiistrumentistes, Derek, Ray i Phil Shulman, que acompanyats del guitarra Gary Green, el teclat de Kerry Minnear i el bateria Martin Smith, formaven Gentle Giant. Una banda que, després de gravar alguns senzills durant l’època daurada de la psicodèlia, van virar cap al rock progressiu amb el magnífic LP de debut Gentle Giant (1970). Després arribarien Acquiring The Taste (1971) i Three Friends (1972).

Bon preludi pel llançament l’any següent del seu quart treball, el fascinant Octopus (73), ja amb el gal•lès John Weathers a la bateria. A Cry For Everyone es un dels meus talls preferits d’aquell LP, amb un potent riff, complexes passatges sonors, una bona melodia i una dosi d’existencialisme inspirada en textos d’Albert Camus.

I dels germans Shulman als Porcaro: Steve (teclats), Jeff (bateria) i Mike (baix), fills del bateria de jazz Joe Porcaro. Formats el 1977 a la californiana localitat de Van Nuys, van incloure en les seves peces elements pop, rock, soul, funk, progressive rock, hard rock, R&B, blues, o jazz. Una complexitat que certament no es veia reflectida en el seu nom: Toto.

10. Toto – Child’s Anthem (1978)

El primer tall del disc de debut dels Toto, i una de les poques instrumentals de la banda iniciada per David Paich i Jeff Porcaro, dos amics de l’institut que començarien tocant plegats com a músics de sessió i van acabar decidint muntar el seu propi grup, així que va reclutar el cantant Bobby Kimball a més de David Hungate, Steve Lukather i el segon dels germans Porcaro, Steve, per treballar en el seu 1r àlbum, l’homònim Toto, que veuria la llum un any més tard, el 1978, publicat per Columbia Records.

El tercer germà Porcaro, en Mike, que també es guanyava les garrofes com a músic de sessió, substituiria el baixista David Hungate el 1982, poc després de la gravació de l’exitòs Toto IV, que els cinvertitua en un grup super-vendes gràcies a temes com Hold the Line, I’ll Supply the Love o Georgy Porgy.

Segons va confessar el propi grup, durant les primeres sessions del seu primer treball, l’enginyer de so, per no confondre’s amb altres grups que gravaven al mateix estudi, posava als seus carrets una etiqueta i el primer que se li va acudir va ser “Toto”. Un cop acabat l’àlbum i quan la discogràfica va voler llançar-lo els van preguntar pel nom de la banda, i no en tenien! Així que…

Més fàcil va ser triar nom per George i Louis Johnson, The Brothers Johnson, que ens duen la primera ració de funk del post:

11. The Brothers Johnson – Get The Funk Out Ma Face (1976)

The Brothers Johnson era un duo de funk i R&B format el ’75 a L.A. per en George (Lightnin’ Licks), guitarra i veu, i Louis E. Johnson (Thunder Thumbs), veu i baix que, com a músic de sessió, va participar en diversos àlbums clau de la història de la música durant els ’70 i ’80 incloent l’LP més venut de tots els temps, el Thriller on, per cert, coincidiria amb els germans Jeff i Steve Porcaro de Toto, que també formaven part de la llarguíssima llista de col•laboradors i musics del mític àlbum.

Potser no tant com Mr. Jackson però també ells tastarien l’èxit, especialment amb tres singles que van arribar al més alt de les llistes de R&B: I’ll Be Good to You, Strawberry Letter 23, i Stomp!

I aquí el funk ens mola, i molt, seguim amb un grup de Cincinnati, que té el rècord de ser el que més temps ha aguantat en actiu (des de 1954) , arribant a incorporar en aquest període membres de 2 generacions, i facturant hits que s’han mogut entre el gospel, el doo-wop, el R&B, soul, funk, rock,i fins el hip hop. Des d’aquí, el nostre reconeixement etern a Sallye Bernice Isley, mare d’en Ronald, Rudy, Kelly, Vernon, Ernie and Marvin. Els Isley Brothers!

12. The Isley Brothers – It’s Your Thing (1969)

It’s Your Thing, un els molts èxits dels Isley Brothers, tot un himne funk publicat el 1969 dins el seu ja 6è àlbum, com a resposta a la demanda que el cap de la Motown, Berry Gordy, els va interposar després que el grup deixès el segell a finals el ’68 després de 3anys i mig. De fet, la lletra ens diu: “It’s your thing/Do what you wanna do/I can’t tell you/Who to sock it to”.

Nascuts com un trio vocal de gospel format pels germans O’Kelly Isley, Jr., Rudolph Isley i Ronald Isley, a més d’un quart germà, que moriria al poc temps. Després de traslladar-se a NY a finals dels 50 i aconseguir alguns èxits menors, el 1959 van petar-ho amb el seu 4rt single, Shout, del que acabarien venent 1M de còpies, i al que seguirien clàssics com Twist and Shout, o This Old Heart of Mine (Is Weak for You) ja sota l’ala de la Motown, abans d’aquest It’s Your Thing publicat amb el seu propi segell T-Neck Records.

I fins aquí el fraternal post d’avui. Un recorregut per alguns dels grups de germans i germanes més famosos (alguns potser no tant) de la història de la música. Ens hem deixat en la recàmera formacions emblemàtices com els Kinks o els Beach Boys (que podeu trobar al post del darrer programa) o altres com els Allman Brothers, l’Alex i l’Eddie Van Halen, els AC/DC d’Angus i Marcus Young o fins i tot la Creedence dels Fogerty, entre molts d’altres.

Avui a banda d’acomiadar-me de vosaltres, deixeu-me fer una dedicatòria tan òbvia com sincera i sentida, i que en un programa com aquest, no podia ser per un altre que per mon germà, l’Àlex, que tot i que dissortadament no seria tampoc un oient incondicional del programa (va molt liat sempre el pobre) segur que aquesta dedicatòria li arriba. Nene, va per tu.

I és que un germà (o una germana), per molt pesat que es posi, sempre ho serà i això, ens agradi o no, és quelcom que ningú podrà canviar. Per això, us deixo amb un tema que no canta cap parella de germans, ni de germanes, no germanastres ni tansols de cosins germans, però que sí ens parla de la relació entre dos d’ells… una balada escrita per Bobby Scott i Bob Russell, gravada inicialment per Kelly Gordon el 1969 i de la que aquell mateix any en farien un versió els Hollies.

13. The Hollies – He Ain’t Heavy, He’s My Brother (1969)

Que la música us acompanyi, germans.

 

Deixa un comentari

Filed under Temàtics

Programa #5: Halloween. Música de por

Podcast del programa: 33 revolucions 2/11/2012

Aquell divendres fèiem servir la nit de Tots Sants com a guia de viatge per fer embarcar-nos en la ruta musical del primer programa del mes de novembre. Us prometo que ho vaig intentar, però no vaig trobar prou temes dels ’60 i ’70 que parlessin sobre castanyeres i moniatos, o sigui que ens centrarem més aviat en la tradició anglosaxona del Halloween. Prepareu-vos doncs perquè ens visitin monstres, fantasmes, esperits i, fins i tot… el Déu del foc! Deixem que es presenti ell tot sol:

Arthur Brown – Fire (1968)

♫ THE CRAZY WORLD OF ARTHUR BROWN

Era “Fire”, un tema gravat el 1968 per Arthur Brown, l’estrambòtic músic anglès que esdevindria una notable influència en gent 33revolucions - Arthur Browncom Alice Cooper, Peter Gabriel, Marilyn Manson, George Clinton, o Kiss. Estudiant de filosofia i dret, la seva carrera acabà derivant cap a la música, i el 1967 formava la seva pròpia banda: The Crazy World of Arthur Brown, que incloïa Vincent Crane (orgue Hammond organ i piano), Drachen Theaker (bateria), i Nick Greenwood (baix). Theaker seria substituït a causa de la seva por a volar el 1968 ni més ni menys que per Carl Palmer (futur membre d’ Atomic Rooster i cofundador dels Emerson, Lake & Palmer).

Brown va guanyar-se una sonada reputació a causa de les seves “performances”, en què destacava l’ús d’un cas metàl·lic en flames. Una excentricitat que esdevindria la seva marca característica, però que li duria no pocs ensurts, estant a punt que cremar-se a l’estil “bonzo” en més d’una ocasi, i arribant a ser expulsat d’un tour amb Jimi Hendrix.

El 1968 però, el LP The Crazy World of Arthur Brown , produït pel manager de The Who, es convertiria en tota una sensació a ambdues bandes de l’Atlàntic, dels que destacarien “Fire” i una versió del “I Put a Spell on You” de Screaming Jay Hawkins – un paio igual de particular -.

♫ WARREN ZEVON

I del Déu del foc de l’infern saltem deu anys endavant, al 1978, per caure no pas a les flames si no… enmig del Soho de Londres per trobar-nos a un curiós home llop que recorre els carrers amb un menú xinés a la mà:

Warren Zevon – Werewolves Of London (1978)

Era Warren William Zevon (Chicago, 1947), cantautor amb un particular punt de vista sobre la vida que dotà els seus temes d’un to obscur i sòrdid, sovint complementat amb la seva característica ironia.. tingué una vida plena d’alt i baixos i problemes personals (divorcis, alcoholisme, intents de suïcidi…) que contrastaven amb el reconeixement de destacats companys de professió com Bob Dylan, Jackson Browne, Neil Young o els R.E.M.

Werewolves of London del seu “Excitable Boy” (1978), fou possiblement el seu tema més conegut, versionat per gent com The Flamin’ Grooves. És però l’autor també d’altres excel·lents cançons com Splendid Isolation, Mohammed’s Radio o Carmelita. L’any 202 van diagnosticar-li un càncer de pulmó amb una esperança de vida de no més de tres mesos. Pocs dies més tard, Zevon li deixava anar a la caixera d’un supermercat: “Disculpi, tinc un càncer terminal, podria fer que la cua anés una mica més ràpida si us plau?“. Geni i figura.

♫ BORIS PICKETT

I què faríeu si un dia us trobéssiu treballant fins tard posem, per exemple, en el vostre laboratori del mal, i de sobte el monstre que estàveu creant a partir de parts d’altres cossos  s’aixequés i tot d’una es posés… a ballar a ritme de “Monster Mash”:

Bobby “Boris” Pickett – Monster Mash (1962)

Monster Mash“, un tema de Bobby “Boris” Pickett (co-escrit amb Leonard Capizzi el maig de 1962), llançat en versió 45” per Garpax Records l’agost d’aquell any, i inclòs en el LP The Original Monster Mash, juntament amb altres talls de la mateixa temàtica. La cançó, de fet,  incloïa imitacions de la veu de veterans de l’escena del terror com ara Boris Karloff o Bela Lugosi a càrrec de Pickett. El single arribaria al #1 el 20 d’octubre del ’62, just a temps per Halloween.

♫ THE EDGAR WINTER GROUP

Del ‘68 al ’78 primer, i viatgem ara del ‘62 fins a 1972 per retrobar-nos amb una nova versió d’aquest llegendari personatge nascut a les pàgines de la novel·la de Mary Shelley que acabaria passejant la seva descomunal corpulència i la ira originada en el desafecte i la incomprensió per la gran pantalla, diverses sèries de TV i fins i tot pel sintetitzador d’Edgar Winter:

The Edgar Winter Group – Frankenstein (1972)

 Era The Edgar Winter Group, liderat per Edgar Holland Winter (nacut a Beaumont, EEUU, un dia dels innocents de 1947), músic de blues, jazz y de rock, reconegut vocalista, saxofonista i teclista durant la dècada de los 70, igual que son germà, el carismàtic guitarrista Johnny Winter, recordats ambdós, a banda del pel seu gran nivell musical, pel seu albinisme.

Després de gravar amb en Johnny, Edgar Winter firmava el seu propi contracte discogràfic amb Epic Records el 1970, gravant dos exitosos àlbums: Entrance i Edgar Winter’s White Trash. El 1972 va formar The Edgar Winter Group, on l’acompanyaven Dan Hartman, Ronnie Montrose, Chuck Ruff i, més tard, el guitarrista i productor Rick Derringer. Amb ells assolia el seu èxit més sonat amb el LP They Only Come Out at Night (1972), que contenia el hit “Frankenstein”, tema pioner en l’ús del sintetitzador com a instrument principal.

♫ IRON BUTTERFLY

M’encanta quan anem saltant alegrement d’un any a un altre, d’un tema a un altre i de sobte ens topem de cara amb un grup com el següent. Nascuts el 1966 a San Diego, fou una de las principals formacions d’àcid-rock de l’època, nodrint la seva música i lletres amb el consum de drogues lisèrgiques i evolucionant poc a poc cap el rock progressiu. Eren el cantant Darryl DeLoach, el vocalista i teclista Doug Ingle, el guitarra Danny Weis, el baixista Greg Willis i el bateria Jack Pinney. Estem parlant dels Iron Butterfly, i això és Real Fright…

Iron Butterfly – Real Fright (1969)

Després d’alguns canvis a la banda (Willis deixava la seva plaça a Jerry Penrod, i Pinney a Bruce Morse, qui posteriorment seria substituït per Ron Bushy), gravaven el  seu primer disc gran, “Heavy” (1968), al que seguiren nous moviments dins el grup – Lee Dorman al baix i Erik Brann les 6 cordes -. Amb aquesta formació, i sempre sota el lideratge compositiu de Doug Ingle, gravaren el seu LP de més èxit, “In-A-Gadda-Da-Vida” (1968). El seu tercer disc, “Ball” (1969), al que pertany ‘Real Fright’, resultaria ser el treball més reexit, arribant al top 3.

♫ THE GRATEFUL DEAD

I ara no us espanteu, però ara passarem una estoneta en companyia d’una mort agraïda i del mateix diable. Ells són els Grateful Dead i això és… Friend of the Devil:

Grateful Dead – Friend Of The Devil (1970)

Provinents de diferents grups, el cantant i guitarrista Jerry García (1942, San Francisco), el teclista Ron “Pigpen” McKernan, i el bateria de Palo Alto Bill Kreutzmann unirien forces en una banda anomenada Mother McCree’s Uptown Jug Champions, a la que s’incorporà el guitarra rítmic Bob Weir, i més tard Phil Lesh al baix. El 1965 es rebatejaven com The Warlocks i un any més tard com The Grateful Dead, nom triat – segons deien – després d’obrir a l’atzar el Diccionari de Funk & Wagnalls (altres fonts citen el “Llibre dels Morts” de l’antic Egipte).

Ja en temps dels Warlocks i en plena efervescència del LSD – encara legal -, el grup fou escollit per l’escriptor “Beat” Ken Kesey per prendre part  en els tests d’àcid de les seves festes (“Trip Festivals”), en què participava gent com Jefferson Airplane, Country Joe & The Fish o Quicksilver Messenger Service. En aquella època el grup residia en una comuna, amb amics i companyes sentimentals, a San Francisco. 1970 va ser l’any daurat pel Grateful Dead amb treballs com “Workingman’s Dead” o “American Beauty”, que incloïa peces com “Sugar Magnolia”, “Truckin” o “Friend of the devil”.

♫ ATOMIC ROOSTER

People are looking but they don’t know what to do; It’s the time of the season for the people like you; Come back tomorrow, show the scars on your face; It’s a clue to the answer we all chase. Aquesta és… la resposta del diable:

Atomic Rooster – Devil’s Answer

Un d’aquells grups que gairebé es un pecat no conèixer. Banda britànica de hard-rock i rock progressiu, formada el 1969 pel teclista i principal compositor Vincent Crane, ex membre de The Crazy World of Arthur Brown, el cantant i baixista Nick Graham i el bateria Carl Palmer. El grup va aconseguir firmar amb B&C Records i publicar el seu primer LP homònim, “Atomic Rooster” (1970), disc que contenia el single “Friday the 13th/Banstead”.

Després d’aquest àlbum, Graham abandonava el trio per unir-se a Skin Alley, igual que Carl Palmer, que formaria amb Keith Emerson i Greg Lake el super-grup Emerson, Lake & Palmer. Els substituirien el guitarrista i cantant John Cann i el bateria Paul Hammond, canvis amb els que la banda coneixeria els seus millors moments amb excel·lents temes de rock progressiu.

Gravaren el fenomenal i ombrívol “Death walks behind you” (1970), que comptava amb grans talls com “Tomorrow night”, “Sleeping for years”, “Gershatzer” o el tema homònim. El juny de 1971 arribà el seu major èxit comercial gràcies al extraordinari single no inclòs a l’àlbum: “The Devil’s answer”.

♫ THE KORDS

I ara em trobo amb un problema: haver de repetir grup quan només duem cinc posts. Però és que ara us volia presentar en Boris, l’aranya… Un tema escrit pel baixista de The Who – ja apareguts al primer programa -, John Entwistle, escrita mentre es trobava de copes amb el baixista dels Stones, Bill Wyman. Si m’ho permeteu – i si no també -, farem una mica de trampa. Com si res no hagués passat, us presento en Boris, l’aranya…

The Kords – Boris The Spider (1967)

Eren els “desconeguts” The Kords, una banda garatge de Milton, Florida, versionant el popular tema dels Who. Formats per Rick Taliaferro (baix/veu principal), Jim Armstrong (guitarra/veu), John Ripley (teclats, flauta) i Larry Kennedy (bateria). Després de tocar durant cert temps en locals davant adolescents i públic universitari a Florida, The Kords conegueren un popular DJ local, Charlie Capri, que va aconseguir que The Kords gravessin el 1967 aquesta versió del ‘Boris The Spider’ dels Who, amb Laurie Records. Després d’això el grup va començar a escriure el seu propi material, però no van arribar a fer cap altra gravació, i l’abandonament de Taliaferro el 1971 va acabar precipitant el seu final.

♫ TALKING HEADS

I ara, feu-me cas: correu! Correu i no mireu enrere… us persegueix uns caps parlants, i duen un psycho-Killer:

Talking Heads – Psycho Killer (1977)

Talking Heads fou una banda de rock engegada per David Byrne l’any 1974, esdevenint una  de les més representatives del que es conegué com a “rock new wave”. Originari de Dumbarton (Escòcia), David Byrne va emigrar amb la seva família als Estats Units als dos anys. Ell i el seu amic, el bateria Chris Frantz, van formar un grup anomenat “The Artistics”. Durant aquesta etapa Byrne compongué la seva primera cançó, “Psycho Killer”.

Després de la seva dissolució, Byrne i Frantz començaren a contactar amb gent per formar un nou grup (van arribar a contactar amb Debbie Harry, cantant de Blondie). Després de reunir una formació estable van escollir com a nom “Talking Heads” (caps parlants), una referència en l’argot televisiu als presentadors de noticiaris. El seu primer disc fou Talking Heads 77 (1977). Amb el disc mig enregistrat els Talking Heads feren una gira per Europa amb els Ramones; a la tornada Harrison passà a ser membre permanent del grup i aconseguiren completar el seu primer disc, per al qual recuperaren la primera cançó de Byrne, “Psycho Killer”.

♫ DONOVAN

Donovan – Season Of The Witch (1966)

Donovan Leitch – Donovan – va néixer el 1946 a Glasgow (Escòcia), com Byrne. Fou un cantautor marcat en els seus inicis per la música folk americana, especialment per Bob Dylan i Woody Guthrie. Després de signar contracte amb Pye Records, Donovan publicà el 1965 el single “Catch the wind”. Aquells mateix any editava dos (infravalorats) LPs d’essència folk: “What’s bin did and what’s bin hid” (1965) i “Fairy Tales” (1965).

Amb l’objectiu de donar un gir al seu so, va comptar amb el productor Mickie Most i l’arrangista John Cameron, que ampliaren l’univers folk de Donovan amb peces pop properes en ocasions a la psicodèlia. El seu primer treball amb Most fou “Sunshine Superman” (1966), un gran LP on sonava la guitarra de Jimmy Page (llavors músic de sessió) en diversos temes. En aquest àlbum hi trobàvem talls com “Season of the witch” (versionat per Terry Reid, Al Kooper o Vanilla Fudge), “The fat angel”, “Trip”, “Celeste”, “Guinevere” o el single homònim.

I fins aquí el 33 revolucions d’avui. Abans però deixeu-me que en un moment tan penós i delicat com el que ara arriba, no sigui jo qui m’acomiadi de vosaltres. Ho faran per mi els Bauhaus, que us porten una mala notícia: Bela Lugosi, ha mort…

♫ BAUHAUS

Bauhaus – Bela Lugosi’s Dead (1979)

Bauhaus fou un banda de rock britànica (formada a Northampton el 1978)que prengué el seu nom de l’escola de disseny alemanya Bauhaus, creada durant la segona dècada del s.XX, tot i que als inicis es feien dir Bauhaus 1919. Es considerada per molts com a primera banda gòtica.

El seu single debut, “Bela Lugosi’s Dead”, es publicava l’agost de 1979. Un tema de 9 minuts de durada i gravada en una sola presa; un treball minimalista, mescla de The Doors, els primers Pink Floyd i bandes de Krautrock experimental com Can i Neu!. Fou inclosa a la banda sonora del film “The Hunger” de Tony Scott, el 1983.

Deixa un comentari

Filed under Temàtics

Programa #4: Personatges inclassificables del món de la música

Podcast del programa:#33revolucions 26/10/2012

El món de la música és ple de personatges, cadascun d’ells amb un paper més o menys ben definit: mànagers, amos de discogràfiques, tècnics de so, caçadors de talents, productors, fans, groupies… Ah! I també músics. Una raça apart. D’entre tots ells sempre solem destacar-ne els que brillen per la seva interpretació, estil innovador, o números de vendes. A banda d’aquestes particularitats (o a banda d’elles), n’hi ha alguns que, de tan característics, resulten inclassificables.

Passeu, poseu-vos còmodes, remeneu entre tot el que us duc avui, i si hi ha res que us faci patxoca, us ho podeu endur cap a casa. Per començar: a veure què us sembla aquest exemplar de músic que vol carregar-se la sogra a cop de guitarra…

Frank Zappa – My Guitar Wants To Kill Your Mama (1970)

♫ FRANK ZAPPA

Frank Vincent Zappa va néixer el 1940 a Baltimore, en el si d’una família d’ascendència grega i siciliana. Fou un dels grans de laFrankZappa història del rock, caracteritzat per una contínua voluntat d’experimentació, un grandíssim sentit del humor i un “eclecticisme” que abraçà des del rock psicodèlic fins la música clàssica, el jazz o el pop.

Al 1954 la família Zappa va traslladar-se a Califòrnia, on Frank començà a tocar la bateria en grups com The Rambles, i més tard amb els Joe Perrino & The Mellocotones. El 1964 creava un grup anomenat The Soul Giants, nom que dos anys més tard canviaven per The Mothers, poc abans d’aconseguir un contracte amb el segell de la MGM, Verve Records, que els recomanaren expandir el nom pel definitiu The Mothers of Invention.

“My Guitar Wants to Kill Your Mama” es un tema escrit per Zappa, gravat per The Mothers of Invention el 1969, i inclòs en l’àlbum recopilatori Weasels Ripped My Flesh (1970), LP que recollia gravacions de la banda de 1967 a 1969.

♫ CAPTAIN BEEFHEART

A mitjans ’50, quan residia a Lancaster, va coincidir amb un company de classe de nom Don Van Vliet, amb qui compartia les seves atrevides idees musicals i amb qui participaria en el grup The Blackouts. Més tard Van Vliet es convertiria en Captain Beefheart.  Produït precisament per Zappa es publicava l’any 1969 l’inclassificable Trout Mask Replica, LP que per molts és l’obra mestra de Captain Beefheart, i que fou editat a Straight Records, segell acabat de crear per Zappa.

Un LP, ho admeto, difícil de digerir, però seleccionat això sí en el lloc 58 entre els 500 millors àlbums de la història segons la revista Rolling Stone.  Matt Groening, creador d’Els Simpson, va considerar-lo el millor disc de rock de tos els temps. El tema que us deixo aquí però – no fos que li agaféssiu mania d’entrada -, pertany al LP The Spotlight Kid (1972):

Captain Beefheart & The Màgic Band – Her eyes are a blue million miles (1972)

Van Vliet fou pintor a banda de músic. Originari de Glendale (Califòrnia), va acompanyar-lo durant pràcticament tota la seva carrera una banda anomenada The Magic Band, activa des de mitjans dels ’60 fins a principis dels ‘80. Van Vliet dirigia la banda i tocava l’armònica (i ocasionalment saxo i teclats). Les seves composicions destacaven pels estranys canvis de tempo, dissonàncies o unes lletres surrealistes i molt particulars.

♫ ALICE COOPER

I parlant de particularitats… Hi havia una vegada, un paio anomenat Vincent Damon Furnier (Detroit, 1948) que va formar una banda a Phoenix, Arizona. El grup es deia The Earwigs, tot i que poc després, quan Furnier tenia encara 17 anys, van rebatejar-se com The Spiders primer, i The Nazz més tard – homònim al que posteriorment formaria Todd Rundgren, però sense cap relació -. A banda de Furnier com a cantant, el grup comptava amb el baixista Dennis Dunaway, el bateria Neal Smith i els guitarres Mike Bruce i Glen Buxton.

AliceCooperUn bon dia, en Vincent va comentar-los als seus companys que tot practicant amb la ouija, havia contactat amb l’esperit d’una bruixa del s. XIX anomenada Alice Cooper. Segons sembla, la bruixa va dir-li que era la seva reencarnació, i el cantant de Detroit ho assumí com si res, proposant als ex Nazz convertir-se en The Alice Cooper Band, adoptant Furnier el de la bruixa com a nom artístic.

Després de dos LP’s que van passar inadvertits – produïts per Zappa -, i d’un tercer que ja contenia l’èxit “Eighteen”, a la quarta fou la vençuda. Ben guiats pel productor Bob Ezrin els Alice Cooper (llavors encara  com a grup), publicaven l’àlbum Killer (1971) amb temes com “Killer”, “Desperado”, “Under my wheels” o el progressiu “Halo of flies”. El 1972 mantenien el nivell amb el LP “School’s Out”, que contenia aquest tros de tema homònim:

Alice Cooper – School’s Out (1972)

Foren una banda pionera que destacava pel seu so hard-rock, un espectacular sentit teatral en escena, amb maquillatges d’aspecte sinistre i provocatives representacions que incloïen execucions amb guillotines i cadires elèctriques, o actuacions amb enormes serps. Aquesta característica  escènica influiria en grups com Kiss, White Zombie, Mötley Crüe, Twisted Sister o Marilyn Manson.

♫ DAVID SEVILLE

I passem d’algú que feia cas de les ouijas, a tot un revolucionari: l’inventor ni més ni menys que d’Alvin & The Chipmunks – “Alvin y las ardillas” -, Rostom Sipan (Ross) Bagdasarian. Pianista, cantant, lletrista, actor i productor discogràfic americà d’ascendència armènia, conegut pel nom artístic de David Seville. Bagdasarian va tenir alguns papers menors en diverses pel·lícules, d’entre els que destaca la seva aparició a “La Finestra Indiscreta” d’Alfred Hitchcock el 1954. El 1958,el segell Liberty Records publicava aquest tema:

 David Seville – Witch Doctor (1958)

 La cançó explica la història d’un home enamorat d’una dona que no el correspon. Buscant solució, va a veure a un “bruixot” (witch Alvindoctor) que li aconsella simplement… “Oo ee oo ah ah ting tang walla walla bing bang”. La veu del “witch doctor” era la del propi Bagdasarian posada a doble velocitat, i explotada més tard també per ell per crear els personatges coneguts com Alvin & The Chipmunks, efecte que aprofitaria per gravar un primer àlbum de nadales encarnant aquests personatges, que més tard acabarien convertint-se en protagonistes de pel·lícules, sèries, i marxandatge divers.

♫ JAMES BROWN

I ara toca posar-se de peu per rebre un dels noms il·lustres de la música: James Joseph Brown (nascut el 1933) cantant de funk i soul conegut també com (prepareu-vos…): Soul Brother Number One, Mr. Dynamite, The Hardest-Working Man in Show Business, Minister of The New Super-Heavy Funk o Universal James, però potser el seu àlies més famós fos the Godfather of Soul (el Padrí del Soul).

La vida de Brown però no fou precisament un camí de roses. Provinent d’una família pobra d’un barri marginal de Barnwell, Carolina del Sud, i abandonat per la seva mare, Brown va créixer amb el seu pare, un treballador itinerant, fins que va acabar a Augusta (Geòrgia), amb una tia que regentava una fonda que també funcionava com timba i prostíbul. De nen va procurar guanyar-se la vida netejant sabates, recollint cotó i robant peces de cotxe. Abans de complir els vint anys ja havia estat detingut per robatori a mà armada i va ser condemnat a complir entre 8 i 16 anys de presó. Després de tres anys i un dia, el van alliberar i va estar més de tres anys en un reformatori.

El 1953 va ingressar en el grup de gospel The Starlighters. Temps després el nom del grup va passar a ésser The Famous Flames. El 1955 van publicar el single “Please, Please, Please” i tres anys més tard, el 1958, els que arribaren a número u en vendes, “Try em” i “It’s a man’s, man’s, man’s world”. Ja consolidat com una de les més brillants estrelles del soul, no va ser sinó fins el 1965 quan amb “Papa´s Gonna Brand A New Bag” o “Cold Sweat” (1967), va començar a forjar un nou concepte que acabaria coneixent-se com a funk. En comptes d’un d’aquests temes, us en deixo un potser menys conegut, gravat el 1960:

James Brown – Think (1960)

♫ RICK JAMES

I si escoltàvem al padrí, el salvador del Soul, ara entra per la porta qui acabaria sent el salvador de la Motown, en una època en què la discogràfica començava a anar de baixada, sense cap artista de renom en cartera – estem parlant de finals dels 70 i principis dels 80 -: James Johnson, Jr. àlies Rick James (Buffalo, 1948), músic disco, funk i soul. El seu primer grup va ser The Mynah Birds, juntament amb Neil Young i Bruce Palmer (baixista de Buffalo Springfield). Conegut per ser un dels artistes que va popularitzar el funk en aquella època amb hits com “You and I”(1978), “Give It to Me Baby”(1981) o “Super Freak” (1981), tema que potser us sona…

Rick James – Super Freak (1981)

Coescrita per James i Alonzo Miller, va ser publicada per primer cop al LP Street Songs de James, i inclou cors dels companys de segell a la Motown, The Temptations. Anys més tard MC Hammer va usar la base rítmica pel seu popular “U Can’t Touch This” (1990), que els feu guanyar a tots dos aquell any un premi Grammy al millor tema de Rythm&Blues.

♫ COUNTRY JOE & THE FISH

I ara pugem a les golfes, traiem del bagul dels grups oblidats, rebusquem al fons i trobem… un dels meus favorits: Country Joe & The Fish, grup d’àcid rock nord-americà format a mitjans dels ‘60 a San Francisco pel cantant Country Joe McDonald (1 de gener de 1942) i el guitarrista Barry “The Fish” Melton, ambdós immersos en moviments d’esquerres i en especial contra Guerra del Vietnam.

Després de gravar una sèries d’EPs de sons més “folkies” en què incloïen el seu tema més popular, l’al·legat anti-vietnam “I- fell-like-I’m-fixin’-to-die”, van derivar cap a posicions més psicodèliques en el seu imprescindible LP debut Electric Music for the Mind and Body (1967), disc en què incorporaren al baixista Bruce Barthol, al teclista i guitarra David Cohen i el bateria Gary “Chicken” Hirst.

Country Joe & The Fish – Flyin’ high (1967)

Un LP ple de peces psicodèliques amb tocs blues queparlen de temes político-socials (“Superbird” és una sàtira contra el president Lyndon B. Johnson), més romàntics (la country-pop “Sad And Lonely Times”) o el sexe (“Happiness Is a Porpoise Mouth”). Tot l’àlbum respira un ambient oriental, gairebé lisèrgic, com en l’instrumental “Section 43”, el tema sobre el LSD “Bass Strings” o “Grace”, dedicat a Grace Slick. Curiosament el seu següent LP “I feel Like I’m fixin’ to Die” incloïa un tema anomenat “Janis”.

♫ DEVO

I pels que puguin queixar-se que a aquestes alçades encara no hem inclòs ni un tema dels Beatles o dels Stones, aquí teniu un motiu per… seguir fent-ho. Escoltem-ne però una versió:

Devo – (I Can’t Get Me No) Satisfaction (1978)

Formació nascuda el 1972 a Akron, Ohio de la mà de Mark Mothersbaugh i Gerald V. Casale, que s’havien conegut a l’escola d’art de la Universitat de Kent. La música de Devo i les seves actuacions en viu eren plenes de temes de ciencia ficció, referències tecnològiques, humor surrealista, i comentaris satírics sobre la societat. Tot cuinat en forma de temes pop amb instrumentacions inusuals.

Devo

El gran moment de Devo arribava el 1976, quan el seu curtmetratge “The Truth About De-Evolution” va guanyar un premi al festival d’Ann Arbor. Allà els descobriren David Bowie i Iggy Pop, que ajudaren Devo a aconseguir un contracte amb Warner Bros. Records. Finalment, el primer àlbum, Q: Are We Not Men? A: We Are Devo! (1978) fou produït per Brian Eno i contenia la versió del “(I Can’t Get No) Satisfaction” i el controvertit “Mongoloid”.

El nom Devo deriva del seu concepte de ‘de-evolució’, és a dir (textualment): “la idea que la societat, en lloc d’evolucionar, en realitat fa el contrari, com ho demostra la disfunció de la societat ord-americana”.

Ep!, avui no pararem quiets. Si us plau, tots d’empeus altre cop que acaba d’entrar la reina per la porta…

♫ QUEEN

Queen – Death On Two Legs (Dedicated to…)

Queen deriva d’una banda de rock anomenada Smile on coincidiren el guitarrista Brian May (19 de juliol de 1947; Hampton, Middlesex) i el bateria Roger Taylor (26 de juliol de 1949; Norfolk). El cantant i baixista de Smile era Tim Staffel, company de May també a la banda “1984”.

Quan Staffel va decidir deixar el grup a començaments de 1970 després de gravar el single “Earth”, May i Roger incorporaren a Freddie Mercury (nascut el 5 de setembre de 1946 a Zanzíbar, Tanzània, com a Frederick Bulsara), cantant del grup Wreckage i íntim amic de Tim Staffel, amb qui havia coincidí al Ealing College of Art. El darrer en unir-se a Queen fou el baixista John Deacon (19 d’agost de 1951; Leicester), ex membre de Opposition, que s’hi unia el febrer de 1971.

Descoberts pels enginyers Roy Thomas Baker i John Anthony, que els produïren el seu àlbum debut, Queen (1973), un LP infravalorat i publicat per EMI, ple de hard i glam rock amb algun tema de tall més progressiu. No sé si estareu amb mi però Queen és un d’aquells grups dels quals en repasses la discografia i penses…. Wow, el 1973 ja publicaven el seu primer LP! Són contemporanis de gent com Led Zeppelin, Deep Purple, els primers Lynyrd Skynyrd, i un llarg etc.

Death on Two Legs (Dedicated To…)” es la pista que obria el seu quart àlbum d’estudi A Night at the Opera (1975). Fou escrita per Freddie Mercury i descriu vetlladament l’odi dels membres del grup cap al seu ex-manager, Norman Sheffield, que ho fou de 1972 fins 1975.

♫ THE B-52’s

I molt abans que R.E.M. col·loqués en el mapa musical la localitat universitària d’Athens (Georgia), The B-52’s havien aconseguit revolucionar el país amb les seus excèntrics i ballables temes trash, i la cridanera posada en escena, especialment de llurs integrants femenines. Les seves perruques, conegudes com B-52’s al sud del país, foren precisament les que definien el nom de la banda. Els mateixos membres de la banda neguen que el nom derivés del famós bombarder, com citen erròniament moltes fonts.

The B-52’s – 52 Girls (1979)

Els B-52 estaven formats pel cantant Fred Schneider, el guitarrista Ricky Wilson, el bateria Keith Strickland i les vocalistes Kate Pierson (que a més s’ocupava dels teclats) i Cindy Wilson, germana de Ricky.

The+B52s

Després d’un inesperat èxit amb el single “Rock Lobster” i d’actuar per diversos locals de NY, gravaren gràcies a Chris Blackwell el seu àlbum debut, The B-52’s (1979). Un disc en què recuperaven des d’una perspectiva new wave, sonoritats rock’n’roll, punk, garage, o surf, incorporant temàtiques surrealistes amb gran sentit de l’humor.

El LP que contenia, a més del seu famós “Rock Lobster”, excel·lents temes com “Planet Claire”, “52 girls”, “6060-842” o “Dance this mess around”, va assolir el reconeixement de John Lennon, que afirmaria que els B-52’s s’havia convertit en el seu grup preferit!

♫ FOCUS

Avui per acomiadar-nos, una darrera dosi de bogeria de la mà de la banda holandesa “Focus” i el seu “Hocus Pocus”, un tema instrumental de 1971 del àlbum Focus II. Escrit pel guitarrista Jan Akkerman i el flautista i teclista Thijs van Leer. Alternant un poderós riff  guitarra i embogits “versos” udolats per Thijs van Leer, acompanyats d’orgue, acordió flauta, i xiulets i tot. No us ho perdeu…

Focus – Hocus Pocus (1971)

Playlist del programa:

  1.  Frank Zappa – My Guitar Wants To Kill Your Mama (1970)
  2. Captain Beefheart & The Màgic Band – I’m gonna booglarize you baby (1972)
  3. Alice Cooper – School’s Out (1972)
  4. David Seville – Witch Doctor (1958)
  5. James Brown – Think (1960)
  6. Country Joe & The Fish – Super Bird (1967)
  7. Devo – (I Can’t Get Me No) Satisfaction (1978)
  8. Queen – Death On Two Legs (Dedicated to…)
  9. The B-52’s – 52 Girls (1979)
  10. Focus – Hocus Pocus (1971)

Deixa un comentari

Filed under Temàtics

Programa #3: Elles. Música en femení

Podcast del programa:#33revolucions 19/10/2012

Un programa emès el 19 d’octubre, Dia Internacional de la Lluita Contra el Càncer, semblava una ocasió immillorable per parlar d’ elles; de la presència femenina en la història de la música, especialment en els anys ’50, ’60 i ’70. Potser avui en dia això ja no passa, però fa uns anys veure una dona pujada a un escenari en un concert de quelcom proper al “rock” era, dissortadament, una cosa ben difícil de veure.

La figura femenina a principis de la segona meitat del s.XX – bandejada en moltes ocasions a l’estètica portada d’un LP, o a la imatge derivada del terme “groupie” -, fou reivindicada per algunes de les dones que ens acompanyaran avui. Podeu anar pensant en alguns noms (recordeu: sempre anteriors a 1981, límit sagrat d’aquest programa), a veure quants se us acudeixen.

I és que si el darrer post del #33revolucions esdevenia tota una explosió de blues-rock directe a la vena, aquest no té perquè ser suzi-quatro2menys “canyero”. Així que aneu-vos posant els pantalons de cuir negre perquè comencem amb… Suzie Quatro:

Suzi Quatro – Can The Can (1973)

Suzi Quatro va néixer el 3 de juny de 1950 a Detroit, i ja de petita tocava els bongos en una banda de jazz liderada per son pare. Després de provar sort com a baixista en un parell de formacions locals, el 1970 Suzie formà un nou grup anomenat Cradle. El ’72, després d’una actuació en un local de Detroit, se li va atansar el popular manager i productor anglès Mickie Most oferint-li llançar-la com a solista en el seu propi segell, RAK Records.

La menuda Suzie no va dubtar-ho, i va creuar l’Atlàntic fins a terres britàniques. Acompanyada – ella tocava el baix – per músics com el guitarrista Len Tuckey (ex Nashville Teens), el teclista Alistair McKenzie (ex The Birds, els anglesos) i el bateria Keith Hodge, van presentar el seu primer single el 1973: “Can The Can” (el mateix any publicaven el seu primer LP, l’homònim “Suzi Quatro”). El seguiren “Quatro” (1974) i “Your mama won’t like me” (1975).

I ara viatgem ara altre cop als States per anar a parar ara a Costa Oest, més concretament a San Diego, on només setze dies més tard que Suzi Quatro, el juny de 1950, naixia Ann (Dustin) Wilson. Aquesta, iniciaria la seva carrera amb un grup anomenat Ann Wilson & The Daybreaks, i ja a principis dels 70 entraria a formar part de Witheheart com a vocalista (a banda de tocar ocasionalment la flauta), grup que el 1973 passaria a dir-se definitivament Heart. L’any següent s’hi incorporà la seva germana petita, Nancy, com a guitarrista. Totes dues encapçalarien la formació, i el seu primer àlbum, Dreamboat Annie, veu la llum el 1975 a Canadà, i un any més tard triomfa a EEUU, amb un estil molt influenciat per Led Zeppelin, Jethro Tull o la mateixa Joni Mitchell.

heart

A partir dels ’80 la música de Heart, com la de tant d’altres, derivaria cap a una versió més soft, més comercial, orientat a les radiofórmules que si bé és veritat que els duria a uns nivells superiors de vendes, no és la que més ens interessa en aquest espai… Precisament d’aquell primer Dreamboat Annie és aquest “Magic man”:

Heart – Magic Man (1975)

Una història que relata l’enamorament d’una jove, seduïda per un home d’edat més avançada (aquest Magic man), malgrat l’oposició de la mare d’ella. Una història  que la mateixa Anne Wilson definí com a autobiogràfica. De fet, en una entrevista anys més tard confirmava que feia referència al seu amant, el mànager de la banda Michael Fisher.

En contra del que passa en d’altres grups, el protagonisme de les germanes Wilson és tan fort, que en la majoria de biografies i referències a la banda amb prou feines s’esmenta a la resta de components del grup, entre els que trobaven el baixista Steve Fossen i els germans Roger i Mike Fisher a la guitarra (parelles respectives de Nancy i Ann) als seus inicis… o John Hannah al teclat i Brian Johnstone a la bateria, incorporats al cap de poc.

Però si alguna dona pot penjar-se orgullosa l’etiqueta de precursora del R’n’R, aquesta és sens dubte Wanda Jackson

Wanda Jackson – Let’s Have A Party (1960)

Nascuda el 20 de Octubre de 1937 a Oklahoma la Reina del Rockabilly, com se la va batejar, fou la primera dona en assolir la fama tocant i cantant rock & roll. Coneixeria a Elvis Presley, i fou ell qui va incitar-la a iniciar-se en el camí del country i el rock & roll (“Let’s have a party” fou precisament una peça descartada pel Rei el 1957).

Wanda Jackson aviat es convertiria en una estrella de Capitol Records. Temes com I Gotta Know, Hard Headed Woman, In The Middle Of A Heartache o la versió dels Rocking Devils, Right or Wrong, la feren molt popular. A mitjans dels ’60 i inicis dels ’70, Jackson perfilaria el seu estil més cap al country, sense deixar de banda el rockabilly.

I ara fem altre cop les maletes, que marxem.. cap a Jamaica! Res a veure amb Bob Marley però. Allà hi naixia el 1946 Millie Small, filla d’un capatàs d’una plantació de sucre que, després d’assolir certa repercussió al seu país, el 1963 marxava a Londres per gravar una versió del tema “My Boy Lollipop” (original de Barbie Gaye, 1956).

Aquest tema fou doblement significant en la història del pop britànic: per una banda va esdevenir el primer “hit” del segell Island Records (amb el que treballaren U2, Amy Winehouse o Bob Dylan entre molts d’altres…), i a més Small esdevenia la primera artista en gravar un tema considerat sota l’estil bluebeat (gènere musical nascut a Jamaica, precursor directe del reggae).

Millie Small – Lollypop (1964)

I d’etiqueta en etiqueta: si abans parlàvem de la Reina del Rockabilly, ara ho fem de la que ha estat coneguda com la Reina del Rock & Roll: Anna Mae Bullock. És la solista que més entrades de concert ha venut mai en la història de la música. Nascuda el 26 de novembre del 1939 de  mare cherokee i pare negre a Nutbush (Tennessee), una petita població coneguda pel cultiu de cotó per on transcorre l’autopista 19, rebatejada com Autopista Tina Turner.

Anna Mae Bullock va començar a cantar en petites cafeteries i clubs nocturns de St. Louis. En una actuació al Club Imperial conegué Ike&Tinaal músic Ike Turner, i amb només 18 anys la cantant va unir-se a la banda que ell liderava, Ike Turner and his Kings of Rhythm, per participar en els cors. A principis dels 60, Ike va canviar-li el nom a Bullock pel de Tina Turner i al de la seva banda per Ike & Tina Turner. L’any 1962, van casar-se a Tijuana, Mèxic.

Durant la dècada dels 60 publicaren diversos singles que resultaren ser hits comercials, entre els quals “River Deep, Mountain High”, considerada pel productor Phil Spector com la seva millor peça. El 1971 aconseguiren el seu èxit més gran versionant el tema “Proud Mary“, gravat originàriament per la Creedence Clearwater Revival.

Ike & Tina Turner – River Deep Mountain High (1966)

Escrita per Spector, Jeff Barry i  Ellie Greenwich, “River Deep, Mountain High” fou una de les primeres gravacions d’Ike & Tina Turner pel sagell de Phil Spector, Philles Records. Spector coneixia l’actitud controladora d’Ike Turner a l’estudi, i va empescar-se un curiós contracte: tant l’àlbum com el single “River Deep, Mountain High” inclourien en els crèdits el matrimoni Turner, però va pagar-li a Ike $20,000 perquè aquest es quedés fora de l’estudi de gravació, de manera que només sonaria la veu de la Tina.

La pista seria gravada usant la particular tècnica de producció de Phil Spector – the Wall of Sound , que va costar $22,000, i emprar-se 21 músics de sessió i 21 coristes. El malaltís perfeccionisme de Spector va fer que Tina Turner hagués de repetir la cançó una i altra vegada durant varies hores fins que el productor va considerar que estava perfecte…

I ara una altra de las grans veus negres – potser la millor – de la història de la música, coneguda com The First Lady of Song (la primera dama de la cançó). Juntament amb Billie Holiday i Sarah Vaughan està considerada com la cantant més important i influent de la historia del jazz. Tocada pels Déus amb una veu amb un rang vocal de tres octaves, destacava especialment per la seva capacitat d’improvisació.

Un dels seus temes més populars el gravà amb l’acompanyament de la trompeta i la poderosa veu de l’enorme Louis Armstrong. La versió que us deixo aquí però, en un tall una mica més jazzy, és una versió en directe, per tal que pugueu gaudir d’aquesta veu en tota la seva expressió. I és que en un post com aquest no podia faltar ella, l’Ella Fitzgerald:

Ella Fitzgerald – Summertime (1957)

Summertime” es una cançó de bressol composada per George Gershwin com a ària per la òpera Porgy & Bess, de 1935. Fou ràpidament adaptada por molts músics de jazz: el setembre de 1936, una gravació de Billie Holiday esdevenia la primera en arribar a les llistes d’èxits d’ EE.UU. Altres gravacions notables serien les de Louis Armstrong i Ella Fitzgerald (1957), Gene Vincent i Miles Davis (1958) o Sam Cooke (1961).

Parlant de “Summertime”… si acabem de parlar d’una ferma candidata al títol de millor veu negra de la música, qui ens visita ara és possiblement la millor vocalista blanca de la història, i la primera en convertir-se en una estrella mediàtica. Símbol mundial del feminisme i la contracultura de finals dels 60,visqué una vida d’excessos fins a extrems fatals. La autodestrucció va acabar amb la seva vida en un hotel de Hollywood  el 4 d’octubre de 1970 amb 27 anys, per sobredosi.

Seva és la frase «Cada nit pujo a l’escenari i faig l’amor amb 25.000 persones diferents. Després me’n vaig a casa sola…»

Persona polèmica, se l’acusava d’amiga dels negres pel seu gust pel Blues. No hi ha massa més a dir sobre la Judy Garland del rock. La seva força i magnetisme sobre l’escenari fan que sigui impossible descriure conjuntament dos termes com Dona i Rock sense anomenar Janis Joplin Temes com la versió del Summertime – ni més ni menys que amb Hendrix a la guitarra – parlen per sí mateixos…

Janis va néixer el 19 de gener de 1943 a Port Arthur, Texas. Amb 15 anys va començar a actuar en clubs. Va unir-se als Waller Creek Boys i va marxar a San Francisco, on va unir-se a una banda de psico-blues denominada Big Brother & The Holding Company amb els que actuà al festival de Monterey de 1967. Amb ells va gravar “Big Brother & The Holding Company” (1967) i “Cheap Thrills” (1968). Discussions internes provocaren que a finals de 1968 Janis marxés del grup per provar sort en solitari.

Bon moment per enrecordar-nos de qui fou – diuen – la millor amiga de Janis Joplin dins i fora dels escenaris: una veu femenina que malgrat no arribar a la seva potencia i profunditat, va ser una de las més reconegudes del rock psicodèlic, esdevenint tota una figura del moviment hippie. Estem parlant de Grace Barnett Wing, més coneguda pel seu nom de casada: Grace Slick. Si la voleu conèixer, deixeu que el conill blanc uns marqui el camí…

Jefferson Airplane – White Rabbit (1967)

El nom de Grace Slick resulta completament indissociable del grup de San Francisco, Jefferson Airplane, dels que parlarem sovint graceaquí al 33revolucions, doncs són una altra de les meves debilitats, com ho són els Doors de Jim Morrisson de qui, per cert, es diu que tingué una relació més que propera amb Grace Slick.

La versió que hem sentit de White Rabbit – increïble cançó relegada incomprensiblement a ser la cinquena pista de la cara B d’un dels millors àlbums de la història, el Surrealistic Pillow (1967) – sonava al concert de Monterrey de 1967. Basada de forma més que evident en el conte de Lewis Carroll, Alicia al País de les Meravelles fou escrita per Grace Slick mentre encara formava part del grup The Great Society. Quan la banda va trencar-se el 1966, Slick fou invitada a unir-se als Jefferson Airplane per substituir la cantant Signe Toly Anderson, que havia abandonat el grup després de tenir el seu primer fill.

Per sort pel món de la música, el moviment hippie arribà com un cop d’aire fresc (a banda de com una barra lliure de drogues i relacions sexuals) que ajudà a aclarir el panorama i fer créixer les llavors de nombroses carreres musicals de cantants femenines amb gran talent: Joni Mitchell, Carol King, Joan Baez, Marianne Faithfull o fins i tot la musa de la Velvet Underground: Nico. Entre moltes d’altres.

Ara però, agafem una petita desviació i ens endinsem en la història del punk: el 30 de desembre del ’46 naixia Patricia Lee “Patti” Smith. Cantant i poetessa, coneguda com “la madrina del punk” – una altra etiqueta -, aportà un punt de vista feminista i intelectual a la música punk i va convertir-se en una de las artistes més influents de la música rock. Les seves lletres introduiren la poesia francesa del s.XIX a la juventud nord-americana.

El 1974 Patti Smith feia els seus primers concerts de rock amb el guitarrista Lenny Kaye, i posteriorment amb una banda complerta formada per Kaye, el baixista Ivan Kral, el bateria Jay Dee Daugherty, i el pianista Richard Sohl. Finançats per Robert Mapplethorpe, la banda gravava el seu prmer single, “Hey Joe / Piss Factory” el mateix ’74, essent la cara A una versió del conegudíssim tema escrit per Billy Roberts i prèviament versionada per Hendrix, i la cara B un altre que parlava de la frustració que sentia la cantant treballant en una fàbrica, i la salvació que va trobar en un llibre de poesia francesa anomenat Il·luminacions d’Arthur Rimbaud, robat d’una llibreria.

patti

El Patti Smith Group firmava amb el segell Arista Records, editant l’àlbum Horses (1975), produït per John Cale. El LP fusionava punk rock i poesia parlada, encetat amb una versió del “Gloria” de Van Morrison, i les paraules de Smith: “Jesús morí pels pecats d’algú, però no pas pels meus”.

Patti Smith – Free Money (1975)

Dones molt completes musicalment, com la majoria de músics de l’època, no com ara, quan aquells que es pensen que saben cantar no s’han acostat a menys d’un metre d’un instrument en tota la seva vida; la majoria d’elles tocava la guitarra o el piano, però molt poquetes assolien algun èxit o reconeixement només com a instrumentistes, paper que solien a més compartir amb el de cantants, com el cas de Nancy Wilson, o de Joan Jett:

Aquesta cançó fou originàriament gravada pel grup The Arrows el 1975 a RAK Records. El 1981, Jett va regravarla amb el seu grup, The Blackhearts. Quan, anys més tard, una tal Britney Spears va versionar-la, va donar crèdit i agraïment per haver-la escrita a… Pat Benatar. Però què podíem esperar d’una “figura” com ella…?

Joan Jett es una de les figures femenines més importants de la història del rock. Bandes com Bikini Kill, Shonen Knife, L7, Yeah Yeah Yeahs, Kittie, The Donnas o Hole han declararen públicament la influència de Joan Jett en la seva música. Es troba, a més, al lloc 87 de la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps segons la revista Rolling Stone, una de les dues úniques dones de la llista, juntament amb Wilson. Per cert, un altre exemple d’instrumentista virtuosa (i amb un perfil poc comú) fou la meitat femenina dels Carpenters, la cantant i bateria Karen Carpenter.

I acabem, tornant a casa nostra, amb Maria del mar Bonet:

Maria del Mar Bonet – Que Volen Aquesta Gent? (1968)

“Què volen aquesta gent?” és una cançó composada per Maria del Mar Bonet sobre una lletra del poeta Lluís Serrahima. La cantant i el poeta decidiren donar publicitat a la mort de Rafael Guijarro Moreno (un madrileny de 23 anys, estudiant de graduat social que militava en el FAR, un grupet maoista escindit del PCE-ML) – apareguda com una breu notícia als diaris, de qui es deia que la policia l’havia llançat per una finestra de casa seva -, colpits pel silenci públic sobre la qüestió, com a denúncia de la repressió política franquista.

A rel d’un concert a la Cova del Drac, la censura prohibí de cantar-la en recitals i que fos emesa per la ràdio. Per burlar la prohibició, algunes vegades amb èxit, hom la tornà a presentar  canviant-li el nom per A trenc d’alba o De matinada.

I és la cançó que li canto al meu fill per adormir-se…

Playlist del programa:

  1. Suzi Quatro – Can The Can (1973)
  2. Heart – Magic Man (1975)
  3. Wanda Jackson – Let’s Have A Party (1960)
  4. Millie Small – Lollypop (1964)
  5. Ike & Tina Turner – River Deep Mountain High (1966)
  6. Ella Fitzgerald – Summertime (1957)
  7. Janis Joplin & Jimi Hendrix – Summertime (1967)
  8. Jefferson Airplane – White Rabbit (1967)
  9. Patti Smith – Free Money (1975)
  10. Joan Jett & The Blackhearts – I love Rock ‘n’ Roll (1981)
  11. Maria del Mar Bonet – Que Volen Aquesta Gent? (1968)

Deixa un comentari

Filed under Temàtics

Programa #1: Declaració d’intencions

Podcast del programa: #33revolucions 28/09/12

Diuen que una bona sintonia és mig programa, i així m’ho recordava en un encertat tuit el meu amic José Manuel dies abans que comencés a rodar el #33revolucions. Bé, doncs essent aquest el primer programa de música que presento (de fet el primer programa com a tal que presento), em permetreu la llicència d’haver jugat sobre segur amb aquest ‘Immigrant Song’ de Led Zeppelin…

Poseu-vos còmodes i sigueu benvinguts al blog del 33rrevolucions, un viatge per la història de la música que ens durà setmana rere setmana la versió radiofònica – divendres de 20 a 21h i dissabtes en repetició de 18 a 19h – que un servidor condueix a puny6radio.

Com haureu endevinat els més espavilats pel nom del programa, la cosa anirà de vinils. Aquest no serà un espai en què fem cap repàs cronològic a la història, o a una part de la història, de la música; al cap i a la fi, quan un escolta música a casa seva, o al cotxe, o al iPhone (maleïda tecnologia digital), no ho fa pas ordenant els artistes en ordre cronològic… tot i que, permeteu-me la llicència – ja en van dues – en aquest primer post farem un petit tastet que sí seguirà cert ordre temporal, a mode de declaració d’intencions.

Ara, si la sintonia d’un programa de música és important, què me’n dieu del primer tema que hi sona? Tota una responsabilitat. Esperem que ens hi ajudarà algú de qui el gran John Lennon va dir que  si alguna vegada el Rock’n’Rolll hagués de canviar de nom, caldria posar-li directament el seu. I és que si Elvis Prestley en fou “el rei”, aquest espigat cantant, guitarrista i compositor negre en fou el pare… Charles Edward Anderson (Chuck) Berry!

Chuck Berry – Johnny B. Goode (1955)

Un nou estil musical, entès cada cop més com una forma de vida rebel començava a arrencar i gent com Chuck Berry, Elvis, Fats Domino, o Bill Haley i els seus comets, bastien els ciments d’aquest gran edifici que acabaria sent, i encara és, el R’n’R.

No m’agrada marcar-me fronteres especialment pel que fa a la música, però al 33revolucions ens fixarem només un parell. La primera: el punt de partida: el 21 de juny de 1948 es presentava, a l’hotel Waldorf Astoria de New York, el 1r disc de llarga durada fabricat en resina de polivinil. Un enginyer de la CBS, Peter Golmark, troba la fórmula pel vinil tal i com el coneixem avui en dia, en format 12″ LP, com a resultat de la gran acceptació dels gramòfons, que sembla que finalment guanyen adeptes. Es presenten diverses avantatges respecte l’anterior format, doncs el vinil girarà a 33 1/3 rpm, permetent una reproducció màxima de 25 minuts per cara.

El primer disc de 12″ venut a preu d’or ($4.85), incloïa la interpretació del violinista Nathan Milstein del Concerto in E minor de Mendelssohn, amb Bruno Walter conduint l’Orquestra Filarmònica de Nova York. Deu anys més tard d’aquella efemèride, sonava això:

Buddy Holly – Well…All Right (1958)

Buddy Holly, un dels primers músics en definir un so propi, amb una imatge personal senzilla, sense estridències, que triomfà gràcies al seu talent i a la voluntat de composar els seus propis temes, fet gens comú en aquella època. Tots ells trets primordials en el futur de la música rock, mimetitzats per membres de la “Invasió Britànica” com The Hollies (copiat del seu cognom) o els Beatles.

El 3 de Febrer de 1959, després d’actuar a Clear Lake (Iowa) en Buddy decidia agafar una avioneta per disposar de més temps per descansar abans del seu següent concert a Moorhead, Minnesota. L’acompanyaven un jove Ritchie Valens i el músic Big Bopper. El mal temps provocà un accident aeri en què no hi hagué supervivents.  En Don McLean definí aquell dia en el seu famós “American Pie” com “El dia que va morir la música“. Un altre dia us explicaré com va anar tot això de l’accident, però ara fem un salt cap endavant, cap al 1962 per escoltar un mestre…

Bob Dylan – Man Of Constant Sorrow (1962)

Nascut Robert Allen Zimmerman el 24 de maig de 1941 a Duluth, Minnesotta, fou un dels genis musicals del segle XX, pilar indispensable en el desenvolupament de gèneres tan diversos com el folk, el blues, el country, el rock o el pop. Quan es traslladà a la Universitat de Minnesotta, va començar a expandir la seva passió pels estils més tradicionals de la música americana, declarant-se admirador de gent com Woody Guthrie o Hank Williams. Va adoptar el cognom Dylan en homenatge al poeta Dylan Thomas, i va començar a cantar folk per locals del Greenwich Village de NY, després d’abandonar els estudis d’art.

‘Bob Dylan’ (1962) fou el seu àlbum de debut, publicat el març d’aquell any per Columbia Records, i contenia versions de temes folk tradicionals més dues composicions originals: “Talkin’ New York” i “Song to Woody”.

I ens anem acostant al meu període preferit… No us enganyaré, sóc un fan incorregible de la que es coneix com a “so o música dels 70” i que, curiosament (o no), fou enregistrada entre finals dels ’60 i els primers ’70, quan arriben els grans festivals, els àlbums imprescindibles, la psicodèlia, les influències irrenunciables de la majoria – per no dir de tots – els grups que vaig escoltar a partir dels ’90 (els 80 van ser un rotllo a banda…), els que representen el cor de la música rock tal com un servidor l’entén.

I ens hi acostarem una mica més amb un grup que té la peculiaritat de reunir a membres candidats a millor guitarrista de la historia (Pete Townhsend) , millor bateria (Keith Moon) i m’atreviria a dir que millor baixista i tot (John Entwistke). Val a dir que Daltrey no desmereixia com a cantant. Qui? Us preguntareu… Doncs això, The Who!

The Who – I Can’t Explain – Original Mono Version (1965)

Un tema contingut al My Generation (1965), el seu àlbum de debut editat per Brunswick Records a U.K. i per Decca als EE.UU. sota el títol de The Who Sings My Generation 5 mesos més tard, amb una portada diferent i un llistat de pistes lleugerament diferent.

I arriba la dinamita… 1967, el primer any de la “meva” època daurada, que durarà fins 1971. Alguns dels millors àlbums de la història s’escriuen (en quantitats ingents) durant aquest període… Un d’ells, el Are you experienced (1967), d’una banda composada per Mitch Mitchell (drums) , Noel Redding (baix), i un jove guitarrista prodigi que donaria nom al grup: The Jimi Hendrix Experience. Un trio que s’estrenava en directe l’octubre de 1966 a la ciutat francesa d’Evereux i que poc després es presentava a Londres davant una selecta audiència, amb gente com Eric Clapton, Brian Jones o Pete Townshend. Després de sentir la Fender Stratocaster de Hendrix, explica la llegenda que el mateix Clapton va arribar a plantejar-se la retirada.

Aquesta és la cançó – confesso – que un bon dia, després de sentir-la durant la pel·lícula American Pop, va fer que comencés a  preguntar-me quin coi de música es feia en aquella època… i fins aquí he arribat. Gràcies Jimi.

The Jimi Hendrix Experience – Purple Haze (1967)

Wow… com se us ha quedat el cos? Deixeu-me aparcar altres èxits “obvis” d’aquella època, doncs l’objectiu del 33rpm serà, també, el de donar cabuda a grups i artistes menys “mediàtics” dels ’50, ’60, ’70 i… bé, ja veurem fins on arribem.

Més en la corda del Country – de la qual, a banda del blues o del rockabilly, també se n’ha alimentat el rock especialment en les seves primeres passes -, trobem Johnny Cash; un paio nascut a Kingsland, Arkansas l’any 1932, amb una llarga carrera iniciada a mitjans ’50 quan la discogràfica Sun el fitxa, juntament amb Carl Perkings, per substituir Elvis Presley, que havia marxat a RCA. Cash mantindria una carrera activa i pràcticament inesgotable des de 1954 fins l’any mateix de la seva mort, el 2003. La història de “A Boy Named Sue” (un nen anomenat Sue) es un tema original de Shel Silverstein i popularitzada per Johnny Cash en la seva gravació en directe a la penitenciaria de Sant Quintí, en un concert (no seria l’únic en una presó) el 24 de febrer del ’69:

Johnny Cash – A Boy Named Sue (1969)

I si abans ens marcàvem una data a partir de la qual iniciar un trajecte musical que tot just acaba d’arrencar, bé ens haurem de finar un límit, i aquest, recorrent altre cop al nom del programa, sembla molt obvi:  l’octubre de 1982 veu la llum al Japó el primer àlbum publicat en format CD, el  ’52nd Street’ de Billy Joel. Aquest serà el segon i últim horitzó temporal que ens posarem per tal de gaudir de la música que, fins llavors, omplí els plats dels tocadiscs durant els ’50, ’60 i ’70, en un viatge sense retorn.

Però tranquils, que ni us imagineu la quantitat de música que ens hi cap fins aquell any. Us esperàveu un programa eminentment sobre música dels ’70…? Potser sí – fins on la meva debilitat per la música d’aquella època em permeti -, però passarà per aquí també gent que publicava els seus primers treballs en vinil com ara Joy Division, The Cure, Springsteen, The Police, The Ramones,  AC/DC (tant els 2 LPs amb Bon Scott com el Hell’s Bells amb Brian Johnson), o el tema que us posaré a continuació…

I és que arribats a aquest punt, em fa molta, però molta il·lusió posar-vos això… Escolteu-ho bé, i aventureu-vos a dir en quin any es va escriure. Agafeu aire, que arriben els Budgie!

1971 senyores i senyors!, tot i que no es va publicar fins la seva inclusió en el l’àlbum Never Turn Your Back on a Friend (1973). Fa més de 40 anys! Un tros de tema versionat per Metallica el 1988 com a B-side del seu single “Eye of the Beholder“, i inclosa més tard en el LP Garage Inc. (1988), així com en tour del …And Justice for All. Què gran és la música…

I ara abaixem una mica, no massa, per ajuntar-nos amb males companyies. Ni més ni menys que amb un ex dels Mott The Hoople, el fenomenal guitarrista Mick Ralphs, un antic membre de King Crimson, el baixista Boz Burrell, i dos ex integrants dels Free, el bateria galès Simon Kirke i el gran vocalista Paul Rodgers (rescatat fa uns anys per Brian May per tal de ressucitar els Queen després de la mort de Freddie Mercury). Tots ells formaren un grup de hard-blues-rock anomenat Bad Company.

La banda va crear-se el 1973 amb l’inestimable recolzament dels Led Zeppelin, amb qui van firmar per gravar en el seu segell Swan Song, debutant en vinil amb un poderós i directe LP, titulat simplement Bad Company (1974). En aquell àlbum es trobava aquest tema:

Bad Company – Can’t Get Enough (1974)

Moment complicat. Se’m fa molt i molt difícil presentar algú com el personatge que ens visita avui per primera vegada (no dubteu que ho tornarà a fer), un dels meus herois… el camaleó de la música: David Bowie. Des dels seus inicis dins el moviment mod dels ’60, la trajectòria de Bowie ha traspassat fronteres i visitat territoris com el glam-rock (del que en fou màxim exponent), l’electrònica experimental, el proto-punk, el soul, l’ambient, el pop-rock, el dance-pop o fins i tot una vessant més “cabaretera”.

A banda de la seva pròpia carrera com a intèrpret i compositor, David Bowie es convertiria en peça clau per rellançar durant els ’70 les carreres de noms essencials del rock como Lou Reed o Iggy Pop & The Stooges. Tot un heroi:

David Bowie – Heroes – 1999 Digital Remaster (1977)

I acabem aquest primer recorregut pels surcs de la història musical fregant els límits temporals del programa amb un tema que respira mooooolt de música dels 80: Foreigner, un grup que va arribar als números 1 de llista amb algunes manides baladetes, però dels que ens encanta aquesta urgència que també ens apreta per acabar aquest post…

You say it’s urgent, so urgent, so-oh-oh urgent…
Just you wait and see, how urgent, my love can be, it’s urgent…

(Ai, nena…)

Foreigner – Urgent (1981)

Fins aquí aquesta primera entrega. Sigueu tan feliços com pugueu i visca la música

Playlist del programa:

  1. Chuck Berry – Johnny B. Goode (1955)
  2. Buddy Holly – Well…All Right (1958)
  3. Bob Dylan – Man Of Constant Sorrow (1962)
  4. The Who – I Can’t Explain (1965)
  5. The Jimi Hendrix Experience – Purple Haze (1967)
  6. Johnny Cash – A Boy Named Sue (1969)
  7. Budgie – Breadfan (1971)
  8. Bad Company – Can’t Get Enough (1974)
  9. David Bowie – Heroes (1977)
  10. Foreigner – Urgent (1981)

1 comentari

Filed under General, Temàtics