Programa #4: Personatges inclassificables del món de la música

Podcast del programa:#33revolucions 26/10/2012

El món de la música és ple de personatges, cadascun d’ells amb un paper més o menys ben definit: mànagers, amos de discogràfiques, tècnics de so, caçadors de talents, productors, fans, groupies… Ah! I també músics. Una raça apart. D’entre tots ells sempre solem destacar-ne els que brillen per la seva interpretació, estil innovador, o números de vendes. A banda d’aquestes particularitats (o a banda d’elles), n’hi ha alguns que, de tan característics, resulten inclassificables.

Passeu, poseu-vos còmodes, remeneu entre tot el que us duc avui, i si hi ha res que us faci patxoca, us ho podeu endur cap a casa. Per començar: a veure què us sembla aquest exemplar de músic que vol carregar-se la sogra a cop de guitarra…

Frank Zappa – My Guitar Wants To Kill Your Mama (1970)

♫ FRANK ZAPPA

Frank Vincent Zappa va néixer el 1940 a Baltimore, en el si d’una família d’ascendència grega i siciliana. Fou un dels grans de laFrankZappa història del rock, caracteritzat per una contínua voluntat d’experimentació, un grandíssim sentit del humor i un “eclecticisme” que abraçà des del rock psicodèlic fins la música clàssica, el jazz o el pop.

Al 1954 la família Zappa va traslladar-se a Califòrnia, on Frank començà a tocar la bateria en grups com The Rambles, i més tard amb els Joe Perrino & The Mellocotones. El 1964 creava un grup anomenat The Soul Giants, nom que dos anys més tard canviaven per The Mothers, poc abans d’aconseguir un contracte amb el segell de la MGM, Verve Records, que els recomanaren expandir el nom pel definitiu The Mothers of Invention.

“My Guitar Wants to Kill Your Mama” es un tema escrit per Zappa, gravat per The Mothers of Invention el 1969, i inclòs en l’àlbum recopilatori Weasels Ripped My Flesh (1970), LP que recollia gravacions de la banda de 1967 a 1969.

♫ CAPTAIN BEEFHEART

A mitjans ’50, quan residia a Lancaster, va coincidir amb un company de classe de nom Don Van Vliet, amb qui compartia les seves atrevides idees musicals i amb qui participaria en el grup The Blackouts. Més tard Van Vliet es convertiria en Captain Beefheart.  Produït precisament per Zappa es publicava l’any 1969 l’inclassificable Trout Mask Replica, LP que per molts és l’obra mestra de Captain Beefheart, i que fou editat a Straight Records, segell acabat de crear per Zappa.

Un LP, ho admeto, difícil de digerir, però seleccionat això sí en el lloc 58 entre els 500 millors àlbums de la història segons la revista Rolling Stone.  Matt Groening, creador d’Els Simpson, va considerar-lo el millor disc de rock de tos els temps. El tema que us deixo aquí però – no fos que li agaféssiu mania d’entrada -, pertany al LP The Spotlight Kid (1972):

Captain Beefheart & The Màgic Band – Her eyes are a blue million miles (1972)

Van Vliet fou pintor a banda de músic. Originari de Glendale (Califòrnia), va acompanyar-lo durant pràcticament tota la seva carrera una banda anomenada The Magic Band, activa des de mitjans dels ’60 fins a principis dels ‘80. Van Vliet dirigia la banda i tocava l’armònica (i ocasionalment saxo i teclats). Les seves composicions destacaven pels estranys canvis de tempo, dissonàncies o unes lletres surrealistes i molt particulars.

♫ ALICE COOPER

I parlant de particularitats… Hi havia una vegada, un paio anomenat Vincent Damon Furnier (Detroit, 1948) que va formar una banda a Phoenix, Arizona. El grup es deia The Earwigs, tot i que poc després, quan Furnier tenia encara 17 anys, van rebatejar-se com The Spiders primer, i The Nazz més tard – homònim al que posteriorment formaria Todd Rundgren, però sense cap relació -. A banda de Furnier com a cantant, el grup comptava amb el baixista Dennis Dunaway, el bateria Neal Smith i els guitarres Mike Bruce i Glen Buxton.

AliceCooperUn bon dia, en Vincent va comentar-los als seus companys que tot practicant amb la ouija, havia contactat amb l’esperit d’una bruixa del s. XIX anomenada Alice Cooper. Segons sembla, la bruixa va dir-li que era la seva reencarnació, i el cantant de Detroit ho assumí com si res, proposant als ex Nazz convertir-se en The Alice Cooper Band, adoptant Furnier el de la bruixa com a nom artístic.

Després de dos LP’s que van passar inadvertits – produïts per Zappa -, i d’un tercer que ja contenia l’èxit “Eighteen”, a la quarta fou la vençuda. Ben guiats pel productor Bob Ezrin els Alice Cooper (llavors encara  com a grup), publicaven l’àlbum Killer (1971) amb temes com “Killer”, “Desperado”, “Under my wheels” o el progressiu “Halo of flies”. El 1972 mantenien el nivell amb el LP “School’s Out”, que contenia aquest tros de tema homònim:

Alice Cooper – School’s Out (1972)

Foren una banda pionera que destacava pel seu so hard-rock, un espectacular sentit teatral en escena, amb maquillatges d’aspecte sinistre i provocatives representacions que incloïen execucions amb guillotines i cadires elèctriques, o actuacions amb enormes serps. Aquesta característica  escènica influiria en grups com Kiss, White Zombie, Mötley Crüe, Twisted Sister o Marilyn Manson.

♫ DAVID SEVILLE

I passem d’algú que feia cas de les ouijas, a tot un revolucionari: l’inventor ni més ni menys que d’Alvin & The Chipmunks – “Alvin y las ardillas” -, Rostom Sipan (Ross) Bagdasarian. Pianista, cantant, lletrista, actor i productor discogràfic americà d’ascendència armènia, conegut pel nom artístic de David Seville. Bagdasarian va tenir alguns papers menors en diverses pel·lícules, d’entre els que destaca la seva aparició a “La Finestra Indiscreta” d’Alfred Hitchcock el 1954. El 1958,el segell Liberty Records publicava aquest tema:

 David Seville – Witch Doctor (1958)

 La cançó explica la història d’un home enamorat d’una dona que no el correspon. Buscant solució, va a veure a un “bruixot” (witch Alvindoctor) que li aconsella simplement… “Oo ee oo ah ah ting tang walla walla bing bang”. La veu del “witch doctor” era la del propi Bagdasarian posada a doble velocitat, i explotada més tard també per ell per crear els personatges coneguts com Alvin & The Chipmunks, efecte que aprofitaria per gravar un primer àlbum de nadales encarnant aquests personatges, que més tard acabarien convertint-se en protagonistes de pel·lícules, sèries, i marxandatge divers.

♫ JAMES BROWN

I ara toca posar-se de peu per rebre un dels noms il·lustres de la música: James Joseph Brown (nascut el 1933) cantant de funk i soul conegut també com (prepareu-vos…): Soul Brother Number One, Mr. Dynamite, The Hardest-Working Man in Show Business, Minister of The New Super-Heavy Funk o Universal James, però potser el seu àlies més famós fos the Godfather of Soul (el Padrí del Soul).

La vida de Brown però no fou precisament un camí de roses. Provinent d’una família pobra d’un barri marginal de Barnwell, Carolina del Sud, i abandonat per la seva mare, Brown va créixer amb el seu pare, un treballador itinerant, fins que va acabar a Augusta (Geòrgia), amb una tia que regentava una fonda que també funcionava com timba i prostíbul. De nen va procurar guanyar-se la vida netejant sabates, recollint cotó i robant peces de cotxe. Abans de complir els vint anys ja havia estat detingut per robatori a mà armada i va ser condemnat a complir entre 8 i 16 anys de presó. Després de tres anys i un dia, el van alliberar i va estar més de tres anys en un reformatori.

El 1953 va ingressar en el grup de gospel The Starlighters. Temps després el nom del grup va passar a ésser The Famous Flames. El 1955 van publicar el single “Please, Please, Please” i tres anys més tard, el 1958, els que arribaren a número u en vendes, “Try em” i “It’s a man’s, man’s, man’s world”. Ja consolidat com una de les més brillants estrelles del soul, no va ser sinó fins el 1965 quan amb “Papa´s Gonna Brand A New Bag” o “Cold Sweat” (1967), va començar a forjar un nou concepte que acabaria coneixent-se com a funk. En comptes d’un d’aquests temes, us en deixo un potser menys conegut, gravat el 1960:

James Brown – Think (1960)

♫ RICK JAMES

I si escoltàvem al padrí, el salvador del Soul, ara entra per la porta qui acabaria sent el salvador de la Motown, en una època en què la discogràfica començava a anar de baixada, sense cap artista de renom en cartera – estem parlant de finals dels 70 i principis dels 80 -: James Johnson, Jr. àlies Rick James (Buffalo, 1948), músic disco, funk i soul. El seu primer grup va ser The Mynah Birds, juntament amb Neil Young i Bruce Palmer (baixista de Buffalo Springfield). Conegut per ser un dels artistes que va popularitzar el funk en aquella època amb hits com “You and I”(1978), “Give It to Me Baby”(1981) o “Super Freak” (1981), tema que potser us sona…

Rick James – Super Freak (1981)

Coescrita per James i Alonzo Miller, va ser publicada per primer cop al LP Street Songs de James, i inclou cors dels companys de segell a la Motown, The Temptations. Anys més tard MC Hammer va usar la base rítmica pel seu popular “U Can’t Touch This” (1990), que els feu guanyar a tots dos aquell any un premi Grammy al millor tema de Rythm&Blues.

♫ COUNTRY JOE & THE FISH

I ara pugem a les golfes, traiem del bagul dels grups oblidats, rebusquem al fons i trobem… un dels meus favorits: Country Joe & The Fish, grup d’àcid rock nord-americà format a mitjans dels ‘60 a San Francisco pel cantant Country Joe McDonald (1 de gener de 1942) i el guitarrista Barry “The Fish” Melton, ambdós immersos en moviments d’esquerres i en especial contra Guerra del Vietnam.

Després de gravar una sèries d’EPs de sons més “folkies” en què incloïen el seu tema més popular, l’al·legat anti-vietnam “I- fell-like-I’m-fixin’-to-die”, van derivar cap a posicions més psicodèliques en el seu imprescindible LP debut Electric Music for the Mind and Body (1967), disc en què incorporaren al baixista Bruce Barthol, al teclista i guitarra David Cohen i el bateria Gary “Chicken” Hirst.

Country Joe & The Fish – Flyin’ high (1967)

Un LP ple de peces psicodèliques amb tocs blues queparlen de temes político-socials (“Superbird” és una sàtira contra el president Lyndon B. Johnson), més romàntics (la country-pop “Sad And Lonely Times”) o el sexe (“Happiness Is a Porpoise Mouth”). Tot l’àlbum respira un ambient oriental, gairebé lisèrgic, com en l’instrumental “Section 43”, el tema sobre el LSD “Bass Strings” o “Grace”, dedicat a Grace Slick. Curiosament el seu següent LP “I feel Like I’m fixin’ to Die” incloïa un tema anomenat “Janis”.

♫ DEVO

I pels que puguin queixar-se que a aquestes alçades encara no hem inclòs ni un tema dels Beatles o dels Stones, aquí teniu un motiu per… seguir fent-ho. Escoltem-ne però una versió:

Devo – (I Can’t Get Me No) Satisfaction (1978)

Formació nascuda el 1972 a Akron, Ohio de la mà de Mark Mothersbaugh i Gerald V. Casale, que s’havien conegut a l’escola d’art de la Universitat de Kent. La música de Devo i les seves actuacions en viu eren plenes de temes de ciencia ficció, referències tecnològiques, humor surrealista, i comentaris satírics sobre la societat. Tot cuinat en forma de temes pop amb instrumentacions inusuals.

Devo

El gran moment de Devo arribava el 1976, quan el seu curtmetratge “The Truth About De-Evolution” va guanyar un premi al festival d’Ann Arbor. Allà els descobriren David Bowie i Iggy Pop, que ajudaren Devo a aconseguir un contracte amb Warner Bros. Records. Finalment, el primer àlbum, Q: Are We Not Men? A: We Are Devo! (1978) fou produït per Brian Eno i contenia la versió del “(I Can’t Get No) Satisfaction” i el controvertit “Mongoloid”.

El nom Devo deriva del seu concepte de ‘de-evolució’, és a dir (textualment): “la idea que la societat, en lloc d’evolucionar, en realitat fa el contrari, com ho demostra la disfunció de la societat ord-americana”.

Ep!, avui no pararem quiets. Si us plau, tots d’empeus altre cop que acaba d’entrar la reina per la porta…

♫ QUEEN

Queen – Death On Two Legs (Dedicated to…)

Queen deriva d’una banda de rock anomenada Smile on coincidiren el guitarrista Brian May (19 de juliol de 1947; Hampton, Middlesex) i el bateria Roger Taylor (26 de juliol de 1949; Norfolk). El cantant i baixista de Smile era Tim Staffel, company de May també a la banda “1984”.

Quan Staffel va decidir deixar el grup a començaments de 1970 després de gravar el single “Earth”, May i Roger incorporaren a Freddie Mercury (nascut el 5 de setembre de 1946 a Zanzíbar, Tanzània, com a Frederick Bulsara), cantant del grup Wreckage i íntim amic de Tim Staffel, amb qui havia coincidí al Ealing College of Art. El darrer en unir-se a Queen fou el baixista John Deacon (19 d’agost de 1951; Leicester), ex membre de Opposition, que s’hi unia el febrer de 1971.

Descoberts pels enginyers Roy Thomas Baker i John Anthony, que els produïren el seu àlbum debut, Queen (1973), un LP infravalorat i publicat per EMI, ple de hard i glam rock amb algun tema de tall més progressiu. No sé si estareu amb mi però Queen és un d’aquells grups dels quals en repasses la discografia i penses…. Wow, el 1973 ja publicaven el seu primer LP! Són contemporanis de gent com Led Zeppelin, Deep Purple, els primers Lynyrd Skynyrd, i un llarg etc.

Death on Two Legs (Dedicated To…)” es la pista que obria el seu quart àlbum d’estudi A Night at the Opera (1975). Fou escrita per Freddie Mercury i descriu vetlladament l’odi dels membres del grup cap al seu ex-manager, Norman Sheffield, que ho fou de 1972 fins 1975.

♫ THE B-52’s

I molt abans que R.E.M. col·loqués en el mapa musical la localitat universitària d’Athens (Georgia), The B-52’s havien aconseguit revolucionar el país amb les seus excèntrics i ballables temes trash, i la cridanera posada en escena, especialment de llurs integrants femenines. Les seves perruques, conegudes com B-52’s al sud del país, foren precisament les que definien el nom de la banda. Els mateixos membres de la banda neguen que el nom derivés del famós bombarder, com citen erròniament moltes fonts.

The B-52’s – 52 Girls (1979)

Els B-52 estaven formats pel cantant Fred Schneider, el guitarrista Ricky Wilson, el bateria Keith Strickland i les vocalistes Kate Pierson (que a més s’ocupava dels teclats) i Cindy Wilson, germana de Ricky.

The+B52s

Després d’un inesperat èxit amb el single “Rock Lobster” i d’actuar per diversos locals de NY, gravaren gràcies a Chris Blackwell el seu àlbum debut, The B-52’s (1979). Un disc en què recuperaven des d’una perspectiva new wave, sonoritats rock’n’roll, punk, garage, o surf, incorporant temàtiques surrealistes amb gran sentit de l’humor.

El LP que contenia, a més del seu famós “Rock Lobster”, excel·lents temes com “Planet Claire”, “52 girls”, “6060-842” o “Dance this mess around”, va assolir el reconeixement de John Lennon, que afirmaria que els B-52’s s’havia convertit en el seu grup preferit!

♫ FOCUS

Avui per acomiadar-nos, una darrera dosi de bogeria de la mà de la banda holandesa “Focus” i el seu “Hocus Pocus”, un tema instrumental de 1971 del àlbum Focus II. Escrit pel guitarrista Jan Akkerman i el flautista i teclista Thijs van Leer. Alternant un poderós riff  guitarra i embogits “versos” udolats per Thijs van Leer, acompanyats d’orgue, acordió flauta, i xiulets i tot. No us ho perdeu…

Focus – Hocus Pocus (1971)

Playlist del programa:

  1.  Frank Zappa – My Guitar Wants To Kill Your Mama (1970)
  2. Captain Beefheart & The Màgic Band – I’m gonna booglarize you baby (1972)
  3. Alice Cooper – School’s Out (1972)
  4. David Seville – Witch Doctor (1958)
  5. James Brown – Think (1960)
  6. Country Joe & The Fish – Super Bird (1967)
  7. Devo – (I Can’t Get Me No) Satisfaction (1978)
  8. Queen – Death On Two Legs (Dedicated to…)
  9. The B-52’s – 52 Girls (1979)
  10. Focus – Hocus Pocus (1971)

Deixa un comentari

Filed under Temàtics

Programa #3: Elles. Música en femení

Podcast del programa:#33revolucions 19/10/2012

Un programa emès el 19 d’octubre, Dia Internacional de la Lluita Contra el Càncer, semblava una ocasió immillorable per parlar d’ elles; de la presència femenina en la història de la música, especialment en els anys ’50, ’60 i ’70. Potser avui en dia això ja no passa, però fa uns anys veure una dona pujada a un escenari en un concert de quelcom proper al “rock” era, dissortadament, una cosa ben difícil de veure.

La figura femenina a principis de la segona meitat del s.XX – bandejada en moltes ocasions a l’estètica portada d’un LP, o a la imatge derivada del terme “groupie” -, fou reivindicada per algunes de les dones que ens acompanyaran avui. Podeu anar pensant en alguns noms (recordeu: sempre anteriors a 1981, límit sagrat d’aquest programa), a veure quants se us acudeixen.

I és que si el darrer post del #33revolucions esdevenia tota una explosió de blues-rock directe a la vena, aquest no té perquè ser suzi-quatro2menys “canyero”. Així que aneu-vos posant els pantalons de cuir negre perquè comencem amb… Suzie Quatro:

Suzi Quatro – Can The Can (1973)

Suzi Quatro va néixer el 3 de juny de 1950 a Detroit, i ja de petita tocava els bongos en una banda de jazz liderada per son pare. Després de provar sort com a baixista en un parell de formacions locals, el 1970 Suzie formà un nou grup anomenat Cradle. El ’72, després d’una actuació en un local de Detroit, se li va atansar el popular manager i productor anglès Mickie Most oferint-li llançar-la com a solista en el seu propi segell, RAK Records.

La menuda Suzie no va dubtar-ho, i va creuar l’Atlàntic fins a terres britàniques. Acompanyada – ella tocava el baix – per músics com el guitarrista Len Tuckey (ex Nashville Teens), el teclista Alistair McKenzie (ex The Birds, els anglesos) i el bateria Keith Hodge, van presentar el seu primer single el 1973: “Can The Can” (el mateix any publicaven el seu primer LP, l’homònim “Suzi Quatro”). El seguiren “Quatro” (1974) i “Your mama won’t like me” (1975).

I ara viatgem ara altre cop als States per anar a parar ara a Costa Oest, més concretament a San Diego, on només setze dies més tard que Suzi Quatro, el juny de 1950, naixia Ann (Dustin) Wilson. Aquesta, iniciaria la seva carrera amb un grup anomenat Ann Wilson & The Daybreaks, i ja a principis dels 70 entraria a formar part de Witheheart com a vocalista (a banda de tocar ocasionalment la flauta), grup que el 1973 passaria a dir-se definitivament Heart. L’any següent s’hi incorporà la seva germana petita, Nancy, com a guitarrista. Totes dues encapçalarien la formació, i el seu primer àlbum, Dreamboat Annie, veu la llum el 1975 a Canadà, i un any més tard triomfa a EEUU, amb un estil molt influenciat per Led Zeppelin, Jethro Tull o la mateixa Joni Mitchell.

heart

A partir dels ’80 la música de Heart, com la de tant d’altres, derivaria cap a una versió més soft, més comercial, orientat a les radiofórmules que si bé és veritat que els duria a uns nivells superiors de vendes, no és la que més ens interessa en aquest espai… Precisament d’aquell primer Dreamboat Annie és aquest “Magic man”:

Heart – Magic Man (1975)

Una història que relata l’enamorament d’una jove, seduïda per un home d’edat més avançada (aquest Magic man), malgrat l’oposició de la mare d’ella. Una història  que la mateixa Anne Wilson definí com a autobiogràfica. De fet, en una entrevista anys més tard confirmava que feia referència al seu amant, el mànager de la banda Michael Fisher.

En contra del que passa en d’altres grups, el protagonisme de les germanes Wilson és tan fort, que en la majoria de biografies i referències a la banda amb prou feines s’esmenta a la resta de components del grup, entre els que trobaven el baixista Steve Fossen i els germans Roger i Mike Fisher a la guitarra (parelles respectives de Nancy i Ann) als seus inicis… o John Hannah al teclat i Brian Johnstone a la bateria, incorporats al cap de poc.

Però si alguna dona pot penjar-se orgullosa l’etiqueta de precursora del R’n’R, aquesta és sens dubte Wanda Jackson

Wanda Jackson – Let’s Have A Party (1960)

Nascuda el 20 de Octubre de 1937 a Oklahoma la Reina del Rockabilly, com se la va batejar, fou la primera dona en assolir la fama tocant i cantant rock & roll. Coneixeria a Elvis Presley, i fou ell qui va incitar-la a iniciar-se en el camí del country i el rock & roll (“Let’s have a party” fou precisament una peça descartada pel Rei el 1957).

Wanda Jackson aviat es convertiria en una estrella de Capitol Records. Temes com I Gotta Know, Hard Headed Woman, In The Middle Of A Heartache o la versió dels Rocking Devils, Right or Wrong, la feren molt popular. A mitjans dels ’60 i inicis dels ’70, Jackson perfilaria el seu estil més cap al country, sense deixar de banda el rockabilly.

I ara fem altre cop les maletes, que marxem.. cap a Jamaica! Res a veure amb Bob Marley però. Allà hi naixia el 1946 Millie Small, filla d’un capatàs d’una plantació de sucre que, després d’assolir certa repercussió al seu país, el 1963 marxava a Londres per gravar una versió del tema “My Boy Lollipop” (original de Barbie Gaye, 1956).

Aquest tema fou doblement significant en la història del pop britànic: per una banda va esdevenir el primer “hit” del segell Island Records (amb el que treballaren U2, Amy Winehouse o Bob Dylan entre molts d’altres…), i a més Small esdevenia la primera artista en gravar un tema considerat sota l’estil bluebeat (gènere musical nascut a Jamaica, precursor directe del reggae).

Millie Small – Lollypop (1964)

I d’etiqueta en etiqueta: si abans parlàvem de la Reina del Rockabilly, ara ho fem de la que ha estat coneguda com la Reina del Rock & Roll: Anna Mae Bullock. És la solista que més entrades de concert ha venut mai en la història de la música. Nascuda el 26 de novembre del 1939 de  mare cherokee i pare negre a Nutbush (Tennessee), una petita població coneguda pel cultiu de cotó per on transcorre l’autopista 19, rebatejada com Autopista Tina Turner.

Anna Mae Bullock va començar a cantar en petites cafeteries i clubs nocturns de St. Louis. En una actuació al Club Imperial conegué Ike&Tinaal músic Ike Turner, i amb només 18 anys la cantant va unir-se a la banda que ell liderava, Ike Turner and his Kings of Rhythm, per participar en els cors. A principis dels 60, Ike va canviar-li el nom a Bullock pel de Tina Turner i al de la seva banda per Ike & Tina Turner. L’any 1962, van casar-se a Tijuana, Mèxic.

Durant la dècada dels 60 publicaren diversos singles que resultaren ser hits comercials, entre els quals “River Deep, Mountain High”, considerada pel productor Phil Spector com la seva millor peça. El 1971 aconseguiren el seu èxit més gran versionant el tema “Proud Mary“, gravat originàriament per la Creedence Clearwater Revival.

Ike & Tina Turner – River Deep Mountain High (1966)

Escrita per Spector, Jeff Barry i  Ellie Greenwich, “River Deep, Mountain High” fou una de les primeres gravacions d’Ike & Tina Turner pel sagell de Phil Spector, Philles Records. Spector coneixia l’actitud controladora d’Ike Turner a l’estudi, i va empescar-se un curiós contracte: tant l’àlbum com el single “River Deep, Mountain High” inclourien en els crèdits el matrimoni Turner, però va pagar-li a Ike $20,000 perquè aquest es quedés fora de l’estudi de gravació, de manera que només sonaria la veu de la Tina.

La pista seria gravada usant la particular tècnica de producció de Phil Spector – the Wall of Sound , que va costar $22,000, i emprar-se 21 músics de sessió i 21 coristes. El malaltís perfeccionisme de Spector va fer que Tina Turner hagués de repetir la cançó una i altra vegada durant varies hores fins que el productor va considerar que estava perfecte…

I ara una altra de las grans veus negres – potser la millor – de la història de la música, coneguda com The First Lady of Song (la primera dama de la cançó). Juntament amb Billie Holiday i Sarah Vaughan està considerada com la cantant més important i influent de la historia del jazz. Tocada pels Déus amb una veu amb un rang vocal de tres octaves, destacava especialment per la seva capacitat d’improvisació.

Un dels seus temes més populars el gravà amb l’acompanyament de la trompeta i la poderosa veu de l’enorme Louis Armstrong. La versió que us deixo aquí però, en un tall una mica més jazzy, és una versió en directe, per tal que pugueu gaudir d’aquesta veu en tota la seva expressió. I és que en un post com aquest no podia faltar ella, l’Ella Fitzgerald:

Ella Fitzgerald – Summertime (1957)

Summertime” es una cançó de bressol composada per George Gershwin com a ària per la òpera Porgy & Bess, de 1935. Fou ràpidament adaptada por molts músics de jazz: el setembre de 1936, una gravació de Billie Holiday esdevenia la primera en arribar a les llistes d’èxits d’ EE.UU. Altres gravacions notables serien les de Louis Armstrong i Ella Fitzgerald (1957), Gene Vincent i Miles Davis (1958) o Sam Cooke (1961).

Parlant de “Summertime”… si acabem de parlar d’una ferma candidata al títol de millor veu negra de la música, qui ens visita ara és possiblement la millor vocalista blanca de la història, i la primera en convertir-se en una estrella mediàtica. Símbol mundial del feminisme i la contracultura de finals dels 60,visqué una vida d’excessos fins a extrems fatals. La autodestrucció va acabar amb la seva vida en un hotel de Hollywood  el 4 d’octubre de 1970 amb 27 anys, per sobredosi.

Seva és la frase «Cada nit pujo a l’escenari i faig l’amor amb 25.000 persones diferents. Després me’n vaig a casa sola…»

Persona polèmica, se l’acusava d’amiga dels negres pel seu gust pel Blues. No hi ha massa més a dir sobre la Judy Garland del rock. La seva força i magnetisme sobre l’escenari fan que sigui impossible descriure conjuntament dos termes com Dona i Rock sense anomenar Janis Joplin Temes com la versió del Summertime – ni més ni menys que amb Hendrix a la guitarra – parlen per sí mateixos…

Janis va néixer el 19 de gener de 1943 a Port Arthur, Texas. Amb 15 anys va començar a actuar en clubs. Va unir-se als Waller Creek Boys i va marxar a San Francisco, on va unir-se a una banda de psico-blues denominada Big Brother & The Holding Company amb els que actuà al festival de Monterey de 1967. Amb ells va gravar “Big Brother & The Holding Company” (1967) i “Cheap Thrills” (1968). Discussions internes provocaren que a finals de 1968 Janis marxés del grup per provar sort en solitari.

Bon moment per enrecordar-nos de qui fou – diuen – la millor amiga de Janis Joplin dins i fora dels escenaris: una veu femenina que malgrat no arribar a la seva potencia i profunditat, va ser una de las més reconegudes del rock psicodèlic, esdevenint tota una figura del moviment hippie. Estem parlant de Grace Barnett Wing, més coneguda pel seu nom de casada: Grace Slick. Si la voleu conèixer, deixeu que el conill blanc uns marqui el camí…

Jefferson Airplane – White Rabbit (1967)

El nom de Grace Slick resulta completament indissociable del grup de San Francisco, Jefferson Airplane, dels que parlarem sovint graceaquí al 33revolucions, doncs són una altra de les meves debilitats, com ho són els Doors de Jim Morrisson de qui, per cert, es diu que tingué una relació més que propera amb Grace Slick.

La versió que hem sentit de White Rabbit – increïble cançó relegada incomprensiblement a ser la cinquena pista de la cara B d’un dels millors àlbums de la història, el Surrealistic Pillow (1967) – sonava al concert de Monterrey de 1967. Basada de forma més que evident en el conte de Lewis Carroll, Alicia al País de les Meravelles fou escrita per Grace Slick mentre encara formava part del grup The Great Society. Quan la banda va trencar-se el 1966, Slick fou invitada a unir-se als Jefferson Airplane per substituir la cantant Signe Toly Anderson, que havia abandonat el grup després de tenir el seu primer fill.

Per sort pel món de la música, el moviment hippie arribà com un cop d’aire fresc (a banda de com una barra lliure de drogues i relacions sexuals) que ajudà a aclarir el panorama i fer créixer les llavors de nombroses carreres musicals de cantants femenines amb gran talent: Joni Mitchell, Carol King, Joan Baez, Marianne Faithfull o fins i tot la musa de la Velvet Underground: Nico. Entre moltes d’altres.

Ara però, agafem una petita desviació i ens endinsem en la història del punk: el 30 de desembre del ’46 naixia Patricia Lee “Patti” Smith. Cantant i poetessa, coneguda com “la madrina del punk” – una altra etiqueta -, aportà un punt de vista feminista i intelectual a la música punk i va convertir-se en una de las artistes més influents de la música rock. Les seves lletres introduiren la poesia francesa del s.XIX a la juventud nord-americana.

El 1974 Patti Smith feia els seus primers concerts de rock amb el guitarrista Lenny Kaye, i posteriorment amb una banda complerta formada per Kaye, el baixista Ivan Kral, el bateria Jay Dee Daugherty, i el pianista Richard Sohl. Finançats per Robert Mapplethorpe, la banda gravava el seu prmer single, “Hey Joe / Piss Factory” el mateix ’74, essent la cara A una versió del conegudíssim tema escrit per Billy Roberts i prèviament versionada per Hendrix, i la cara B un altre que parlava de la frustració que sentia la cantant treballant en una fàbrica, i la salvació que va trobar en un llibre de poesia francesa anomenat Il·luminacions d’Arthur Rimbaud, robat d’una llibreria.

patti

El Patti Smith Group firmava amb el segell Arista Records, editant l’àlbum Horses (1975), produït per John Cale. El LP fusionava punk rock i poesia parlada, encetat amb una versió del “Gloria” de Van Morrison, i les paraules de Smith: “Jesús morí pels pecats d’algú, però no pas pels meus”.

Patti Smith – Free Money (1975)

Dones molt completes musicalment, com la majoria de músics de l’època, no com ara, quan aquells que es pensen que saben cantar no s’han acostat a menys d’un metre d’un instrument en tota la seva vida; la majoria d’elles tocava la guitarra o el piano, però molt poquetes assolien algun èxit o reconeixement només com a instrumentistes, paper que solien a més compartir amb el de cantants, com el cas de Nancy Wilson, o de Joan Jett:

Aquesta cançó fou originàriament gravada pel grup The Arrows el 1975 a RAK Records. El 1981, Jett va regravarla amb el seu grup, The Blackhearts. Quan, anys més tard, una tal Britney Spears va versionar-la, va donar crèdit i agraïment per haver-la escrita a… Pat Benatar. Però què podíem esperar d’una “figura” com ella…?

Joan Jett es una de les figures femenines més importants de la història del rock. Bandes com Bikini Kill, Shonen Knife, L7, Yeah Yeah Yeahs, Kittie, The Donnas o Hole han declararen públicament la influència de Joan Jett en la seva música. Es troba, a més, al lloc 87 de la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps segons la revista Rolling Stone, una de les dues úniques dones de la llista, juntament amb Wilson. Per cert, un altre exemple d’instrumentista virtuosa (i amb un perfil poc comú) fou la meitat femenina dels Carpenters, la cantant i bateria Karen Carpenter.

I acabem, tornant a casa nostra, amb Maria del mar Bonet:

Maria del Mar Bonet – Que Volen Aquesta Gent? (1968)

“Què volen aquesta gent?” és una cançó composada per Maria del Mar Bonet sobre una lletra del poeta Lluís Serrahima. La cantant i el poeta decidiren donar publicitat a la mort de Rafael Guijarro Moreno (un madrileny de 23 anys, estudiant de graduat social que militava en el FAR, un grupet maoista escindit del PCE-ML) – apareguda com una breu notícia als diaris, de qui es deia que la policia l’havia llançat per una finestra de casa seva -, colpits pel silenci públic sobre la qüestió, com a denúncia de la repressió política franquista.

A rel d’un concert a la Cova del Drac, la censura prohibí de cantar-la en recitals i que fos emesa per la ràdio. Per burlar la prohibició, algunes vegades amb èxit, hom la tornà a presentar  canviant-li el nom per A trenc d’alba o De matinada.

I és la cançó que li canto al meu fill per adormir-se…

Playlist del programa:

  1. Suzi Quatro – Can The Can (1973)
  2. Heart – Magic Man (1975)
  3. Wanda Jackson – Let’s Have A Party (1960)
  4. Millie Small – Lollypop (1964)
  5. Ike & Tina Turner – River Deep Mountain High (1966)
  6. Ella Fitzgerald – Summertime (1957)
  7. Janis Joplin & Jimi Hendrix – Summertime (1967)
  8. Jefferson Airplane – White Rabbit (1967)
  9. Patti Smith – Free Money (1975)
  10. Joan Jett & The Blackhearts – I love Rock ‘n’ Roll (1981)
  11. Maria del Mar Bonet – Que Volen Aquesta Gent? (1968)

Deixa un comentari

Filed under Temàtics

Programa #2: la importància dels orígens

Podcast del programa: #33revolucions 5/10/2012

Benvinguts a aquest segon post del 33revolucions. Un viatge a través de la música que sonava entre 1948 (any de la publicació del 1r vinil) i 1982, quan s’editava el primer CD comercial. Avui la cosa anirà… d’orígens.

Els orígens són fonamentals – no us desvetllo res nou jo ara -, però sovint ens n’oblidem. Per saber on som cal saber d’on venim, i la música no n’és una excepció. En aquest tema potser em faré una mica pesat, però sóc d’aquells que pensa, potser idíl·licament, que per valorar adequadament la figura d’un músic, la trajectòria d’un grup, o fins i tot un tipus de música, cal (o com a mínim estaria bé) conèixer-ne alguna cosa més…

I si alguna formació en la historia del pop-rock ha evolucionat de forma dràstica des de la seva creació aquesta és Fleetwood Mac. Oblideu-vos dels FM més californians i amb estil clarament pop que heu sentit els darrers 25 o 30 anys… L’any 1967, naixien a Gran Bretanya com a banda lligada al blues-rock i a l’emergent context psicodèlic, liderats per Peter Green, genial cantant i guitarrista. D’aquella època és aquesta peça, avançadíssima al seu temps, un accelerat blues gairebé en clau rap…

Fleetwood Mac – Oh Well – Live (1969)

Els integrants originals de la formació londinenca eren músics procedents del llegendari grup de John Mayall, els Bluesbreakers: el guitarrista i líder Peter Green i el baixista John McVie (nascuts a Londres), o el bateria Mick Fleetwood (originari de Cornwall) i el guitarra Jeremy Spencer (de Hartlepool). Fleetwood Mac gravà en el segell Reprise el seu ‘Then Play On’ (1969), àlbum en què apareixia un segon guitarrista, Danny Kirwan.

Precisament John Mayall fou una de les grans icones de la música d’aquella època. No només (o no especialment) com a nom de referència pel gran públic, sinó més aviat com a catalitzador creatiu i aglutinador de grans figures que van créixer com a músics al seu costat, alimentant-se de la gran classe i nivell musical dels Bluesbrakers abans d’evolucionar o fer el salt a d’altres formacions. Una cosa molt comú en aquella època que donava lloc a grups esporàdics, constants canvis d’alineació en un mateix conjunt, formacions de “super-grups”, etc.

John Mayall & the Bluesbreakers era una banda pionera del blues anglès liderada pel cantant, compositor i multi-instrumentista John Mayall, que feu servir el nom de la banda des de 1963 fins 1967, quan deixaren de tocar durant quinze anys fins el 1982. Fem doncs un “alto” en el nostre viatge, perquè no estaria bé seguir avançant sense fer un merescut homenatge a Mayall i els seus amb aquest tema:

John Mayall & The Bluesbreakers – All Your Love – Stereo Album Version (1966)

Hem comentat la influència d’aquesta formació sobre els Fleetwood Mac, però The Bluesbreakers han inclòs entre els seus components a figures imprescindibles de entre els quals s’hi compten:

  • Eric Clapton (abril – agost de 1965, i novembre 1965 – juliol 1966) i Jack Bruce, ambdós marxaren per crear Cream
  • Peter Green, que substituí Clapton, hi tocà fins agost de 1967, i abandonà el grup juntament amb Mick Fleetwood, fitxant John McVie poc després per formar Fleetwood Mac,
  • Mick Taylor (agost 1967 – juliol 1969) que més tard entraria als Rolling Stones,
  • Harvey Mandel, Walter Trout, Larry Taylor, futurs membres de Canned Heat,
  • Don “Sugarcane” Harris, Randy Resnick, Aynsley Dunbar, Dick Heckstall-Smith, Andy Fraser (Free), Chris Mercer, Henry Lowther, Coco Montoya, Johnny Almond i Jon Mark.

Quedem-nos però amb el primer d’ells: Eric Clapton. I és que Clapton no hagués estat mai el Clapton que coneixem avui en dia, l’ slowhand de gran fama i melodies més o menys meloses sense el seu passat, els seus orígens…

Nascut el 30 de març de 1945 a la localitat britànica de Ripley (Surrey), Eric Patrick Clapp fou el primer fill de Patricia, una mare soltera de 16 anys embarassada d’un soldat canadenc destinat a Europa, de nom Edward Fryer, que no volgué reconèixer el n33revolucions - programa#2en. Patricia va tenir enganyat fins els nou anys el petit Eric, fent-li creure que ella era sa germana i que els seus avis eren en realitat els seus pares.

Clapton  s’ha forjat com a guitarrista en bandes tan diverses com els Rossters o els Casey Jones & The Engineers (en els seus inicis) o els Yardbirds i els Bluesbreakers de Mayall – època de la qual prové la popular pintada de “Clapton is God” (feta per un admirador anònim en una valla de l’estació de metro d’Islington) – abans d’arribar a Cream, la que possiblement fou la seva banda més representativa, amb la seva barreja entre rock, blues i psicodèlia… I si no, escolteu això:

Cream – Sunshine Of Your Love (1967)

Un tema àmpliament versionat, destacant la cover que en feu Hendrix, i que era una dels molts temes potentíssim que inclogué la curta però fèrtil discografia de Cream. Clapton s’ajuntava amb el baixista Jack Bruce i el bateria Ginger Baker, ex membres de la Graham Bond Organisation. El grup britànic va exercir gran influència en la música posterior en consolidar la formació coneguda com a “power trío” – [Es denominava tradicionalment power trio a la formació musical que inclou guitarra, baix i bateria]

Cream va gravar tres grans àlbums entre 1966 i 1969: “Fresh Cream”(1966), “Disreali Gears” (1967) – al qual pertanyia Sunshine Of Your Love – o “Wheels of fire” (1969)…  abans de la dissolució del grup per disputes internes. Coses de la convivència d’egos en espais reduïts, ja se sap… El mateix any de la dissolució de  Cream, Clapton, Ginger Baker i dos referents del rock britànic com Steve Winwood (Spencer Davis Group i Traffic) i Rick Grech (Family i Traffric) formaven el “super-grup” Blind Faith, projecte que no va tenir continuitat malgrat gravar un gran àlbum de títol homònim. Al 1970, Clapton decidí formar part com a “simple guitarrista” de la Plastic Ono Band de John Lennon.

cream

I si Clapton fou un cul inquiet musicalment parlant, deixeu-me que tanqui el cercle amb un dels grups de referencia de l’escena musical de la Gran Bretanya dels ’60 del qual també en va formar part: The Yardbirds. Creats el 1963 (el seu primer nom fou Metropolis Blues Quartet) en plena explosió del R&B, incloïa excel·lents músics, que sense deixar de banda llurs influència Blues, s’atreviren amb sonoritats pop de caràcter més experimental i psicodèlica, fins llavors poc explorades a les illes.

La seva primera formació estava integrada pel cantant Keith Relf , el ‘lead guitar’ Anthony “Top” Topham, el guitarra rítmica Chris Dreja, el baixista Paul Samwell-Smith i el bateria Jim McCarty. Topham decidí deixar el grup pels estudis i el va substituir un tal Eric Clapton. El “mal rotllo” arribà amb el seu tercer single, editat el 1965. El conegut compositor Graham Gouldman els va composar “For your love”, tema més pop que va fer que Clapton, adduint que no volia sonar tan comercial, deixés els Yardbirds per seguir tocant blues amb John Mayall, i va ser substituït per Jeff Beck (1944, Surrey), amb qui arribaria el període més creatiu del grup.

Després de gravar el LP “Roger the engineer” (1966), el grup crida Jimmy Page (nascut el 9 de gener de 1944 a Londres), que posteriorment faria gran el nom dels qui ens fan l’honor d’obrir cada setmana el 33revolucions amb un dels seus temes: els Led Zep. El single “Happenings Ten Years Time Ago” (número 43 al UK Chart) ens deixava quelcom històric: Page i Beck a la guitarra, incloent de regal un ocasional baixista anomenat John Paul Jones (futur Led Zeppelin):

Yardbirds – Happenings Ten Years Time Ago – Studio (1966)

I ara agafem el Delorean i fem un salt en el temps, més enrere fins i tot del que protagonitzà l’amic Marty McFly, per aterrar al maig de 1949. Tot just feia un any que havia vist la llum el primer vinil de la història i ens disposem a presenciar un fet històric: la publicació del primer disc de R’n’R de la història. Molts són els candidats que, segons l’opinador o aficionat de torn, lluiten per l’honor d’haver llançat al mercat aquest treball pioner. No és l’objectiu d’aquest programa tancar aquesta polèmica, però sense dubte un dels candidats seria aquest tema…

Jimmy Preston and His Prestonians – Rock The Joint (1949)

De fet, existeix certa divisió també a l’hora d’establir qui va interpretar el primer tema R’n’R, entre Elvis Presley i Chuck Berry, tot i que segons la font que consultem, el tema està més renyit (Roy Brown, Fats Domino, Bill Haley…). “Rock the Joint“, coneguda també com “We’re Gonna Rock This Joint Tonight“, es un tema boogie que fou gravat per diversos cantants de l’era “pre-rock” com el propi Jimmy Preston o Bill Haley. La versió de Jimmy Preston and His Prestonians va gravar-se a Filadèlfia el maig de 1949 i publicada pel segell Gotham.

I ara deixeu-me que faci una mica d’espai en aquest post…                          ….(ja?) perquè qui ens acompanyarà ara no és només un gran músic carregat de la seva inseparable guitarra, si no que qui aterra ara enmig d’aquest blog és la història mateixa del blues:

John Lee Hooker – I’m In The Mood (1951)

Fem una mica d’història: Hooker nasqué en una granja a la vora de Clarksdale (Mississippi) del matrimoni format per William Hooker (pastor baptist) i Minnie Ramsey. Encara essent un nen, la seva família va traslladar-se a una altra granja en una plantació propera, on va conèixer als bluesman Snooky Pryor i Jimmy Rogers. Al 1928 els seus pares van separar-se i ell fou l’únic germà que va quedar a càrrec de sa mare, que poc després va tornar a casar-se, amb un músic de blues local de nom William Moore, qui va ensenyar John a tocar la guitarra amb només tretze anys, fet que, evidentment, el marcaria de per vida.

John_Lee_HookerLes seves cançons han estat versionades per gent com Buddy Guy, Cream, AC/DC, ZZ Top, Led Zeppelin, Tom Jones, Jimi Hendrix, Eric Clapton, Nick Cave & The Bad Seeds, Van Morrison, The Yardbirds, The Animals, The Doors, The White Stripes, MC5, o la The Jon Spencer Blues Explosion.

El 1990 va guanyar un Grammy (Best Traditional Blues Recording) pel tema I’m in the Mood (amb Bonnie Raitt).

I “culpables” també de versionar al gran bluesman són els Animals d’Eric Burdon i Alan Price, un dels grups clau del R&B britànic dels ’60 que, amb el pas dels anys, va anar tendint cap a la psicodèlia. La banda va sorgir a la ciutat anglesa de Newcastle i, derivat del seu gust per la música negra nord-americana, inicialment es feien dir “The Kansas City Five”.

El cantant Eric Burdon, el teclista Alan Price i el bateria John Steel, juntament amb el guitarrista Hilton Valentine i el baixista Bryan “Chas” Chandler, canviarien el nom el 1963 per The Animals. El salt a la fama va produir-se amb el seu segon 45 rpm: “The house of the rising sun” (magistral adaptació d’un tema tradicional de Texas Alexander). Un any després apareixia el seu LP debut, “The Animals” (1964), amb la prodigiosa veu negra de Burdon i els hipnòtics teclats de Price, que contenia aquest…

The Animals – Boom Boom (1964)

Un any abans, el 1963, els Yardbirds van gravar una demo d’aquest mateix tema que va publicar-se com a single el 1966 a Holanda i Alemanya, essent inclós més tard en el recopilatori del grup: “Ultimate!”

I parlant d’orígens… què tal si ens remuntem als orígens del Heavy Metal? No, no els anirem a buscar en grups de finals dels ’80, ni ens atrevirem a dir (tot i que hi ha qui sí ho ha fet) que els precursors en son els Led Zeppelin o Deep  Purple – potser sí del Hard Rock però no del Heavy -, tot i que sí podem penjar aquesta etiqueta a uns contemporanis seus… Si bé no eren uns músics virtuosos  y el seu front-man era més això, un “animador” que no pas un gran cantant, els Black Sabbath sonaven així:

Black Sabbath – Paranoid (1970)

Cimentats en el blues-rock i influenciats per grups com Cream, Jimi Hendrix Experience o Blue Cheer, els britànics Black Sabbath fou un dels noms clau en les arrels del que va acabar sent el heavy metal.

blacksabbath

Sorgits el 1967 a Birmingham, John Michael “Ozzy” Osbourne (veu), el guitarrista Tony Iommi, el baixista i lletrista Terry “Geezer” Butler i el bateria Bill Ward començaren dient-se Polka Tulk, per rebatejar-se poc després com a Earth, nom sota el qual van patejar-se un bon número de locals interpretant temes blues-rock, incorporant ja lletres més obscures i guitarres afinades de forma més greu. El 1969, per evitar problemes legals amb un altre grup d’igual nom (i per indicació del seu representant Jim Simpson), els Earth van convertir-se en Black Sabbath, nom que exemplificava el seu acostament al món de la màgia, la fantasia i l’ocultisme.

Black Sabbath va ajudar a desenvolupar el gènere del Heavy Metal amb publicacions com Paranoid (1970), àlbum que fou quatre vegades disc de platí. Des de llavors, la banda va patir nombrosos canvis de formació, amb més de 25 antics membres… Ozzy Osbourne va ser acomiadat el 1979 i substituït per Ronnie James Dio, antic vocalista de Rainbow. Malgrat tot, Black Sabbath va veure passar al llarg dels ’80 i ’90 fins a 4 vocalistes més: Ian Gillan, Glenn Hughes, Ray Gillen i Tony Martin.

Creats també el 1967, els Blue Öyster Cult van iniciar la seva particular carrera musical en plena era psicodèlica sota diferents noms, entre els quals Soft White Underbelly, Oaxaca o Stalk Forrest Group. Procedents de Long Island, el grup, en un període d’alt consum de drogues va començar a produir música lisèrgica en base al “colocón” diari d’estupefaents.

L’últim canvi de nom però –  i, de fet, rebaixar la dosi diària de drogues – sembla que els va acabar sentant bé. Els Blue Öyster Cult aconseguiren firmar amb Columbia per debutar en vinil amb l’homònim “Blue Öyster Cult” (1972), un bon disc produït per Sandy Pearlman, i Murray Krugman, en què ja s’ensumava la tendència més hard rock, amb influències de blues-rock, psicodèlia, garage-rock o glam-rock.

Blue Oyster Cult – Stairway To The Stars (1972)

I ara arriba un d’aquells moments en què us porto un regal molt i molt especial… Seieu còmodament (si no ho esteu ja), endolleu la làmpada de lava si la teniu a mà i escolteu això:

Eren els Iceberg, un grup de rock progressiu i jazz-rock originaris de… Barcelona!, i la versió del seu Lying On the Sand al Canet Rock del 26 de juliol de 1975

Músics extraordinaris, influenciats principalment per la Mahavishnu Orchestra, especialment en les escales de guitarra. Sorgiren amb cert retard respecte el moviment musical progressiu, que duia anys sonant a Anglaterra i els Estats Units. La seva música però, respirava també aromes flamencs i mediterranis.

La banda es forma el 1974 amb: Max Sunyer (guitarra), Josep Mas “Kitflus” (teclat), Primitivo Sancho (baix), Jordi Colomer (bateria) i Àngel Riba (veu i saxo), gravant el seu disc debut Tutankhamon (1975), amb la meitat dels temes amb contingut vocal. Posteriorment, publicarien els instrumentals Coses nostres (1976), Sentiments (1977), Iceberg en directe (1978) i finalment Arc-en-ciel (1979). Max Sunyer i Kitflus formarien més tard el grup Pegasus juntament amb Rafael Escoté i Santi Arisa.

I fins aquí tot el que ens ha cabut en aquest segon post del 33revolucions. Ens acomiadem amb un geni…

Mike Oldfield – Tubular Bells Part One – New Stereo Mix (1973)

Tubular Bells fou el primer disc d’estudi del compositor i multi-instrumentista Mike Oldfield, publicat el 25 de maig de 1973, i composat quan Olfield tenia només 17 anys. Originalment es tractava d’una maqueta que l’artista va oferir a diferents discogràfiques inicialment sense èxit en tractar-se d’una composició instrumental molt extensa (dividida en dues úniques parts). Però Oldfield va conèixer Richard Branson, amo d’unes quantes botigues de discs que volia muntar una discogràfica. Tubular Bells acabaria així convertint-se en el primer LP publicat pel segell Virgin Records.

Playlist del programa:

  1. Fleetwood Mac – Oh Well (1969)
  2. John Mayall & The Bluesbreakers – All Your Love (1966)
  3. Cream – Sunshine Of Your Love (1967)
  4. Yardbirds – Happenings Ten Years Time Ago (1966)
  5. Jimmy Preston and His Prestonians – Rock The Joint (1949)
  6. John Lee Hooker – I’m In The Mood (1951)
  7. The Animals – Boom Boom (1964)
  8. Black Sabbath – Paranoid (1970)
  9. Blue Oyster Cult – Stairway To The Stars (1972)
  10. Iceberg – Lying On The Sand (1975)
  11. Mike Oldfield – Tubular Bells Part One (1973)

Deixa un comentari

Filed under General

Programa #1: Declaració d’intencions

Podcast del programa: #33revolucions 28/09/12

Diuen que una bona sintonia és mig programa, i així m’ho recordava en un encertat tuit el meu amic José Manuel dies abans que comencés a rodar el #33revolucions. Bé, doncs essent aquest el primer programa de música que presento (de fet el primer programa com a tal que presento), em permetreu la llicència d’haver jugat sobre segur amb aquest ‘Immigrant Song’ de Led Zeppelin…

Poseu-vos còmodes i sigueu benvinguts al blog del 33rrevolucions, un viatge per la història de la música que ens durà setmana rere setmana la versió radiofònica – divendres de 20 a 21h i dissabtes en repetició de 18 a 19h – que un servidor condueix a puny6radio.

Com haureu endevinat els més espavilats pel nom del programa, la cosa anirà de vinils. Aquest no serà un espai en què fem cap repàs cronològic a la història, o a una part de la història, de la música; al cap i a la fi, quan un escolta música a casa seva, o al cotxe, o al iPhone (maleïda tecnologia digital), no ho fa pas ordenant els artistes en ordre cronològic… tot i que, permeteu-me la llicència – ja en van dues – en aquest primer post farem un petit tastet que sí seguirà cert ordre temporal, a mode de declaració d’intencions.

Ara, si la sintonia d’un programa de música és important, què me’n dieu del primer tema que hi sona? Tota una responsabilitat. Esperem que ens hi ajudarà algú de qui el gran John Lennon va dir que  si alguna vegada el Rock’n’Rolll hagués de canviar de nom, caldria posar-li directament el seu. I és que si Elvis Prestley en fou “el rei”, aquest espigat cantant, guitarrista i compositor negre en fou el pare… Charles Edward Anderson (Chuck) Berry!

Chuck Berry – Johnny B. Goode (1955)

Un nou estil musical, entès cada cop més com una forma de vida rebel començava a arrencar i gent com Chuck Berry, Elvis, Fats Domino, o Bill Haley i els seus comets, bastien els ciments d’aquest gran edifici que acabaria sent, i encara és, el R’n’R.

No m’agrada marcar-me fronteres especialment pel que fa a la música, però al 33revolucions ens fixarem només un parell. La primera: el punt de partida: el 21 de juny de 1948 es presentava, a l’hotel Waldorf Astoria de New York, el 1r disc de llarga durada fabricat en resina de polivinil. Un enginyer de la CBS, Peter Golmark, troba la fórmula pel vinil tal i com el coneixem avui en dia, en format 12″ LP, com a resultat de la gran acceptació dels gramòfons, que sembla que finalment guanyen adeptes. Es presenten diverses avantatges respecte l’anterior format, doncs el vinil girarà a 33 1/3 rpm, permetent una reproducció màxima de 25 minuts per cara.

El primer disc de 12″ venut a preu d’or ($4.85), incloïa la interpretació del violinista Nathan Milstein del Concerto in E minor de Mendelssohn, amb Bruno Walter conduint l’Orquestra Filarmònica de Nova York. Deu anys més tard d’aquella efemèride, sonava això:

Buddy Holly – Well…All Right (1958)

Buddy Holly, un dels primers músics en definir un so propi, amb una imatge personal senzilla, sense estridències, que triomfà gràcies al seu talent i a la voluntat de composar els seus propis temes, fet gens comú en aquella època. Tots ells trets primordials en el futur de la música rock, mimetitzats per membres de la “Invasió Britànica” com The Hollies (copiat del seu cognom) o els Beatles.

El 3 de Febrer de 1959, després d’actuar a Clear Lake (Iowa) en Buddy decidia agafar una avioneta per disposar de més temps per descansar abans del seu següent concert a Moorhead, Minnesota. L’acompanyaven un jove Ritchie Valens i el músic Big Bopper. El mal temps provocà un accident aeri en què no hi hagué supervivents.  En Don McLean definí aquell dia en el seu famós “American Pie” com “El dia que va morir la música“. Un altre dia us explicaré com va anar tot això de l’accident, però ara fem un salt cap endavant, cap al 1962 per escoltar un mestre…

Bob Dylan – Man Of Constant Sorrow (1962)

Nascut Robert Allen Zimmerman el 24 de maig de 1941 a Duluth, Minnesotta, fou un dels genis musicals del segle XX, pilar indispensable en el desenvolupament de gèneres tan diversos com el folk, el blues, el country, el rock o el pop. Quan es traslladà a la Universitat de Minnesotta, va començar a expandir la seva passió pels estils més tradicionals de la música americana, declarant-se admirador de gent com Woody Guthrie o Hank Williams. Va adoptar el cognom Dylan en homenatge al poeta Dylan Thomas, i va començar a cantar folk per locals del Greenwich Village de NY, després d’abandonar els estudis d’art.

‘Bob Dylan’ (1962) fou el seu àlbum de debut, publicat el març d’aquell any per Columbia Records, i contenia versions de temes folk tradicionals més dues composicions originals: “Talkin’ New York” i “Song to Woody”.

I ens anem acostant al meu període preferit… No us enganyaré, sóc un fan incorregible de la que es coneix com a “so o música dels 70” i que, curiosament (o no), fou enregistrada entre finals dels ’60 i els primers ’70, quan arriben els grans festivals, els àlbums imprescindibles, la psicodèlia, les influències irrenunciables de la majoria – per no dir de tots – els grups que vaig escoltar a partir dels ’90 (els 80 van ser un rotllo a banda…), els que representen el cor de la música rock tal com un servidor l’entén.

I ens hi acostarem una mica més amb un grup que té la peculiaritat de reunir a membres candidats a millor guitarrista de la historia (Pete Townhsend) , millor bateria (Keith Moon) i m’atreviria a dir que millor baixista i tot (John Entwistke). Val a dir que Daltrey no desmereixia com a cantant. Qui? Us preguntareu… Doncs això, The Who!

The Who – I Can’t Explain – Original Mono Version (1965)

Un tema contingut al My Generation (1965), el seu àlbum de debut editat per Brunswick Records a U.K. i per Decca als EE.UU. sota el títol de The Who Sings My Generation 5 mesos més tard, amb una portada diferent i un llistat de pistes lleugerament diferent.

I arriba la dinamita… 1967, el primer any de la “meva” època daurada, que durarà fins 1971. Alguns dels millors àlbums de la història s’escriuen (en quantitats ingents) durant aquest període… Un d’ells, el Are you experienced (1967), d’una banda composada per Mitch Mitchell (drums) , Noel Redding (baix), i un jove guitarrista prodigi que donaria nom al grup: The Jimi Hendrix Experience. Un trio que s’estrenava en directe l’octubre de 1966 a la ciutat francesa d’Evereux i que poc després es presentava a Londres davant una selecta audiència, amb gente com Eric Clapton, Brian Jones o Pete Townshend. Després de sentir la Fender Stratocaster de Hendrix, explica la llegenda que el mateix Clapton va arribar a plantejar-se la retirada.

Aquesta és la cançó – confesso – que un bon dia, després de sentir-la durant la pel·lícula American Pop, va fer que comencés a  preguntar-me quin coi de música es feia en aquella època… i fins aquí he arribat. Gràcies Jimi.

The Jimi Hendrix Experience – Purple Haze (1967)

Wow… com se us ha quedat el cos? Deixeu-me aparcar altres èxits “obvis” d’aquella època, doncs l’objectiu del 33rpm serà, també, el de donar cabuda a grups i artistes menys “mediàtics” dels ’50, ’60, ’70 i… bé, ja veurem fins on arribem.

Més en la corda del Country – de la qual, a banda del blues o del rockabilly, també se n’ha alimentat el rock especialment en les seves primeres passes -, trobem Johnny Cash; un paio nascut a Kingsland, Arkansas l’any 1932, amb una llarga carrera iniciada a mitjans ’50 quan la discogràfica Sun el fitxa, juntament amb Carl Perkings, per substituir Elvis Presley, que havia marxat a RCA. Cash mantindria una carrera activa i pràcticament inesgotable des de 1954 fins l’any mateix de la seva mort, el 2003. La història de “A Boy Named Sue” (un nen anomenat Sue) es un tema original de Shel Silverstein i popularitzada per Johnny Cash en la seva gravació en directe a la penitenciaria de Sant Quintí, en un concert (no seria l’únic en una presó) el 24 de febrer del ’69:

Johnny Cash – A Boy Named Sue (1969)

I si abans ens marcàvem una data a partir de la qual iniciar un trajecte musical que tot just acaba d’arrencar, bé ens haurem de finar un límit, i aquest, recorrent altre cop al nom del programa, sembla molt obvi:  l’octubre de 1982 veu la llum al Japó el primer àlbum publicat en format CD, el  ’52nd Street’ de Billy Joel. Aquest serà el segon i últim horitzó temporal que ens posarem per tal de gaudir de la música que, fins llavors, omplí els plats dels tocadiscs durant els ’50, ’60 i ’70, en un viatge sense retorn.

Però tranquils, que ni us imagineu la quantitat de música que ens hi cap fins aquell any. Us esperàveu un programa eminentment sobre música dels ’70…? Potser sí – fins on la meva debilitat per la música d’aquella època em permeti -, però passarà per aquí també gent que publicava els seus primers treballs en vinil com ara Joy Division, The Cure, Springsteen, The Police, The Ramones,  AC/DC (tant els 2 LPs amb Bon Scott com el Hell’s Bells amb Brian Johnson), o el tema que us posaré a continuació…

I és que arribats a aquest punt, em fa molta, però molta il·lusió posar-vos això… Escolteu-ho bé, i aventureu-vos a dir en quin any es va escriure. Agafeu aire, que arriben els Budgie!

1971 senyores i senyors!, tot i que no es va publicar fins la seva inclusió en el l’àlbum Never Turn Your Back on a Friend (1973). Fa més de 40 anys! Un tros de tema versionat per Metallica el 1988 com a B-side del seu single “Eye of the Beholder“, i inclosa més tard en el LP Garage Inc. (1988), així com en tour del …And Justice for All. Què gran és la música…

I ara abaixem una mica, no massa, per ajuntar-nos amb males companyies. Ni més ni menys que amb un ex dels Mott The Hoople, el fenomenal guitarrista Mick Ralphs, un antic membre de King Crimson, el baixista Boz Burrell, i dos ex integrants dels Free, el bateria galès Simon Kirke i el gran vocalista Paul Rodgers (rescatat fa uns anys per Brian May per tal de ressucitar els Queen després de la mort de Freddie Mercury). Tots ells formaren un grup de hard-blues-rock anomenat Bad Company.

La banda va crear-se el 1973 amb l’inestimable recolzament dels Led Zeppelin, amb qui van firmar per gravar en el seu segell Swan Song, debutant en vinil amb un poderós i directe LP, titulat simplement Bad Company (1974). En aquell àlbum es trobava aquest tema:

Bad Company – Can’t Get Enough (1974)

Moment complicat. Se’m fa molt i molt difícil presentar algú com el personatge que ens visita avui per primera vegada (no dubteu que ho tornarà a fer), un dels meus herois… el camaleó de la música: David Bowie. Des dels seus inicis dins el moviment mod dels ’60, la trajectòria de Bowie ha traspassat fronteres i visitat territoris com el glam-rock (del que en fou màxim exponent), l’electrònica experimental, el proto-punk, el soul, l’ambient, el pop-rock, el dance-pop o fins i tot una vessant més “cabaretera”.

A banda de la seva pròpia carrera com a intèrpret i compositor, David Bowie es convertiria en peça clau per rellançar durant els ’70 les carreres de noms essencials del rock como Lou Reed o Iggy Pop & The Stooges. Tot un heroi:

David Bowie – Heroes – 1999 Digital Remaster (1977)

I acabem aquest primer recorregut pels surcs de la història musical fregant els límits temporals del programa amb un tema que respira mooooolt de música dels 80: Foreigner, un grup que va arribar als números 1 de llista amb algunes manides baladetes, però dels que ens encanta aquesta urgència que també ens apreta per acabar aquest post…

You say it’s urgent, so urgent, so-oh-oh urgent…
Just you wait and see, how urgent, my love can be, it’s urgent…

(Ai, nena…)

Foreigner – Urgent (1981)

Fins aquí aquesta primera entrega. Sigueu tan feliços com pugueu i visca la música

Playlist del programa:

  1. Chuck Berry – Johnny B. Goode (1955)
  2. Buddy Holly – Well…All Right (1958)
  3. Bob Dylan – Man Of Constant Sorrow (1962)
  4. The Who – I Can’t Explain (1965)
  5. The Jimi Hendrix Experience – Purple Haze (1967)
  6. Johnny Cash – A Boy Named Sue (1969)
  7. Budgie – Breadfan (1971)
  8. Bad Company – Can’t Get Enough (1974)
  9. David Bowie – Heroes (1977)
  10. Foreigner – Urgent (1981)

1 comentari

Filed under General, Temàtics

Un somni fet realitat

Si fa uns anys m’haguessin preguntat: quin somni irrealitzable t’agradaria veure acomplert o, de ben segur un dels que m’haguessin vingut al cap hagués estat presentar “el meu” propi programa de música i, a poder ser – si el desig venia amb extensions – que pogués posar-hi la música que a mi m’agrada, la que sonava a finals dels anys 60 i principis dels 70.

Es probable que, en funció de quan m’haguessin fet la pregunta, també hauria pogut respondre coses com “tocar en un grup de música”, “que em publiquin un llibre”, “jugar en un equip de bàsquet federat (de la divisió que fos)” o “tenir una feina que m’agradi”… Doncs bé, si agafem aquest saquet de desitjos i, a dia d’avui fem recompte se somnis acomplerts, estaria en disposició de dir que ja tinc el 60% al sac (3/5 pels de lletres i matemàtics del PP) i que, per edat, probablement sigui aquest el límit d’èxit que puc assolir.

Gens malament tenint en compte que, en general, el mot “irrealitzable” que apareix en la primera línia del primer post d’aquest nou espai que engego avui, sol tendir més aviat a 0. De moment això del llibre publicat us ho explico en el meu altre blog , i la part de la feina que m’agradi, tot i que encara no fa un any que exerceixo, ja us ho explicaré més endavant, qui sap si en un tercer blog.

Però si algú ha fet possible que el percentatge d’èxit depassi la barrera del 50% (altre cop: pels mandrosos i aquells que s’hagin perdut: passar de 2 a 3 fites utòpiques acomplertes), aquests són els amics de Punt 6 ràdio. Van ser ells qui, després de convidar-me el setembre de 2011 a formar part de l’espai de tertúlia “De Bon Matí” (especialment dedicat al món de Reus), conduit pel Jordi Escoda,  els dilluns de 9 a 10h, i gosar més endavant entregar-me sense masses miraments la secció de castells dins el magazin “Ja hi som tots” amb la Marta Trill (oportunitat que haig d’agrair també al meu predecessor, el grandíssim Enric Puyuelo, A.K.A RENFE), 33revolucionsno se’ls va acudir altra cosa – gràcies altre cop, Jordi – que proposar-me A MI, fer un programa de música d’1h a partir de setembre/octubre, jo tot solet en un estudi de gravació, punxant la música que vulgués. A MI! (ja ho he dit això?)

Com em conec, i sé que la meva capacitat per dir que no és força limitadeta, vaig fer-me el dur i vaig dir que m’ho pensaria, tot i que crec que amb la cara – ulls oberts com a plats de discs i un somriure mal dissimulat – pagava. Així que… vaig dir que sí. Somni acomplert? Encara no, o no del tot. Ara calia trobar dia i hora i, el més important, nom i contingut pel nou espai.

Després de donar-hi algunes voltes (tampoc no va costar massa posar-nos d’acord), el 28 de setembre a les nou tocades del vespre, sonaven els primers acords d’un somni fet realitat, la sintonia d’un nou programa de música de l’emissora que desmunta utopies. L’agulla era a lloc i començava a rodar el 33revolucions.

En aquest blog us hi aniré deixant, o si més no aquesta és la intenció, un recull més o menys detallat del contingut de cadascun dels programes. Petites proves musicals que els somnis, de vegades, s’escriuen sobre un pentagrama, mentre d’altres s’expliquen a l’hora que se’n gaudeix, rere un micròfon.

Així que, poseu-vos còmodes, i sigueu tots molt ben viguts a aquest espai…

1 comentari

Filed under General