Tag Archives: 33 revolucions

3×02 – Brothers In Music

Escolta aquí el podcast del programa:

O coneix més cançons sobre el tema a la nostra llista de Spotify.

Després del retorn al cole de l’anterior post, tornem a la càrrega per parlar-vos d’uns germans molt especials. Tranquils, que no hem entrat en cap ordre religiosa sinó que avui la cosa va de músics. De músics que, a banda de tenir en comú pare i mare, comparteixen també també estudi de gravació, escenari, carrertera i manta.

A molts els espanta la possibilitat de compartir feina amb un germà o germana quan, sovint, el que desitgem és trobar el nostre espai propi després de conviure ‘per força’ a casa dels pares. Els nostres convidats d’avui però, semblen estar fets d’una pasta especial i no només comparteixen forma de vida, sinó també també estudi de gravació, escenari, carrertera i manta

No sabem si és predisposició genètica, o que en aquelles cases els fotien alguna cosa especial per berenar, però el cas és que hi ha hagut famílies realment prolífiques a l’hora de dur al món músics de renom, no només germans, sinó també pares, mares, tiets, cosins… que, en molts casos, han acabat tocant junts. Avui però, ens quedem amb els primers. I és que l’amor fraternal, a ritme de 33revolucions, sona millor.

La nostra 1a elecció és força evident. Si ens pregunten per una banda on hi convisquin germans, segurament la nostra primera resposta sigui els Jackson Five o… els Bee Gees:

1. The Bee Gees – New York Mining Disaster 1941 (1967)

Barry, el gran (guitarra), i els bessons Robin (veu principal) i Maurice Gibb (baix), recordats (i despreciats per molts) pel seu vincle indissociable amb la febre discotequera dels 70, els Bee Gees han arribat a fer molt bona música; de tall pop, sí, però també barroca i fins i tot propera a la psicodèlia. No em creieu? Doncs ja podeu córrer a escoltar qualsevol dels 4 LP’s que van editar entre el 67 i 1969.

Després que la família emigrés a Australia, on els 3 germans triomfaven gravant el seu 1r treball Spicks And Specks (1966), els Bee Gees tornen al seu UK natal en plena influència dels Beatles, on augmenten la formació amb el batería australià Colin Petersen, i firmen amb Polydor, amb qui l’any següent, el 1967, publicarien aquesta joia que és “NY Mining Disaster 1941”, que seria inclòs a The Bee Gees 1St, un gran àlbum molt influït precisament pels fab four, i que precediria el psicodèlic Horizontal (1968), l’essencial Idea (1968) o el magnífic doble LP Odessa (1969).

I marxem ara cap a New Haven, Connecticut, per conèixer en Richard i la seva germana petita Karen. Ell, un noi prodigi al piano; ella, una nena a la que només li agradava jugar a baseball i que, després d’entrar a la Downey High School, va aficionar-se a tocar la bateria. Plegats, van convertir-se en un fenòmen musical  comercial als EE.UU. a principis dels 70. Els Carpenters!

2. Carpenters – All I Can Do (1969)

Un tema composat per Richard Carpenter, amb lletra de John Bettis, i inclòs a l’album de debut dels Carpenters de 1969, Ticket to Ride, en que la majoria d’instruments els toquen els propis Karen i Richard Carpenter – especialment bateria i teclats, respectivament -, deixant el baix en mans de Joe Osborn. A més, és un dels LP’s en què més repartit està el treball vocal, fent que la petita de la familia pogués quedar-se darrere de la bateria.

En posteriors treballs però, la tímida Karen hauria de fer un pas endavant per assumir el rol de frontman (o de frontwoman en aquest cas) i, a veure, tampoc és que fos una virtuosa de les baquetes, ni que el pes de la bateria als temes dels Carpenters fos excessiva. En directe, de fet, ella tot just tocava en un parell de temes, i era Cubby O’Brien qui ocupava el seu lloc, mentre que en els següents LP’s ja seria un altre percussionista més capacitat, Hal Blane qui se’n feria càrrec.

Durant els seus 14 anys de carrera, els Carpenters gravarien 11 àlbums, 31 singles i fins una sèrie de TV. El grup es trencaria el 1983 després de la mort de Karen Carpenter, a causa d’una atac de cor derivat de l’anorèxia qeu patia des de feia anys. En morir, pesava poc més de 30kg .

I ja hem escoltat un trio masculí i una parella de germà i germana. Ara toca doncs una parella femenina. Filles d’un coronel del cos de marines, Ann (veu) i Nancy Wilson (guitarra) van ser els únics membres permanents, cor i ànima de Heart, que arribaria a vendre més de 30M de discs arreu del món amb temassos com Barracuda, Magic Man o aquest…

3. Heart – Crazy On You (1975)

Primer single de l’enorme àlbum debut de Heart, Dreamboat Annie, gravat a Canadà després d’incorporar al grup al bateria Michael Derosier i el teclista Howard Leese, el 1975 i publicat l’any següent als US. Un disc que recollia les principals influències de les germanes Wilson, ni més ni menys que Led Zeppelin i Joni Mitchel i en el que, per cert, participaven els germans Roger (guitarra) i Mike Fisher (dins l’equip de producció), que es convertirien en parelles sentimentals de les germanes Wilson, ves per on.

I ara viatgem fins al 1981 tonant a Austràlia, per trobar-nos amb dues noies britàniques de naixement, Chrissie i Lyndsay Hammond, que debuten al 33 revolucions:

4. Cheetah – Bang Bang (1981)

La Chrissie i la Lyndsay van ser vocalistes de sessió de diversos grups australians, abans que aquesta darrera es posés al capvant d’un grup anomenat Skintight i poc després formés Cheetah amb sa germana. La banda, activa entre 1977 i el 82, va destacar per singles com Walking In The Rain, Deeper Than Love o Spend The Night. Bang Bang seria el penúltim single del grup, publicat el 1981 i inclòs un any més tard com a primer tall del seu LP Rock & Roll Women (1982).

Cheetah va actuar per suposat per tota Austràlia, però també pel Regne Unit i resta d’Europa incluent aparicions al reputats festivals com el de Roskilde, a Dinamarca, o Nuremberg i Wiesbaden, a Alemanya, a més del de Reading, a Leeds, on coincidirien al cartell amb Iron Maiden, gràcies al que tocarien davant d’una audiència de 120,000 persones.

A aquestes alçades del post hem estat ja a terres britàniques, a Austràlia, als EE.UU. i hem passat fins i tot pel Canadà. On podríem anar ara per conèixer una nova parella de dames? Doncs cap a Madrid! I no per manifestar-nos ni per pactar amb el Govern central (2 coses impensables l’any 74 en aquest país i encara ara) sinó per donar-nos un homenatge de flameco rock a càrrec d’un duo d’ètnia gitana, la Carmen Muñoz Barrull (Carmela) i sa germana Edelina (Tina).

5. Las Grecas – Te Estoy Amando Locamente (1974)

Las Grecas, que van petar-ho molt fort amb aquest Te estoy amando locamenti, el seu primer single, del que van arribar a vendre’n mig milió de còpies, que ja és dir, per trobar-nos encara a les darreries del règim franquista.

Ambdues germanes van començar cantant a Los Canasteros, propietat del mític Manolo Caracol. Allí hi van començar a forjar-se una reputació, fins que van ser contractades, al loro!, per Lola Flores pel seu famós tablao, el Caripén, on serien descobertes pel productor José Luís de Carlos i el compositor Felipe Campuzano, que les fitxarien pel segell CBS, batejant-les com “Las Grecas”, doncs allà se les coneixia com «las niñas que cantan en griego», per la forma com interpretaven el tema «Sagapó», una versió d’un tema grec.

I sense moure’ns d’aquell 1974, us paguem un viatge fins a L.A. per conèixer en Ron i en Russel Mael (teclista i veu respectivament) que formarien el 1968 una banda anomenada Halfnelson, que al  cap de tres anys acabaria evolucionant fins a Sparks.

6. Sparks – This Town Ain’t Big Enough For Both Of Us (1974)

Conguts i recordats per la seva peculiar forma d’escriure, la música dels Sparks sempre ha estat acompanyada de lletres molt cuidades, a més d’una teatral posada en escena que exagerava encara més el contrast entre germans, en Russel, el frontman amb veu de falsette amagat sota el seu serrell, i el posat més hieràtic (immòbil gairebé) d’en Ron i el seu bigotet rere el teclat.

Aquest This Town Ain’t Big Enough for Both of Us, escrit per Ron Mael, era el tall que obria el seu 3r LP, publicat e 1974, Kimono My House. Un any abans, el 1973, el germans Mael havien decidit traslladar-se al Regne Unit per participar de l’escena glam rock que en aquell moment començava a despuntar, així que van incorporar tres músics anglesos: Martin Gordon (baix), Adrian Fisher (guitarrra) i Norman “Dinky” Diamond (bateria), que substituïen l’anterior percussionista, Harley Feinstein, i una altra parell de germans, Earle i Jim Mankey, que van integrar la banda en la gravació dels seus anteriors dos àlbums d’estudi. Allà, signarien per Island Records que produiria el seu Kimono My House.

I aquí arriben uns altres pirats que han navegat entre el rock, el punk, el post-punk i la new wave, amb uns tocs de ciència ficció, i uns temes molt en la línia de la crítica social, sense oblidar el seu humor surrealista. Un còctel explosiu preparat, o de-evolucionat, pels germans Mothersbaugh (Mark i Bob) i els Casale (Gerald i Bob), que juntament amb el bateria Alan Myers formaven els DEVO.

7. Devo – Whip it (1980) / Mongoloid (1977)

Inclòs en el seu Freedom of Choice de 1980, un LP orientat ja definitivament cap al synthpop (tot i que les guitarres encara hi tenen un paper destacat) aquest Whip it, escrit pel vocalista Mark Mothersbaugh y Gerald Casale ràpidament es convertiria en un hit , potser el més gran del grup.  Una curiositat: anys més tard els membres de la banda van confessar que el riff d’aquest tema està basat en el clàssic de Roy Orbison, Oh, Pretty Woman.

I seguim en ruta pels EE.UU., fent parada a Minnesota per desenterrar d’enmig del desert una raresa, una petita joia que crec que us agradarà… Un grup que teníem moltes, MOLTES, ganes de portar-vos.  Fundat el 1966 pel multiinstrumentista Ken “The Captain” Erwin (veu, trompeta, guitarra, baix, teclats, i allò que li posessin a les mans) i son germà Jim Erwin (baix i veu) als que s’unirien Tom “Polock” Pohling (lead guitar) i Doug “Beaver” Reynolds (teclats).

8. The C.A. Quintet – Colorado Mourning (1968)

No sé a vosaltres però a mi em recorda un altre grup del que n’estem enamorats al 33 revolucions, els Love d’Alvin Lee. A diferència d’ells però, The C.A. Quintet, no va aconseguir ni de bon tros arribar al gran públic. De fet, del seu únic LP Trip Thru Hell produït el 1968 per una segell local de Minnesssota, Candy Floss, se’n van vendre inicialment menys de 500 còpies, tot i que amb el pas dels anys va anar guanyant popularitat gràcies a músics i col•leccionistes, sent reeditat més endavant per Sundazed Records en CD (1995) i un doble LP (1996). Feu-me cas, si en teniu ocasió, no deixeu passar l’oportunitat d’escoltar-lo.

I de la psicòdelia americana al rock progressiu anglès, amb una banda que mesclava el rock amb elements de la música clàssica, el folk, jazz o melodies medievals, i que tot i no aconseguir l’èxit comercial d’altres bandes contemporànies com Jethro Tull, Pink Floyd, Genesis o Yes, sí que va triomfar més que els C.A. Quintet…

9. Gentle Giant – A Cry For Everyone (1973)

Un trio de germans multiistrumentistes, Derek, Ray i Phil Shulman, que acompanyats del guitarra Gary Green, el teclat de Kerry Minnear i el bateria Martin Smith, formaven Gentle Giant. Una banda que, després de gravar alguns senzills durant l’època daurada de la psicodèlia, van virar cap al rock progressiu amb el magnífic LP de debut Gentle Giant (1970). Després arribarien Acquiring The Taste (1971) i Three Friends (1972).

Bon preludi pel llançament l’any següent del seu quart treball, el fascinant Octopus (73), ja amb el gal•lès John Weathers a la bateria. A Cry For Everyone es un dels meus talls preferits d’aquell LP, amb un potent riff, complexes passatges sonors, una bona melodia i una dosi d’existencialisme inspirada en textos d’Albert Camus.

I dels germans Shulman als Porcaro: Steve (teclats), Jeff (bateria) i Mike (baix), fills del bateria de jazz Joe Porcaro. Formats el 1977 a la californiana localitat de Van Nuys, van incloure en les seves peces elements pop, rock, soul, funk, progressive rock, hard rock, R&B, blues, o jazz. Una complexitat que certament no es veia reflectida en el seu nom: Toto.

10. Toto – Child’s Anthem (1978)

El primer tall del disc de debut dels Toto, i una de les poques instrumentals de la banda iniciada per David Paich i Jeff Porcaro, dos amics de l’institut que començarien tocant plegats com a músics de sessió i van acabar decidint muntar el seu propi grup, així que va reclutar el cantant Bobby Kimball a més de David Hungate, Steve Lukather i el segon dels germans Porcaro, Steve, per treballar en el seu 1r àlbum, l’homònim Toto, que veuria la llum un any més tard, el 1978, publicat per Columbia Records.

El tercer germà Porcaro, en Mike, que també es guanyava les garrofes com a músic de sessió, substituiria el baixista David Hungate el 1982, poc després de la gravació de l’exitòs Toto IV, que els cinvertitua en un grup super-vendes gràcies a temes com Hold the Line, I’ll Supply the Love o Georgy Porgy.

Segons va confessar el propi grup, durant les primeres sessions del seu primer treball, l’enginyer de so, per no confondre’s amb altres grups que gravaven al mateix estudi, posava als seus carrets una etiqueta i el primer que se li va acudir va ser “Toto”. Un cop acabat l’àlbum i quan la discogràfica va voler llançar-lo els van preguntar pel nom de la banda, i no en tenien! Així que…

Més fàcil va ser triar nom per George i Louis Johnson, The Brothers Johnson, que ens duen la primera ració de funk del post:

11. The Brothers Johnson – Get The Funk Out Ma Face (1976)

The Brothers Johnson era un duo de funk i R&B format el ’75 a L.A. per en George (Lightnin’ Licks), guitarra i veu, i Louis E. Johnson (Thunder Thumbs), veu i baix que, com a músic de sessió, va participar en diversos àlbums clau de la història de la música durant els ’70 i ’80 incloent l’LP més venut de tots els temps, el Thriller on, per cert, coincidiria amb els germans Jeff i Steve Porcaro de Toto, que també formaven part de la llarguíssima llista de col•laboradors i musics del mític àlbum.

Potser no tant com Mr. Jackson però també ells tastarien l’èxit, especialment amb tres singles que van arribar al més alt de les llistes de R&B: I’ll Be Good to You, Strawberry Letter 23, i Stomp!

I aquí el funk ens mola, i molt, seguim amb un grup de Cincinnati, que té el rècord de ser el que més temps ha aguantat en actiu (des de 1954) , arribant a incorporar en aquest període membres de 2 generacions, i facturant hits que s’han mogut entre el gospel, el doo-wop, el R&B, soul, funk, rock,i fins el hip hop. Des d’aquí, el nostre reconeixement etern a Sallye Bernice Isley, mare d’en Ronald, Rudy, Kelly, Vernon, Ernie and Marvin. Els Isley Brothers!

12. The Isley Brothers – It’s Your Thing (1969)

It’s Your Thing, un els molts èxits dels Isley Brothers, tot un himne funk publicat el 1969 dins el seu ja 6è àlbum, com a resposta a la demanda que el cap de la Motown, Berry Gordy, els va interposar després que el grup deixès el segell a finals el ’68 després de 3anys i mig. De fet, la lletra ens diu: “It’s your thing/Do what you wanna do/I can’t tell you/Who to sock it to”.

Nascuts com un trio vocal de gospel format pels germans O’Kelly Isley, Jr., Rudolph Isley i Ronald Isley, a més d’un quart germà, que moriria al poc temps. Després de traslladar-se a NY a finals dels 50 i aconseguir alguns èxits menors, el 1959 van petar-ho amb el seu 4rt single, Shout, del que acabarien venent 1M de còpies, i al que seguirien clàssics com Twist and Shout, o This Old Heart of Mine (Is Weak for You) ja sota l’ala de la Motown, abans d’aquest It’s Your Thing publicat amb el seu propi segell T-Neck Records.

I fins aquí el fraternal post d’avui. Un recorregut per alguns dels grups de germans i germanes més famosos (alguns potser no tant) de la història de la música. Ens hem deixat en la recàmera formacions emblemàtices com els Kinks o els Beach Boys (que podeu trobar al post del darrer programa) o altres com els Allman Brothers, l’Alex i l’Eddie Van Halen, els AC/DC d’Angus i Marcus Young o fins i tot la Creedence dels Fogerty, entre molts d’altres.

Avui a banda d’acomiadar-me de vosaltres, deixeu-me fer una dedicatòria tan òbvia com sincera i sentida, i que en un programa com aquest, no podia ser per un altre que per mon germà, l’Àlex, que tot i que dissortadament no seria tampoc un oient incondicional del programa (va molt liat sempre el pobre) segur que aquesta dedicatòria li arriba. Nene, va per tu.

I és que un germà (o una germana), per molt pesat que es posi, sempre ho serà i això, ens agradi o no, és quelcom que ningú podrà canviar. Per això, us deixo amb un tema que no canta cap parella de germans, ni de germanes, no germanastres ni tansols de cosins germans, però que sí ens parla de la relació entre dos d’ells… una balada escrita per Bobby Scott i Bob Russell, gravada inicialment per Kelly Gordon el 1969 i de la que aquell mateix any en farien un versió els Hollies.

13. The Hollies – He Ain’t Heavy, He’s My Brother (1969)

Que la música us acompanyi, germans.

 

Deixa un comentari

Filed under Temàtics

Programa #5: Halloween. Música de por

Podcast del programa: 33 revolucions 2/11/2012

Aquell divendres fèiem servir la nit de Tots Sants com a guia de viatge per fer embarcar-nos en la ruta musical del primer programa del mes de novembre. Us prometo que ho vaig intentar, però no vaig trobar prou temes dels ’60 i ’70 que parlessin sobre castanyeres i moniatos, o sigui que ens centrarem més aviat en la tradició anglosaxona del Halloween. Prepareu-vos doncs perquè ens visitin monstres, fantasmes, esperits i, fins i tot… el Déu del foc! Deixem que es presenti ell tot sol:

Arthur Brown – Fire (1968)

♫ THE CRAZY WORLD OF ARTHUR BROWN

Era “Fire”, un tema gravat el 1968 per Arthur Brown, l’estrambòtic músic anglès que esdevindria una notable influència en gent 33revolucions - Arthur Browncom Alice Cooper, Peter Gabriel, Marilyn Manson, George Clinton, o Kiss. Estudiant de filosofia i dret, la seva carrera acabà derivant cap a la música, i el 1967 formava la seva pròpia banda: The Crazy World of Arthur Brown, que incloïa Vincent Crane (orgue Hammond organ i piano), Drachen Theaker (bateria), i Nick Greenwood (baix). Theaker seria substituït a causa de la seva por a volar el 1968 ni més ni menys que per Carl Palmer (futur membre d’ Atomic Rooster i cofundador dels Emerson, Lake & Palmer).

Brown va guanyar-se una sonada reputació a causa de les seves “performances”, en què destacava l’ús d’un cas metàl·lic en flames. Una excentricitat que esdevindria la seva marca característica, però que li duria no pocs ensurts, estant a punt que cremar-se a l’estil “bonzo” en més d’una ocasi, i arribant a ser expulsat d’un tour amb Jimi Hendrix.

El 1968 però, el LP The Crazy World of Arthur Brown , produït pel manager de The Who, es convertiria en tota una sensació a ambdues bandes de l’Atlàntic, dels que destacarien “Fire” i una versió del “I Put a Spell on You” de Screaming Jay Hawkins – un paio igual de particular -.

♫ WARREN ZEVON

I del Déu del foc de l’infern saltem deu anys endavant, al 1978, per caure no pas a les flames si no… enmig del Soho de Londres per trobar-nos a un curiós home llop que recorre els carrers amb un menú xinés a la mà:

Warren Zevon – Werewolves Of London (1978)

Era Warren William Zevon (Chicago, 1947), cantautor amb un particular punt de vista sobre la vida que dotà els seus temes d’un to obscur i sòrdid, sovint complementat amb la seva característica ironia.. tingué una vida plena d’alt i baixos i problemes personals (divorcis, alcoholisme, intents de suïcidi…) que contrastaven amb el reconeixement de destacats companys de professió com Bob Dylan, Jackson Browne, Neil Young o els R.E.M.

Werewolves of London del seu “Excitable Boy” (1978), fou possiblement el seu tema més conegut, versionat per gent com The Flamin’ Grooves. És però l’autor també d’altres excel·lents cançons com Splendid Isolation, Mohammed’s Radio o Carmelita. L’any 202 van diagnosticar-li un càncer de pulmó amb una esperança de vida de no més de tres mesos. Pocs dies més tard, Zevon li deixava anar a la caixera d’un supermercat: “Disculpi, tinc un càncer terminal, podria fer que la cua anés una mica més ràpida si us plau?“. Geni i figura.

♫ BORIS PICKETT

I què faríeu si un dia us trobéssiu treballant fins tard posem, per exemple, en el vostre laboratori del mal, i de sobte el monstre que estàveu creant a partir de parts d’altres cossos  s’aixequés i tot d’una es posés… a ballar a ritme de “Monster Mash”:

Bobby “Boris” Pickett – Monster Mash (1962)

Monster Mash“, un tema de Bobby “Boris” Pickett (co-escrit amb Leonard Capizzi el maig de 1962), llançat en versió 45” per Garpax Records l’agost d’aquell any, i inclòs en el LP The Original Monster Mash, juntament amb altres talls de la mateixa temàtica. La cançó, de fet,  incloïa imitacions de la veu de veterans de l’escena del terror com ara Boris Karloff o Bela Lugosi a càrrec de Pickett. El single arribaria al #1 el 20 d’octubre del ’62, just a temps per Halloween.

♫ THE EDGAR WINTER GROUP

Del ‘68 al ’78 primer, i viatgem ara del ‘62 fins a 1972 per retrobar-nos amb una nova versió d’aquest llegendari personatge nascut a les pàgines de la novel·la de Mary Shelley que acabaria passejant la seva descomunal corpulència i la ira originada en el desafecte i la incomprensió per la gran pantalla, diverses sèries de TV i fins i tot pel sintetitzador d’Edgar Winter:

The Edgar Winter Group – Frankenstein (1972)

 Era The Edgar Winter Group, liderat per Edgar Holland Winter (nacut a Beaumont, EEUU, un dia dels innocents de 1947), músic de blues, jazz y de rock, reconegut vocalista, saxofonista i teclista durant la dècada de los 70, igual que son germà, el carismàtic guitarrista Johnny Winter, recordats ambdós, a banda del pel seu gran nivell musical, pel seu albinisme.

Després de gravar amb en Johnny, Edgar Winter firmava el seu propi contracte discogràfic amb Epic Records el 1970, gravant dos exitosos àlbums: Entrance i Edgar Winter’s White Trash. El 1972 va formar The Edgar Winter Group, on l’acompanyaven Dan Hartman, Ronnie Montrose, Chuck Ruff i, més tard, el guitarrista i productor Rick Derringer. Amb ells assolia el seu èxit més sonat amb el LP They Only Come Out at Night (1972), que contenia el hit “Frankenstein”, tema pioner en l’ús del sintetitzador com a instrument principal.

♫ IRON BUTTERFLY

M’encanta quan anem saltant alegrement d’un any a un altre, d’un tema a un altre i de sobte ens topem de cara amb un grup com el següent. Nascuts el 1966 a San Diego, fou una de las principals formacions d’àcid-rock de l’època, nodrint la seva música i lletres amb el consum de drogues lisèrgiques i evolucionant poc a poc cap el rock progressiu. Eren el cantant Darryl DeLoach, el vocalista i teclista Doug Ingle, el guitarra Danny Weis, el baixista Greg Willis i el bateria Jack Pinney. Estem parlant dels Iron Butterfly, i això és Real Fright…

Iron Butterfly – Real Fright (1969)

Després d’alguns canvis a la banda (Willis deixava la seva plaça a Jerry Penrod, i Pinney a Bruce Morse, qui posteriorment seria substituït per Ron Bushy), gravaven el  seu primer disc gran, “Heavy” (1968), al que seguiren nous moviments dins el grup – Lee Dorman al baix i Erik Brann les 6 cordes -. Amb aquesta formació, i sempre sota el lideratge compositiu de Doug Ingle, gravaren el seu LP de més èxit, “In-A-Gadda-Da-Vida” (1968). El seu tercer disc, “Ball” (1969), al que pertany ‘Real Fright’, resultaria ser el treball més reexit, arribant al top 3.

♫ THE GRATEFUL DEAD

I ara no us espanteu, però ara passarem una estoneta en companyia d’una mort agraïda i del mateix diable. Ells són els Grateful Dead i això és… Friend of the Devil:

Grateful Dead – Friend Of The Devil (1970)

Provinents de diferents grups, el cantant i guitarrista Jerry García (1942, San Francisco), el teclista Ron “Pigpen” McKernan, i el bateria de Palo Alto Bill Kreutzmann unirien forces en una banda anomenada Mother McCree’s Uptown Jug Champions, a la que s’incorporà el guitarra rítmic Bob Weir, i més tard Phil Lesh al baix. El 1965 es rebatejaven com The Warlocks i un any més tard com The Grateful Dead, nom triat – segons deien – després d’obrir a l’atzar el Diccionari de Funk & Wagnalls (altres fonts citen el “Llibre dels Morts” de l’antic Egipte).

Ja en temps dels Warlocks i en plena efervescència del LSD – encara legal -, el grup fou escollit per l’escriptor “Beat” Ken Kesey per prendre part  en els tests d’àcid de les seves festes (“Trip Festivals”), en què participava gent com Jefferson Airplane, Country Joe & The Fish o Quicksilver Messenger Service. En aquella època el grup residia en una comuna, amb amics i companyes sentimentals, a San Francisco. 1970 va ser l’any daurat pel Grateful Dead amb treballs com “Workingman’s Dead” o “American Beauty”, que incloïa peces com “Sugar Magnolia”, “Truckin” o “Friend of the devil”.

♫ ATOMIC ROOSTER

People are looking but they don’t know what to do; It’s the time of the season for the people like you; Come back tomorrow, show the scars on your face; It’s a clue to the answer we all chase. Aquesta és… la resposta del diable:

Atomic Rooster – Devil’s Answer

Un d’aquells grups que gairebé es un pecat no conèixer. Banda britànica de hard-rock i rock progressiu, formada el 1969 pel teclista i principal compositor Vincent Crane, ex membre de The Crazy World of Arthur Brown, el cantant i baixista Nick Graham i el bateria Carl Palmer. El grup va aconseguir firmar amb B&C Records i publicar el seu primer LP homònim, “Atomic Rooster” (1970), disc que contenia el single “Friday the 13th/Banstead”.

Després d’aquest àlbum, Graham abandonava el trio per unir-se a Skin Alley, igual que Carl Palmer, que formaria amb Keith Emerson i Greg Lake el super-grup Emerson, Lake & Palmer. Els substituirien el guitarrista i cantant John Cann i el bateria Paul Hammond, canvis amb els que la banda coneixeria els seus millors moments amb excel·lents temes de rock progressiu.

Gravaren el fenomenal i ombrívol “Death walks behind you” (1970), que comptava amb grans talls com “Tomorrow night”, “Sleeping for years”, “Gershatzer” o el tema homònim. El juny de 1971 arribà el seu major èxit comercial gràcies al extraordinari single no inclòs a l’àlbum: “The Devil’s answer”.

♫ THE KORDS

I ara em trobo amb un problema: haver de repetir grup quan només duem cinc posts. Però és que ara us volia presentar en Boris, l’aranya… Un tema escrit pel baixista de The Who – ja apareguts al primer programa -, John Entwistle, escrita mentre es trobava de copes amb el baixista dels Stones, Bill Wyman. Si m’ho permeteu – i si no també -, farem una mica de trampa. Com si res no hagués passat, us presento en Boris, l’aranya…

The Kords – Boris The Spider (1967)

Eren els “desconeguts” The Kords, una banda garatge de Milton, Florida, versionant el popular tema dels Who. Formats per Rick Taliaferro (baix/veu principal), Jim Armstrong (guitarra/veu), John Ripley (teclats, flauta) i Larry Kennedy (bateria). Després de tocar durant cert temps en locals davant adolescents i públic universitari a Florida, The Kords conegueren un popular DJ local, Charlie Capri, que va aconseguir que The Kords gravessin el 1967 aquesta versió del ‘Boris The Spider’ dels Who, amb Laurie Records. Després d’això el grup va començar a escriure el seu propi material, però no van arribar a fer cap altra gravació, i l’abandonament de Taliaferro el 1971 va acabar precipitant el seu final.

♫ TALKING HEADS

I ara, feu-me cas: correu! Correu i no mireu enrere… us persegueix uns caps parlants, i duen un psycho-Killer:

Talking Heads – Psycho Killer (1977)

Talking Heads fou una banda de rock engegada per David Byrne l’any 1974, esdevenint una  de les més representatives del que es conegué com a “rock new wave”. Originari de Dumbarton (Escòcia), David Byrne va emigrar amb la seva família als Estats Units als dos anys. Ell i el seu amic, el bateria Chris Frantz, van formar un grup anomenat “The Artistics”. Durant aquesta etapa Byrne compongué la seva primera cançó, “Psycho Killer”.

Després de la seva dissolució, Byrne i Frantz començaren a contactar amb gent per formar un nou grup (van arribar a contactar amb Debbie Harry, cantant de Blondie). Després de reunir una formació estable van escollir com a nom “Talking Heads” (caps parlants), una referència en l’argot televisiu als presentadors de noticiaris. El seu primer disc fou Talking Heads 77 (1977). Amb el disc mig enregistrat els Talking Heads feren una gira per Europa amb els Ramones; a la tornada Harrison passà a ser membre permanent del grup i aconseguiren completar el seu primer disc, per al qual recuperaren la primera cançó de Byrne, “Psycho Killer”.

♫ DONOVAN

Donovan – Season Of The Witch (1966)

Donovan Leitch – Donovan – va néixer el 1946 a Glasgow (Escòcia), com Byrne. Fou un cantautor marcat en els seus inicis per la música folk americana, especialment per Bob Dylan i Woody Guthrie. Després de signar contracte amb Pye Records, Donovan publicà el 1965 el single “Catch the wind”. Aquells mateix any editava dos (infravalorats) LPs d’essència folk: “What’s bin did and what’s bin hid” (1965) i “Fairy Tales” (1965).

Amb l’objectiu de donar un gir al seu so, va comptar amb el productor Mickie Most i l’arrangista John Cameron, que ampliaren l’univers folk de Donovan amb peces pop properes en ocasions a la psicodèlia. El seu primer treball amb Most fou “Sunshine Superman” (1966), un gran LP on sonava la guitarra de Jimmy Page (llavors músic de sessió) en diversos temes. En aquest àlbum hi trobàvem talls com “Season of the witch” (versionat per Terry Reid, Al Kooper o Vanilla Fudge), “The fat angel”, “Trip”, “Celeste”, “Guinevere” o el single homònim.

I fins aquí el 33 revolucions d’avui. Abans però deixeu-me que en un moment tan penós i delicat com el que ara arriba, no sigui jo qui m’acomiadi de vosaltres. Ho faran per mi els Bauhaus, que us porten una mala notícia: Bela Lugosi, ha mort…

♫ BAUHAUS

Bauhaus – Bela Lugosi’s Dead (1979)

Bauhaus fou un banda de rock britànica (formada a Northampton el 1978)que prengué el seu nom de l’escola de disseny alemanya Bauhaus, creada durant la segona dècada del s.XX, tot i que als inicis es feien dir Bauhaus 1919. Es considerada per molts com a primera banda gòtica.

El seu single debut, “Bela Lugosi’s Dead”, es publicava l’agost de 1979. Un tema de 9 minuts de durada i gravada en una sola presa; un treball minimalista, mescla de The Doors, els primers Pink Floyd i bandes de Krautrock experimental com Can i Neu!. Fou inclosa a la banda sonora del film “The Hunger” de Tony Scott, el 1983.

Deixa un comentari

Filed under Temàtics