Tag Archives: hermanos

3×02 – Brothers In Music

Escolta aquí el podcast del programa:

O coneix més cançons sobre el tema a la nostra llista de Spotify.

Després del retorn al cole de l’anterior post, tornem a la càrrega per parlar-vos d’uns germans molt especials. Tranquils, que no hem entrat en cap ordre religiosa sinó que avui la cosa va de músics. De músics que, a banda de tenir en comú pare i mare, comparteixen també també estudi de gravació, escenari, carrertera i manta.

A molts els espanta la possibilitat de compartir feina amb un germà o germana quan, sovint, el que desitgem és trobar el nostre espai propi després de conviure ‘per força’ a casa dels pares. Els nostres convidats d’avui però, semblen estar fets d’una pasta especial i no només comparteixen forma de vida, sinó també també estudi de gravació, escenari, carrertera i manta

No sabem si és predisposició genètica, o que en aquelles cases els fotien alguna cosa especial per berenar, però el cas és que hi ha hagut famílies realment prolífiques a l’hora de dur al món músics de renom, no només germans, sinó també pares, mares, tiets, cosins… que, en molts casos, han acabat tocant junts. Avui però, ens quedem amb els primers. I és que l’amor fraternal, a ritme de 33revolucions, sona millor.

La nostra 1a elecció és força evident. Si ens pregunten per una banda on hi convisquin germans, segurament la nostra primera resposta sigui els Jackson Five o… els Bee Gees:

1. The Bee Gees – New York Mining Disaster 1941 (1967)

Barry, el gran (guitarra), i els bessons Robin (veu principal) i Maurice Gibb (baix), recordats (i despreciats per molts) pel seu vincle indissociable amb la febre discotequera dels 70, els Bee Gees han arribat a fer molt bona música; de tall pop, sí, però també barroca i fins i tot propera a la psicodèlia. No em creieu? Doncs ja podeu córrer a escoltar qualsevol dels 4 LP’s que van editar entre el 67 i 1969.

Després que la família emigrés a Australia, on els 3 germans triomfaven gravant el seu 1r treball Spicks And Specks (1966), els Bee Gees tornen al seu UK natal en plena influència dels Beatles, on augmenten la formació amb el batería australià Colin Petersen, i firmen amb Polydor, amb qui l’any següent, el 1967, publicarien aquesta joia que és “NY Mining Disaster 1941”, que seria inclòs a The Bee Gees 1St, un gran àlbum molt influït precisament pels fab four, i que precediria el psicodèlic Horizontal (1968), l’essencial Idea (1968) o el magnífic doble LP Odessa (1969).

I marxem ara cap a New Haven, Connecticut, per conèixer en Richard i la seva germana petita Karen. Ell, un noi prodigi al piano; ella, una nena a la que només li agradava jugar a baseball i que, després d’entrar a la Downey High School, va aficionar-se a tocar la bateria. Plegats, van convertir-se en un fenòmen musical  comercial als EE.UU. a principis dels 70. Els Carpenters!

2. Carpenters – All I Can Do (1969)

Un tema composat per Richard Carpenter, amb lletra de John Bettis, i inclòs a l’album de debut dels Carpenters de 1969, Ticket to Ride, en que la majoria d’instruments els toquen els propis Karen i Richard Carpenter – especialment bateria i teclats, respectivament -, deixant el baix en mans de Joe Osborn. A més, és un dels LP’s en què més repartit està el treball vocal, fent que la petita de la familia pogués quedar-se darrere de la bateria.

En posteriors treballs però, la tímida Karen hauria de fer un pas endavant per assumir el rol de frontman (o de frontwoman en aquest cas) i, a veure, tampoc és que fos una virtuosa de les baquetes, ni que el pes de la bateria als temes dels Carpenters fos excessiva. En directe, de fet, ella tot just tocava en un parell de temes, i era Cubby O’Brien qui ocupava el seu lloc, mentre que en els següents LP’s ja seria un altre percussionista més capacitat, Hal Blane qui se’n feria càrrec.

Durant els seus 14 anys de carrera, els Carpenters gravarien 11 àlbums, 31 singles i fins una sèrie de TV. El grup es trencaria el 1983 després de la mort de Karen Carpenter, a causa d’una atac de cor derivat de l’anorèxia qeu patia des de feia anys. En morir, pesava poc més de 30kg .

I ja hem escoltat un trio masculí i una parella de germà i germana. Ara toca doncs una parella femenina. Filles d’un coronel del cos de marines, Ann (veu) i Nancy Wilson (guitarra) van ser els únics membres permanents, cor i ànima de Heart, que arribaria a vendre més de 30M de discs arreu del món amb temassos com Barracuda, Magic Man o aquest…

3. Heart – Crazy On You (1975)

Primer single de l’enorme àlbum debut de Heart, Dreamboat Annie, gravat a Canadà després d’incorporar al grup al bateria Michael Derosier i el teclista Howard Leese, el 1975 i publicat l’any següent als US. Un disc que recollia les principals influències de les germanes Wilson, ni més ni menys que Led Zeppelin i Joni Mitchel i en el que, per cert, participaven els germans Roger (guitarra) i Mike Fisher (dins l’equip de producció), que es convertirien en parelles sentimentals de les germanes Wilson, ves per on.

I ara viatgem fins al 1981 tonant a Austràlia, per trobar-nos amb dues noies britàniques de naixement, Chrissie i Lyndsay Hammond, que debuten al 33 revolucions:

4. Cheetah – Bang Bang (1981)

La Chrissie i la Lyndsay van ser vocalistes de sessió de diversos grups australians, abans que aquesta darrera es posés al capvant d’un grup anomenat Skintight i poc després formés Cheetah amb sa germana. La banda, activa entre 1977 i el 82, va destacar per singles com Walking In The Rain, Deeper Than Love o Spend The Night. Bang Bang seria el penúltim single del grup, publicat el 1981 i inclòs un any més tard com a primer tall del seu LP Rock & Roll Women (1982).

Cheetah va actuar per suposat per tota Austràlia, però també pel Regne Unit i resta d’Europa incluent aparicions al reputats festivals com el de Roskilde, a Dinamarca, o Nuremberg i Wiesbaden, a Alemanya, a més del de Reading, a Leeds, on coincidirien al cartell amb Iron Maiden, gràcies al que tocarien davant d’una audiència de 120,000 persones.

A aquestes alçades del post hem estat ja a terres britàniques, a Austràlia, als EE.UU. i hem passat fins i tot pel Canadà. On podríem anar ara per conèixer una nova parella de dames? Doncs cap a Madrid! I no per manifestar-nos ni per pactar amb el Govern central (2 coses impensables l’any 74 en aquest país i encara ara) sinó per donar-nos un homenatge de flameco rock a càrrec d’un duo d’ètnia gitana, la Carmen Muñoz Barrull (Carmela) i sa germana Edelina (Tina).

5. Las Grecas – Te Estoy Amando Locamente (1974)

Las Grecas, que van petar-ho molt fort amb aquest Te estoy amando locamenti, el seu primer single, del que van arribar a vendre’n mig milió de còpies, que ja és dir, per trobar-nos encara a les darreries del règim franquista.

Ambdues germanes van començar cantant a Los Canasteros, propietat del mític Manolo Caracol. Allí hi van començar a forjar-se una reputació, fins que van ser contractades, al loro!, per Lola Flores pel seu famós tablao, el Caripén, on serien descobertes pel productor José Luís de Carlos i el compositor Felipe Campuzano, que les fitxarien pel segell CBS, batejant-les com “Las Grecas”, doncs allà se les coneixia com «las niñas que cantan en griego», per la forma com interpretaven el tema «Sagapó», una versió d’un tema grec.

I sense moure’ns d’aquell 1974, us paguem un viatge fins a L.A. per conèixer en Ron i en Russel Mael (teclista i veu respectivament) que formarien el 1968 una banda anomenada Halfnelson, que al  cap de tres anys acabaria evolucionant fins a Sparks.

6. Sparks – This Town Ain’t Big Enough For Both Of Us (1974)

Conguts i recordats per la seva peculiar forma d’escriure, la música dels Sparks sempre ha estat acompanyada de lletres molt cuidades, a més d’una teatral posada en escena que exagerava encara més el contrast entre germans, en Russel, el frontman amb veu de falsette amagat sota el seu serrell, i el posat més hieràtic (immòbil gairebé) d’en Ron i el seu bigotet rere el teclat.

Aquest This Town Ain’t Big Enough for Both of Us, escrit per Ron Mael, era el tall que obria el seu 3r LP, publicat e 1974, Kimono My House. Un any abans, el 1973, el germans Mael havien decidit traslladar-se al Regne Unit per participar de l’escena glam rock que en aquell moment començava a despuntar, així que van incorporar tres músics anglesos: Martin Gordon (baix), Adrian Fisher (guitarrra) i Norman “Dinky” Diamond (bateria), que substituïen l’anterior percussionista, Harley Feinstein, i una altra parell de germans, Earle i Jim Mankey, que van integrar la banda en la gravació dels seus anteriors dos àlbums d’estudi. Allà, signarien per Island Records que produiria el seu Kimono My House.

I aquí arriben uns altres pirats que han navegat entre el rock, el punk, el post-punk i la new wave, amb uns tocs de ciència ficció, i uns temes molt en la línia de la crítica social, sense oblidar el seu humor surrealista. Un còctel explosiu preparat, o de-evolucionat, pels germans Mothersbaugh (Mark i Bob) i els Casale (Gerald i Bob), que juntament amb el bateria Alan Myers formaven els DEVO.

7. Devo – Whip it (1980) / Mongoloid (1977)

Inclòs en el seu Freedom of Choice de 1980, un LP orientat ja definitivament cap al synthpop (tot i que les guitarres encara hi tenen un paper destacat) aquest Whip it, escrit pel vocalista Mark Mothersbaugh y Gerald Casale ràpidament es convertiria en un hit , potser el més gran del grup.  Una curiositat: anys més tard els membres de la banda van confessar que el riff d’aquest tema està basat en el clàssic de Roy Orbison, Oh, Pretty Woman.

I seguim en ruta pels EE.UU., fent parada a Minnesota per desenterrar d’enmig del desert una raresa, una petita joia que crec que us agradarà… Un grup que teníem moltes, MOLTES, ganes de portar-vos.  Fundat el 1966 pel multiinstrumentista Ken “The Captain” Erwin (veu, trompeta, guitarra, baix, teclats, i allò que li posessin a les mans) i son germà Jim Erwin (baix i veu) als que s’unirien Tom “Polock” Pohling (lead guitar) i Doug “Beaver” Reynolds (teclats).

8. The C.A. Quintet – Colorado Mourning (1968)

No sé a vosaltres però a mi em recorda un altre grup del que n’estem enamorats al 33 revolucions, els Love d’Alvin Lee. A diferència d’ells però, The C.A. Quintet, no va aconseguir ni de bon tros arribar al gran públic. De fet, del seu únic LP Trip Thru Hell produït el 1968 per una segell local de Minnesssota, Candy Floss, se’n van vendre inicialment menys de 500 còpies, tot i que amb el pas dels anys va anar guanyant popularitat gràcies a músics i col•leccionistes, sent reeditat més endavant per Sundazed Records en CD (1995) i un doble LP (1996). Feu-me cas, si en teniu ocasió, no deixeu passar l’oportunitat d’escoltar-lo.

I de la psicòdelia americana al rock progressiu anglès, amb una banda que mesclava el rock amb elements de la música clàssica, el folk, jazz o melodies medievals, i que tot i no aconseguir l’èxit comercial d’altres bandes contemporànies com Jethro Tull, Pink Floyd, Genesis o Yes, sí que va triomfar més que els C.A. Quintet…

9. Gentle Giant – A Cry For Everyone (1973)

Un trio de germans multiistrumentistes, Derek, Ray i Phil Shulman, que acompanyats del guitarra Gary Green, el teclat de Kerry Minnear i el bateria Martin Smith, formaven Gentle Giant. Una banda que, després de gravar alguns senzills durant l’època daurada de la psicodèlia, van virar cap al rock progressiu amb el magnífic LP de debut Gentle Giant (1970). Després arribarien Acquiring The Taste (1971) i Three Friends (1972).

Bon preludi pel llançament l’any següent del seu quart treball, el fascinant Octopus (73), ja amb el gal•lès John Weathers a la bateria. A Cry For Everyone es un dels meus talls preferits d’aquell LP, amb un potent riff, complexes passatges sonors, una bona melodia i una dosi d’existencialisme inspirada en textos d’Albert Camus.

I dels germans Shulman als Porcaro: Steve (teclats), Jeff (bateria) i Mike (baix), fills del bateria de jazz Joe Porcaro. Formats el 1977 a la californiana localitat de Van Nuys, van incloure en les seves peces elements pop, rock, soul, funk, progressive rock, hard rock, R&B, blues, o jazz. Una complexitat que certament no es veia reflectida en el seu nom: Toto.

10. Toto – Child’s Anthem (1978)

El primer tall del disc de debut dels Toto, i una de les poques instrumentals de la banda iniciada per David Paich i Jeff Porcaro, dos amics de l’institut que començarien tocant plegats com a músics de sessió i van acabar decidint muntar el seu propi grup, així que va reclutar el cantant Bobby Kimball a més de David Hungate, Steve Lukather i el segon dels germans Porcaro, Steve, per treballar en el seu 1r àlbum, l’homònim Toto, que veuria la llum un any més tard, el 1978, publicat per Columbia Records.

El tercer germà Porcaro, en Mike, que també es guanyava les garrofes com a músic de sessió, substituiria el baixista David Hungate el 1982, poc després de la gravació de l’exitòs Toto IV, que els cinvertitua en un grup super-vendes gràcies a temes com Hold the Line, I’ll Supply the Love o Georgy Porgy.

Segons va confessar el propi grup, durant les primeres sessions del seu primer treball, l’enginyer de so, per no confondre’s amb altres grups que gravaven al mateix estudi, posava als seus carrets una etiqueta i el primer que se li va acudir va ser “Toto”. Un cop acabat l’àlbum i quan la discogràfica va voler llançar-lo els van preguntar pel nom de la banda, i no en tenien! Així que…

Més fàcil va ser triar nom per George i Louis Johnson, The Brothers Johnson, que ens duen la primera ració de funk del post:

11. The Brothers Johnson – Get The Funk Out Ma Face (1976)

The Brothers Johnson era un duo de funk i R&B format el ’75 a L.A. per en George (Lightnin’ Licks), guitarra i veu, i Louis E. Johnson (Thunder Thumbs), veu i baix que, com a músic de sessió, va participar en diversos àlbums clau de la història de la música durant els ’70 i ’80 incloent l’LP més venut de tots els temps, el Thriller on, per cert, coincidiria amb els germans Jeff i Steve Porcaro de Toto, que també formaven part de la llarguíssima llista de col•laboradors i musics del mític àlbum.

Potser no tant com Mr. Jackson però també ells tastarien l’èxit, especialment amb tres singles que van arribar al més alt de les llistes de R&B: I’ll Be Good to You, Strawberry Letter 23, i Stomp!

I aquí el funk ens mola, i molt, seguim amb un grup de Cincinnati, que té el rècord de ser el que més temps ha aguantat en actiu (des de 1954) , arribant a incorporar en aquest període membres de 2 generacions, i facturant hits que s’han mogut entre el gospel, el doo-wop, el R&B, soul, funk, rock,i fins el hip hop. Des d’aquí, el nostre reconeixement etern a Sallye Bernice Isley, mare d’en Ronald, Rudy, Kelly, Vernon, Ernie and Marvin. Els Isley Brothers!

12. The Isley Brothers – It’s Your Thing (1969)

It’s Your Thing, un els molts èxits dels Isley Brothers, tot un himne funk publicat el 1969 dins el seu ja 6è àlbum, com a resposta a la demanda que el cap de la Motown, Berry Gordy, els va interposar després que el grup deixès el segell a finals el ’68 després de 3anys i mig. De fet, la lletra ens diu: “It’s your thing/Do what you wanna do/I can’t tell you/Who to sock it to”.

Nascuts com un trio vocal de gospel format pels germans O’Kelly Isley, Jr., Rudolph Isley i Ronald Isley, a més d’un quart germà, que moriria al poc temps. Després de traslladar-se a NY a finals dels 50 i aconseguir alguns èxits menors, el 1959 van petar-ho amb el seu 4rt single, Shout, del que acabarien venent 1M de còpies, i al que seguirien clàssics com Twist and Shout, o This Old Heart of Mine (Is Weak for You) ja sota l’ala de la Motown, abans d’aquest It’s Your Thing publicat amb el seu propi segell T-Neck Records.

I fins aquí el fraternal post d’avui. Un recorregut per alguns dels grups de germans i germanes més famosos (alguns potser no tant) de la història de la música. Ens hem deixat en la recàmera formacions emblemàtices com els Kinks o els Beach Boys (que podeu trobar al post del darrer programa) o altres com els Allman Brothers, l’Alex i l’Eddie Van Halen, els AC/DC d’Angus i Marcus Young o fins i tot la Creedence dels Fogerty, entre molts d’altres.

Avui a banda d’acomiadar-me de vosaltres, deixeu-me fer una dedicatòria tan òbvia com sincera i sentida, i que en un programa com aquest, no podia ser per un altre que per mon germà, l’Àlex, que tot i que dissortadament no seria tampoc un oient incondicional del programa (va molt liat sempre el pobre) segur que aquesta dedicatòria li arriba. Nene, va per tu.

I és que un germà (o una germana), per molt pesat que es posi, sempre ho serà i això, ens agradi o no, és quelcom que ningú podrà canviar. Per això, us deixo amb un tema que no canta cap parella de germans, ni de germanes, no germanastres ni tansols de cosins germans, però que sí ens parla de la relació entre dos d’ells… una balada escrita per Bobby Scott i Bob Russell, gravada inicialment per Kelly Gordon el 1969 i de la que aquell mateix any en farien un versió els Hollies.

13. The Hollies – He Ain’t Heavy, He’s My Brother (1969)

Que la música us acompanyi, germans.

 

Deixa un comentari

Filed under Temàtics